El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


domingo, 31 de mayo de 2015

NOCHE PURA, MUERTE (2015)


Fotograma del film «Vampyr» de Carl Theodor Dreyer (1932)


            Mientras ante la sombra
                   rememore la luminosa mañana,
            ser de un día, mudaré en materia inerte:
            final del proceso, noche pura, muerte.


viernes, 22 de mayo de 2015

NI CAFRES NI CATALUFOS (2015) [VERSIÓN EN CASTELLANO]




Ni cafres ni catalufos

La campaña electoral de estas municipales se ha desarrollado en un ambiente de crispación, lleno de malas maneras y peores métodos.

Reprochar a los candidatos hechos protagonizados por sus familiares, hurgar en su pasado hasta encontrarles algún hecho subjetivamente reprobable y magnificarlo, hacer circular fotografías que muestran a personas que les parece en situaciones comprometidas o llegar a conclusiones tan vergonzosas como la que estableció la semejanza ideológica entre Pablo Iglesias y Alejandro Lerroux basándose en la coincidencia de los bocadillos de embutido consumidos en sus viajes en tren, son ejemplos de estrategias electoralistas que deberían dar asco.

En cuanto a las malas maneras, ¿qué decir de los insultos? Puede haber insultos disculpables, aquellos con los que personas indefensas se liberan de la tensión provocada por un abuso del que son víctimas, o tolerables como el improperio —que en privado todos nos podemos permitir— con que caracterizamos a algunos oponentes según sus actitudes, achaques o vicios ... y que incluso tal vez sea un calificativo muy apropiado. En cambio creo que es inadmisible el insulto gratuito, propagado a los cuatro vientos, en boca de ciertos personajes públicos, especialmente políticos, que por su función se supone que deberían mostrar ejemplaridad en todas sus acciones.

Otra actitud rechazable es la de evaluar que un insulto sea reprobable o no según si quien lo emite es «los nuestros» o es «los otros». Un ejemplo reciente de duplicidad de criterio se ha producido cuando, ante el hecho de que Marina Pibernat, miembro de una candidatura a las municipales de Girona, hablara de sus adversarios políticos tildándolos de «catalufos», ciertos sectores nacionalistas mostraron una gran indignación, los mismos que unos pocos días antes, ante la expresión utilizada por David Fernández que tachó a los de otra formación de «cafres ignorantes», habían adoptado una actitud aprobatoria.

Este ejemplo de utilización de un lenguaje cargado de prejuicios étnicos no se condenó; por el contrario, fue celebrado. Por poner un ejemplo, el influyente periodista Vicent Partal se dedicó a tuitearlo acompañado de bravos... el mismo Vicent Partal que pocos días después haría grandes aspavientos ante la expresión catalufo, para él claramente xenófoba.

Entiendo su irritación, expresiones como sudacas, catalufos o charnegos muestran desprecio basándose en la pertenencia a una comunidad y no sólo insultan los increpados, sino que, de paso, y esto es más grave, insultan sin motivo toda la comunidad a la que se hace referencia. ¿Por qué utilizar, pues, cafre como sinónimo de salvaje, por mucho que los diccionarios recojan o recogieran hasta hace poco esta acepción. Los diccionarios son repertorios léxicos que presentan el sentido y el uso de las palabras, no manuales de civilidad y corrección social. Nadie mínimamente educado atrevería a utilizar como insultos palabras como judío —como sinónimo de usurero— o gitanada —como sinónimo de fraude— excusándose en que estas acepciones aparecen en el Diccionario de la Enciclopedia Catalana (1998).

Si llegara a Sudáfrica la noticia de la utilización de esta desafortunada expresión por parte de un parlamentario catalán, ¿qué imagen se recibiría de Cataluña? Para contextualizar la gravedad del hecho, hay que indicar que Nelson Mandela pertenecía a una de las etnias que los expoliadores y esclavistas europeos llamaron de manera uniforme y peyorativa cafres, aunque no es fácil documentar esta pertenencia porque en Sudáfrica esta palabra —kaffir en inglés— es un insulto altamente racista, utilizado sólo por racistas —semejante al caso de nigger en EEUU—, perseguido como término injurioso y castigado con multa y, incluso, prisión.

Ni cafres ni catalufos, políticos catalanes, ¿no creéis que ya es la hora de cerrar el grifo de los insultos?

Jorge F. Fernández Figueras

Publicado en su versión catalana en Diari de Terrassa
12 de junio de 2015 
Rechazada la publicación en Catalunya






jueves, 21 de mayo de 2015

NI CAFRES NI CATALUFOS (2015)




Ni cafres ni catalufos

La campanya electoral d'aquestes municipals s'ha desenvolupat en un ambient de crispació, ple de males maneres i mètodes pitjors.

Retreure als candidats fets protagonitzats pels seus familiars, furgar en el seu passat fins a trobar-los algun fet subjectivament reprovable i magnificar-lo, fer circular fotografies que mostren gent que se'ls assembla en situacions compromeses o arribar a conclusions tan vergonyoses com la que va establir la semblança ideològica entre Pablo Iglesias i Alejandro Lerroux basant-se en la coincidència dels entrepans d'embotit consumits en els seus viatges en tren, són exemples d'estratègies electoralistes que haurien de fer fàstic.

Pel que fa a les males maneres, què dir dels insults? Pot haver-hi insults disculpables, aquells amb què persones indefenses s'alliberen de la tensió provocada per un abús de què són víctimes, o tolerables com l'improperi —que en privat tots ens podem permetre— amb què caracteritzem alguns oponents segons les seves actituds, xacres o vicis... i que fins i tot pot ser un qualificatiu ben escaient. En canvi crec que és inadmissible l'insult gratuït, esbandit als quatre vents, en boca dels personatges públics, especialment els polítics, que per la seva funció se suposa que haurien de mostrar exemplaritat en totes les seves accions.

Una altra actitud rebutjable és avaluar que un insult és reprovable o no segons si el qui l'emet és «dels nostres» o és «dels altres». Un exemple recent de duplicitat de criteri s'ha produït quan, davant el fet que Marina Pibernat, membre d'una candidatura a les municipals de Girona, parlés dels seus adversaris polítics titllant-los de «catalufos», certs sectors nacionalistes van mostrar una gran indignació, els mateixos que uns pocs dies abans, davant l'expressió utilitzada per David Fernández que va titllar els d'una altra formació de «cafres ignorants», havien adoptat una actitud aprovatòria.

Aquest exemple d'utilització d'un llenguatge carregat de prejudicis ètnics no és va condemnar; ben al contrari, va ser celebrat. Per posar un exemple, l'influent periodista Vicent Partal es va dedicar a tuitejar-lo acompanyat de bravos... el mateix Vicent Partal que pocs dies després faria grans escarafalls davant l'expressió catalufo, per a ell clarament xenòfoba.

Entenc la irritació, expressions com sudaques, catalufos o xarnegos mostren menyspreu basant-se en la pertinença a una comunitat i no tan sols insulten els increpats, sinó que, de retruc, i això és més greu, insulten sense motiu tota la comunitat a què es fa referència. Per què utilitzar, doncs, cafre com a sinònim de salvatge, per molt que els diccionaris recullin o recollissin fins fa poc aquesta accepció. Els diccionaris són repertoris lèxics que presenten el sentit i l'ús de les paraules, no pas manuals de civilitat i correcció social. Ningú mínimament educat s'atreviria a utilitzar com insults paraules com jueu —com a sinònim d'usurer— o gitanada —com a sinònim de frau— excusant-se en el fet que aquestes accepcions apareixen al Gran Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana (1998).

Si arribés a Sud-àfrica la utilització d'aquesta desafortunada expressió per part d'un parlamentari català, quina imatge rebrien de Catalunya? Per contextualitzar la gravetat del fet, cal indicar que Nelson Mandela pertanyia a una de les ètnies que els espoliadors i esclavistes europeus van anomenar de manera uniforme i pejorativa cafres, tot i que no és fàcil documentar aquesta pertinença perquè a Sud-àfrica aquesta paraula —kaffir en anglès— és un insult altament racista, utilitzat només per racistes —semblant al cas de nigger als EUA—, perseguit com a terme injuriós i castigat amb multa i, fins i tot, presó.

Ni cafres ni catalufos, polítics catalans, no creieu que ja és l'hora de tancar l'aixeta dels insults?

Jordi F. Fernández Figueras

Publicat a Diari de Terrassa12 de juny de 2015 
Refusada la publicació a Catalunya






miércoles, 20 de mayo de 2015

PEP CORTÈS I EL SEU ITINERARI POÈTIC (2015)


Pep Cortès va ser guardonat amb el Premi Bartra 2014


Pep Cortès i el seu itinerari poètic

El terrassenc Pep Cortès (1950), resident actualment a Vacarisses, es va fer conèixer com a poeta a l'arribar a la seixantena, tal com uns pocs anys abans ja ho havia fet com a pintor.  La seva trajectòria literària es breu, però la recepció per part dels lectors del seu primer llibre, Fer camí (Barcelona, 2010), va ser molt esperançadora per al seu desig de trobar un públic en l'àmbit dels lectors de poesia en català, objectiu que es va veure refermat quan va guanyar el Premi Bartra 2014 amb Itineraris poètics (en premsa).

Pep, quan vas començar a escriure i per què?
Escric versos des de fa molts anys. Conservo blocs i papers amb versos escrits des de la infància, que no m’atreviria però a anomenar poemes. Llegeixo poesia i escric des que vaig trobar entre els llibres de la biblioteca del meu pare obres de Francesc Casas i Amigó, Mossèn Cinto Verdaguer, el Rector de Vallfogona, Garcia Lorca i Miguel Hernández, i molts d’altres. Crec que mai no he deixat d’escriure versos. Vaig començar a escriure versos imitant o intentant imitar en certa manera Bécquer, i més tard, conreant l’escriptura de poemes impregnats de la sensibilitat i gairebé del lèxic i la musicalitat de Martí i Pol, Foix i Vinyoli.

Com definiries la teva poesia?
Resulta molt difícil definir la pròpia poesia. Lírica? Poesia de l’experiència? Intimista? Introspectiva? No ho sé... Poesia, com diu Agustí Bartra, és «escriure lletres de neu a l’ala de l’oreneta». Potser no és res més que això el que intento fer.

Quins autors creus que t'han influït?
He llegit, i segueixo llegint i rellegint cada dia, molta poesia i molt diversa. Bartra és, per mi, un poeta de referència i de capçalera, juntament amb Vinyoli i Whitman, si bé alguns altres grans poetes, com Foix, Estellés, Martí i Pol durant molts anys, Maria Mercè Marçal, Antoni Clapés, i, actualment, Francesc Garriga Barata, han anat ocupant aquest espai de preferències en moments determinats.

Pots parlar-nos una mica de la teva activitat creativa literària?Quan escrius, durant el dia, al vespre, amb regularitat, a rampells...?
Escriure esdevé una necessitat que sorgeix en els moments més impensables, si portes un llapis al damunt i un tros de paper —que pot ser a vegades un tiquet o un bitllet de tren—, quant sents, llegeixes o penses en un mot, una frase o una sensació, pots fer unes anotacions que, més tard, caldrà treballar amb calma i en solitud, en silenci i normalment de nit.

Quina relació creus que pot haver-hi entre la teva obra plàstica i la teva obra poètica? No semblen expressions una mica distants?
No crec que siguin massa distants, la música, la poesia i la pintura, perquè són totes ells maneres d’expressar sentiments i sensacions, si bé amb diferents mitjans, en diferents moments i amb diferents eines. La pintura per a mi ha estat sempre un segon mitjà d’expressió que em permet representar amb colors i pinzells alguna cosa així com petites finestres obertes a la commoció interior.

Col·labores amb alguna entitat cultural? Assisteixes a actes literaris?
Pertanyo a l’Associació de Poetes Terrassencs i a l’Associació Literària Un Munt de Mots, i col·laboro en diferents activitats literàries a Amics de les Arts de Terrassa, Ateneu Terrassenc, Cul-Actiu Cultural de Vacarisses i Ateneu Barcelonès, és a dir, assisteixo a cursos o tallers de poesia, d’escriptura creativa, tallers de lectura, recitals i lectures de poemes, etc.

Vas guanyar el Premi Bartra 2014 amb Itineraris poètics, quan preveus que es posarà a la venda?
De Pagès Editors m’han confirmat que el llibre serà a les llibreries a principis de maig.


Jordi F. Fernández Figueras

martes, 19 de mayo de 2015

L'OBRA D'ANTONI PADRÓS (2015)


Retrat d'Antoni Padrós realitzat per Bassam Kanaan Rahí (1974)


L'obra d'Antoni Padrós

Molt sovint, el divendres a primera hora de la tarda, entre els jubilat habituals a la tertúlia del cafè-bar d'Amics de les Arts podem trobar un home més aviat baix, pulcre, de somriure ample i parlar afable. Qui diria en veure'l tan humil i trempat que es tracta d'un dels artistes més importants que ha donat la nostra ciutat?

Antoni Padrós va néixer el 1937 a Terrassa i va viure la seva infantesa i joventuts en un barri de pagesos esdevinguts obrers tèxtils . El 1963 va presentar la seva primera exposició de pintura a Amics de les Arts, i cap al 1966 va començar a conrear un estil que podem qualificar de pop-art, figuratiu, sovint de colors vius a i carregada de referents vinculats a la vida quotidiana de les classes populars. Durant els dos anys següents la seva obra va recórrer món i es va exposar amb èxit creixent a prestigioses galeries i esdeveniments de Barcelona, Sao Paulo i Ottawa.

Una mostra d'aquestes pintures la podreu veure a l'exposició retrospectiva Antoni Padrós. Pertorbador de consciències,  entre el 9 d'abril i el 21 de juny, a la Sala Muncunill (Plaça Didó, 3 - Terrassa). Una mostra retrospectiva que, sobretot, documenta i mostra la seva obra cinematogràfica. I és que, el  1968, Antoni Padrós va decidir donar un tomb a la seva activitat creativa —temorós de convertir-se en un pintor reiteratiu i presoner del mercat—,  i es va matricular en una escola de cinematografia de Barcelona.

El cinema de Padrós es va associar a categories com independent o underground i —a banda si ens qüestionem la necessitat o no d'atribuir categories — cal reconèixer l'encert la qualificació. El cinema de Padrós va néixer en condicions de precarietat: produït amb tots els estalvis del seu sou de simple treballador de banca; rodat amb pel·lícules caducades i càmeres que rodaven manualment, a voltes de maneta, i en diumenges i festius;  amb un conjunt d'equip i actors format per amics i coneguts; i muntades amb una moviola casolana. I lluny, però molt lluny de l'esperit anodí que sovinteja a l'anomenat cinema amateur, es va caracteritzar per ser altament corrosiu i crític, perquè denunciava costums i convencions, i perquè desemmascarava totes les estructures i sistemes socials i polítics enemics de la llibertat.

Entre 1968 i 1972, filma i presenta set curtmetratges en 8mm i 16mm. Després de la primerenca Alice has discovered the Napalm Bomb, les seves pel·lícules tenen una gran recepció  en els àmbits culturament més inquiets, són seleccionades per exhibir-se a diversos festivals internacionals i pateixen la persecució de la censura a Espanya.

A continuació, va realitzar dos llargmetratges en 16mm:  Lock-out (1973) i Shirley Temple Story (1976) que van tenir una bona recepció a festivals i sales especialitzades, i que se segueixen projectant a cinemateques d'arreu del món.

En el primer, Lock-out, Antoni Padrós reflexiona i dialoga amb l'espectador sobre els conflictes que s'esdevenen en un grup d'inconformistes que cerquen alliberar-se d'una societat repressiva a través de l'automarginació, sobre el fracàs d'uns falsos anarquistes incapaços de sortir del sistema o enfrontar-s'hi. A Shirley Temple Story, les referències als llocs comuns del cinema dels EUA no són els homenatges d'un cinèfil, sinó elements d'un veritable sabotatge a tot el seu món de situacions, mites i personatges arquetípics tronats, però ben empastifats de purpurina, per posar al descobert la misèria de la vida quotidiana real.

Durant aquells anys, Antoni Padrós s'havia decantat per l'opció d'un cinema independent d'objectius alienants i d'entreteniment  i de la producció industrialitzada, però quan a partir de 1976 va  decidir emprendre projectes de gran volada, amb rigor artístic i intel·lectual, rodats en 35mm, que poguessin recórrer els mateixos circuits que el cinema comercial, va trobar tancades amb pany i forrellat les portes dels productors i del Ministeri de Cultura.

Entre 1996 i 2015, només ha pogut veure finalitzades tres obres d'entre els molts projectes endegats o plantejats, i encara, en un cas, va haver de patir l'amargura de compartir la direcció d'un llargmetratge amb un crític de cinema que va aportar els recursos econòmics precisos i que tenia els contactes necessaris per aconseguir un ajut de la Generalitat, però amb el qual per caràcter i temperament estava condemnat a no entendre's. La pel·lícula no va arribar ni a estrenar-se... Però, cal continuar? No, potser aquesta ja seria una altra història i és millor fixar la mirada en l'Antoni Padrós dels anys de l'underground: autèntic, imaginatiu, irònic, crític, irreverent, apassionat.


Jordi F. Fernández Figueras
Publicat a Malarrassa, maig de 2015

domingo, 10 de mayo de 2015

EFÍMERA (2015)


Fotograma del film «Shirley», de Gustav Deutsch (2013)



Efímera


También se desvanecerán las palabras luminosas y volverán a ocupar nuestra mente aquellas voces angustiadas y confusas o tal vez el silencio que acompaña a las horas obscuras.

Como veis no aporto nada nuevo, sólo constato lo sabido: avanzamos ciegamente, presos en un bucle interminable, y cuando creemos haber vislumbrado en un momento de lucidez
              el estado de gracia, la armonía,
                    la vida plena, la belleza pura,
                           la ataraxia, la sabiduría… 

advertimos enseguida que era solo una sugestión efímera, un efecto de la magia engañosa de las palabras.