El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


domingo, 30 de septiembre de 2018

INTELIGENCIA Y RAZÓN (2018)




Algunas personas de ciudadanía francesa y de lengua bretona, se han encontrado durante estos últimos años con que la legislación vigente de su propio país les impide inscribir en el registro civil sus criaturas con nombres como Prijañ, Frañseza o Derc'hen, y apellidos como Ronarc'h, Le Noac'h o Gwioñvarc'h. Y les ha sido imposible porque el funcionario responsable de realizar la inscripción les ha advertido que la letra ñ y el trígrafo c'h, propios del alfabeto bretón, no son reconocidos por el Ministerio de Justicia francés, que en una circular de 2014 remonta los argumentos para justificar este rechazo a una ley de 1794.
Del mismo modo y por idéntica razón a personas de cultura y lengua vasca les ha sido imposible inscribir a sus criaturas con nombres como podrían ser Iñigo o Ermine, y apellidos como Endañeta, Abendaño o Garoña.
E incluso parece que se negó la inscripción con el nombre de Martí a un niño de familia catalana porque la vocal i en francés no puede llevar nunca el diacrítico o acento gráfico que en catalán indica una pronunciación tónica y aguda.
La contrapropuesta por parte de la administración francesa a los padres ha consistido en inscribirlos suprimiendo la vírgula sobre la ñ, el apóstrofo de la c'h y la tilde de la i de estos nombres y apellidos propios de idiomas tan autóctonos de los territorios que forman Francia como el propio idioma francés
En fin, para entenderlo mejor, esta situación aplicada al contexto español se plasmaría en la prohibición de inscribir a un niño con el nombre de Llorenç o el de Sebastià y a una niña con el nombre de Estel·la, y en la propuesta absurda de hacerlo como Llorens y Sebastiá, y en el caso de la chica como Estela o Estella, por ejemplo.
Bueno, esa es la actitud rotundamente centralista —incluso en un tema que podríamos considerar menor, más allá del ámbito familiar— de uno de los grandes estados de Europa que según las fantasías de algunos debía mirar con complicidad y simpatía la causa independentista catalana o que ya estaba haciendo frente al empeño constitucionalista de los principales partidos políticos españoles.
¿Qué podía esperar el independentismo catalán de una Europa que sólo da soporte a la creación de nuevos estados cuando se ha tratado de destruir a otros, a fin de conseguir determinados objetivos geoestratégicos y económicos? Este sería el caso de la desintegración de Yugoslavia, un estado que, a diferencia de Rusia y sus satélites, recordémoslo, pese a declararse y ser socialista disfrutó durante décadas de una economía fuerte con un sistema productivo autogestionario —hasta la crisis mundial del petróleo (1973)—, que estaba constituido por una estructura federal (seis repúblicas y dos regiones autónomas) y tenía un proyecto confederalista, y que además era uno de los líderes del movimiento de países no-alineados (que no equidistantes, ¡eh!). En fin, con este perfil sin duda resultaba imprescindible que, para favorecer los intereses del capitalismo, Europa y EEUU no sólo apoyaran la confrontación entre los diversos nacionalismos presentes en ese estado, sino que atizaran la discordia hasta la exacerbación: había que acabar como fuera con Yugoslavia.
No creo que aquella situación sea extrapolable al contexto de España y Cataluña... Así que si los independentistas quieren alcanzar su objetivo será necesario que de entrada se dejen de optimismos ingenuos respecto al papel que puede desarrollar Europa y que confíen exclusivamente en su fuerza. Pero, cuando hablo de fuerza, no pienso en lo del «pit i collons!» [«coraje y cojones»] de los muy machos o en el escupir veneno por los colmillos de los charlatanes e impotentes o en la repetición extenuante de rituales y símbolos hasta vaciarlos de su capacidad comunicativa, sino en la cualidad a la que se refería el sabio chino Zhuangzi cuando dijo: «La victoria se alcanza cuando antes de empezar la batalla ya se ha ganado la guerra». ¡Esa cualidad es la inteligencia!
El mismo consejo es aplicable a quienes pretendan ganar la guerra desde el bando unionista. ¡Menos testosterona, menos bilis, menos liturgias rutinarias y más inteligencia!
Y si al uso de la inteligencia todos juntos añadieran el uso de la razón, tal vez nos podríamos ahorrar ir a la «guerra»...
 Jordi F. Fernández Figueras

Versión en castellano de un texto 
publicado en Diari de Terrassa, 27 de septiembre de 2018



lunes, 10 de septiembre de 2018

INTEL·LIGÈNCIA I RAÓ (2018)




INTEL·LIGÈNCIA I RAÓ

Algunes persones de ciutadania francesa i de llengua bretona, s’han trobat en el darrers anys que la legislació vigent del seu propi país els impedeix inscriure al registre civil les seves criatures amb noms com Prijañ, Frañseza o Derc'hen, i cognoms com Ronarc'h, Le Noac'h o Gwioñvarc'h. I els ha estat impossible perquè el funcionari responsable de realitzar la inscripció els ha advertit que la lletra ñ y el trígraf c’h, propis de l’alfabet bretó, no són reconeguts pel Ministeri de Justícia francès, que en una circular de 2014 remunta els arguments per justificar aquest rebuig a una llei de 1794.
De la mateixa manera i per idèntica raó a persones de cultura i llengua basca els ha estat impossible inscriure a les seves criatures amb noms com podrien ser Iñigo o Ermiñe, i cognoms com Endañeta, Abendaño o Garoña.
I fins i tot sembla que es va negar la inscripció amb el nom de Martí a un nen de família catalana perquè la vocal i en francès no pot portar mai el diacrític o accent gràfic que en català indica una pronúncia tònica i aguda.
La contraproposta per part de l’administració francesa als pares ha consistit en inscriure’ls suprimint la vírgula sobre la ñ, l’apòstrof de la c’h i l’accent gràfic de la i d’aquests noms i cognoms propis d’idiomes tan autòctons dels territoris que formen França com el propi idioma francès
En fi, per entendre’ns, aquesta situació aplicada al context espanyol es plasmaria en la prohibició d’inscriure un nen amb el nom de Llorenç o el de Sebastià i una nena amb el nom d’Estel·la, i en la proposta absurda de fer-ho com a Llorens i Sebastiá, i en el cas de la noia com Estela o Estella, per exemple.
Bé, aquesta és l’actitud rotundament centralista —fins i tot en un tema que podríem considerar menor, més enllà de l’àmbit familiar— d’un dels grans estats de l’Europa que segons les fantasies d’alguns havia de mirar amb complicitat i simpatia la causa independentista catalana o que ja estava plantant cara a l’obstinació constitucionalista dels principals partits polítics espanyols.
Què podia esperar l’independentisme català d’una Europa que tan sols dona suport a la creació de nous estats quan s’ha tractat de destruir-ne d'altres, a fi d’aconseguir determinats objectius geoestratègics i econòmics? Aquest seria el cas de la desintegració de Iugoslàvia, un estat que, a diferencia de Rússia i els seus satèl·lits, recordem-ho, tot i declarar-se i ser socialista va gaudir durant dècades d’una economia forta amb un sistema productiu autogestionari —fins a la crisi mundial del petroli (1973)—, que estava constituït per una estructura federal (sis repúbliques i dues regions autònomes) i tenia un projecte confederalista, i que a més era un dels líders del moviment de països no-alineats (que no equidistants, eh!). En fi, amb aquest perfil sens dubte resultava imprescindible que, per afavorir els interessos del capitalisme, Europa i els EUA no tan sols donessin suport a la confrontació entre els diversos nacionalismes presents en aquell estat, sinó que atiessin la discòrdia fins a l’exacerbació: calia acabar com fos amb Iugoslàvia.
No crec que aquella situació sigui extrapolable al context d’Espanya i Catalunya... Així que si els independentistes volen assolir el seu objectiu caldrà que d’entrada es deixin d’optimismes ingenus respecte al paper que pot desenvolupar Europa i que confiïn exclusivament en la seva força. Però, quan parlo de força, no penso en allò del «pit i collons!» dels molt mascles o en l’escopir verí pels ullals dels garlaires i impotents o en la repetició extenuant de rituals i símbols fins a buidar-los de la seva capacitat comunicativa, sinó en la qualitat a què es referia el savi xinés Zhuangzi quan va dir: «La victòria s’assoleix quan abans de començar la batalla ja s’ha guanyat la guerra». Aquesta qualitat és la intel·ligència!
El mateix consell és aplicable als qui pretenguin guanyar la guerra des del bàndol unionista. Menys testosterona, menys bilis, menys litúrgies rutinàries i més intel·ligència.
I si a l'ús de la intel·ligència tots plegats afegissin l’ús de la raó, potser ens podríem estalviar anar a la «guerra»...
 Jordi F. Fernández Figueras

Publicat a Diari de Terrassa, 27 de setembre de 2018

viernes, 7 de septiembre de 2018

NOMENCLÀTOR URBÀ TERRASSENC I REPUBLICANISME (2018)




NOMENCLÀTOR URBÀ TERRASSENC I REPUBLICANISME

Tinc el convenciment que la majoria de terrassencs i terrassenques o bé són contraris a la monarquia o bé no tenen cap interès especial en que segueixi existint aquesta institució antidemocràtica. També penso que cap partit dels que es troba present al consistori municipal és monàrquic; alguns són clarament contraris i els altres, encara que parlin de la constitucionalitat de la monarquia, crec que en realitat no deuen tenir tampoc cap interès perquè Espanya sigui un Regne. Qui pot defensar que el sistema de govern de l’estat sigui la monarquia parlamentària quan el més lògic és desitjar un govern encapçalat pels més capacitats i no per qui té l’únic mèrit de ser fill del seu pare?

Amb aquest convenciment m’atreveixo a demanar a les forces polítiques municipals que, prèvia consulta amb les associacions de veïns i veïnes, i dels veïnats de les vies urbanes implicades, es plantegi el canvi de nom d’aquells carrers, places i avingudes de la nostra ciutat que facin referència a la monarquia i als seus coadjuvants. Així avançarem, encara que sigui un pas minúscul, cap a un sistema de govern republicà.

Per exemple, es podria canviar de nom carrers com el d’Amadeu de Savoia, tot i que aquest rei va tenir el detall de renunciar a la corona quan va comprendre que no se l’estimava i, a sobre, l'exèrcit li havia demanat que prescindís del Parlament; els dels Comte Borrell i Comte Guifré, ja que els senyors feudals van ser opressors dels camperols, cal explicar-ho?; el de la Duquessa de la Victòria, esposa del general Espartero, príncipe de Vergara, duque de la Victoria, duque de Morella, conde de Luchana i vizconde de Banderas; el de l'Emperadriu Eugènia, perquè quin sentit té dedicar-li un carrer a qui va ser esposa de Napoleó III, l’últim rei de França; el de Felip II, un emperador, d’ofici les seves guerres per tota Europa, les seves repressions i els seus impostos; el de l’Infant Martí, que no era pas un nen de Ca n’Aurell, sinó un noble català que per ser rei va portar la guerra a Sicília; el de Joan d’Àustria, fill bastard d’un rei i executor de repressions contra el poble pla; el de Sant Ferran, rei de Castella, fundador de la Universitat de Salamanca, però també qui va guerrejar per conquerir territoris i repartir-los entre la noblesa i l’Església, i tant sant que va ser capaç de robar a les seves germanastres; el de Vázquez de Mella, comte i polític monàrquic; així com també el del Passeig del Comte d’Egara, per la doble condició d’Alfonso Sala de monàrquic i aristòcrata; i el de l’avinguda de Jaume I, per ser aquest rei el primer promotor de la Inquisició a la península i el responsable de la matança de gairebé la meitat de la població autòctona de Mallorca, un personatge ben sinistre, capaç de fer tallar la llengua a un bisbe que el va criticar.

De ben segur que si la filosofia que regeix el nomenclàtor de la nostra ciutat vol representar una imatge fidel de la realitat i de la forma i voluntat de ser de la seva ciutadania, aquest canvi és necessari.

En el seu lloc es podrien posar nom de personatges i institucions —tant locals com d’uns àmbits geogràfics més amplis— destacables per la seva exemplaritat o mèrits com, per exemple: Salvador Alavedra, artista plàstic, erudit i mecenes d’artistes i escriptors; Averrois, filòsof, metge, matemàtic i astrònom; Aurora Díaz-Plaja, escriptora i bibliotecària; Maria Dolors Bargalló, política antifeixista i feminista; Maria Bigordà, obrera terrassenca i activista pels drets socials, econòmics i polítics; la Federació Obrera de Terrassa, la primera organització sindical de la nostra ciutat; Edward Jenner, metge i immunòleg; Maimònides, filòsof, metge i astrònom; Josep Padilla, obrer terrassenc, sindicalista i lluitador antifranquista; José Parra, un futbolista terrassenc amb un estil de joc avançat al seu temps; el Gremi d'Artistes, una entitat terrassenca que aglutinava artistes plàstics, arquitectes, músics i escriptors; Isabel Vilà, mestra i la primera sindicalista catalana coneguda; i Natividad Yarza, mestra i primera alcaldessa d’Espanya elegida democràticament, l'any 1934.
Jordi F. Fernández Figueras

Publicat a Diari de Terrassa, 13 de setembre de 2018