ÀLEX SOLER: «NO HI HA MATEMÀTIQUES A LA MEVA CUINA, SIMPLEMENT EM DEIXO ANAR» (2014)

Àlex Soler a la cuina del Damunt un Cel de Fil - Foto: Jordi F.

ÀLEX SOLER: «NO HI HA MATEMÀTIQUES A LA MEVA CUINA, 

SIMPLEMENT EM DEIXO ANAR» 

Àlex Soler Casamada és el cuiner, cambrer i propietari del Damunt un Cel de Fil, un restaurant que s’ha convertit en un dels referents gastronòmics de Terrassa.

De la mateixa manera que en el poema de la Maria Mercè Marçal, en el restaurant vegetarià Damunt un Cel de Fil «hi regna l’amor». I és que l’amor que l’Àlex sent per la seva feina és, sens dubte, resultat de la filosofia de la vida que practica: «Cal viure el present. Si estàs ara i aquí, tota la resta ve sola: si estàs ara i aquí, estimes, reparteixes amor i en reps, i els dies flueixen perfectes».

L'Àlex comença a treballar de matinada. Quan arriba a l’imponent i elegant espai modernista on està ubicat el restaurant, un antic vapor tèxtil dissenyat per l’arquitecte Lluís Muncunill, té clar que «el primer és compartir un bon dia» amb els seus seguidors a les xarxes socials i crear un ambient adequat per començar a treballar. «És important la música per crear l’ambient que em ve de gust. Avui tenia clar que escoltaria Sigur Rós a l'arribar, em venia de gust un ambient tranquil i pacífic, que em relaxés i m’acompanyés al llarg del dia. Per cuinar s'ha d'estar molt concentrat. Cuinar no és una cosa matemàtica, s'han de considerar moltes circumstàncies que poden canviar segons el dia», ens comenta l'Àlex. A mig matí procura tenir els plats del dia cuinats i a punt per muntar i «d’aquesta manera, quan arriben els companys, podem tenir unes bones converses». I és que l'Àlex dóna molt valor a mantenir una relació molt humana amb el seu equip de treball.

Aviat el restaurant comptarà amb la presència d'un estudiant d’hostaleria en pràctiques. Tot i que l’Àlex té àmplia experiència en el món de la cuina, ha sigut sempre un autodidacta. «Jo tinc una forma de treballar molt meva perquè no he estudiat mai cuina, però aquesta experiència pot facilitar un intercanvi de coneixements. L’estudiant pot aprendre a deixar-se a anar a la cuina i jo puc aprendre d'ell noves tècniques», diu amb humilitat.

Als 18 anys va començar la seva aventura en el món de l’hostaleria al refugi del Parc Nacional d’Aigüestortes, on fregava plats i preparava les amanides, tot i que el seu interès per la cuina ja s'havia fet palès de ben petit: «Em passava hores a la cuina amb la mare, xerrant i aprenent», recorda. El moment clau va arribar quan, després de treballar a diferents restaurants de Terrassa i encontorns, va començar a compartir pis amb un amic a qui li agradava muntar sopars cada cap de setmana: «Aplegàvem amics punkies amb hippies, molt diferents, i tothom s'ho passava molt bé». Una tarda que qualifica de màgica, se’ls va acudir la idea d’obrir una espagueteria amb una gran varietat de plats d'espaguetis. Ens explica: «Quan era petit, li demanava a ma mare: "Què dibuixo?". I ella em deia: "Un plat d’espaguetis". I és que m'encantaven».

Van aprofitar l'èxit de l'espagueteria, la coneguda Companyia d'Espaguetis Rambla Oest (C.E.R.O.), per obrir el Pupil·les Gustatives, un bar musical on els clients podien allargar la nit mentre gaudien de postres exquisides o prenien una copa. Va convertir-se en un local de moda, tenia molt èxit, però «llavors va néixer la meva filla i no em convenia portar aquest ritme de vida, plegant a les 4 o les 5 de la matinada. De fet, estava fart d'aquella vida de disbauxa i desordre, i volia una activitat laboral clara, neta, enfocada cap a una vida més harmònica». Tot i que aquest canvi en el seu ritme de vida ja s'inicià una mica abans amb un viatge a peu i en solitari fins a Roma el qual va significar un moment clau a la seva vida: «Vaig guanyar confiança en mi mateix i sobre les meves possibilitats, i vaig reflexionar molt en silenci sobre cap on volia encaminar la meva existència», afirma l'Àlex amb rotunditat.

Cap al 2006, com que la seva companya tenia amb dues amigues un taller de confecció, Kosturitas, li va proposar obrir un nou local que fos un restaurant vegetarià i una botiga de roba alhora. La botiga va plegar fa un parell d'anys i ara tot és restaurant.

En obrir el nou local al públic, l'Àlex encara no feia de cuiner: «Volia controlar-ho tot: tractar amb els proveïdors, donar la cara amb els clients. No podia assumir la feina de cuiner. Una amiga m'havia dit que el seu company, l'Aldo, era un bon cuiner i el vaig contractar. La veritat és que vaig aprendre molt d'ell, no només de cuina, també certs valors i ideals espirituals», diu amb admiració.

Quan l'Aldo va marxar, l'Àlex va assumir el paper de cuiner i, a les seves mans, la cuina del Damunt un Cel de Fil va experimentar un cert canvi: «Sí, no em volia conformar a fer simplement plats vegetarians, volia oferir uns menús equilibrats i anar més enllà, cap a una cuina macrobiòtica, fins aconseguir que els ingredients no es contrarestessin entre sí».

La implicació de l'Àlex en el rol de cuiner va passar per un període de documentació intens, especialment interessat en els llibres de dietètica de George Ohsawa. Ens comenta que «els plats del menú no sempre són equilibrats del tot, però ho intento al màxim i, a més, actualment ja oferim un menú específicament macrobiòtic. El menjar macrobiòtic pot prevenir molts mals i malalties, i garantir-nos una bona qualitat de vida a la vellesa».

Li preguntem quines característiques ha de tenir un menú macrobiòtic i ens contesta: «Un 60% de cereal integral, un 20% de verdura de temporada —feta amb cocció curta a l'estiu i llarga a l'hivern— i l'altre 20% ha de contenir proteïna vegetal o llegum i, en menor mesura, amanida —especialment a l'hivern—, vegetals confitats i algues.  A més en el plat s'han de veure tots els colors dels paisatge de la temporada, s'han de menjar verdures estofades, però també cuinades al forn, s'han de trobar diferents textures i diferents gustos: amargant, dolç, salat, agre... Les verdures han de ser de proximitat i conreades sense química».

També ha comptat amb els vegans: «Sempre tinc pensada una combinació de plats que els convingui. S'han de considerar les seves necessitats, seria trist que un restaurant vegetarià no ho fes», opina l'Àlex.

Al local també s'hi realitzen altres activitats. Durant dos anys es van fer classes de ioga i també s'han fet concerts de manera esporàdica, però «ara sobretot faig tallers de cuina amb els quals dono a conèixer nous productes, dialogo sobre les condicions necessàries per assolir una vida saludable i ensenyo a cuinar. Però també aprenc dels alumnes, faig amistats i, sobretot, m'ho passo molt bé. M'agrada tenir relacions molt estretes amb la gent, encara que només vinguin un dia a la setmana, i obrir-nos els cors, ni que sigui una estoneta».

Eli RodGüell
Jordi F. Fernández Figueras

Publicada a Malarrassa, n. 0, novembre de 2014

FANTASMAS (2014)

Con el tiempo, los rostros de mis antiguos compañeros o de algunas muchachas encantadoras se han vuelto borrosos y sus nombres empiezan a desvanecerse en mi memoria.

De otras personas, de los que me fueron indiferentes, tan sólo permanecen, sin rasgos, sus siluetas petrificadas. Compañeros de viaje en las escuelas, en las calles, en los trenes, en los bares de antaño, sombras de un mundo que se disipa en mi mente.

Y, sin embargo, recuerdo muy bien el rostro de aquel viejo, su mirada airada, sus ademanes convulsivos.

Durante el trayecto de vuelta, después de las clases, conversábamos para matar el tiempo o dejábamos que nuestras miradas languidecieran —perdidas en un horizonte de campos desatendidos, sin labranza, o de casitas humildes, sumergidas en bosquecillos de pinos— hasta que la puerta del vagón se abría bruscamente y entraba él, la barba y los cabellos erizados, para sentarse entre nosotros con aire desafiante.

—¿Creéis que Dios ha muerto? ¿Acaso creéis que Dios ha muerto? —gritaba mientras levantaba sus manos crispadas ante nuestros rostros—. Permaneced fieles a Dios, como lo habían hecho hasta ahora vuestros padres y los padres de vuestros padres. Conservad la  fe, cumplid sus leyes y no creáis a quienes con el alma enferma os hablan de paraísos materiales, pues, si no le respetáis y obedecéis, agonizaréis eternamente en las tinieblas!

Y nosotros, habituados a sus imprecaciones, sonreíamos en silencio hasta que bajaba en una estación solitaria, en medio de la nada, y podíamos continuar absortos en la contemplación narcótica del paisaje o desgranar conversaciones banales.

Con el tiempo, los rostros de mis antiguos compañeros o de algunas muchachas encantadoras se han vuelto borrosos y sus nombres empiezan a desvanecerse en mi memoria, como se desvanecen experiencias, metas, empresas, gestos, anhelos, sueños, deseos, proyectos, previsiones, promesas, quimeras… Fantasmas. Nada más.

Pobre hombre, si supiera. No solo murió Dios, sino que también el hombre murió, hace tiempo. De mí, por aportar una prueba, para poner un ejemplo, solo queda un animal desarraigado, un animal que huye, que ha olvidado incluso que se resignó… que se conformó con el fracaso.

Quizá, si me detuviera, una conciencia humana emergería de las tinieblas…

CAL ALLUNYAR-SE DEL NEOLIBERALISME (2014)

Tots estem al corrent que els dos darrers governants de Veneçuela, Chávez i Maduro, tot i haver estat escollits a les urnes, són titllats de dictadors, i que el seu país és presentat com un cau de corrupció i un infern de violència criminal. De fet, ser bolivarià és la desqualificació de moda que de mica en mica va substituint la de ser un radical.

Sort  que sovint la realitat s'entossudeixi a fer la guitza als mitjans que protagonitzen les campanyes de difamació al servei del neoliberalisme. Tant de bo, diríem, que Mèxic gaudís del vilipendiat moviment de regeneració bolivariana, després de conèixer la brutal agressió d'aquest setembre contra un grup d'estudiants de magisteri a Iguala (Guerrero, Mèxic) a mans de l'acció coordinada de policies i narcotraficants.

Van ser assassinades 6 persones, 27 van resultar ferides i 43 van desaparèixer després de ser obligades a pujar a vehicles policials. No cal explicar gaire més, els fets són prou coneguts; se sap fins i tot que un dels nois va ser vexat de manera aferrissada per la policia mentre agonitzava: «Le habían arrancado la piel de la cara y le habían vaciado las cuencas de los ojos. Parecía una calavera» (El Mundo, 07/ 10/14).

La notícia de l'agressió i la de les investigacions sobre el destí dels desapareguts han estat presents reiteradament als mitjans, però s'ha reflexionat prou sobre allò que hi ha per sobre d'un fet esgarrifós i tràgic, però anecdòtic?

En primer lloc, cal recordar que qui va ordenar l'extermini dels estudiants va ser l'alcalde de la població, membre de Nueva Izquierda, que és una de les dues principals tendències internes del Partido de la Revolución Democrática, adscrit a la Internacional Socialista.

Seria injust carregar contra un partit polític pel que ha fet un dels seus integrants, però és que l'alcalde ja havia estat acusat l'any 2013 de promoure la tortura i l'assassinat de dos membres d'una organització social i d'haver matat personalment el seu líder, sense que la justícia fes res en contra seva, gràcies al suport del govern i del congrés de l'estat de Guerrero.

A més, cal preguntar-se, com és possible que uns 100.000 mexicans (70.000 morts i 25.000 «desapareguts») fossin assassinats només entre 2006 i 2012? Com és possible un grau tan alt de corrupció i violència sense cap reacció eficaç per part del govern de la República? 

Potser és molt simple. A Mèxic, el narcotràfic és la principal font de divises (40 mil milions de dòlars), molt per sobre de l'exportació de petroli (25 mil milions de dòlars); per això, una guerra a mort contra el narcotràfic —en el context de l'actual sistema capitalista neoliberal— comportaria la ruïna absoluta de l'estat. Així que cal considerar que l'aliança entre la classe política i el crim organitzat és del tot inevitable a tots nivells. De les sospites de connivència amb els narcos, no se n'escapa ni l'actual cap de l'estat, Enrique Peña Nieto: alguns es pregunten d'on va treure el Partido Revolucionario Institucional els 333 milions d'euros que va costar la seva campanya electoral.

Només la despenalització del consum i la legalització controlada del comerç de drogues, conjuntament amb la imposició d'una economia distributiva que asseguri un repartiment equitatiu de la riquesa, poden garantir que els pobles llatinoamericans no es converteixin en narcoestats terroristes. I, evidentment, com més lluny del neoliberalisme se situï un govern —com passa amb els de Veneçuela, Bolívia, Equador, Uruguai...—, més a prop d'aquest objectiu es trobarà.

Publicat a Diari de Terrassa, 18 de desembre de 2015,
i a Catalunya, gener de 2015

AZAR, PULSO, NATURALEZA (2014)

Maya Deren en un fotograma de la película 

Meshes of the Afternoon (Maya Deren, 1944)

A veces, se consigue eludir la tutela implacable del tiempo, mas no por mérito o voluntad propia, sino por azar, como regalo de la fortuna,

a veces, inmersos en una percepción pura e inefable despertamos al mundo de las puras formas sensibles:

con los tenues pasos de danza que dibuja en la penumbra el destello tembloroso que filtra una celosía,

con el perfume de una flor que nos transporta a un jardín olvidado de nuestra infancia,

con la blancura de la nieve densa y pausada que cubre los tejados en una ciudad dormida,

con el momento mágico en que el campo se inunda con una claridad súbita y silente,

con la brisa inesperada que acaricia las frondas de los árboles en un paraje agreste y desconocido,

con el viento cálido que mece los trigales maduros y los convierte en océanos de oleaje dorado,

con aquel instante eterno en que unidos en una felicidad salvaje nuestros cuerpos se confunden.

TENDÈNCIES ESTÈTIQUES EN LA POESIA CATALANA ACTUAL (2013)

Quan es parla de corrents o generacions de la poesia de postguerra en català, tot resulta prou clar —o absurdament simplificat— fins a mitjan anys setanta, quan comença a afirmar-se l’absència de tendències. Tot i això, el terrassenc Grup de Literatura d’Amics de les Arts ha dedicat un cicle de cinc sessions a inquirir si realment el panorama és d’una diversitat absoluta o si existeixen alguns corrents encara que no se’ls pugui —o no se’ls vulgui— caracteritzar, al marge de la utilitat o inutilitat de la tasca de cartografiar-los o historiar-los.

Taula rodona amb Ester Andorrà, Francesc Garriga, Jordi Marrugat i Josep Pedrals, presentada i moderada per Jaume Aulet. 

Jaume Aulet, a la primera sessió, va fer una detallada presentació de les quatre persones que eren a la taula: l’assagista Jordi Marrugat, els poetes Francesc Garriga i Josep Pedrals, i l’editora Ester Andorrà, abans de cedir-los la paraula.

En primer lloc, Jordi Marrugat va assenyalar la dificultat de parlar de tendències actuals de la poesia catalana, tant per la manca de perspectiva històrica com per la complexitat d’un tema al qual considera que ha realitzat només una aproximació en estudiar-lo en el seu recent i voluminós Aspectes de la poesia catalana de la posmodernitat, tal com indica la primera paraula del títol.

Marrugat va afegir que hi ha una diversificació tan extraordinària —que prové de l’esperit de la generació del 70— que resulta impossible entreveure possibles tendències i va aportar testimonis crítics d’aquesta dispersió individualista que van des d’Enric Sullà (1974) a Marc Romera (2013). A aquesta infinitud de propostes correspon, a més, la construcció d’una tradició a la mida de cada poeta, amb una interpretació pròpia del passat. Va resumir indicant que hi ha un sistema poètic viu i adaptable —que es podria caracteritzar com a «líquid», sense cap connotació negativa—, malgrat un excés d’endogàmia que en dificulta la incidència social.

Garriga, al seu torn, va recordar que als poetes dels 60 els era permesa una veu pública que es negava a la resta de la societat catalana. Ara, en canvi, la poesia fa pensar o diverteix, però ja no és imprescindible. A continuació, va afirmar que a l’origen de la dispersió evident no hi ha una actitud positiva, sinó una crisi de voluntat, valors, referents i mestratges, i per això cadascú mira de sortir-se’n com i per on pot. Pel que fa a les tendències, va dir que són simplificacions sense sentit pròpies de professors.

Andorrà va negar implícitament cap criteri «tendenciós» en la tria dels autors de Labreu i va defensar una poesia que expressa el jo davant la que pretén representar una veu col·lectiva. Va afirmar que, tot i els tòpics i la mala actitud dels mitjans, ara mateix la recepció de la poesia és millor que fa trenta anys i va destacar també que no hi hagi sectarismes, sinó un sentiment de germanor entre poetes d’estètiques i generacions molt diferents al voltant d’una forma de fer que es va iniciar a l’Horiginal.

Pedrals va afirmar que parlaria de les tendències com a poeta, i mitjançant un discurs divertit, però un xic gasós —en què va barrejar etimologies i lleis newtonianes, entre d’altres ingredients—, va atribuir-les a l’oscil·lació entre l’apetència i la frustració de cada poeta en el seu desig de fruir de la paraula, durant la qual les seves trajectòries particulars poden coincidir de manera efímera amb les d’altres poetes.

Després d’aquest repertori de visions, la segona sessió va consistir en un taller en què es va analitzar i debatre durant més d’una hora El romanço de l’Anna Tirant, un llibre singular que conjumina un llenguatge virtuós, una retòrica innovadora i alhora tradicional, una exhibició impressionant de domini tècnic, un rerefons de referències que mostren l’ampli bagatge cultural de l’autor i una trama complexa i enginyosa, fins a conformar un exercici literari —a cavall de tres gèneres— que no pot deixar ningú indiferent. Colpidora i divertida —tot i constituir un repte per al lector—, la poètica de Pedrals havia sacsejat els participants, els quals coincidiren en la visió del llibre com un veritable retrat del poeta: polifacètic, ric i únic, amb algun discrepant que va manifestar la desafecció causada pel seu caràcter marcadament metaliterari.

La tercera sessió va ser de nou un taller de lectura, aquesta vegada centrat en Tornar és lluny. Els participants van coincidir en caracteritzar el llibre per la seva lucidesa, conteniment, musicalitat i poder de suggestió, però van divergir sobre la conveniència de conèixer o no la trajectòria vital de l’autor —marcada per tots els condicionants repressius de la postguerra— per aprofundir més en les seves imatges, sovint enigmàtiques. I amb la intenció de desxifrar-les es van contextualitzar i analitzar els símbols més característics d’aquest i altres llibres de Garriga: l’aigua fresca, la pluja mansa, la serp, l’ombra d’un arbre, la sang als llavis... i es van relacionar amb els seus temes habituals: la memòria, el desig, la mentida, la solitud, la por... per tal d'obtenir una visió global de l'entrellat del seu univers poètic.

Joan Todó, Anna Gual, Sònia Moll i David Caño. 

A la següent sessió, David Madueño va presentar quatre poetes joves que, segons el seu criteri, representen diferents vessants de la poesia més nova i va assenyalar que pertanyen a una generació que ha viscut el contacte immediat amb el lector a través de les noves tecnologies i el retorn de l’oralitat; la crisi del món editorial i la puixança de petites, noves i vigoroses editorials; i la descomposició de l’statu quo literari.

Abans de cedir-los el protagonisme per a què llegissin els seus poemes, s'expliquessin i dialoguessin entre ells i amb els assistents, Madueño, va afirmar que la poesia d’Anna Gual es caracteritza per fer referència metafòrica a les ferides de la seva trajectòria vital; la de David Caño, pel seu compromís en la denúncia d’una realitat social injusta; la de Sònia Moll, per centrar-se en el patiment, l’estranyament, la malaltia, i la fragilitat de la memòria; i la de Joan Todó, per parlar de la realitat personal universalitzada, sovint en el context de l’enfrontament entre el món rural i l’urbs, amb un llenguatge vital i tremendista.

Enllaçant amb la primera, l’última sessió del cicle va girar entorn de la concreció d’unes possibles tendències en la poesia catalana actual. Es va obrir, però, amb una valoració del cicle per part de participants i organitzadors, que van coincidir en el caràcter profitós de les trobades i l’enriquiment col·lectiu i personal que comporta el contrastament de punts de vista divergents respecte d’una obra poètica, amb referència, especialment, a les sessions dedicades a El romanço d’Anna Tirant i Tornar és lluny, que els van ajudar d’una manera remarcable a aprofundir en la comprensió d’ambdós textos.

 Lluís Calvo i Antoni Clapés

Les aportacions posteriors d’Antoni Clapés i Lluís Calvo van ser d’un gran interès. Clapés va posar de manifest que, tot i que ens falti perspectiva per fer una taxonomia, és ineludible l’existència de tendències poètiques, i va caracteritzar la nova generació per la seva densitat, la incorporació massiva de dones, la reivindicació de l’oralitat i la manca de paradigmes.

Lluís Calvo va parlar força d’Aspectes de la poesia catalana de la posmodernitat, de Jordi Marrugat, i de la seva utilitat a l’hora d’il·lustrar les reflexions fetes durant el cicle, i va enriquir la trobada amb un recital per tal d’exemplificar algunes de les orientacions presents entre veus més joves del panorama poètic català actual, mitjançant un recull sintètic, però molt il·lustratiu (Mireia Calafell, Lucia Pietrelli, Silvie Rothkovic, Gabriel Ventura... ), amb el qual va culminar un cicle ple d’intercanvis d’experiències i reflexions al voltant de la nostra poesia més recent.

Jordi F. Fernández Figueras

Marta Pastor Borràs

Publicat a Poetari, n. 4, desembre de 2013

LA JORNADA DEL MUERTO (2014)

Fotografia de Marta Escartín

Aunque nací para cosechar espigas de anhelos, transito por los laberintos de las jornadas pétreas. En el vientre de la bestia, bajo la luz de la luna negra, el sol es el recuerdo de un tiempo ya muerto.

He dejado de ser y, sin embargo, permanezco, tal vez desnaciente, ex hombre, no humano o bestia. En el vientre de la bestia, dentro de la placenta negra, el espejo del sueño es un denso lago de cieno.

Mi destino es solo fracaso, alfa y omega adverso, cercado por el horror de las muertes concéntricas. En el vientre de la bestia y en la soledad más negra, el presente es un eterno descenso a los infiernos.