 |
| Pep Pla, davant el Teatre Principal (Foto: Eli RodGüell) |
PEP PLA, DIRECTOR DEL CENTRE D'ARTS
ESCÈNIQUES DE TERRASSA
L’actor terrassenc Pep Pla compagina l’art teatral tant als escenaris com
dirigint el Centre d’Arts Escèniques de Terrassa (CAET) des d’on impulsa el
Festival Terrassa Noves Tendències (TNT) que enguany ja arriba a la seva
dotzena edició. Amb un afany incansable per apropar el teatre a totes les
persones, treballa de manera discreta, però efectiva des de Terrassa.
—Com et
vas introduir al món del teatre? Hi havia cap antecedent a la teva família?
—No hi
havia cap antecedent, però sí que m'agradava recitar poemes i fer imitacions de
personatges famosos als dinars familiars. Un dia, quan tenia 14 o 15 anys, en
un moment en què no sabia ben bé què fer a la vida, vaig passar pel carrer de
Sant Pau i vaig veure un rètol que deia Institut del Teatre. «Hòstia, això es
pot estudiar? És fantàstic!», vaig pensar. Als meus pares, que tenien uns telers,
els vaig dir que no volia continuar el negoci familiar, que volia fer teatre.
En aquell moment devia semblar una autèntica bogeria. Encara no entenc com m'ho
van permetre! —diu somrient—. Suposo que no van tenir més remei.
Vaig fer els dos primers cursos de la carrera a Terrassa,
i com que, tot i dir-se Institut del Teatre, els estudis no estaven homologats
encara, em vaig tornar a matricular començant de zero a Barcelona, però a
partir de primer ja em guanyava la vida actuant i a segon, el 1985, em va
cridar el Flotats per fer el Cyrano de
Bergerac i vaig entrar al món professional per la porta gran.
—Ets conegut com a actor per un públic ampli gràcies a la teva presència
en sèries televisives (Poble Nou, Ventdelplà, Temps de silenci...), però com a director has anat desenvolupant una
trajectòria gens conformista... Què és allò que més t'interessa comunicar o
generar?
—La
possibilitat de canviar el món, de canviar-me a mi mateix —afirma amb
rotunditat—. Per a mi el teatre és una eina per transformar l'ésser humà, per
millorar-lo o, almenys, per intentar-ho. Amb aquesta inquietud, m'he mogut contínuament,
així que no només he fet d'actor, sinó que molt d'hora vaig començar a dirigir.
El 2002, per exemple, vaig gestionar i programar l'Artenbrut, una sala
alternativa a Barcelona, malauradament desapareguda. La meva idea era oferir propostes
realment alternatives, que no es poguessin veure en altres llocs. Trobo molt bé
que hi hagi coses de pur entreteniment, perquè hi han de ser, però també hi ha
d'haver coses que ens remoguin. Arran d'aquella experiència —continua—,
l'Ajuntament de Terrassa em va proposar portar el Centre d'Arts Escèniques de
Terrassa... El primer director va ser l'Oriol Broggi, que va estar treballant
durant un any i escaig abans d'obrir portes el juliol de 2005, però al desembre
va decidir plegar i llavors vaig entrar jo.
—Pots definir quins són els
objectius del CAET, i explicar-nos en què es diferencia del Centre Dramàtic del
Vallès, l'entitat predecessora, que va desaparèixer el 2004?
—El
Centre Dramàtic del Vallès, tot i tenir aquest nom, era una entitat privada.
Quan la Catalina Mieres, consellera de cultura del govern Maragall, va decidir
copiar el model francès de descentralització de la creació escènica, va posar
com a condició indispensable que a Terrassa el centre fos públic. Una mica
paradoxal —afirma—. El projecte era instal·lar les noves seus a Reus, Girona i
Terrassa. Però, per què a Terrassa si és tan propera a Barcelona? La
Generalitat va apostar per la ciutat perquè existia el CDV, que conferia a la
ciutat una gran vitalitat i un esperit innovador en l'àmbit teatral. Aquest precedent ha comportat, en el
moment de la crisi, l'haver agafat nosaltres l'especialització en noves tendències
per a públics inquiets. Creacions multidisciplinàries amb música, vídeo, noves
tecnologies, etc. Sempre he pensat que s'ha de passar d'etiquetes, que cadascú
utilitzi allò que vulgui per expressar-se. Els temes potser sempre són els
mateixos (la mort, l'amor, la injustícia social, la identitat), però canvien
les formes d'expressió i comunicació, i els joves creadors sempre intenten
trobar maneres que connectin molt més amb públics joves... o inquiets. No crec
que sigui encertat dir que tot això sigui només per a joves —matisa—, perquè a mi també m'agrada.
—Com a
director del CAET ets l'encarregat de la programació tant del TNT, com del
Teatre Alegria i del Teatre Principal. De quins criteris parteixes per fer
aquestes altres programacions?
—Abans
d'inaugurar el Teatre Principal, ja programàvem al Centre Cultural els grans
èxits de crítica i públic, per a tots els públics. Al Teatre Principal seguim
amb el mateix criteri i oferint un ventall eclèctic de gèneres, però hi ha espectacles
amb una sensibilitat diferent que necessiten un marc diferent: a l'Alegria i a
la Sala Maria Plans de l'Institut del Teatre presentem coses més minoritàries.
—L'any
2011, quan es va reinaugurar el Principal com a teatre, algunes persones deien que
tenia els dies comptats a causa d'unes despeses insostenibles...
Tenia cap fonament aquesta predicció tan fatalista?
—Això
sempre es diu quan comença alguna cosa. A l'inaugurar-se el Teatre Principal, ens
vam estalviar la despesa del lloguer de l'anterior local del CAET i, a més, vam
fer un pla energètic que ens va permetre baixar les despeses a una quarta part.
També passa que la ciutat se l'ha fet seu. La segona obra que vam presentar va
ser una de Peter Hanke, que vaig dirigir jo, on l'acció era situada en una
plaça pública i comptava amb la participació d'unes 300 persones de la ciutat,
pertanyents a diversos àmbits. Per exemple, del Centre Excursionista en venien un
quants amb motxilla i passaven per l'escenari. Tothom que volia va poder
participar…
—Creus que
el TNT ha arribat al seu sostre o hi ha algun projecte de futur immediat que
pugui fer-lo esclatar?
—He somiat que el TNT era una altra cosa molt més
bèstia —diu amb els ulls il·luminats. Ens agradaria molt no tant sols ser
aquest aparador on s'estrena i es coprodueixen molts espectacles de la resta de
Catalunya, sinó ser aparador del que es fa a la resta de l'estat i del món, i
no limitar-nos a un o dos espectacles de fora. Que tingués una durada de dues
setmanes, en lloc d'una, i sense marxar de Terrassa, que s'obrís als barris.
—Creus
que es pot arribar a aconseguir?
—Fins
ara hem tingut un Ajuntament amb un color diferent del de la Generalitat i això
ha comportat certes dificultats, però el TNT és l'únic festival que ofereix
exclusivament espectacles alternatius, amb una forta presència d'eines visuals.
I estic convençut que aquest és el futur.
—Què
li manca o li sobra a l'ambient cultural de Terrassa? Quin seria el teu
programa si fóssis regidor de cultura de l'ajuntament?
—No
m'ho havia plantejat mai. Estic aquí, que prou feina tinc... no sé...
m'agradaria que fóssim molt nostres, però molt oberts de cara al món. I si la
Terrassa del futur volem que sigui una societat integrada és necessari que es facin
moltes activitats culturals tant al centre com a qualsevol barri. Sense perdre
la nostra identitat, però pensant que hi ha la gent que ve d'altres cultures i
que no podem ignorar-les.
Eli
RodGüell
Jordi
F. Fernández
Publicat a Malarrassa, n. 7, juliol de 2015
