El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


jueves, 21 de julio de 2011

ΤΟ ΠΛΗΘΟΣ (2010)


Aldo Cardoso, Cochabamba, 2000

Είμαστε σαν το νερό. Μία μόνο σταγόνα περνάει απαρατήρητη. Γλιστράει πάνω στα βρύα. Πέφτει στο έδαφος και εξαφανίζεται προς τα έγκατα της γης.

Έτσι είμαστε. Περνάμε μέσα από τις σκιές. Γλιστράμε μέσα στις σχισμές των βράχων. Ενώνουμε τις διαδρομές μας. Διασχίζουμε τα σπήλαια. Ενωνόμαστε με εκατομμύρια στους θόλους των βαθιών σπηλιών.

Έτσι είμαστε. Προχωράμε ενωμένες σε ένα μόνο σώμα. Δυνατές και πολύπλευρες, βγαίνουμε ξαφνικά στο φως με έναν βρυχηθμό στους χειμάρρους και κανείς βράχος δεν μπορεί να εναντιωθεί στη δύναμή μας.

Και, παρ’όλα αυτά, από εκεί που περνάμε στα λιβάδια ξαναβγαίνει η πρασινάδα και μαζί της ξεπηδούν άπειρα λουλούδια, τα δέντρα των δασών καλύπτονται με τρυφερά καινούρια φύλλα και στα περιβόλια λάμπουν τα μπουμπούκια που θα γίνουν γλυκά και ζουμερά φρούτα.

Έτσι είμαστε. Ένας άνθρωπος μόνος του περνάει απαρατήρητος. Οι κύριοι τον αγνοούν. Περιφρονούν τη δύναμή του. Και η ζωή του μοναχικού ανθρώπου περνάει μέσα σε μία τρομακτική σιωπή. Αλλά όταν το πλήθος προχωρά ενωμένο είναι αυτοί που τρεμούν γιατί αισθάνονται αδύναμοι και τρομαγμένοι.

Έτσι είμαστε. Ενωμένοι στις διαδρομές μας, είμαστε εμείς, το πλήθος, που τους τρομάζει. Γι’ αυτό θα ήθελαν να μας περιορίσουν, να μας χωρίσουν, να μας κατευθύνουν και να μας απομονώσουν όπως τους βολεύει. Προς όφελός τους, θα ήθελαν να μείνουμε σαν τα στάσιμα νερά, σε έναν κόσμο σάπιο και άρρωστο. Αλλά, τότε, πάντα, βγαίνουμε με έναν βρυχηθμό ξαφνικά στο φως, με μία συντριπτική δύναμη μπροστά στην οποία αισθάνονται ανίσχυροι, και τα τείχη τους καταρρέουν και όλος ο καταπιεστικός  τους κόσμος καταστρέφεται μέχρι τα θεμέλια.

Και, παρ’όλα αυτά, όταν αφήσουμε πίσω μας τις μέρες του θυμού και της καταστροφής, και γλιστρήσουμε ελεύθερα, μεταφέρουμε την ομορφιά της άνοιξης σε όλες τις γωνιές της Γης.

Έτσι είμαστε. Σαν το νερό. Ταπεινό και ανίκητο. Πραγματικά ισχυρό.


(Κείμενο που περιλαμβάνεται στην εγκατάσταση Οι πολεμιστές του νερού του Άλντο Καρντόσο, που παρουσιάζεται στα πλαίσια της συλλογικής έκθεσης Νερό, μία φωτογραφική έκθεση, Φίλοι των Τεχνών και Μουσικά Νιάτα, Τεράσα, 2011. Μεταφρασμένο στα ελληνικά από τον Περικλή Κορδολαίμη. / Texto de Jorge F. Fernández traducido al griego por Periklis Kordolaimis.)

lunes, 18 de julio de 2011

¿HIJOS DE PUTA? (2011)


Jean Béraud, «La Madeleine chez le pharisien» (1891)


Hace unas semanas me enteré de que el conocido periodista Jon Sistiaga había calificado de hijo de puta a un personaje implicado en las luchas violentas que enfrentan a israelíes y palestinos, ante un público selecto, en el transcurso de una conferencia organizada por la Regidoria d'Universitat i Societat del Coneixement del Ajuntament de Terrassa.
No es preciso decir el nombre del personaje, ya os podéis imaginar que se trataba de un palestino, se ve que en el bando israelí todos son unos santitos que llevan un lirio en la mano... pero este no es el tema sobre el cual pensaba haceros una reflexión.
¿Me pregunto —y quiero que os lo preguntéis— qué le han hecho las putas y sus hijos al señor Sistiaga? ¿Qué necesidad tenia de utilizarlos como insulto? ¿No sufren ellas suficiente desprecio a causa de la su condición? No sufren bastante ellos a causa de un estigma que les ha sobrevenido sin haber tenido ninguna responsabilidad en su adquisición?
Ellas, las persones más oprimidas y humilladas entre los oprimidos y humillados de nuestra sociedad, ¿no sufren bastante? Las expresiones puta e hijo de puta son un tipo de insultos que manifiestan un gran desprecio hacia aquellas mujeres que por su origen social humilde o por ser naturales de un país empobrecido es ven obligadas a realizar un trabajo que las degrada al máximo, por no hablar de los casos en que una dona se ve obligada a ejercer los servicios sexuales en un estado de absoluta esclavitud. ¡Qué se salpique de ignominia a sus hijos es aún más vergonzoso!
Simpatizo con las putas —no lo interpretéis con un sentido ambiguo, por favor—, todo el desprecio que puedo sentir hacia los intelectuales prostituidos se convierte en empatía y solidaridad cuando se trata de las prostitutas sexuales.
Creo que el señor Sistiaga —de manera especial como el personaje público y prestigioso que es— debería mostrar más sensibilidad y vigilar el lenguaje que utiliza. Sobretodo teniendo en cuenta que en el contexto en el cual utilizó esta expresión no puede alegar un lapsus provocado por la espontaneidad de una improvisación o por un estado de ánimo alterado.
Me gustaría saber que, en cuanto se enteró de este hecho, la persona responsable de la Regidoria de Polítiques de Gènere i Usos del Temps del Ajuntament de Terrassa se dirigió al señor Sistiaga para advertirle que resulta inadmisible su utilización de un lenguaje sexista y discriminatorio.

Jordi F. Fernández Figueras

(La versión en catalán se públicó en Catalunya-Papers, 129,
Barcelona-Palma de Mallorca, juny de 2011)

sábado, 16 de julio de 2011

ESPEJO DE HORAS SOMBRÍAS (2011)


Espejo de horas sombrías

Días tristes de lluvia tras la ventana
Insomnios de domingos de agosto en la ciudad
Espacios derruidos y sueños de juventud
Crepúsculos de plomo ante el mar
Revelaciones del abismo del ser

Todo aquello que podíamos haber sido y no somos
Girones de banderas vencidas sin batalla
Amistades traicionadas y desolación del amor
Pensamientos errabundos en la frontera de las vigilias
Amores imposibles vividos en soledad y silencio

El abismo del ser

¿De qué están hechos los grandes secretos?
¿Sabes ya la respuesta?

MIRALL D’HORES FOSCANTS (2011)


Mirall d’hores foscants

Dies tristos de pluja rere la finestra
Insomnis de diumenges d’agost a ciutat
Espais enderrocats i somnis de joventut
Crepuscles de plom davant la mar
Revelacions de l’abisme de l’ésser

Tot allò que podíem haver estat i no som
Parracs de banderes vençudes sense lluita
Amistats traïdes i desolació de l’amor
Pensaments vagarosos a la frontera de les vigílies
Amors impossibles viscuts en soledat i silenci

L’abisme de l’ésser

De què són fets els grans secrets?
Saps ja la resposta?

jueves, 14 de julio de 2011

CONÈIXER BARTRA - III (1987)


Inauguració de l'exposició En homenatge al poeta Agustí Bartra d'Albert Novellon
i presentació de la tercera edició del llibre Crònica de la vida d'Agustí Bartra
d'Anna Muria, l'any 1990 a Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa.

D'esquerra a dreta: D. Sam Abrams, Anna Murià, Manel Royes (alcalde de Terrassa),
Ignasi Utset (president d'AAJM) i Josep M. Satorras (regidor de Cultura)

Aquesta catarsi o curació es produirà quan el poeta aconsegueixi delimitar la realitat a la nostra consciència mitjançant la cristal·lització de les seves percepcions i emocions en grans imatges simbòliques, en metàfores totals: els mites.
Màrsias i Adila, Quetzalcòztl, la Rapsòdia de Garí, la Rapsòdia d'Arnau, la Rapsòdia d'Ahab, L'home auroral i El gos geomètric són els llibres que componen aquest cicle. Qualsevol d'ells bastaria per assegurar la fama del seu autor.
Voldria destacar la Rapsòdia d'Ahab, l’única de les seves obres posteriors a 1939 sobre la qual Bartra va reconèixer tenir dubtes al moment de publicar-la.
Ja a l’Odisseu, continuant la influència romàntica, coexistien els tres gèneres en un llibre, però a la Rapsòdia d'Ahab hi apareixen fosos en un de sol i aplicats a una peça homogènia. Pot ser que la magnitud de l'intent fos el que va alterar la confiança permanent del poeta en les seves realitzacions. No sóc el primer a adonar-se que la Rapsòdia d'Ahab sembla més destinada a concretar-se en l'òpera o en el cinema que no pas en l'escriptura.
Potser el dubte del poeta podria tenir una altra motivació. No és debades que després d'aquest viatge redemptor d'Ahab, des del somni en les profunditats del mar cap a la vida sota el sol del cim, «l'home auroral» posterga l'arribada de l'alba per a un futur que ell no contemplarà i bruscament, a El gos geomètric hi apareix un heroi, Caliban, que suspès sobre l'abisme, delirant i irredempt, es troba pres en un absurd cíclic. Fins i tot el portaveu de l'esperança va haver de rendir-se davant l'evidència que allò que a la vida de l'home contemporani és tràgic no només no disminueix, sinó que, anestesiat pel fet gregari i l'hedonisme, augmenta inadvertit.
Tot i que Bartra va expressar molt aviat el seu desig de matisar El gos geomètric, aquest projecte mai no va arribar a concretar-se, perquè en els seus darrers anys es va dedicar a altres obres. En elles, abandonada la funció messiànica i la mosaica, es va complaure, davant la proximitat de la mort, a fer el testimoniatge de la seva passió per la meravella de la vida.
Cinc anys després de la seva desaparició, durant aquest mes de novembre, Terrassa acull la celebració d'un simposi dedicat a l'estudi de la seva obra. Esperem que els camins que s'hi obriran trobin qui sàpiga prolongar-los des de les generacions més joves de crítics i estudiosos i que, alhora, la seva tasca desvetlli l'interès de nous lectors.
És el mínim que mereix el poeta universal que, malgrat que fou més conegut i apreciat fora de Catalunya que a dins, va dir: «Certament, jo sempre he escrit en català. I això era dur, sobretot a l'exili. Però Catalunya no em deu res. Al contrari, jo dec a Catalunya la possibilitat d'haver-me pogut lliurar. I reclamo el meu dret a lliurar-me, a servir el meu país a través de la meva paraula.»


Publicat a Cultura, 8, Barcelona, novembre de 1987, com a introducció a sis cartes inèdites que es van creuar Agustí Bartra i Pere Calders durant la dècada dels seixanta.

miércoles, 13 de julio de 2011

CONÈIXER BARTRA - II (1987)



Pere Calders, «El cas Bartra», Tele/Estel, 61, Barcelona, 16 de setembre de 1967

Em sembla que en aquesta acumulació de dificultats potser hi rauen els motius d'una situació de la qual ha arribat a parlar-se com el «cas Bartra». La manca d'atenció de certs crítics i historiadors, si no es tracta d'una hostilitat dissimulada, només la poden explicar la mandra o l'enveja.
Fins i tot en el cas potser ben intencionat de considerar-lo una mena de rapsode a qui la naturalesa ha dotat d'una eloqüència especial, l'error és greu. Bartra no només era un poeta visceral, sinó un treballador infatigable de la tècnica poètica. Tot i la personalitat característica del seu verb, va ser capaç d'assimilar una quantitat enorme d'imatges i recursos adquirits mitjançant l'estudi sistemàtic de la literatura universal i aconseguir un tot homogeni.
Imatges i recursos extrets dels futuristes russos i dels poetes francòfons antillans, dels romàntics i els expressionistes alemanys, de les epopeies clàssiques i contemporànies d'Occident, del superrealisme i de la lírica dels pobles primitius, de les epopeies mexicanes i mesopotàmiques, de la lírica japonesa, de la tradició cultural catalana... i el cens continua obert per a qui vulgui intentar completar-lo.
Considerar exclusivament el seu barroquisme retòric és oblidar que allò que és essencial a la seva creació és el missatge prometeic. La guerra li va revelar quin havia de ser el seu tema: l'home i la lluita per la supervivència espiritual. Això sí, la seva noció pròpia de l'home. La de l'home total que oscil·la entre l'ideal humanista del món hel·lènic i el «jo» del moviment romàntic, entre l'home corporal i el superhome. Que participa de tots ells i que potser és encara més a prop d'una síntesi de l'home comunitari del personalisme i de l'home heroic del romanticisme anglogermànic. Si bé potser fóra més encertat de considerar que l'home total de Bartra és un concepte nou, un concepte amb característiques pròpies.
Si és un fet que la guerra li va revelar una veu profunda, capaç de deixar una emprempta indeleble a la història de la literatura universal contemporània, no és menys cert que l'exili, en privar-lo de tot, el va obligar a forjar la pròpia voluntat en una autodisciplina fèrria i a adquirir una consciència exacta i lúcida de quin volia que fos el seu destí.
I el seu destí era esdevenir el portaveu de l'esperança. Aquesta missió la va dur a terme especialment en el nucli fonamental de la seva obra, els mites, quan com els romàntics i els superrealistes escriu sota l'influx doble del coneixement racional de la condició tràgica de l'home i el desig de creure en la seva capacitat de superació i en la seva possible redempció. Davant el pessimisme que impera a la literatura dels dos darrers segles, Bartra generalment decanta la balança cap a l'esperança.
Per a Bartra, la funció actual de la poesia ha de ser catàrtica. La poesia fóra la via que ens permetria alliberar-nos col·lectivament de l'angoixa, com ho havia estat a les seves primeres manifestacions.
A la seva conferència «Poesia i mite», tot citant Mallarmé, comenta: «El cantor o poeta per excel·lència fóra, doncs, Orfeu, el nom del qual venia de la paraula fenícia composta de «aur» (llum) i «rofae» (curació, guariment). Orfeu era, palesament, aquell que curava per la llum».

martes, 12 de julio de 2011

CONÈIXER BARTRA - I (1987)


Anna Murià i Agustí Bartra a l'aeroport de Barcelona l'any 1970.
L'esperat retorn després de trenta anys d'exili.

Transcorria l’any 1970 quan l’aparició sobtada d'Agustí Bartra, després del seu retorn de l'exili, va commoure intensament l'ambient cultural de Terrassa, una ciutat on a la pràctica de la literatura, en contrast amb la de les altres arts, li mancava una tradició brillant i una trajectòria contínua. A nosaltres, els que aleshores érem adolescents, ens costava entendre que un poeta, de qui gairebé en desconeixíem el nom, pogués generar aquell entusiasme.
El vaig veure per primera vegada, amb Anna Murià, la seva companya, a l'acte de presentació de la Rapsòdia de Garí. Al cap de poc, el vaig visitar amb uns amics a casa seva. Vaig parlar poc i vaig escoltar molt. El llibre, pel seu llenguatge i la temàtica, l'havia trobat gairebé incomprensible, perquè aleshores el gust literari s'orientava cap a estils i àmbits molt diferents. Però vaig tenir la certesa que estava davant un poeta veritable, davant un poeta en el sentit primigeni de la paraula.
Tot i que no hi vaig tornar a parlar fins al cap d'uns quants anys i vaig anar oblidant el contingut concret d'aquella conversa, el record de la seva veu no va arribar a esvair-se, el record d'una veu eloqüent que convertia vehementment tot el que expressava en matèria poètica.
Durant aquest temps, però, el vaig veure sovint. Caminava pensarós, el cap dret, pels carrers polsosos i intemporals del seu barri. En aquell paisatge aparentment indescriptible i que ell va saber retratar magistralment a la primera pàgina de la Rapsòdia de Garí, la meva fantasia jugava a convertir la seva figura i la seva mirada en un oracle sorgit en un passat indefinit i que es dirigia a la ciutat per anunciar l'adveniment de l'esperança... perquè mentrestant jo aprofundia a la seva obra i se'm començava a revelar.
Reconec, no obstant, que només després de la seva mort he pogut comprendre l'abast veritable de la seva creació i el seu objectiu. Em penso que, en aquest sentit, em puc considerar afortunat d'haver col·laborat amb Anna Murià en la tasca de selecció i catalogació dels materials que componen el seu llegat: l'epistolari, les publicacions, l'arxiu fotogràfic, l'hemeroteca, etc. Les informacions que he tret d'aquest documents i de les converses amb l'Anna, juntament amb una lectura més reposada i generalitzada dels seus escrits, m'han enriquit la visió que en tenia.
Arribats en aquest punt que la meva relació pot semblar extemporània, em sembla que cal recapitular. He tractat d'explicar a través de la meva experiència la singularitat de Bartra, una de les personalitats més puixants de la nostra època i un autor únic al panorama de la literatura contemporània. Copsar-lo com a poeta era qüestió de minuts, però per accedir a la seva poesia calen anys.
Per accedir a la seva obra no serveixen les lectures ràpides o fragmentàries. Constitueix una unitat coherent total i absoluta, a la qual s'haurien d'incloure assajos, pròlegs, antologies i epistolari, i que només és aprehensible globalment. És aprehensible si s'han pogut superat les barreres d'una retòrica sobreabundant en trops; d'un lèxic poc usual per la seva amplitud i la inventiva, d'unes referències culturals enciclopèdiques, d'un concepte propi de l'home, d'un sistema personal de claus simbòliques i d'un univers de mites aparentment clàssics però dotats en essència d'una perspectiva nova i original.

jueves, 7 de julio de 2011

INDIGNATS! (2011)



«La Vanguardia», 31 de maig de 1984, pàgina 17

Segons aquesta informació, els Mossos d’Esquadra van haver de còrrec molts metres
envoltant el cotxe de Raimon Obiols «para que este no fuera golpeado e interceptado»
per unes cinc-centes persones que cridaven «Mateu-lo, mateu-lo!» i subratllaven les seves
increpacions amb «gestos obscenos».
 

Hi ha gent a Terrassa que no piula per queixar-se dels milions de persones aturades, del centenars de milers de siscentseuristes, dels centenars de milers de joves sense cap futur que treballen a la economia submergida, de les desenes de milers de desnonats, dels milers que sobreviuen gràcies a les institucions caritatives... Es veu que això no els preocupa. Allò que els preocupa i els fa aixecar la veu són les molèsties que els han causat els indignats.
Els indignats han ocupat els carrers, els indignats són bruts, els indignats han perjudicat el comerç... Bé, de fet els carrers són nostres, són de tots, què hi ha de dolent que es reuneixi un grup persones pacífiques, sense ànim de lucre, en un espai públic de la ciutat? Brutícia? Si volen saber que és brutícia, passin pel carrer de la Rasa, per exemple, un diumenge al matí després d’una nit d’esbarjo de la nostra ciutadania. No sé si els indignats han perjudicat el comerç, però segur que la crisi global provocada pel capitalisme especulatiu sí que està perjudicant el comerç, el del Raval de Montserrat i el de tota la resta de la ciutat, i de quina manera!
Altres diuen que els indignats no són demòcrates. No sé en quins criteris es basen per afirmar això, potser en les agressions per part d’una minoria petitíssima a alguns parlamentaris o regidors? Caram, poca cosa comparada amb la pèrdua de sobirania que implica que actualment tots els governs europeus hagin cedit al xantatge de la Banca i ens trobem retrocedint cap a una situació política i social decimonònica.
De tota manera, què podem esperar d’alguns indignats si potser han crescut en una societat carregada d’odi. Odi, sí, com el que van mostrar els centenars de militants de CiU que el maig de 1984 van perseguir a la sortida del Parlament el cotxe on es desplaçava Raimon Obiols, mentre cridaven «Mateu-lo! Mateu-lo!», i intentaven colpejar-lo i aturar-lo («La Vanguardia», 31 de maig de 1984, pàgina 17). És clar que, si un va de jaqueta i corbata i, a més, embolicat amb una estelada, deu resultar que la seva violència o és democràtica o constitueix una anècdota sense importància.
Hi ha gent que no piula quan Felip Puig defensa que els Mossos d’Esquadra no portin la identificació que exigeix la llei, quan anuncia la pràctica de «detencions preventives» i la creació de fitxers de ciutadans i ciutadanes sospitosos per raons ideològiques  o quan amenaça d’anar «fins allà on permet la llei i una mica més». (Amb aquest «i una mica més» enllà de la llei, Felip Puig fins i tot podria justificar l’intent de linxament de Raimon Obiols. I vés a saber on era Felip Puig aquell 30 de maig de 1984!)
En fi, res de nou, que hi ha persones que veuen la palla en l’ull dels altres, però no veuen la biga en el de la seva gent. En quin món vivim! Oi?

(Publicat a Kaosenlared.net, 14 de juliol de 2011,
i a Diari de Terrassa, 14 de juliol de 2011.)


martes, 5 de julio de 2011

ASSALTAR L’AJUNTAMENT? (2011)



Benito Cadenas Macià, Salvador Comas Font, Arcadio Durán Facundo, Francesc Folch Parés, Lluís Fortet Noguera, Francisco Galán Galdet, Miguel Hernández Fuentes, Fidel Lechón Lorente, Camilo Nortes Rodríguez, Josep Padilla Boloix, Francisco Planas Arbonés, Josep Puig Serrau, Joaquim Regalés Montull, Fernando Restoy Martínez, Josep Riambau Almirall, Manuel Rico García, Daniel Sánchez García, Llorenç Tapioles Balcells i altres empresonats a la Cárcel Modelo de Barcelona l’any 1932 amb motiu de l’assalt a l’Ajuntament de Terrassa (Fotografia publicada per cortesia de l'Arxiu Comarcal del Vallès Occidental - Arxiu Històric de Terrassa. Donació de Francisco Pérez).

La matinada del dilluns 15 de febrer de 1932, en el context d’una vaga general, una trentena llarga d’anarcosindicalistes terrassencs van assaltar l’Ajuntament de la nostra ciutat per proclamar el socialisme llibertari. Eren joves, tenien pressa per assolir una societat més justa, creien que els milers d’afiliats de la CNT els donarien suport incondicional... però després d’un setge en el qual la Guàrdia Civil va tirotejar l’edifici reiteradament, i tot i anar també armats, van ser detinguts, van ingressar a la Presó Model el dijous següent i uns mesos després van ser condemnats a penes de sis a vint-i-un anys de presó.
Tot això ho recordo perquè en una de les assemblees dels indignats algú dels presents va esmentar els fets i pocs minuts després algú altre va proposar ocupar l’Ajuntament i obligar els regidors a acceptar els acords de l’assemblea.
Allò que no van aconseguir els durs militants d’aquella CNT, acostumats a patir per part dels pistolers de la patronal i de les forces policials una violència que avui els més joves no es poden ni imaginar, allò que no van aconseguir quan la seva organització tenia a Terrassa centenars de militants i, com hem dit, milers d’afiliats, allò es podria aconseguir ara?
Sens dubte eren paraules vehements, nascudes de l’emoció, allunyades del seny. Els regidors s’haurien negat a acceptar  tal imposició i, tard o d’hora, els assaltants haurien marxat amb la cua entre cames i, a més, la majoria dels ciutadans i ciutadanes de Terrassa rebutjaria que una minoria hagués intentat imposar un nou model de govern per la força.
Com diu un dels lemes dels moviment, cal anar poc a poc si es vol arribar lluny. Cal prendre’s tot el temps que calgui per donar a conèixer els objectius del moviment, per ampliar el nombre d’implicats i de complicitats, per convèncer amb arguments els que dubten, per articular-se en una xarxa de grups de treball, per assolir un funcionament assembleari madur, per aconseguir un debat públic al més ampli possible...
Ara bé, com aconseguiran les persones indignades que les seves propostes es portin a la pràctica? Delegant-les en alguna de les forces polítiques municipals? Val la pena bastir un moviment de regeneració democràtica per acabar així? Potser sí, però crec que més aviat caldria tenir la valentia, dotats de mecanismes que garantissin el respecte absolut de la voluntat popular, d’assumir que a les persones que formen el moviment els caldria convertir-se en protagonista directes d’una nova forma de ser polítics.
Potser caldrà esperar quatre o vuit anys, els que calgui, perquè la propera vegada que «s’ocupi» l’Ajuntament sigui per quedar-se a dins definitivament, amb la força complementària que ofereix una legalitat que no es pot menysprear si es vol assolir un nou tipus de govern, un govern municipal que intenti ser plenament democràtic, o sigui, que intenti respondre realment a una sobirania popular.

(Publicat a Diari de Terrassa, 1 de juliol de 2011; a Kaosenlared.net, 6 de juliol de 2011; i a Catalunya-Papers, 131, setembre de 2011.)

viernes, 1 de julio de 2011

JENDETZA (2010)



(Aldo Cardoso, Cochabamba, 2000)
  
Ura bezala gara. Ur tanta bat oharkabe pasatzen da. Goroldio gainean irrist egiten du. Zorura erori eta Lurraren erraietan desagertzen da.

Horrelakoak gara. Itzalak zeharkatzen ditugu. Arroken arrakaletatik limurtzen gara. Gure ibilbideak batzen ditugu. Leizeak gurutzatzen ditugu. Leize sakonetako gangetan milioika biltzen gara.

Horrelakoak gara. Gorputz bakarrean baturik egiten dugu aurrera. Indartsuak eta aldakorrak, argitasunean indartsu azaltzen gara uharretan marru eginez eta ez dago harririk gure indarrari aurre egingo dionik.

Eta, hala ere, gu igaro ondoren zelaietan berdetasuna jaiotzen da berriz eta bertan lore kopuru kontaezin bat hazten da, basoetako zuhaitzak hosto berri samurrekin betetzen dira eta baratzetan fruitu gozo eta urtsuak izango diren kimuak ikusten dira.

Horrelakoak gara. Pertsona bakar bat oharkabean pasatzen da. Jaunek ezikusiarena egiten dute. Bere indarra gutxiesten dute. Eta bakartiaren bizitza isiltasun beldurtian igarotzen da. Baina jendetza denean batera doana, haiek dira dardarka jartzen direnak, ahul eta beldurtuak sentitzen baitira.

Horrelakoak gara. Gure ibilbideetan baturik, beldurtzen dituen jendetza gara. Horregatik gu eustea gustatuko litzaieke, zatitzea, bideratzea eta euren interesen arabera isolatzea. Euren intereserako, mundu ustel eta gaixo batean ur geldien modura egotea nahiko lukete. Baina, orduan, beti, argitasunerantz azaltzen gara indartsu, aurre egin ezin dioten indar txikitzaile batez lagundurik, eta euren harresiak erori egiten dira eta euren zapalketa mundua oinarrietaraino hondoratzen da.

Eta, hala eta guztiz ere, sumin egunak eta txikizioa pasatzen denean, eta askatasunez limurtzen garenean, munduko leku guztietara udaberriaren edertasuna daramagu.

Horrelakoak gara. Ura bezala. Umila eta garaiezina. Benetan indartsua.


(Aldo Cardosoren Los guerreros del agua instalazioan dagoen testua. Aigua, una mostra fotogràfica erakusketa kolektiboaren barnean aurkeztu zena, Amics de les Arts i Joventuts Musicals, Terrassa, 2011. Euskarara itzulpena Ekaitz Garate.)


GRUP D'OPINIÓ D'AMICS DE LES ARTS - II (2009-11)



(«El consum agroecològic a Terrassa», Pere Botifoll, Miquel Vallmitjana i representants
de Plantem-nos i Ecoconsum, i de les cooperatives Candela, Kopikua i Germinal)
 
Segona època (2009-2011) - Grup d’Opinió d’Amics de les Arts


Programació, presentació i moderació dels actes: Joan Tamayo
Producció: Jordi F. Fernández Figueras
Col·laboració en la programació: Jordi F. Fernández Figueras i Pep Valenzuela
Presentació i moderació esporàdica dels actes: Jordi F. Fernández Figueras


2009-2010

20/10/09Santiago Vidal
«L’estat dels drets socials. La llei d’estrangeria»

02/12/09 – Emili Cortavitarte
«Ferrer i Guàrdia, l’Escola Moderna i la Setmana Tràgica»

03/02/10 – Assumpta Montellà
«La maternitat d’Elna: bressol dels exiliats»

17/02/10 – Esther Vivas
«Els moviments socials davant la crisi: els reptes durant la presidència espanyola de la UE»

17/03/10 – Ferran Aisa i Joan Ventura
«La resistència llibertària contra el franquisme»

24/03/10 – Esther Diez i Cristina Santaeulària
«Les brigades de solidaritat de l’Associació Catalana per la pau»

05/05/10 – Cristina Martín i Sergi Torner.
«Acompanyaments de pau a Colòmbia»

19/05/10 – Ferran Aisa
«República, guerra i revolució. L'Ajuntament de Barcelona (1931-1939)» a càrrec de

26/05/10 – Arcadi Oliveres
«En quin món vivim? Informa't, pensa i actua!»

02/06/10 – Núria Salamé Real i Cristina Navarro Poblet.
«Les violacions dels drets humans  al Sahara ocupat»

09/06/10 Enric Font
«Nicaragua dins de l'ALBA-TPC. Repàs a l'actualitat nicaragüenca» Crisi, quina crisi?

16/06/10 – Albert Recio i Tiago Romeu
«La precarietat laboral i els drets socials»[1]

30/06/10 – Lina Ratia i Vero Ruiz
«Sabons naturals: una aposta per la nostra salut»


2010-2011

09/02/11 – Pere Botifoll, Miquel Vallmitjana i representants de Plantem-nos i Ecoconsum, i de les cooperatives Candela, Kopikua i Germinal
«El consum agroecològic a Terrassa»

23/02/11 – Mariona Ferrer
«Donem una oportunitat a la democràcia participativa!!!»

09/03/11 – Miquel Pujadó
«Georges Brassens: el poeta, el músic, l’àcrata (commemoració dels 30 anys de la seva mort)»

30/03/11 – Vicenç Estanyol i Bardera
«Justícia, equitat i dignitat: un recorregut històric al voltant d’aquests conceptes»

06/04/11 – Enric Font
«Nicaragua entre l’esperança i la revolució permanent!»

13/04/11 – Esther Díez
«Un estiu solidari, “càmera en mà”. Brigades solidàries als països del Sud»

27/04/11 – Pilar Viciana
«Beirut, ciutat de pólvora i gessamí» (un viatge apassionat pel Pròxim Orient)»

04/05/11 – Cristina Mas, Rafa Gàzquez i Joan Tamayo
«Les revoltes populars del nord d’Àfrica (la lluita per la llibertat)»

11/05/11Manel Màrquez
«Kaos en la Red: deu anys de lluita i de prestigi internacional, la informació lliure i democràtica»

01/06/11 –Arcadi Oliveres[2]
«L’estat actual del respecte als drets humans»

07/06/11 – Ferran Aisa
«Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)»

15/06/11 – Ramon Franquesa
«Democràcia i economia (relacions turbulentes o incompatibilitat?)»

22/06/11 – Joaquín Miras
«La democràcia, les tradicions republicanes i el socialisme»


(Arcadi Oliveres i Miren Etxezarreta al Raval de Montserrat / Plaça del Poble)


[1] Tiago Romeu va intervenir per presentar el primer número de la revista de l'Observatori dels Drets Socials de Terrassa
[2] En assabentar-nos que a la mateixa data i pràcticament a la mateixa hora el col·lectiu Terrassa Respon havia organitzat per a l’Assemblea d’Indignats una xerrada de Miren Etxezarreta sobre economia i capitalisme, vam creure oportú evitar la duplicitat d’actes d’una orientació semblant i vam proposar, per deferència als participants a l'assemblea, que tots dos actes convergissin en un de sol que es va celebrar al Raval de Montserrat.