L'OBRA D'ANTONI PADRÓS (2015)

Retrat d'Antoni Padrós realitzat per Bassam Kanaan Rahí (1974)

L'obra d'Antoni Padrós

Molt sovint, el divendres a primera hora de la tarda, entre els jubilat habituals a la tertúlia del cafè-bar d'Amics de les Arts podem trobar un home més aviat baix, pulcre, de somriure ample i parlar afable. Qui diria en veure'l tan humil i trempat que es tracta d'un dels artistes més importants que ha donat la nostra ciutat?

Antoni Padrós va néixer el 1937 a Terrassa i va viure la seva infantesa i joventuts en un barri de pagesos esdevinguts obrers tèxtils . El 1963 va presentar la seva primera exposició de pintura a Amics de les Arts, i cap al 1966 va començar a conrear un estil que podem qualificar de pop-art, figuratiu, sovint de colors vius a i carregada de referents vinculats a la vida quotidiana de les classes populars. Durant els dos anys següents la seva obra va recórrer món i es va exposar amb èxit creixent a prestigioses galeries i esdeveniments de Barcelona, Sao Paulo i Ottawa.

Una mostra d'aquestes pintures la podreu veure a l'exposició retrospectiva Antoni Padrós. Pertorbador de consciències,  entre el 9 d'abril i el 21 de juny, a la Sala Muncunill (Plaça Didó, 3 - Terrassa). Una mostra retrospectiva que, sobretot, documenta i mostra la seva obra cinematogràfica. I és que, el  1968, Antoni Padrós va decidir donar un tomb a la seva activitat creativa —temorós de convertir-se en un pintor reiteratiu i presoner del mercat—,  i es va matricular en una escola de cinematografia de Barcelona.

El cinema de Padrós es va associar a categories com independent o underground i —a banda si ens qüestionem la necessitat o no d'atribuir categories — cal reconèixer l'encert la qualificació. El cinema de Padrós va néixer en condicions de precarietat: produït amb tots els estalvis del seu sou de simple treballador de banca; rodat amb pel·lícules caducades i càmeres que rodaven manualment, a voltes de maneta, i en diumenges i festius;  amb un conjunt d'equip i actors format per amics i coneguts; i muntades amb una moviola casolana. I lluny, però molt lluny de l'esperit anodí que sovinteja a l'anomenat cinema amateur, es va caracteritzar per ser altament corrosiu i crític, perquè denunciava costums i convencions, i perquè desemmascarava totes les estructures i sistemes socials i polítics enemics de la llibertat.

Entre 1968 i 1972, filma i presenta set curtmetratges en 8mm i 16mm. Després de la primerenca Alice has discovered the Napalm Bomb, les seves pel·lícules tenen una gran recepció  en els àmbits culturament més inquiets, són seleccionades per exhibir-se a diversos festivals internacionals i pateixen la persecució de la censura a Espanya.

A continuació, va realitzar dos llargmetratges en 16mm:  Lock-out (1973) i Shirley Temple Story (1976) que van tenir una bona recepció a festivals i sales especialitzades, i que se segueixen projectant a cinemateques d'arreu del món.

En el primer, Lock-out, Antoni Padrós reflexiona i dialoga amb l'espectador sobre els conflictes que s'esdevenen en un grup d'inconformistes que cerquen alliberar-se d'una societat repressiva a través de l'automarginació, sobre el fracàs d'uns falsos anarquistes incapaços de sortir del sistema o enfrontar-s'hi. A Shirley Temple Story, les referències als llocs comuns del cinema dels EUA no són els homenatges d'un cinèfil, sinó elements d'un veritable sabotatge a tot el seu món de situacions, mites i personatges arquetípics tronats, però ben empastifats de purpurina, per posar al descobert la misèria de la vida quotidiana real.

Durant aquells anys, Antoni Padrós s'havia decantat per l'opció d'un cinema independent d'objectius alienants i d'entreteniment  i de la producció industrialitzada, però quan a partir de 1976 va  decidir emprendre projectes de gran volada, amb rigor artístic i intel·lectual, rodats en 35mm, que poguessin recórrer els mateixos circuits que el cinema comercial, va trobar tancades amb pany i forrellat les portes dels productors i del Ministeri de Cultura.

Entre 1996 i 2015, només ha pogut veure finalitzades tres obres d'entre els molts projectes endegats o plantejats, i encara, en un cas, va haver de patir l'amargura de compartir la direcció d'un llargmetratge amb un crític de cinema que va aportar els recursos econòmics precisos i que tenia els contactes necessaris per aconseguir un ajut de la Generalitat, però amb el qual per caràcter i temperament estava condemnat a no entendre's. La pel·lícula no va arribar ni a estrenar-se... Però, cal continuar? No, potser aquesta ja seria una altra història i és millor fixar la mirada en l'Antoni Padrós dels anys de l'underground: autèntic, imaginatiu, irònic, crític, irreverent, apassionat.

Jordi F. Fernández Figueras
Publicat a Malarrassa, maig de 2015