El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


miércoles, 29 de febrero de 2012

«HAY CASOS DE GENTE SOLITARIA...». TRADUCCIÓN DE UN «CONTE CORRENT» DE JAUME CABRÉ (1990)


«...quién se acuerda del otro portero?»


HI HA CASOS DE GENT SOLITÀRIA...

Hi ha casos de gent solitària entre les multituds; gent que està davant dels ulls de posa-hi cent mil persones, però com si no hi fossin. Em refereixo al porter de futbol en el moment que el seu equip acaba de marcar un gol. Tothom mira els herois de la feta, el porter i defenses derrotats; però, qui se'n recorda de l'altre porter? Ha d'empassar-se l'alegria en pública intimitat. I qui es recorda del davanter que ha llançat un córner, en el moment d'haver-lo llançat? Els dos-cents mil ulls dels cent mil espectadors es claven a la pilota i el garbuix de contraris sobre la porta. El jugador del córner sembla que ha de demanar permís per tornar a entrar al joc.

HAY CASOS DE GENTE SOLITARIA…

Hay casos de gente solitaria entre multitudes; gente que está ante los ojos de digamos cien mil personas, pero como si no existiera. Me refiero al portero de fútbol en el momento en que su equipo acaba de marcar un gol. Todo el mundo mira a los héroes de la gesta, al portero y a los defensas derrotados; pero, ¿quién se acuerda del otro portero? Ha de tragarse la alegría en pública intimidad. ¿Y quién se acuerda del delantero que ha lanzado un córner, al cabo de un momento de haberlo lanzado? Los doscientos mil ojos de los cien mil espectadores se clavan en la pelota y en el revoltijo de contrarios ante la puerta. El jugador del córner parece que haya de pedir permiso para volver a entrar en el juego.

Jaume Cabré, Toquen a morts, 1977.



(Traducción al castellano de Jorge F. Fernández Figueras, «Cuentos corrientes», La Jornada Semanal, México, julio de 1990.)

martes, 28 de febrero de 2012

JACK LONDON, CREADOR DE MITES I ESCRIPTOR DE LLEGENDA - VII (2011)



Marx, Nietzsche, Spencer, Stirner


Algunes consideracions sobre l’obra de London

Jack London va ser l’escriptor nord-americà de més fama de principi del segle XX, i un segle després, en perspectiva, possiblement ho continua sent, però en un context acadèmic la valoració de la seva obra és molt baixa. Pertany al tipus d’escriptors als quals es relega amb unes poques línies als manuals d’historiografia argumentant la seva adscripció al conreu de la literatura juvenil o d’aventures.
Per atzar London, que afirmava que es dedicava a l’escriptura acuitat per la necessitat, va tenir la bona sort de fer-ho en el moment mateix en què sorgien grans empreses editorials davant la intensa demanda de lectures d’entreteniment per part d’un públic creixent.
Entre las diverses opcions que adopta la narrativa del final del segle XIX quan s’allunya del model realista de la novel·la burgesa, de temes domèstics, moralitzant i sentimental, apareix la novel·la «d’aventures» adequada per a un públic encara més ampli que vol sobretot evadir-se de la seva vida cada cop més gris fugint cap a la grandesa dels horitzons llunyans en la ficció.
Alguns dels mestres d’aquesta tendència, que transcendeixen el mer entreteniment, seran alhora grans models per a London. Així trobarem a la seva obra reflexos epigonals dels viatges iniciàtics a mons exòtics de Stevenson, de la lluita entre la llum i les tenebres interiors de Conrad, dels trànsits recessius cap a la part animal que hi ha en tot humà de Kipling, de la fatalitat tràgica dels qui neixen condemnats de Melville o de les fantasies d’anticipació políticosocial de Wells.
Si s’atribueix algun defecte a l’obra de London és la tosquedat estructural de les seves novel·les i la manca de refinament formal del seu llenguatge literari en general: frases fetes, lèxic inadequat en el seu seu context...
Es deu a aquesta deficiència formal el rebuig per part de la crítica i l’oblit per part dels estaments acadèmics? Són excuses per arraconar un autor incòmode per al sistema? Es poden generalitzar aquests defectes a totes les seves obres i en totes les seves èpoques?
El cert és que la seva ànsia per fer fortuna el va convertir durant els últims anys de la seva breu vida en un preufetaire de la literatura que escrivia de manera sistemàtica a tot arreu i en tota circumstància un mínim de mil paraules diàries. Però també és veritat que London sabia molt bé quan estava escrivint un «producte» menor i quan estava produint una obra més ambiciosa que el podia mantenir en la notorietat.
Mancat d’idees pròpies per escriure sense descans, el van acusar de plagi gairebé des dels seus inicis como a escriptor professional i a més va arribar a contractar diversos escriptors novells, entre els quals destaca el futur premi Nobel Sinclair Lewis, perquè li subministressin sinopsis argumentals que després ell s’encarregava de redactar; a diferència del més habitual en alguns escriptors consagrats, que després de concebre una idea necessiten que els la materialitzi un redactor assalariat.
Aquesta voluntat fèrria potser és digna d’admiració, però certament no ho és que, segons sembla, no es molestés gaire a repassar una sola de les seves pàgines. Diuen que no es podia aturar ni per trobar la paraula justa ni per polir aspectes tècnics, aclaparat tant per la necessitat material que provocava la seva mala economia domèstica, com per la necessitat de publicar contínuament per mantenir la fidelitat dels compradors del producte que oferia com a escriptor professional.
Pot ser que les conseqüències d’aquesta precipitació no es notessin o que els seus correctors les reparessin als contes, però afecten de manera evident bona part de les seves novel·les.
De fet la part de l’obra de London que fa que sigui encara un autor ben considerat per un nombre considerable de lectors que ignoren els criteris de crítics i acadèmics és el conjunt dels seus contes. Suposant que els seus textos no destaquessin per la seva perfecció formal, sí que es distingeixen precisament per un altre tret, per l’alta condensació de vitalitat que contenen, a la qual s’ha d’afegir, a diferència de que trobem en altres autors populars de narrativa del gènere aventurer o d’emocions fortes, el reflex vibrant de valors ètics i opcions vitals en conflicte.
Els seus contes —la majoria dels que el van fer famós, els que llegim amb avidesa— se centren en allò que viu el seu protagonista, que és, normalment, una cosa clara, concisa i intensa: està lluitant desesperadament per sobreviure, contra la mort. Percebem la descripció d’aquesta lluita a través del personatge, la veiem des dels seus ulls, la sentim des de les seves orelles, ens arriba des de la seva consciència emocional. Un personatge sol davant del perill, davant d’una mort de vegades clarament inevitable, obstinat en una lluita que intuïm perduda, contra altres homes, contra feres, contra la natura… Que no recorre, de vegades, ni a la raó ni a l’experiència personal, sinó que obeeix la veu que sorgeix des del moll hereditari, des de l’instint, des de la memòria atàvica de l’espècie.
Als seus contes no hi ha lloc per a lentes disquisicions psicològiques, ni arqueologies en els subterranis de la vida quotidiana de personatges secretament frustrats ni conflictes burgesos amb desenllaços ambigus. Els qui troben avorrida una narrativa centrada en quadres de família i escenes conjugals o en problemes anodins que s’emboliquen en personatges de psicologia complexa, sens dubte els apreciaran.
En el conte típic de London el conflicte està present des de la primera pàgina, el context és absolutament hostil, l’acció és intensa, la desgràcia colpeja amb una força irresistible, les sensacions dramàtiques ens atenyen amb una cruesa absoluta, el desenllaç negatiu és impactant tot i ser previsible.
Hi ha uns quants valors —perquè també hi ha valors morals a l’obra de London, no tan sols acció i violència, i resulten essencials— que es repeteixen, tant entre primitius com entre civilitzats: l’amistat, el compromís, la rebel·lia, la perseverança, la valentia, la serenitat…
      Cal advertir que tant com escrivia empès pel desig de riquesa material, també escrivia esperonat per una rebel·lia innata que l’enfrontava al món burgès.
Respecte a la ideologia que emana de la seva obra, se li ha recriminat que barregés elements contraposats. Quan comenten els seus coneixements científics, filosòfics i sociològics, alguns crítics adopten un to condescendent i assenyalen el seu autodidactisme com a causa d’aquestes contradiccions o confusions. Potser sí, però tampoc convé sobrevalorar l’aprenentatge universitari. De fet, les seves lectures van ser àmplies: va estudiar amb interès les obres de Darwin, Haeckel, Huxley i altres biòlegs; conexia el desenvolupament de les idees filosòfiques, des dels antics grecs fins als autors contemporanis, i estava al corrent de l’obra de pensadors socials, tant de tendència marxista com anarquistes i socialistes utòpics; coneixia l’obra d’Adam Smith, David Ricardo i Stuart Mill; havia llegit molts textos d’història, antropologia, psiquiatria, parapsicologia…
Certament la presència en les seves creacions de postulats que es poden atribuir a pensadors tan diferents com Marx, Spencer, Stirner i Nietzsche, pot causar una impressió estranya. Resulta evident que hi ha una tensió entre elements ideològics considerats antitètics, entre la seva acceptació d’alguns dels pressupòsits dels qui creien que el desenvolupament social es regeix per lleis biològiques —els anomenats socialdarwinistes, antihumanistes i antihumanitaris, principalment defensors del capitalisme salvatge, el lliure mercat radical, el racisme, el bel·licisme, el colonialisme— i la seva adhesió a les idees dels socialistes.
Acceptava com els primers que la vida implica una lluita inevitable, ja que la seva pròpia experiència ho avalava, però aquesta mateixa experiència també li havia ensenyat que el capitalisme resultava destructiu per a l’espècie humana. Creia doncs en l’absoluta necessitat de la lluita de classes; no lluita de individus ni de nacions, naturalment, i pensava que per al progrés de l’espècie la victòria no havia de correspondre al bàndol dels individus més poderosos, sinó que, ben al contrari, havia de correspondre al dels grups més solidaris. No obstant això, es dóna la paradoxa que, si bé en els seus textos i discursos propagandístics insisteix en el valor del suport mutu, en els seus textos literaris el socialisme més aviat triomfa gràcies a l’acció individual d’un heroi solitari —una espècie de anarconietzscheà combatiu, m’atreveixo a dir— dotat de qualitats excepcionals, que a la labor constant i pacient dels partits socialistes i els sindicats revolucionaris.
Va fracassar Jack London en el seu intent d’imbricar idees tan diferents? Potser sí, però el simple intent de compatibilitzar les millors aportacions dels pensadors més interessants del segle XIX, encara que fos una aspiració fallida, ens mostra fins a quin punt va ser ambiciós un dels esperits més inquiets del seu temps.




lunes, 27 de febrero de 2012

JACK LONDON, CREADOR DE MITES I ESCRIPTOR DE LLEGENDA - VI (2011)


Jack London

Fama, fortuna, infelicitat, alcohol i drogues

Aquell mateix any la seva dona va decidir divorciar-se d’ell —després de donar-li dues filles— a causa de la seva reiterada promiscuïtat. L’interès de Jack per les dones va ser força egoista i superficial. En general, mai no va refrenar la satisfacció dels seus impulsos purament fisiològics respecte de qualsevol dona que li passés pel davant i aquestes ocasions, per obra i gràcia del seu atractiu, van ser sempre abundants.
Aquesta ruptura es va produir quan Jack, cansat del caràcter pudorós de Bess, freqüentava especialment la companyia de Charmian Kittredge, una dona madura, esportista, aventurera i d’intens apetit sexual, tot i que també —i això era una cosa que el pragmatisme de London no deixava de valorar— experta redactora i estenògrafa. Al cap de pocs mesos, va contraure matrimoni amb Charmian i la seva unió va durar fins a la seva mort, malgrat que ella no va poder donar-li la descendència masculina que ell tant desitjava.
Pel que fa als seus contactes amb les dones, no tots van ser interessats o lúbrics, no s’ha d’oblidar la seva relació intel·lectual amb Anna Strunsky, una joveníssima jueva pròxima als ambients anarquistes, una persona molt equilibrada tant emocionalment como ideològica, un tracte que va suposar la redacció conjunta del llibre epistolar The Kempton-Wace Letters, editat el 1903, que és un intercanvi de reflexions sobre les diverses formes de relació possibles entre els dos sexes per part de dos personatges ficticis. A les cartes redactades per London, les de Kempton, un jove científic, aquest noi defensa tant el matrimoni eugenèsic com la companyonia  sexual, mentre que en les cartes redactades por Strunsky, l’ancià poeta Wace manifesta el seu convenciment de la importància dels sentiments i afinitats per a la vida en parella.
Anna, com a bona amiga, va advertir Jack sobre el seu potencial fracàs com a persona, com a revolucionari i com a escriptor si s’entossudia en les seves postures materialistes i biologistes, i a intentar enriquir-se compulsivament a través de la literatura.
El 1906 va redactar la novel·la The Iron Heel, publicada el febrer del 1908, en la qual prediu un futur apocalíptic, causat pel capitalisme portat fins a les seves últimes i més ferotges conseqüències, un avançament d’allò que George Orwell, lector atent de London, plasmaria genialment en 1984.
En aquesta novel·la —elogiada per Troski, si no per la seva qualitat, sí per la seva capacitat premonitòria respecte al feixisme–, critica per càndida la via parlamentària per a la consecució del socialisme, precisament l’opció escollida en aquelles dates pel Partit Socialista dels Estats Units. En la ficció, l’oligarquia capitalista respecta aparentment la democràcia, mentre satisfà els seus interessos, és a dir, mentre persegueix policialment les reivindicacions populars de justícia social; però tan bon punt les forces esquerranes aconsegueixen arribar al parlament, els poderosos imposen una sanguinària dictadura que aboca a la més absoluta clandestinitat o al terrorisme suïcida els escassos socialistes supervivents.
     A partir del seu major compromís públic com a propagandista del socialisme revolucionari, London va ser víctima d’una tremenda campanya d’assetjament en la qual van rivalitzar periodistes, jutges i polítics. Cada acte de la seva vida privada va ser esbombat a la premsa i la seva persona escarnida, els seus llibres van ser retirats de nombroses biblioteques i llibreries, li van anul·lar nombroses conferències, moltes organitzacions —incloses federacions esportives— el van condemnar públicament com a corruptor de la joventut i fins i tot, quan a l’estat d’Illinois, on s’havia celebrat la seva segona boda, es va aprovar en aquella època una llei que restringia el dret a unes segones noces per als divorciats, la premsa de Xicago va reflectir aquesta decisió amb titulars com aquest: «Anul·lat el nou matrimoni de Jack London».
Potser per aquestes circumstàncies, malgrat l’afany i la il·lusió invertits en la seva hisenda de Glen Ellen, el 1907 va decidir emprendre amb Charmian una volta al món per mar que es proposava fer durar set anys. Aquesta va ser possiblement l’experiència més desafortunada de la seva vida, ja que el viatge, des del primer dia, es va convertir en una acumulació increïble de desgràcies. El 1909 va haver de tornar a la seva hisenda després de passar sis mesos en un hospital d’Austràlia afectat de diverses malalties tropicals.


Dos mesos després de la seva tornada es va publicar Martin Eden, una novel·la de contingut altament autobiogràfic que va constituir un gran èxit de vendes, tot i no acabar de satisfer els lectors —a causa del seu missatge pessimista i d’un contingut massa ideològic— i ser un absolut desastre pel que fa a la recepció crítica. Va ser un cop dur per a Jack, que la considerava  ¾amb bastant bon criteri¾ la seva millor novel·la. Segons London, el protagonista podria ser ell mateix si no hagués renunciat al seu individualisme extremat i al seu rebuig inicial de les idees socialistes.
També a partir d’aquell any, comença una etapa tant de dificultats econòmiques, ja que sempre va gastar més del que ingressava i vivia envoltat per una nombrosa parentela i un cercle d’amics bohemis que es mantenien en bona part a costa seva —en tot moment va ser una persona de naturalesa molt generosa—, com de decadència física. Ambdues adversitats no van parar d’agreujar-se, especialment l’última, fins al moment mateix de la seva mort.
També va augmentar la seva angoixa, l’angoixa que rere la imatge d’un home d’acció, sense complexos ni preocupacions, el rosegava i que havia intentat apagar amb alcohol però sense èxit. Podia atribuir-se aquesta angoixa a la manca d’afecte que li havia demostrat la seva mare durant la seva infantesa? Derivava de l’estat d’insatisfacció permanent que li havia provocat ella? El que és evident és que l’impulsava a buscar d’una manera malaltissa la fama i la fortuna, i l’impulsava a lliurar-se en projectes megalomaniacs, a més de despertar-li en els seus últims anys una gana voraç que no va beneficiar gens la seva salut.
No tant per alliberar-se de l’activitat literària —afirmava que s’hi dedicava exclusivament per necessitat—, i allunyar-se de la lluita social, que tants disgustos deia que li havia causat, sinó en cerca de l’equilibri que necessitava la seva ment, va concentrar les seves il·lusions en l’hisenda de Glen Ellen.
     L’esperança d’una vida rural redemptora es manifesta fins i tot en la temàtica de moltes de les seves obres d’aquesta etapa, com en les novel·les Burning Daylight (1910) i The Valley of the Moon (1913), però la realitat es mostrava com una obstinada adversària: invertia en la hisenda tots els seus guanys sense obtenir cap compensació a canvi. La decepció va culminar simbòlicament amb la misteriosa destrucció la nit del 22 d’agost del 1913 de Wolf House, una mansió senyorial en la qual havia invertit una veritable fortuna, just el mateix dia en què l’havien acabada. Mai no es va poder determinar qui o què va provocar l’incendi intencionat que la va convertir en una ruïna.
John Barleycorn, editat aquell mateix any, compagina episodis autobiogràfics amb reflexions i condemnes contra l’alcoholisme. Es tracta d’una obra populista, de lectura fàcil, possiblement planejada per recuperar el favor d’àmplies franges de lectors de classe mitjana, als quals havien de satisfer les seves consignes sufragistes —inserides d’una manera que semblen forçades— i prohibicionistes, tot oblidant els objectius més amplis i profunds del socialisme.
El 1914, possiblement empès per la necessitat econòmica, malgrat que fos l’escriptor més ben pagat de la seva època, va tornar al periodisme per cobrir com a corresponsal els avatars de la revolució mexicana. Va adoptar una postura indigna de qui es vantava de ser un veritable socialista, els seus articles estan farcits de comentaris racistes i adopten una defensa decidida dels interessos de les companyies petrolieres nord-americanes i de l’oportunitat de la intervenció militar dels Estats Units. Els seus articles van causar estupor, no tan sols als seus correligionaris, sinó fins i tot entre els liberals progressistes. Feia tres anys, s’havia manifestat incondicionalment a favor de la causa dels rebels i havia publicat un dels seus relats més reeixits, «The Mexican» (1911), en el qual reiterava el seu suport als insurgents; d’altra banda, encara no havien passat gaires mesos des de l’aparició a la International Socialist Review d’un virulent pamflet antimilitarista escrit per ell.
Seguint aquest canvi de rumb, dos anys després es va donar de baixa del Partit Socialista a causa de la postura no intervencionista de l’organitzacíó davant la Gran Guerra, que obeïa el criteri de no prendre partit en lluites que són fruit del conflicte d’interessos entre diferents faccions de les classes dominants, interessos aliens als del proletariat internacional. Jack London, com no, va adoptar una postura obertament favorable als interessos britànics per solidaritat racial.
Entre les obres editades en aquest últim període de la seva vida destaca The Star Rover (1915). No tan sols és el testimoni d’una renovació dels punts de vista amb què aborda el seu tema predilecte del desig atàvic de llibertat i justícia social, en aquest cas potser influït per la lectura de textos de Jung, sinó que a més el lector hi torna a retrobar un London tan vibrant i vital com en els seus millors moments i rebel encara, malgrat la seva recent actitud mercenària. No es tracta exactament d’una novel·la, sinó d’una sèrie de contes protagonitzats pel mateix personatge, o per les seves diverses reencarnacions, i amb una trama que es repeteix en diferents moments històrics, a través dels segles.
      En contrast, l’any següent publica The Little Lady of the Big House, una novel·la indigna de la seva ploma, i redacta apressadament dues novel·les, publicades pòstumament, amb gossos com a protagonistes, Jerry of the Islands (1917) i Michael, Brother of Jerry  (1917), en les quals es copiava a si mateix i buscava una altra vegada, tot adoptant ara la causa de la defensa dels drets dels animals, la simpatia d’una franja de lectors més interessats en reformes sectorials, humanitàries però innòcues, que en una veritable renovació social.
Les circumstàncies de la seva estranya mort, esdevinguda el 22 de novembre de 1916, als quaranta anys, a causa d’una sobredosi de les diverses drogues amb què alleujava els seus mals nombrosos, van suscitar una controvèrsia entre els que al·legaven un desgraciat accident i els que entreveien la possibilitat d’un suïcidi, acció per la qual, tant a les seves obres literàries com en la seva correspondència privada, havia mostrat sempre una singular atracció.

domingo, 26 de febrero de 2012

JACK LONDON, CREADOR DE MITES I ESCRIPTOR DE LLEGENDA - V (2011)


Jack London


Escriptor, periodista i personatge popular

L’estiu de 1898 ja havia tornat a Oakland on mentrestant John s’havia mort. La crisi econòmica remetia. El president Theodore Roosevelt havia redescobert que el colonialisme i les guerres contra els estat dèbils podien ser molt  beneficiosos per a l’economia capitalista.
Allà, mentre feia una infinitat de petits treballs i preparava unes oposicions per a correus, Jack s’entossudia a passar les nits escrivint relats amb la simple esperança de publicar-los en alguna revista i guanyar així alguns dòlars amb què millorar l’economia familiar. Potser per primera i última vegada a la seva vida, la seva mare, Flora, el va influir positivament tot animant-lo a no desistir en la tenacitat que el va dur a publicar una cinquantena de llibres entre novel·les, reportatges, reculls de contes i assajos.
Després de moltes decepcions, quan segons el seu propi testimoni la idea del suïcidi li ballava pel cap, el 1899, va rebre simultàniament una resposta positiva de dues conegudes revistes, Overland Monthly, la en una altra època famosa publicació en la qual havien iniciat les seves carreres literàries Bret Harte i Mark Twain, i Black Cat Magazine, una publicació per a joves. Durant aquell mateix any va vendre uns quants contes, articles i poemes a diverses revistes i va començar a pensar seriosament a buscar un editor per a un llibre de narracions i a dirigir-se a revistes de difusió més gran. Va aconseguir tots dos objectius el 1900, quan un dels seus relats sobre la vida al Klondike va aparèixer el número de gener d’Atlantic Monthly, la revista literària nord-americana més prestigiosa d’aquell moment, i a l’abril una editorial de Boston li va publicar el seu primer llibre, Son of the Wolf, una recopilació de relats.
Només tenia vint-i-quatre anys i estava a un pas de convertir-se en el més famós dels escriptors nord-americans del seu temps, i tot i així la riquesa d’experiències de la seva vida havia estat tan gran i tan enorme la seva ànsia desmesurada per adquirir notorietat que li semblava com si estigués aconseguint el seu objectiu molt tard, després d’una vida sencera de lluita.
La seva vida a partir d’aquest moment va anar perdent progressivament la pàtina aventurera que l’havia adornat fins aleshores, si és que aquesta pàtina no va ser en part fruit de les exageracions interessades de London mateix, però no va deixar de ser sempre una mica més dramàtica i atzarosa que la de la majoria dels escriptors.
En l’aspecte sentimental, si és que la seva relació amorosa amb les dones va merèixer aquest qualificatiu en algun moment, cal destacar la ruptura el gener de 1900 amb el seu amor romàntic durant força anys, Mabel Applegarth, una noia de bona família de liberals progressistes, i la seva unió precipitada el 7 d’abril de 1900 amb Bess Maddern, una professora que creia adequada per engendrar una nissaga que s’havia d’iniciar amb «set robustos fills saxons i set filles formoses», però també una útil correctora d’estil.
El 1901 es va desplaçar a Anglaterra amb la intenció d’embarcar-se cap a Sud-àfrica, contractat per una agència de premsa per cobrir com a periodista la guerra d’agressió britànica contra els bòers. Possiblement el periodisme com a corresponsal de guerra no l’interessava gaire, però va trobar que era un bon mitjà per popularitzar el seu nom.
Durant el seu pas per Londres li van rescindir el contracte i ja no es va embarcar, però va aprofitar l’oportunitat per residir d’incògnit a l’East End londinenc. Aquesta estada va ser una experiència estremidora, ja que al cor del Gran Imperi Britànic, en el centre econòmic del món, va conèixer una misèria com no n’havia vist mai cap així als ambients més pobres dels Estats Units. Les seves vivències van quedar concretades en un llibre, The People of the Abyss, redactat com un reportatge sociològic, en què va plasmar el seu testimoni esglaiador sobre la misèria material i la degradació humana.
El 1903 va redactar i publicar The Call of the Wild, una novel·la que és la seva obra més popular i l’única elogiada unànimement, tant pel públic com per la crítica, de totes les que va escriure. Més enllà de les emocionants peripècies del seu protagonista, un gos salvatge anomenat Buck que ha arribat a convertir-se en el cap d’una bandada de llops, allò que més va impressionar tots els seus lectors va ser el seu elogi vibrant del desig atàvic de llibertat, de l’assumpció de la màxima llibertat individual i, alhora, del sentiment de pertinença a una col·lectivitat. Al cap d’uns quants anys es va editar l’antípoda d’aquesta història, White Fang (1906), una novel·la també molt popular en què aquesta vegada un llop es converteix en animal domèstic i rep els beneficis de la civilització.
     Que el primer dia que va sortir a la venda s’esgotés una primera edició de deu mil exemplars ens indica que era alguna cosa més que un escriptor apreciat pels lectors, ja era un personatge públic.
La seva següent novel·la va constituir un altre gran èxit comercial. The Sea Wolf, publicada el 1904, reflecteix molt bé l’ambigüitat de la seva ideologia i la confusió que batega en el seu concepte del sentit de la vida. El protagonista viu un naufragi i és enrolat per força en el vaixell de pesca que capitaneja Wolf Larsen, un marí d’una brutalitat malaltissa, tot i que a la seva manera també és un filòsof.
London va assegurar que en aquesta obra intentava precisament fer una crítica de l’individualisme i una defensa del suport mutu i de la solidaritat, però els lectors no van deixar de notar una certa fascinació pel despietat antagonista subjacent al llarg del text.

Jack London i altres corresponsals de guerra

També el 1904, reincideix en el periodisme i es desplaça a Corea per seguir les incidències de la guerra russo-japonesa. La seva rebel·lia obstinada el va dur a provocar un incident que potser hauria pogut acabar tràgicament davant un escamot d’afusellament nipó, però que va trobar un final feliç gràcies a una gestió personal del president mateix dels Estats Units.
En tornar, expulsat per las autoritats militars, es van accentuar les seves manifestacions racistes contra els orientals en general i els japonesos en particular —un sentiment, d’altra banda, compartit per la majoria dels seus compatriotes—, però també és veritat que a partir d’aquesta data uns quants dels seus ajudants més pròxims van ser d’aquesta ètnia. Com els passa a alguns racistes, aquest prejudici desapareixia del genèric al particular, i així al llarg de la seva vida va tenir unes relacions personals excel·lents amb jueus, italians, hispans i orientals. A més, en força relats va denunciar la brutalitat colonialista d’Occident i es va posar incondicionalment al costat dels pobles «primitius» oprimits, i en d’altres va posar de manifest la seva admiració per les seves cultures i formes de vida en oposició a la corrupció del món «civilitzat».
Després d’aquesta nova i decebedora experiència com a corresponsal, va decidir establir-se com a hisendat agrícola a la població de Glen Ellen, al nord de San Francisco, una ocupació que amb el pas del temps es revelaria com  la seva veritable, i alhora fracassada, vocació.
També en aquesta època, va radicalitzar-se la seva activitat com a propagandista del socialisme fins a un tal grau d’exacerbació, que alguns publicistes van sospitar que es tractava en realitat d’una maniobra propagandística per a la seva promoció literària. Testimoni d’aquesta actitud compromesa és la publicació d’un volum d’assajos lúcids, agrupats sota el títol genèric de The War of the Classes, a l’abril del 1905.

sábado, 25 de febrero de 2012

JACK LONDON, CREADOR DE MITES I ESCRIPTOR DE LLEGENDA - 4 (2011)



Jack London a les terres del Yukon, l'any 1897

Una joventut erràtica

A partir d’aquell moment, la biografia de Jack London és força coneguda, ja que ell mateix es va encarregar de difondre-la àmpliament, tot i que la veracitat o l’exactitud d’alguns d’aquests episodis s’hagi posat en dubte: la fugida d’una fàbrica de conserves on se sentia intensament explotat, la integració en la vida picaresca dels pescadors il·legals, la seva addicció a l’alcohol i a la violència, la seva afició a la vida errant, el pas efímer per una patrulla de vigilància pesquera, el seu enrolament en una expedició de caçadors de foques, els seus primers passos venturosos en el món de la narrativa, la tornada a la feina a la indústria per descobrir que en aquest interregne l’explotació dels obrers no tan sols no havia disminuït, sinó que havia arribat a uns límits inhumans, la seva adhesió a les marxes de l’Exèrcit Industrial compost per desenes de milers de desocupats  que pretenien convergir a Washington per exigir feina i una posterior detenció i empresonament per vagabunderia.
El 1893, els Estats Units tornaven a viure l’inici d’una altra greu crisi econòmica i els seus ciutadans veien com definitivament el liberalisme i la democràcia s’estaven marcint i eren substituïts per una mena de feudalisme de caire econòmic. La colonització de la regió occidental dels Estats Units s’havia acabat i el somni californià, el de la Febre de l’Or, formava ja part del passat, no hi havia cap nova frontera on es pogués buscar prosperitat, ni tan sols a costa de l’espoli dels pobles aborígens o dels estats veïns. L’última esperança era pregar a l’atzar que evités que acabessin convertits en desferres destinades a la misèria de la vida errant o als horrors de la presó, entre la indiferència o el rebuig d’altres treballadors més afortunats.
London va arribar a la conclusió que si volia mantenir la seva família s’havia de convertir en obrer especialitzat. Per iniciar el seu aprenentatge com a electricista, es va dirigir a una central elèctrica on el superintendent li va indicar que havia de començar palejant carbó per a les calderes durant catorze hores diàries tots els dies de la setmana, inclosos els dissabtes i els diumenges, i que cobraria un salari similar al de la fàbrica de conserves, i que més endavant, si demostrava bona voluntat, aniria ascendint fins a poder iniciar-se en l’ofici i després, amb el temps, vés a saber fins on podia arribar!
Després d’unes quantes setmanes d’una feina tan dura que el va obligar a embenar-se els canells durant un any, un fogoner li va revelar que la seva  incorporació havia significat l’acomiadament de dos treballadors, que ell estava fent la feina de tots dos per les tres quartes parts del salari d’un de sol i que, a més, un d’ells s’havia suïcidat davant la impossibilitat de mantenir la seva dona i els seus tres fills. Així es va acabar la seva il·lusió en el mite nord-americà que, tan sols amb el propi esforç, qualsevol ciutadà podia començar com a aprenent i arribar a president d’una empresa, i va néixer en ell la necessitat d’unir-se als qui desitjaven reformar o revolucionar la societat.
També es va adonar de quina reacció es podia esperar realment si s’intentava lluitar per la justícia social en el suposat país de la llibertat. Quan Jacob Coxey, el líder de l’Exèrcit Industrial, es dirigia al Congrés dels Estats Units per entregar el seu projecte destinat a combatre l’atur mitjançant la creació d’un fons dedicat al foment d’infraestructures comunitàries, va ser detingut i empresonat pel delicte de trepitjar la gespa del Capitoli.
Poc després, en els campaments de vagabunds i al penitenciari, va comprovar que la major part del lumpen estava constituït per obrers rebutjats a causa de l’edat o de les xacres, dèbils i inútils, les deixalles de l’organisme social, per utilitzar una expressió d’aquella època.
Davant d’aquest panorama, Jack, un jove de tan sols dinou anys, va decidir resoldre els seu futur personal dedicant-se al treball intel·lectual i alhora lluitar per un sistema social en el qual la riquesa es repartís de forma equitativa, per la qual cosa es va adherir al socialisme marxista. Per  aconseguir aquests propòsits, es va matricular a l’Escola Secundària d’Oakland com a pas previ per ser admès a la Universitat de Califòrnia, va freqüentar els ambients intel·lectuals de la classe mitjana d’esquerres i es va convertir en un orador espontani habitual a las places públiques, però al gener de 1897, desenganyat dels estudis acadèmics i acuitat per la necessitat, va abandonar les aules universitàries acabades de conèixer i es va reincorporar al treball assalariat.
Al cap de pocs mesos, el descobriment d’or en terres de l’Àrtic canadenc, al Klondike, la vall inhòspita i gelada del Yukon, li va oferir, com a milers de compatriotes de totes les condicions, l’última quimera d’una fortuna ràpida a què aferrar-se.


Jack London i altres gambusins a les terres del Yukon, l'any 1897

Un cop allí, l’arribada de l’hivern el va obligar a recloure’s en un antic poblat juntament amb una cinquantena de gambusins, però no van ser uns mesos perduts, al seu equipatge hi duia llibres de Marx, Darwin, Spencer, Haeckel i Milton, i alguns altres companys li van facilitar llibres d’autors com Dante o Rudyard Kipling. A més, diàriament, les tertúlies i els debats amb diversos universitaris que hivernaven al mateix lloc li ocupaven tota la nit. Altres vegades entretenia els seus companys amb narracions fruit de la seva fantasia.
Amb la primavera es va desplaçar fins a la ciutat de Dawson City, on va ressorgir com un fantasma l’esperit dels campaments miners del vell Oest: milers d’aventurers de tots els continents, entre els quals hi havia personatges mítics com Calamity Jane i Wyatt Earp, s’arraïmaven als seus carrers fangosos, deambulaven per tavernes, salons de ball, timbes i bordells, pernoctaven en botigues de lona i perdien els seus jorns furgant inútilment en la terra endurida, recreant l’ambient de la Califòrnia de la Febre de l’Or retratat magistralment per Francis Bret Harte.
Durant el seu viatge de tornada a San Francisco des d’Alaska, mentre redactava diàriament les seves impressions en un quadern de notes, va madurar la idea de convertir-se en un escriptor professional, creador d’una literatura narrativa popular, d’acció i aventura, de romanticisme naturalista, i s’anava allunyant  dels assajos sociològics i dels grans poemes tràgics a l’estil del segle XVIII.



viernes, 24 de febrero de 2012

JACK LONDON, CREADOR DE MITES I ESCRIPTOR DE LLEGENDA - III (2011)




Flora Wellman



Un nen entre el camp i la ciutat

Jack London va néixer el 12 de gener de 1876 a San Francisco, ja sabem en quines circumstàncies, i vuit mesos després la seva mare va contraure un matrimoni de conveniència amb John London, un vidu de gairebé cinquanta anys amb dues filles encara menors al seu càrrec, que va donar el seu cognom al nen.
John, un home bondadós, pacient i perseverant, natural de Pennsilvania, era un típic granger nord-americà de la segona meitat del XIX, como n’hi havia milers als estats del Nord, de costa a costa, des de Maine fins a Oregon. Eren gent endurida, acostumats a viure en petites casetes de tova o de fusta adjuntes a estables de dimensions més grans, amb una economia centrada entorn del conreu dels cereals, una vida familiar i social sostinguda per la fermesa i el sacrifici de les dones i cohesionada per les activitats eclesiàstiques; gent de vida rústica, però de cap despert, oberta a experimentar nous mètodes i mecanismes que permetessin millorar els conreus.
Aquests grangers, al final del segle XIX, tenien grans enemics que no eren precisament ni l’«indi» aborigen ni el ramader —com s’ha presentat habitualment al cinema i la literatura populars—, sinó la gran banca,  per les seves hipoteques abusives, els monopolis que imposaven preus baixos en la compra dels seus productes, el govern amb els impostos i aranzels elevats i les tarifes abusives de les companyies de ferrocarrils per al transport de mercaderies.
Cap al 1873, com a conseqüència de l’inici d’una greu crisi econòmica, molts d’ells es van adherir a una poderosa associació clandestina, entre sindicat i cooperativa, denominada National Grange, però davant la seva impotència per trobar una solució efectiva als problemes dels grangers, es va produir un fort increment de l’emigració rural a les grans ciutats en cerca de noves possibilitats. John London va ser un dels qui van optar per aquesta via.
Durant uns quants mesos la nova família es va mantenir en una relativa comoditat, que fins els va permetre contractar un criat xinès i una dida negra ¾ella, Mammy Jenny, i la seva germanastra, Eliza London, van fer-li de veritables mares al petit Jack al llarg de la seva vida¾, gràcies als diversos oficis que va execir el pare i als ingressos obtinguts rellogant habitacions de la casa.
Mentre la mare gandulejava, John intentava adaptar-se a la vida urbana i va treballar primer de fuster i després de venedor de màquines de cosir. Quan la greu crisi econòmica de la dècada dels 70 es va fer més accentuada, va decidir traslladar-se amb la seva família a Oakland, un petit poble pròxim, més acollidor, i obrir-hi una botiga de queviures que abastava recorrent la regió i comprant directament als productors. Com que a Flora la molestava haver de despatxar i a més frisava per recuperar la prosperitat que havia conegut en la seva infantesa, va convèncer el seu marit perquè ampliés el comerç i agafés un conegut seu com a soci i dependent, però aquest home no va tardar a desaparèixer amb tots els diners que va poder arrabassar-los, i els va deixar en la misèria.
Per aquesta raó el 1881, la família London es va veure obligada a abandonar la ciutat i va iniciar un periple durant el qual John —malgrat una insuficiència pulmonar deguda a una ferida a la Guerra de Secessió— es va dedicar a fer les seves estimades feines de granger i petit ramader amb un cert èxit en tres ranxos, cada cop van ser més grossos a causa de la creixent ambició de la seva esposa.


John London

Però les desastroses operacions financeres de Flora, que invertia en loteria xinesa ¾sota l’assessorament de les veus del més enllà que li parlaven en les sessions d’espiritisme que organitzava a casa seva mateix¾  els beneficis de la feina de John, els impedien gaudir d’una merescuda tranquil·litat econòmica de forma estable.
El 1886, la família London va haver de tornar cap a la ciutat quan John va veure que no podia satisfer els terminis d’una hipoteca a causa d’una epidèmia avícola que va matar totes les seves gallines ponedores, que era l’especialització cap a la qual havia decantat imprudentment tota la seva activitat seguint les indicacions de Flora.
Durant aquests anys de vida camperola, Jack havia crescut como un nen solitari i retret, però la seva relació amb John —que creia que era el seu veritable pare i a qui estimava com un veritable fill— es va fer més íntima i John, il·lusionat amb el vell somni rural de la riquesa material i existencial que emanava de la feina dura però honrada de la terra, va saber transmetre aquesta esperança a Jack, tal com es va fer evident en la maduresa de l’escriptor.
Tot i així, coexistint amb aquest element d’equilibri, a la seva consciència començaven a pesar de manera negativa l’aprehensió que hi havia alguna anomalia en els seus orígens i el desengany davant la conducta de la seva mare, Flora, que no li va demostrar mai cap mena d’afecte i que a més el rebutjava perquè el considerava el causant de la seva davavallada social. Com si aquesta actitud no fos prou perjudicial per a la formació de la personalitat del seu fill, la conducta habitual de Flora afegia altres condicionants que afavorien el malestar del noi: el feia participar activament en les seves activitats teosòfiques, li contagiava la infelicitat que li provocava no gaudir d’un nivell de vida elevat i el convertia en víctima, com a tota la família, dels seus atacs d’ira irracional i de les seves habilitats histriòniques per fingir síncopes quan volia doblegar les voluntats dels altres.
Un altre factor fonamental en la formació de Jack, aquest de caràcter positiu, va ser la seva afició a la lectura. Jack, que fins aleshores havia assistit a diverses escoles d’una forma irregular, sense treure’n un gran profit, es va convertir en usuari habitual de la Biblioteca Pública de Oakland, sota la tutela decisiva d’Ida Coolbrith, una poeta i promotora cultural, amiga de Bret Harte, Mark Twain i Ambrose Bierce, antiga codirectora i fundadora de la influent revista literària Overland Monthly, que el va guiar en les seves lectures amb habilitat, i que el va portar des de les simples narracions d’aventures cap als grans clàssics moderns de la literatura europea i nord-americana. Allà hi va trobar un oasi d’esperança aquella persona que després, un cop adulta, va afirmar que no havia tingut mai infantesa.
Sens dubte, a mesura que Jack s’anava fent més conscient de les realitats de la vida, les seves perspectives no podien empitjorar més. Entre els onze i els tretze anys es va veure forçat a alternar la seva assistència a l’escola amb la realització de petites feines de tota mena a causa del declivi econòmic familiar accentuat, sempre a causa de l’habitual mala administració de Flora. En fer catorze anys, després que John quedés invàlid a conseqüència d’un accident ferroviari, es va veure obligat a convertir-se en el cap de la família, ja que les seves dues germanastres, Eliza i Ida, ja s’havien independitzat. Aleshores va començar a conèixer de manera forçada les misèries del treball assalariat, esgotador i sense futur, en uns Estats Units que tenien una legislació social, notablement retardada per comparació a la de la majoria dels països europeus, que no protegia els obrers dels abusos que els volguessin infligir-los els seus despietats empresaris.

jueves, 23 de febrero de 2012

JACK LONDON, CREADOR DE MITES I ESCRIPTOR DE LLEGENDA - II (2011)



Alguns del més ferotges «capitans d ’indústria» dels Estats Units


Genètica o ambient?

Amb uns progenitors així es podria elucubrar sobre la procedència hereditària d’alguns dels trets fonamentals del temperament de Jack London, si consideréssim que el factor genètic té un pes determinant en la formació d’una personalitat. Va heretar la seva facúndia de William? Van ser la insatisfacció permanent i l’habilitat per arruïnar-se un llegat de Flora? Sens dubte London mateix avalaria la validesa d’aquesta opció, però… val la pena aprofundir en aquesta mena d’inquisicions? Sembla molt més clara la influència tant de l’ambient familiar com, sobretot, la de la societat en què es va haver de forjar el seu caràcter.
Al segle XVIII, els futurs Estats Units s’havien convertit en la terra promesa de milers d’emigrants europeus que hi buscaven la llibertat i la igualtat que l’Europa hereva de l’absolutisme i del feudalisme els negava. Uns van arribar atrets per la gran facilitat amb què podien convertir-se en grangers gràcies a l’accés lliure a la possessió de terres fèrtils, d’altres s’incorporaven a una classe obrera artesana que es forjava en un context caracteritzat per uns salaris alts, un tracte familiar per part dels patrons i l’absència de conflictes socials. Si existia cap tipus de conflicte era el que unia  totes les classes socials contra els suposats abusos de l’Imperi Britànic. I la revolució liberal que va conduir a la independència va millorar encara més les condicions dels treballadors.
Tot i així, al llarg del segle XIX la societat nord-americana va anar fugint d’aquesta situació bonancenca i a les acaballes del segle, sobretot des de la fi de la Guerra Civil, vivia plenament una transició turbulenta cap al capitalisme salvatge que l’allunyava d’aquelles expectatives esperançadores.
En el moment de la seva independència al 1776, als Estats Units s’havien perfilat dues visions polítiques antagòniques personificables en Alexander Hamilton (1757–1804) i Thomas Jefferson (1743–1826), dos dels Pares Fundadors que van signar la Declaració d’Independència.
El primer, ministre d’Hisenda al govern de George Washington, no creia en la possibilitat d’un govern democràtic real; des del seu punt de vista, el poder l’havia d’exercir una elit constituïda pels grans propietaris i els banquers, ja que, si el poble arribés a accedir al poder, amenaçaria la llibertat ¾entesa exclusivament como a llibertat d’empresa¾ i imposaria la distribució igualitària de la propietat tot oposant-se així a la desigualtat natural entre els éssers humans, una desigualtat que de manera natural gaudia de la benedicció de Déu.
John Jay, un altre dels Pares Fundadors i primer president del Tribunal Suprem, va sintetitzar molt bé aquesta postura: «Els que són amos del país, també l’han de governar».
El segon, tercer president dels Estats Units, un ric hisendat de Virgínia de formació il·lustrada i principal redactor de la Declaració d’Independència, creia també que el govern l’havia d’exercir una elit, però que devia estar constituïda per les persones més virtuoses i intel·ligents que, al marge de les seves riqueses o dels seus orígens socials, serien escollides pel poble; a més, per a  ell, la desigualtat d’aptituds naturals no implicava la desigualtat política i legal, i l’objectiu final de la política era assegurar l’exercici de la llibertat individual i el gaudi de la felicitat pública a tots els ciutadans i evitar la divisió de la nació en classes socials distants i enfrontades.
En els anys de joventut de London, les dues opcions polítiques partidistes majoritàries, malgrat les seves diferències, coincidien més o menys dissimuladament i amb més o menys intensitat  en l’alineament amb l’opció plutocràtica defensada per Hamilton enfront de l’opció favorable a la democràcia participativa propugnada per Jefferson.
Tant la il·lusió arcàdica d’una societat rural de petits propietaris autosuficients, com la de la utopia d’una societat urbana amable composta per una classe mitjana generalitzada, imaginades per Jefferson, desapareixien davant l’empenta dels anomenats «capitans d’indústria», que imposaven, gràcies al seu poder sobre el govern, amb la complicitat de polítics venals, el seu model social que comportava l’aparició de grans masses d’obrers ofegats pels salaris baixos, les jornades llargues i les condicions de treball deshumanitzadores.



El treball infantil es va generalitzar pel fet que els infants cobraven salaris
molt més baixos que els adults, tot i que la seva productivitat era comparable.

L’obrer nord-americà de ple dret podia ser acomiadat en qualsevol moment i per qualsevol motiu, sense rebre cap mena de compensació, i sobre ell planava l’ombra de la competència de la mà d’obra procedent de la immigració irlandesa i del nord i centre d’Europa, a la qual ara s’havia d’afegir la gran massa de negres alliberats després de la Guerra de Secessió, que es veien abocats a reconvertir-se d’esclaus camperols en obrers esclavitzats.
Els partits i les organitzacions veritablement populars fracassaven sistemàticament davant el poder enorme dels defensors dels interessos de la plutocràcia. Els sindicats, tot i que formalment eren legals, havien de suportar l’assetjament incansable de la policia, els detectius privats, els sicaris dels patrons, l’exèrcit, els jutges i els polítics; mentre que, d’altra banda, també havien de lluitar contra factors com la fragmentació, el corporativisme, la xenofòbia i la segregació que els infectaven, unes tendències que moltes vegades eren promogudes per alguns dels seus mateixos líders.
En aquest context social, com ja hem dit, els cartells i els consorcis que dominaven amplis i diversos sectors industrials s’havien constituït en el veritable poder, sempre a l’ombra, arrecerats rere una democràcia parlamentària representada per un Congrés al qual Mark Twain havia definit com l’organització criminal més gran dels Estats Units.
London era conscient, a partir de les seves pròpies experiències i observacions, que a la nació que havia estat la gran esperança per als demòcrates de tot el món, ja no hi quedava lloc ni per a la igualtat ni per a la llibertat veritables, ni per al dret d’insurrecció dels pobles sotmesos a poders tirànics, tal com s’havia defensat en la seva Declaració d’Independència.



miércoles, 22 de febrero de 2012

JACK LONDON, CREADOR DE MITES I ESCRIPTOR DE LLEGENDA - I (2011)




Jack London a la infantesa
 

Un origen singular


Com si estigués predestinat a la fama, l’existència de Jack London ja va ser notícia abans del seu naixement, abans de tenir un nom propi, però, com si li auguressin també una vida governada pel desassossec, en aquell moment va participar en una situació dramàtica de la qual havia de ser, a la llarga, la víctima principal.
El 4 de juny de 1875, el San Francisco Chronicle informava els seus lectors dels dos intents de suïcidi consecutius de Flora Chaney, amb verí i arma de foc, després que el seu company l’abandonés perquè es negava a avortar el fetus d’unes setmanes del qual estava prenyada.
«Una esposa repudiada. Per què la senyora Chaney va intentar suïcidar-se dues vegades? Expulsada de casa seva per haver-se negat a matar el seu fill abans de néixer. Un episodi de crueltat i misèria domèstiques.» Sota aquests titulars, en ple naixement de la premsa sensacionalista, el periòdic esmentat exposava d’una manera molt detallada la tragèdia d’una dona abandonada i afectuosa unida a un home despietat i calculador.
Qui eren els protagonistes d’aquest succés? Era realment Flora Wellman–Chaney una esposa exemplar? Qui era aquest professor William Henry Chaney amb el qual el periòdic s’acarnissava sense donar-li la més petita oportunitat de defensar-se?
Flora Wellman era la menor de les cinc filles d’una pròspera família de comerciants de Massillon, una població del l’estat d’Ohio on va néixer l’any 1843. La seva infantesa va ser un seguit d’infortunis: als quatre anys va perdre la seva mare, quan en tenia set el seu pare va perdre la fortuna i poc després, a conseqüència d’unes febres, el seu creixement es va aturar, la vista se li va deteriorar i la seva bonica cabellera va desaparèixer irreversiblement.
Tot i així, altres coses van compensar aquestes desventures. Va rebre una educació molt completa en totes les disciplines artístiques i a més, a causa de la sobreprotecció familiar, va desenvolupar uns quants recursos psicològics mitjaçant els quals va dominar, tirànicament i força airosament, gairebé totes les persones que es van relacionar amb ella durant la seva llarga vida.
Al principi de la dècada dels 70, després de trencar tota relació amb la seva família, es va instal·lar a la Costa Oest, a San Francisco, on vivia fent classes de piano. La ciutat es trobava aleshores en ple desenvolupament com a conseqüència de la riquesa aportada pels antics buscadors d’or i de la iniciativa dels impulsors d’una nova economia basada en la gran indústria; i hi afluïa una massa incessant d’emigrants i aventurers. Era un lloc de contrastos on la gent més miserable convivia amb la més acabalada, i els viciosos i brutals habitants de Barbary Coast, el barri baix, amb una esponerosa comunitat artística i intel·lectual.
Flora es movia en ambients que freqüentaven espiritistes, lliurepensadors, reformadors socials, partidaris de l’amor lliure i defensors de les causes obrera i sufragista. Allí va conèixer William H. Chaney, el suposat pare de seu futur fill, possiblement l’única persona capaç de resistir els seus xantatges emocionals gràcies a la conjunció de la seva àmplia i variada experiència conjugal —com a  polígam— i a una egolatria i un temperament potser tan extrems que els d’ella mateixa.
Tots dos van coincidir també en la dedicació a les actividtts esotèriques i en  la convicció ferma ¾molt generalitzada a la seva època i, desgraciadament, potser encara als nostres dies¾, en la superioritat de la raça blanca sobre la gent d’un altre color, dels anglosaxons sobre l’altra gent de raça blanca i dels nord-americans entre els anglosaxons.
William H. Chaney havia nascut l’any 1821 al si d’una família d’agricultors acostumada a una vida dura i senzilla d’ençà que els seus ancestres van arribar a terres americanes, com a pioners en la colonització de les terres de l’estat de Maine, a la punta nord-est dels territoris dels Estats Units.
Orfe als nou anys i rebutjat pels seus familiars, va viure una infantesa i una adolescència difícils, refractari a tota disciplina. Després de la seva deserció de la Marina de Guerra als dinou anys, no se sap res de la seva vida fins que, ja amb més de trenta anys, reapareix al seu llogaret natal, Chesterville, per venjar-se brutalment d’un dels grangers per al qual havia treballat de petit i instal·lar-se immediatament després a la ciutat pròxima d’Ellsworth per exercir d’advocat, ofici en el qual va demostrar sempre un caràcter rancuniós i es va comportar com un energumen.
Compaginava la seva feina als tribunals amb la direcció d’un periòdic local al servei de la causa Know-Nothing, dels qui aspiraven a uns Estats Units en què l’ètnia wasp (blanca, anglosaxona i protestant) exercís la seva supremacia davant del perill que representaven sobretot els emigrants irlandesos i centreeuropeus.
Va haver de deixar abruptament aquestes dues activitats quan, després de molts mesos d’esforç aferrissat, va aconseguir que, la nit del 14 de novembre de 1854, una turba embogida ataqués el capellà catòlic d’Ellsworth, un jesuïta combatiu d’origen suís, l’arrossegués nu pels carrers i després l’enquitranés i l’emplomallés. Davant la reacció adversa de bona part de l’opinió pública de tot el país, els notables del poble ¾els mateixos que, reunits en assemblea, li havien concedit el seu suport total o havien callat de manera pulsil·lànime quan tot fent de notari havia redactat una resolució en què textualment es recomanava obsequiar el sacerdot amb aquesta mena d’indumentària i posteriorment amb un bitllet per al ferrocarril¾ li van suggerir que havia de ser ell qui canviés d’aires.
Al cap d’uns anys d’una vida nòmada i anodina, el 1866 es va iniciar en l’astrobotànica i va codirigir la Universitat Mèdica Eclèctica de Nova York, un negoci d’honestedat dubtosa, amb rivets de secta, que va haver d’abandonar després del seu ingrés a la presó a causa d’una altra baralla de caire xenòfob, aquesta vegada contra membres de la comunitat irlandesa, cada cop més poderosa. Va tornar a la vida errant i va aconseguir continuar vivint de la credulitat dels seus compatriotes amb els seus coneixements d’astroteologia, malgrat la ferotge competència d’una veritable multitud d’endevins, remeiers, espiritistes i astròlegs que infestava el país.
El 1874, als 54 anys, de pas per San Francisco i pràcticament en la misèria, a causa d’un robatori segons la seva versió, va conèixer Flora Wellman i va conviure amb ella durant un any per pura necessitat, de nou segons la seva versió, i després la va abandonar en el context que ja coneixem.
Chaney va negar sempre la seva paternitat de London, tant en un fullet amb què es defensava davant l’opinió pública tot al·legant que l’embaràs era conseqüència de la vida promíscua de la seva companya, com en les respostes a dues cartes del seu suposat fill, trameses quan tenia vint anys, en les quals afirmava que en aquella època tenia impotència sexual a causa de la seva intensa activitat cerebral i a les moltes privacions i dificultats que havia sofert.