CONÈIXER BARTRA - III (1987)



Inauguració de l'exposició En homenatge al poeta Agustí Bartra d'Albert Novellon
i presentació de la tercera edició del llibre Crònica de la vida d'Agustí Bartra
d'Anna Muria, l'any 1990 a Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa.

D'esquerra a dreta: D. Sam Abrams, Anna Murià, Manel Royes (alcalde de Terrassa),
Ignasi Utset (president d'AAJM) i Josep M. Satorras (regidor de Cultura)



Aquesta catarsi o curació es produirà quan el poeta aconsegueixi delimitar la realitat a la nostra consciència mitjançant la cristal·lització de les seves percepcions i emocions en grans imatges simbòliques, en metàfores totals: els mites.

Màrsias i Adila, Quetzalcòztl, la Rapsòdia de Garí, la Rapsòdia d'Arnau, la Rapsòdia d'Ahab, L'home auroral i El gos geomètric són els llibres que componen aquest cicle. Qualsevol d'ells bastaria per assegurar la fama del seu autor.

Voldria destacar la Rapsòdia d'Ahab, l’única de les seves obres posteriors a 1939 sobre la qual Bartra va reconèixer tenir dubtes al moment de publicar-la.

Ja a l’Odisseu, continuant la influència romàntica, coexistien els tres gèneres en un llibre, però a la Rapsòdia d'Ahab hi apareixen fosos en un de sol i aplicats a una peça homogènia. Pot ser que la magnitud de l'intent fos el que va alterar la confiança permanent del poeta en les seves realitzacions. No sóc el primer a adonar-se que la Rapsòdia d'Ahab sembla més destinada a concretar-se en l'òpera o en el cinema que no pas en l'escriptura.

Potser el dubte del poeta podria tenir una altra motivació. No és debades que després d'aquest viatge redemptor d'Ahab, des del somni en les profunditats del mar cap a la vida sota el sol del cim, «l'home auroral» posterga l'arribada de l'alba per a un futur que ell no contemplarà i bruscament, a El gos geomètric hi apareix un heroi, Caliban, que suspès sobre l'abisme, delirant i irredempt, es troba pres en un absurd cíclic. Fins i tot el portaveu de l'esperança va haver de rendir-se davant l'evidència que allò que a la vida de l'home contemporani és tràgic no només no disminueix, sinó que, anestesiat pel fet gregari i l'hedonisme, augmenta inadvertit.

Tot i que Bartra va expressar molt aviat el seu desig de matisar El gos geomètric, aquest projecte mai no va arribar a concretar-se, perquè en els seus darrers anys es va dedicar a altres obres. En elles, abandonada la funció messiànica i la mosaica, es va complaure, davant la proximitat de la mort, a fer el testimoniatge de la seva passió per la meravella de la vida.

Cinc anys després de la seva desaparició, durant aquest mes de novembre, Terrassa acull la celebració d'un simposi dedicat a l'estudi de la seva obra. Esperem que els camins que s'hi obriran trobin qui sàpiga prolongar-los des de les generacions més joves de crítics i estudiosos i que, alhora, la seva tasca desvetlli l'interès de nous lectors.

És el mínim que mereix el poeta universal que, malgrat que fou més conegut i apreciat fora de Catalunya que a dins, va dir: «Certament, jo sempre he escrit en català. I això era dur, sobretot a l'exili. Però Catalunya no em deu res. Al contrari, jo dec a Catalunya la possibilitat d'haver-me pogut lliurar. I reclamo el meu dret a lliurar-me, a servir el meu país a través de la meva paraula.»

Publicat a Cultura, 8, Barcelona, novembre de 1987, com a introducció a sis cartes inèdites que es van creuar Agustí Bartra i Pere Calders durant la dècada dels seixanta.