ASSALTAR L’AJUNTAMENT? (2011)

Benito Cadenas Macià, Salvador Comas Font, Arcadio Durán Facundo, Francesc Folch Parés, Lluís Fortet Noguera, Francisco Galán Galdet, Miguel Hernández Fuentes, Fidel Lechón Lorente, Camilo Nortes Rodríguez, Josep Padilla Boloix, Francisco Planas Arbonés, Josep Puig Serrau, Joaquim Regalés Montull, Fernando Restoy Martínez, Josep Riambau Almirall, Manuel Rico García, Daniel Sánchez García, Llorenç Tapioles Balcells i altres empresonats a la Cárcel Modelo de Barcelona l’any 1932 amb motiu de l’assalt a l’Ajuntament de Terrassa (Fotografia publicada per cortesia de l'Arxiu Comarcal del Vallès Occidental - Arxiu Històric de Terrassa. Donació de Francisco Pérez).

La matinada del dilluns 15 de febrer de 1932, en el context d’una vaga general, una trentena llarga d’anarcosindicalistes terrassencs van assaltar l’Ajuntament de la nostra ciutat per proclamar el socialisme llibertari. Eren joves, tenien pressa per assolir una societat més justa, creien que els milers d’afiliats de la CNT els donarien suport incondicional... però després d’un setge en el qual la Guàrdia Civil va tirotejar l’edifici reiteradament, i tot i anar també armats, van ser detinguts, van ingressar a la Presó Model el dijous següent i uns mesos després van ser condemnats a penes de sis a vint-i-un anys de presó.

Tot això ho recordo perquè en una de les assemblees dels indignats algú dels presents va esmentar els fets i pocs minuts després algú altre va proposar ocupar l’Ajuntament i obligar els regidors a acceptar els acords de l’assemblea.

Allò que no van aconseguir els durs militants d’aquella CNT, acostumats a patir per part dels pistolers de la patronal i de les forces policials una violència que avui els més joves no es poden ni imaginar, allò que no van aconseguir quan la seva organització tenia a Terrassa centenars de militants i, com hem dit, milers d’afiliats, allò es podria aconseguir ara?

Sens dubte eren paraules vehements, nascudes de l’emoció, allunyades del seny. Els regidors s’haurien negat a acceptar  tal imposició i, tard o d’hora, els assaltants haurien marxat amb la cua entre cames i, a més, la majoria dels ciutadans i ciutadanes de Terrassa rebutjaria que una minoria hagués intentat imposar un nou model de govern per la força.

Com diu un dels lemes dels moviment, cal anar poc a poc si es vol arribar lluny. Cal prendre’s tot el temps que calgui per donar a conèixer els objectius del moviment, per ampliar el nombre d’implicats i de complicitats, per convèncer amb arguments els que dubten, per articular-se en una xarxa de grups de treball, per assolir un funcionament assembleari madur, per aconseguir un debat públic al més ampli possible...

Ara bé, com aconseguiran les persones indignades que les seves propostes es portin a la pràctica? Delegant-les en alguna de les forces polítiques municipals? Val la pena bastir un moviment de regeneració democràtica per acabar així? Potser sí, però crec que més aviat caldria tenir la valentia, dotats de mecanismes que garantissin el respecte absolut de la voluntat popular, d’assumir que a les persones que formen el moviment els caldria convertir-se en protagonista directes d’una nova forma de ser polítics.

Potser caldrà esperar quatre o vuit anys, els que calgui, perquè la propera vegada que «s’ocupi» l’Ajuntament sigui per quedar-se a dins definitivament, amb la força complementària que ofereix una legalitat que no es pot menysprear si es vol assolir un nou tipus de govern, un govern municipal que intenti ser plenament democràtic, o sigui, que intenti respondre realment a una sobirania popular.

(Publicat a Diari de Terrassa, 1 de juliol de 2011; a Kaosenlared.net, 6 de juliol de 2011; i a Catalunya-Papers, 131, setembre de 2011.)