INDIGNATS! (2011)



«La Vanguardia», 31 de maig de 1984, pàgina 17

Segons aquesta informació, els Mossos d’Esquadra van haver de còrrec molts metres

envoltant el cotxe de Raimon Obiols «para que este no fuera golpeado e interceptado»

per unes cinc-centes persones que cridaven «Mateu-lo, mateu-lo!» i subratllaven les seves

increpacions amb «gestos obscenos».

 

Hi ha gent a Terrassa que no piula per queixar-se dels milions de persones aturades, del centenars de milers de siscentseuristes, dels centenars de milers de joves sense cap futur que treballen a la economia submergida, de les desenes de milers de desnonats, dels milers que sobreviuen gràcies a les institucions caritatives... Es veu que això no els preocupa. Allò que els preocupa i els fa aixecar la veu són les molèsties que els han causat els indignats.

Els indignats han ocupat els carrers, els indignats són bruts, els indignats han perjudicat el comerç... Bé, de fet els carrers són nostres, són de tots, què hi ha de dolent que es reuneixi un grup persones pacífiques, sense ànim de lucre, en un espai públic de la ciutat? Brutícia? Si volen saber que és brutícia, passin pel carrer de la Rasa, per exemple, un diumenge al matí després d’una nit d’esbarjo de la nostra ciutadania. No sé si els indignats han perjudicat el comerç, però segur que la crisi global provocada pel capitalisme especulatiu sí que està perjudicant el comerç, el del Raval de Montserrat i el de tota la resta de la ciutat, i de quina manera!

Altres diuen que els indignats no són demòcrates. No sé en quins criteris es basen per afirmar això, potser en les agressions per part d’una minoria petitíssima a alguns parlamentaris o regidors? Caram, poca cosa comparada amb la pèrdua de sobirania que implica que actualment tots els governs europeus hagin cedit al xantatge de la Banca i ens trobem retrocedint cap a una situació política i social decimonònica.

De tota manera, què podem esperar d’alguns indignats si potser han crescut en una societat carregada d’odi. Odi, sí, com el que van mostrar els centenars de militants de CiU que el maig de 1984 van perseguir a la sortida del Parlament el cotxe on es desplaçava Raimon Obiols, mentre cridaven «Mateu-lo! Mateu-lo!», i intentaven colpejar-lo i aturar-lo («La Vanguardia», 31 de maig de 1984, pàgina 17). És clar que, si un va de jaqueta i corbata i, a més, embolicat amb una estelada, deu resultar que la seva violència o és democràtica o constitueix una anècdota sense importància.

Hi ha gent que no piula quan Felip Puig defensa que els Mossos d’Esquadra no portin la identificació que exigeix la llei, quan anuncia la pràctica de «detencions preventives» i la creació de fitxers de ciutadans i ciutadanes sospitosos per raons ideològiques  o quan amenaça d’anar «fins allà on permet la llei i una mica més». (Amb aquest «i una mica més» enllà de la llei, Felip Puig fins i tot podria justificar l’intent de linxament de Raimon Obiols. I vés a saber on era Felip Puig aquell 30 de maig de 1984!)

En fi, res de nou, que hi ha persones que veuen la palla en l’ull dels altres, però no veuen la biga en el de la seva gent. En quin món vivim! Oi?

(Publicat a Kaosenlared.net, 14 de juliol de 2011,

i a Diari de Terrassa, 14 de juliol de 2011.)