Hi ha persones
preocupades per si el seu equip de futbol predilecte guanyarà la lliga i la
Champions o si un final de cicle l’enfonsarà en la grisor d’altres temps.
Jo estic content
perquè em penso que, en una altra competició, aquesta temporada «l’equip del
seny» ha guanyat almenys un partit important —i crec que no serà l’últim— quan
el 23 de desembre de 2013, José Mujica, president de l’Uruguai aprovava un
projecte de llei dedicat a legalitzar la producció, venda i consum de marihuana, promovent alhora la informació i prevenció sobre el seu ús. Aquesta llei que supera de
lluny la legislació holandesa, pionera en la despenalització del consum, entrarà en vigor el 10 d'abril d'enguany.
És un fet que el
consum d’estupefaents no té ni tindrà aturador —200 milions de consumidors a tot el món ho
demostren—, i el govern uruguaià devia tenir també ben present que la guerra dels
estats contra la droga no fa sinó enfortir el poder i els beneficis de les
organitzacions criminals, tal com ho confirma l’exemple de Colòmbia i
especialment el de Mèxic, on la guerra de l'estat contra la droga ha derivat
en una veritable guerra civil en la qual hi ha moments en què fins i tot sembla
que els narcotraficants guanyin la partida.
A tot el món el
poder d'aquests delinqüents ha anat augmentant a causa tant de la desmesura de la seva
violència, amb pràctiques terroristes esgarrifoses, com de la seva puixança en els àmbits informàtic i financer, i això sense comptar amb la complicitat
paradoxal de certa agència d’intel·ligència que, des de fa dècades, ha finançat
amb diners procedents del narcotràfic la lluita contra «els enemics» de
l’Imperi.
La legalització, a
l’arrabassar de mans dels delinqüents el control del mercat, acabaria amb el
mal que causen als individus i a la col·lectivitat, que és molt pitjor —de
manera quantitativa i qualitativa— que el que provoquen les drogues mateix.
A més del casos d’Holanda i ara de l’Uruguai, ens
trobem que l'any 2011 un gran nombre d’alts dirigents de diversos països de l’Amèrica Llatina i d'Europa —conservadors i progressistes, tant és, el seny els aconsellava— van manifestar de manera conjunta la seva oposició a les polítiques repressives contra el
consum i el tràfic de drogues, i van demanar que se cerquessin models de regulació
legal, alhora que proposaven: «Terminar con la criminalización, la marginalización y la estigmatización de las personas que usan drogas pero que no hacen ningún
daño a otros [i de] las personas involucradas en los segmentos inferiores de
los mercados ilegales de drogas, tales como campesinos, correos y pequeños
vendedores. Muchos de ellos han sido víctimas de violencia e intimidación o son
dependientes de drogas. Arrestar y encarcelar decenas de millones de estas
personas en las recientes décadas ha llenado las prisiones y destruido vidas y
familias, sin por ello reducir la disponibilidad de drogas ilegales o el poder
de las organizaciones criminales».
Doncs bé, en
aquest context —quan també en alguns estats dels EUA, al cap d’anys de la
legalització de l’ús terapèutic del cànnabis, ara fins i tot s’està legalitzant
per a finalitats lúdiques—, no es pot entendre que a Espanya el govern que
encapçala Mariano Rajoy es desmarqui amb un anacrònic Anteproyecto
de Ley de Seguridad Ciudadana (29/11/13) on hi ha articles que contemplen
sancions de fins a 30.000 € per al petit conreu destinat a l’autoconsum o per a
la possessió encara que no sigui destinada al tràfic —fets que no són, doncs,
constitutius de delicte— i de 600.000 € per qui reincideixi tres vegades en dos
anys.
Una
vegada més, amb aquestes mesures repressives, el govern del PP sembla obstinat en
apostar per la ineficàcia i en aprofundir en el menyspreu a la ciutadania. Fins
quan haurem d’aguantar la seva estultícia i la seva mesquinesa?
Publicat a Diari de Terrassa, 28 de març de 2014
i a Catalunya-Papers, abril de 2014
i a Catalunya-Papers, abril de 2014
No hay comentarios:
Publicar un comentario