Aquest text havia de ser el capítol final del tercer volum de Per amor a l'art, 75 anys d'història cultural a Terrassa, llibre que no va arribar a publicar-se en el seu moment. Us l'ofereixo ara per si us pot servir d'alguna cosa.
(Vaig recuperar-lo d'un antic disquette, però una vintena de notes o referències bibliogràfiques a peu de pàgina havien desaparegut. Crec recordar que era una ampliació d'un text força anterior, possiblement redactat a finals del segle XX i que havia imprès en paper. Potser, si algun dia retrobo la impressió, retrobaré aquestes notes.)
Ens fa mal a la cultura
Ens fa mal a la cultura, alguna cosa hi ha que no rutlla des de fa força temps, què ens està passant?
Entre molts d’altres testimonis, Ernst H. Gombrich, en el seu llibre A la recerca de la història de la cultura, exposava la seva apreciació de com, cap al 1969, a terres anglosaxones, la paraula cultura ja feia temps que aixecava reaccions de menyspreu i rebuig per part de persones amb una possessió evident d’un grau alt de coneixements culturals. Podríem pensar que aquesta actitud podia estar motivada perquè la cultura ja no satisfeia gens la necessitat de les persones de cercar nous camins o de rebel·lar-se contra el sistema a causa del fet que, professionalitzada, s’havia integrat en ell a cop de talonari o potser per l’actitud ostentosa d’aquells que utilitzaven els seus coneixements culturals com a marca fetitxista de superioritat i de domini.
Tal vegada podríem pensar que estava fonamentada en el descobriment de la
funció de la cultura com a eina de manipulació al servei dels qui volem
controlar la societat o de la revelació de la seva naturalesa d’activitat
alienadora i obnubiladora que manifesta un allunyament de la nostra
autenticitat d’éssers humans.
I estaríem pensat en passat perquè sembla com si a aquell rebuig dolgut l’ha
succeït una actitud d’indiferència força generalitzada. ¿Per què aquesta
indiferència cap a la cultura, com a factor que ens permet enlairar-nos
humanament, si fa cent anys i escaig una bona part del proletariat i de la
burgesia s’esforçava en assolir-la, com si el futur dels seus anhels socials,
morals i espirituals depengués del màxim coneixement i domini possibles de les
seves expressions? Tan gran va ser el desengany de l’optimisme racionalista que
s’ha desembocat en aquesta mena de nihilisme passiu? O hi ha hagut altres
factors coadyuvants en aquest procés?
(Però si són comprensibles aquell dolgut desengany o aquest distanciament
escèptic, ¿què pensar del conformisme d’aquells publicistes intel·lectualitzats
que es feliciten de la manca de sentit d’algunes de les coses que actualment
s’anomenen cultura, que menyspreen la creença en el poder de la voluntat de
l’ésser humà per superar-se gràcies al coneixement o que beneeixen
l’assimilació de la cultura popular amb el gaudi efímer d’alguna mercaderia
supèrflua? Perquè la celebració joiosa de la decadència i de la degradació?
L’altra cara de la crisi d’aquella cultura —diguem-ho ja!— és la omnipresència
arrogant en els nostres dies d’una altra mena de cultura que dubtosament podem
creure que ens ajudi a superar-nos.)
Què entenem per cultura?
Voldríem reflexionar sobre aquesta sensació de crisi, però... sense saber
quina cosa és la cultura i quina es la seva funció difícilment podrem parlar de
la seva salut.
Què entenem per cultura? Les respostes possibles són moltes, però podem
destacar dues concepcions: una de restringida (concebuda en el segle XVIII,
simultània a la difusió generalitzada de la paraula cultura i potser a la
mateixa concreció moderna del concepte) que la considera com el conjunt de
tècniques i coneixements referents a la literatura, l’art, el pensament i la
ciència assolits per un individu, fins a una més ampla, la de l’antropòleg
Edward Burnett Tylor (formulada durant segle XIX), que considera que cada
cultura és el conjunt de coneixements, creences, creacions artístiques, pressupòsits
morals, drets legislats, costums i qualsevol altre tipus d’hàbits i capacitats
assolides per una col·lectivitat.
De tota manera, en general, quan es parla de cultura és molt possible que
l’emissor i el receptor no parlin de la mateixa cosa. I, a més, el concepte de
civilització s’entrecreua per complicar més la situació.
Per a alguns el concepte ampli de cultura és sinònim del concepte de
civilització. Altres parteixen de la idea que el contingut del concepte de
civilització correspon al sentit restringit del de cultura. Encara hi ha
l’opció dels que quan parlen de cultura la consideren reduïda a l’àmbit d’allò
que estudien les ciències socials i les humanitats, corresponent a la
civilització allò que estudien les ciències naturals i les disciplines
materialistes.
A la primera concepció se l’ha titllat d’elitista i d’etnocentrista, i s’ha
considerat que aquells que l’impulsaven, tot i partir d’un pressupòsit
humanista, s’adreçaven cap a un racionalisme excessiu, deshumanitzador. També
se l’ha acusat de jutjar les manifestacions culturals segons una escala de
valors imposada per les classes dominants, mentre que de la segona s’ha valorat
de manera positiva precisament perquè prescindeix d’aquests prejudicis, tot i
que alguns l’han titllada de justificadora i fomentadora del totalitarisme.
En qualsevol cas, per desenvolupar la nostra inquisició partirem del primer
concepte, el restringit, que podem anomenar humanista, perquè correspon al
sentit col·loquial de la paraula, i amb això ja estem mostrant les nostres
cartes, no som científics
de la cultura ornats d’objectivitat, sinó simples persones que ens sentim
angoixades, mancades de felicitat, a causa de la crisi de la cultura. Som
persones que creiem en la bondat relativa de la seva funció, que pensem que el
seu elitisme freqüent és fruit d’una política cultural i educacional
desencertades de manera inveterada i, que sabem que en el segle xx van quedar
força desautoritzats els prejudicis contra la industralització de la
cultura i
la cultura de masses moderna en sí mateixa i que van arrelar formes de cultura
híbrides que poden ser molt útils;
i que si ens centrem en la cultura occidental, és perquè hi estem immersos. I
que, potser, també pensem que partint de l’altre concepte, el de la cultura
civilitzadora, hi hauria més coses a criticar (pressupòsits morals, drets
legislats, costums, hàbits, creences...) que a defensar (coneixements
intel·lectuals, creacions artístiques...).
I quina funció hauria de tenir la cultura humanista? El conjunt de coneixements
que hem esmentat subministren a la consciència d’un individu unes dades
determinades que li permeten la progressió del seu desenvolupament
intel·lectual, espiritual i estètic i, mitjançant aquest desenvolupament,
abastar allò que al segle XVIII s’anomenava la virtut, o sia, el domini d’un
mateix (traïció a la nostra naturalesa autèntica o, pel contrari, manifestació
necessària de la nostra condició humana?).
Però l’adquisició del coneixement d’un mateix i de l’ésser humà i del
coneixement del mon físic i social que ens envolta no és un procés individual,
és un com procés d’osmosi mitjançant el qual aquests coneixements són rebuts
per cada individu des del context cultural i mediàtic al qual pertany i cada un
d’aquests els retorna al mateix context en compartir-los amb altres individus,
incidint també en l’enriquiment del teixit social. Per això també hi havia qui
creia que la funció de la cultura és, més aviat, que la societat s’emmiralli i
pugui tenir una visió crítica de sí mateixa.
La crisi de la concepció optimista de la cultura
Millorar l’home i millorar la societat. Aquest era, sens dubte, l’objectiu
—humanista, racionalista, materialista i absolutament pragmàtic— que pretenien
assolir els il·lustrats del segle XVIII, aconseguir mitjançant la
democratització de l’accés a la cultura humanista la felicitat individual i que
aquesta, generalitzada, revertís en l’aparició de la felicitat social.
Una felicitat social a assolir en un marc cultural (normatiu) més ampli, amb
una caracterització que en l’aspecte econòmic es podria qualificar com de
precursora de l’economia del benestar i que en l’aspecte polític correspondria
al de l’Estat social de dret tal com va ser concebut per la burgesia i portat a
la pràctica a l’Alemanya de finals del segle XIX; és a dir, en una reforma del
capitalisme o, almenys, en una atenuació de les seves conseqüències.
Però el plantejament dels il·lustrats es basava en un greu desequilibri i, ja
al mateix segle XVIII, el seu posicionament benintencionat i optimista va ser
posat en qüestió amb escepticisme per Jean-Jacques Rousseau, qui,
encertadament, va veure com la cultura en mans dels il·lustrats no era una eina
per al progrés, sinó un element atuïdor que uniformitza les consciències i
amaga rere la seva aparença progressista la causa de la desnaturalització de
l’ésser humà que és allò que l’allunya de la felicitat primigènia: la pèrdua de
la llibertat i la pèrdua de l’espontaneïtat, ambdues pèrdues basades remotament
en les desigualtats econòmiques.
El moviment romàntic, al segle XIX, davant d’una primera de crisi moderna de la
cultura, es va encarregar de compensar, en una oscil·lació pendular, la manca
d’atenció a l’instint, a les emocions, a les parts no racionals de la
consciència, mostrada per la cultura il·lustrada. I a posar en dubte, amb tota
la raó, la positivitat intrínseca del progrés tal com l’entenien els
il·lustrats!
Entre d’altres aspectes, el romanticisme també va impulsar una consciència de
les particularitats culturals nacionals —fins a un grau gairebé fonamentalista—
enfront de l’homogeneïtat de la cultura universalista dels il·lustrats i va
prestar atenció a les manifestacions de la cultura popular.
¿Però, tot i que durant el segle XIX s’expandeix una primera cultura de
masses, no és
també en el context ampli del romanticisme on sorgeix la idea maligna que, per
naturalesa, la massa (un terme pejoratiu (8), a diferencia del
terme poble) no pot assolir la comprensió de determinades produccions
culturals, tan sols a l’abast d’individus escollits i excepcionals?
Dues visions de la crisi de la cultura
Amb Friedrich Nietzsche culmina una tendència present al romanticisme,
aquella que lluita contra un instint degeneratiu de cultura que combat la vida.
Per a Nietzsche cal viure plenament, sense renúncies, sense reserves, amb
valentia, acceptant tot el conflicte i el dolor de l’existència. De la lectura
de Schopenhauer va derivar la seva confiança en l’art com a mitjà per a
transformar la cultura i la societat i assolir individualment aquella plenitud
vital assenyalada com a objectiu.
Nietzsche, amb el seu estil tan peculiar, va observar que el poble comprèn poc
la grandesa, però que aprecia molt als grans homes, als comediants que
aparenten posseir-la.
La cultura creativa, bella i vital, és la que es forja amb lentitud, tenacitat
i un gran esforç, en la soledat de la consciència, amb una vivència pròpia, i
dóna com a fruit la democràcia en la pluralitat. I no pot ser cultura creativa
aquella que s’assoleix “amb una formació accelerada, per a guanyar diners amb
rapidesa i, encara més, amb una formació solida que permeti guanyar moltíssims
diners”.
Ben començat ja el segle xx, Oswald Spengler, qui va gaudir d’una fama
impactant però efímera amb el seu llibre La decadència d’Occident,
diu que allò que nosaltres hem quedat en designar com a cultura floreix quan
una civilització entra
en decadència ineluctable, que l’augment del nivell cultural va doncs
acompanyat d’una crisi que implica una manca de confiança en la seva societat i
en els seus objectius i valors; la proliferació de l’escepticisme, la confusió
relativista i el pensament feble.
Podem rebutjar amb benvolença la seva pretensió de predir el futur dels pobles
mitjançant un mètode científic, però no podem deixar d’observar amb inquietud
com certs símptomes que la seva capacitat d’observador va saber captar han
caracteritzat en bona part la evolució de la civilització occidental fins al
nostres dies.
L’expansió de la cultura de masses
L’arribada del segle xx va portar un altre fenomen que va augmentar la
sensació de crisi: l’expansió desorbitada de la cultura de masses, entenent que
aquest concepte de massa no equival al de classe obrera i que aquesta cultura
de masses no es el conjunt de les diferents cultures populars i tradicionals.
Una cultura atractiva i realment l’abast de tothom, però també una cultura
uniforme, o falsament diversa, i que ens pren el protagonisme de la recerca o
de la creació a gairebé tots, coses aquestes que no succeïen a la cultura
popular tradicional. Una cultura que es produïda, cada vegada més, amb una finalitat purament lúdica
per tècnics empresarials que no són estrictament els creadors i a les quals la
seva potencial funció formativa o deformativa els hi resulta indiferent sempre
que obtinguin un lucre (amb l’inevitable tendència a elidir tot aquells factors
que exigeixin un mínim esforç o un compromís amb la realitat). Tot i això,
també és una mena de cultura que, si s’escau, és susceptible de ser utilitzada
directament per a la manipulació partidista de les idees i de les conductes i
així ha estat emprada amb èxit en moltes ocasions.
José Ortega i Gasset, partint d’una posició derivada de la il·lustrada i
parlant des d’un perspectiva civilitzadora, va donar el primer crit d’alarma
davant aquesta pèrdua de la funció normativa de la cultura, però ho va fer, com
és sabut, des d’una actitud aristocràtica, autoritària i plena de menyspreu cap
a la gent vulgar, i des del convenciment erroni que eren les masses directament
les qui imposaven el seu criteri i no les oligarquies capitalistes o les
jerarquies estatistes. No obstant, també va alertar, encertadament, contra una
cultura exclusivament tècnica, d’especialistes, d’idiots savants.
(De fet, es com si a Ortega, i molts altres pensadors que no cal ni esmentar,
ja els hi estava bé que hi hagués una cultura popular de masses —no tothom pot
arribar a enlairar-se, ni ens convé, pensaven— sempre i quan aquesta no anés
guanyant terreny a la cultura humanista i es quedés reduïda a l’àmbit de la
xusma.)
No gaire després, Walter Benjamin manifestava que els mitjans tècnics que
permetien la nova cultura de masses al facilitar l’accés a les grans obres
culturals les privaven del seu valor d’objectes de culte al destruir la seva
aura. Les grans obres s’haurien d’aprehendre des de la solitud, el recolliment,
des de la profunditat de la consciència... Assolir el seu missatge hauria de
ser el final d’un procés de voluntat que superés totes les dificultats
(d’accessibilitat, de desplaçament, d’origen social, d’estudis...), si se’ns
ofereixen en safata per deixar relliscar una mirada distreta sobre elles
tindran el mateix valor que qualsevol dels milers de productes banals que
produeixen simultàniament aquests mateixos mitjans tècnics.
O dit des d’un altre punt de vista, el desenvolupament tecnològic pot ser un
instrument de control i de desactivació individual i social, ja que, a causa
seva, es possible substituir la presa de consciència basada en la pròpia
experiència per veritats induïdes per la ideologia de les classes dominants i
la col·lectivització d’aquelles experiències es veu desplaçada per una recepció
en solitari i en sentit únic d’aquestes veritats alienes.
Sigmund Freud, partint també d’una visió àmplia de la cultura, però sense la
desagradable actitud aristocràtica d’Ortega, va assenyalar —amb un to
pessimista, perquè no concebia una civilització que no fos repressora— que la
crisi es devia a que, realment, determinades manifestacions necessàries de la
cultura civilitzadora no són gens afavoridores de la llibertat i que, per tant,
és impensable que tots els individus acceptin per igual renunciar a la seva
llibertat individual a causa de les exigències d’aquesta, de manera que el
conflicte era inherent a la condició humana.
En aquest moment, especialment a l’obra de Freud, es fa evident l’aparició
d’una nova crisi de la cultura. Tornem amb ella, en un nou context, a la
denúncia de Rousseau. El desig de llibertat de l’ésser humà pot exigir lluitar
contra una determinada cultura si aquesta es percebuda com un jou que no pretén
millorar-lo, sinó domenyar-lo.
La nova cultura popular de masses també pot formar part d’aquesta cultura
domenyadora, tot i que pot ser presentada fàcilment pels seus promotors,
conscients o companys de viatge, com una cultura democràtica, perquè és la que
la gent demana, com ho demostra que sigui consumida massivament.
Llavors, en nom d’una democràcia falsa i al servei d’una civilització
deshumanitzadora, les manifestacions culturals que no se sotmeten a les
exigències de la indústria del lleure i que volen aprofundir en el coneixement
crític de l’ésser humà i del món físic i social —i s’oposen als dictats del
Mercat— poden ser titllades d’avorrides, cansades, antiquades i estranyes pels
mercenaris a sou del Sistema; i els refractaris a aquesta cultura degradant
poden ser titllats fàcilment d’aristocràtics, reaccionaris i caducs, pitjor
encara, d’enemics del poble.
Cultura i cultures
Però no ens avancem i tornem a mitjan segle XX. Durant el seu segon terç, diversos pensadors, especialment des dels Estats Units, van reflexionar críticament sobre certs productes de la cultura de masses promoguts per les indústries modernes, i no ho van fer des d’uns pressupostos societaris, no aristocràtics. Coincidint, alhora, en rebutjar el monopoli de la alta cultura per part d’unes elits i en desitjar que la possibilitat d’accedir a aquesta fos garantit per a tothom.
Teodor Adorno i Max Horkheimer, per exemple, van assenyalar com una
característica comuna als productes de la cultura de masses, el que, sota la
seva aparença dinàmica i transgresora, trobem en realitat una gran tendència a
l’immovilisme i a l’escalfabraguetisme .
Un altre, Dwight MacDonald, va negar absolutament el caràcter cultural dels
productes de la cultura de masses, tot i que admet la possibilitat que certs
autors i certes obres valuoses presentin simultàniament trets de l’alta cultura
i de la cultura de masses. Per a ell, aquesta darrera no pretén ni tan sols
divertir, això exigiria pensar, simplement serveix per distreure’s. Després de
reconèixer que l’alta cultura és majoritàriament mediocre, afirma que tot i
així la millor de les obres de la cultura de masses és pitjor que
la més mediocre de les de l’alta cultura.
Recordava també l’existència d’una cultura popular, sorgida del poble per a
satisfer les seves pròpies necessitats, del qual la cultura de masses mai podrà
ser continuadora sinó substitutiva, ja que aquesta darrera sorgeix imposada des
de dalt per empresaris assessorats per tècnics en la manipulació dels reflexos
condicionats animals.
En aquest sentit, va indicar que, si bé es pot dir que el productors de la
indústria cultural no
observen als integrants de la massa popular amb la condescendència paternalista
o proselitista de certa part dels aristòcrates de la cultura amb majúscula que
creuen que cal orientar-los perquè surtin de mediocritat o de la barroeria
cultural i desenvolupin les seves capacitats potencials, en canvi ells si que
ho fan des del més absolut menyspreu tractant-los implícitament de ramat amorf
i des del més absolut convenciment que no cal orientar-los cap a formes més
elevades de coneixement perquè els manca la capacitat per assolir-les,
coincidint absolutament amb el punt de vista d’aquella altra fracció dels
aristòcrates de la cultura que menyspreen el poble pla.
Una altra aportació interessant d’aquest pensador és la denúncia contra un nou
estrat de cultura —intermedi entre el highcult i el masscult—
que ell va descriure i va anomenar midcult, una cultura aparentment
“enlairadora”, a la page i en un nivell suposadament a l’abast
de gairebé tothom, però en realitat un producte banal per a la gent pretensiosa . No nega que gràcies
a la midcult l’alta cultura cada vegada sigui més consumida,
pero tampoc oblida la passivitat del consumidor...
Per MacDonald, l’origen del problema és el desig de tot sistema més o menys
totalitari de desintegrar tota mena de comunitat (família, església, sindicat,
associació, nació...) per reduir la societat a una massa d’individus atomitzats
incapaç d’enfrontar-se amb ell. En conseqüència la solució seria la desaparició
de la societat capitalista, liberal o estatista; de tota manera, deixava ben
clar que a les anomenades democràcies l’individu té l’oportunitat de rebutjar
la cultura de masses i seguir el seu propi camí, mentre que al règims
totalitaris aquesta es imposada fèrriament sense opció a la dissidència.
Marshall MacLuhan, en canvi, va reivindicar la barreja de les formes de
la masscult i la midcult amb les noves
tecnologies com a una nova forma divertida d’accedir a l’aprenentatge i
anunciava l’arribada alliberadora de l’aldea global, tot i que no gaires anys
després la cruesa de la realitat li va fer moderar el seu optimisme respecte
als mitjans de comunicació de masses i la societat global.
Herbert Read, des d’una postura que podríem anomenat primitivista, considerava
l’art com una manifestació inherent a la naturalesa de l’ésser humà i no es va
cansar de reiterar que allò que anomenen manifestacions culturals no són sinó
les formes corrompudes d’aquelles activitats de d’origen biològic que mai
haurien d’haver-se desmembrat de la vida quotidiana dels individus i les col·lectivitats
a causa d’haver-les convertit el capitalisme en mercaderies. Segons ell, doncs,
calia retornar a un estat en el qual no existís una separació artificial entre
la vida i l’art, però, com fer-ho?, si els poetes, els artistes, les persones
recerquen els secrets de la naturalesa material i espiritual, a hores d’ara,
són uns competidors molestos per als polítics, un entrebanc perillós per als
mercaders i una mena de consciència enfadosa per al poble pla. No parla de
cultura de masses, però si de certes activitats espectaculars amb les quals
aquest poble pla defuig continuadament de la realitat
Herbert Marcuse va recuperar la idea de què la racionalitat ha de tenir com a
objectiu la consecució de la felicitat social i individual i no ser un
instrument al servei del totalitarisme mercantilista, i va denunciar que una de
les conseqüència de l’embrutiment de les persones en una societat industrial
avançada és la seva recerca d’un lleure que l’embrutint-li encara més li
permeti certa sensació alleujadora d’alliberament i el seu rebuig d’una cultura
reflexiva i crítica que el faci enfrontar-se amb la realitat. La seva
alternativa passava per fer convergir la raó amb l’art i el treball amb el joc,
cap al triomf de la cultura i la derrota de la civilització repressora, cap a
la plenitud i la unitat de la vida de les persones.
Marcuse, d’altra banda, creia que la cultura de masses devalua irremeiablement
tots aquells elements de la cultura “enlairadora” que pugui incorporar, però
això no importa gaire al Sistema, perquè per a aquest la cultura no tan sols ha
esdevingut innecessària, sinó perillosa.
Una mica després, els situacionistes (amb Guy Debord al capdavant) van
reivindicar que la desintegració i agonia de la cultura humanista burguesa
convertida en una cultura onanista només per a cultes havia arribat a la seva
fi, la mort de l’art, i que la tendència a seguir pels artistes i pensadors
honestos no era treballar en l’espectacle de la fi d’un mon, sinó en la fi del
mon de l’espectacle. D’altra banda, deien que el capitalisme avançat ja no es
conformava amb explotar els treballadors durant el seu horari laboral, sinó
que, mitjançant la cultura del lleure i a través del mitjans de comunicació de
masses, també els explotava tota la resta del seu temps convertint-los en uns
consumidors passius i compulsius.
La seva proposta era la d’abandonar les especialitzacions condemnades i encetar
la recerca d‘una cultura anònima, efímera, funcional, ni especialitzada ni
professionalitzada, que produís una transformació en les persones i no un cúmul
de coses inútils. I precisaven que havia de ser una cultura industrial, no
artesanal, que havia de ser una cultura a la qual la vida quotidiana resultés
afectada qualitativament pel progrés tècnic i els medis tècnics reconvertits
permanentment per una vida quotidiana no subdesenvolupada.
Daniel Bell va representar, tot i ser nascut a Polònia, el punt de vista de l’american
way of life. Mentre en un dels seus treballs més coneguts repassava
diverses posicions contràries a la cultura de masses, va deixar anar que els
responsables nord-americans d’aquestes crítiques —gent com MacDonald, a qui
titlla de bolxevic— eren esquerranosos frustrats per l’aparició de l’estat del
benestar i el fracàs del socialisme sovietic.
Per a Bell la cultura de masses neix al segle XX i als Estats Units quan
aquests es decideixen a assumir el lideratge moral del món gràcies a certes
característiques socials exclusives de la seva idiosincràsia nacional (riquesa
generalitzada, absència de conflictes socials, democràcia veritable...) que no
es donen en lloc més.
La veritable democràcia implica no discriminar la massa basant-se en judicis de
valor i qui li posa en safata un argument rotund contra el pensament europeu
fill de la Il·lustració —que, segons ell, ha intentat impedir l’accés de la
massa a la societat— és precisament Ortega amb el seu inoportú elitisme.
La nova cultura, segons constatava Bell, ja no es basava en l’intent d’assolir
el progrés i la perfecció humanes mitjançant l’estudi i la pràctica de les arts
i el pensament, sinó en la definició d’un estil de vida, estil que estaven
dictant sobre tot la televisió i les revistes femenines i de decoració. La nova
cultura, la cultura popular de masses, era tota ella midcult i
per tant allò que denotava estar en l’estil correcte era estar al corrent de
les tendències in i, a la inversa, les tendències que
quedaven out denotaven la pertinença a la part més aturada de
la massa .
El seu criteri per mesurar el progrés cultural consistia en les estadístiques
que indicaven l’augment quantitatiu del consum de productes culturals i de les
hores de contemplació de la televisió.
Per cert, la seva única menció a una cultura popular anterior a l’anomenada de
masses es una cita referida a l’àmbit anglosaxó que la caracteritza com a
reduïda a les baralles d’animals i les execucions públiques, amb la qual cosa
demostra la seva absoluta identificació entre cultura popular i espectacle. De
fet no entenia gens que la crítica cultural alemanya es mostrés sorpresa per la
recepció, per part del públic burgès, de certes obres teatrals com a espectacles
de distracció, quan estaven posant en qüestió tots els seus valors.
En canvi, en mig d’aquestes opinions i punts de vista, deia clarament algunes
veritats innegables com que, tot i que sigui cosa de minories, mai a la
història s’havia pogut gaudir tant de bones produccions culturals com a mitjan
segle XX, que aquestes ofereixen múltiples possibilitats en estrats diversos i
que l’excel·lència, mediocritat o execrabilitat d’una creació no guarda cap
relació amb la seva possible classificació com a highcult, midcult o masscult.
I, com un veritable profeta, va advertir de l’influx de la tirania de
l’audiència sobre la qualitat dels programes televisius i va recordar que
l’administració podia i devia imposar el seu criteri sobre el temps dedicat a
la publicitat i el temps dedicat a programes de servei públic.
Gairebé simultàniament, l’any 1965, Umberto Eco, després d’una estudiada
ambigüitat disfressada de objectivitat, va admetre que la cultura de masses
produïda en una societat de mercat és en la seva major part negativa per a la
societat i les persones i va reconèixer que només subvertint políticament el
sistema econòmic es podria trobar una solució real al problema (tot i que, de
seguida, es va oblidar d’aquesta conclusió seva).
Eco, però, encara devia coincidir en alguns pressupostos amb l’aristocràtic
Ortega —tot i blasmar-lo implícitament— perquè arriba a afirmar que la
indústria que produeix la cultura de masses correspon a una època en la qual la
vida social està controlada (voldria dir condicionada?) per les classes
subalternes; i, per descomptat, la idea d’una cultura popular desvinculada de
la cultura de masses no li volta pel cap en cap moment, com li passava a Bell.
Tornem, però, a la seva postura davant el problema de la cultura de masses.
Encertadament afirma que la cultura “enlairadora” no ha desplaçada ni
substituïda per la “vulgar” cultura de masses, que ambdues poden ser
complementàries, i que el problema no és l’existència en si mateixa d’aquesta,
sinó el concepte que es tingui de com ha de ser i de quina ha de ser la seva
funció.
Com que Eco es devia moure en una bombolla acadèmica, proposa quatre línies
d’investigació i anàlisi sobre la cultura de masses que, desenvolupades fins i
tot en l’àmbit universitari, puguin subministrar als “homes de cultura” elements per
actuar com a operadors dins l’esfera de la cultura de masses perquè aquesta
sigui vehicle de veritables valors culturals. Però sembla que ni les propostes de treball d’Eco han reeixit, ni els homes de
cultura han pogut o volgut actuar com calia, ni la novíssima cultura de masses
és vehicle de veritables valors culturals. A hores d’ara, ¿potser no està la
Universitat al servei del Mercat, no s’han venut la dignitat els “homes de
cultura” mediàtics als mercaderots, no és la cultura de masses una simple
mercaderia?
(Acabem aquí aquesta passejada per diverses opinions sobre la crisi de la cultura al món occidental, podria prolongar-se innecessàriament i aniríem repetint quatres actituds que, amb variants es poden resumir així:
1/ La dels que condemnen l’expansió de la cultura de masses, des d’una postura immobilista [Adorno, Horkeimer, MacDonald...].
2/ La dels que rebutjen tant la cultura de masses con la cultura “culta” fosilitzada i voldrien el retorn a una cultura de la vida quotidiana [Read, Marcuse, Debord...]
3/ La dels que, més o menys, ja els està bé com van les coses [Bell, MacLuhan...].
4/ La dels que busquen una adequació de la cultura de masses [ Eco...].)
La «cultura» promoguda per la indústria del lleure
Hem vist com Eco tenia una certa confiança que la cultura de masses es
pogués redreçar majoritàriament cap a una direcció positiva, que la universitat
desenvolupés unes investigacions que afavorissin el debat i que els “homes de
cultura” tinguessin alguna cosa a dir sobre el tema i algun auditori a qui
adreçar-se.
Però, quaranta anys després, podem pensar que la realitat cultural que ens
envolta s’encarrega prou bé tot sola en mostrar-nos com el seu optimisme i la
seva bonhomia anaven errades.
¿La universitat, les escoles, els mitjans de comunicació, els creadors, les
empreses culturals... estan al servei del despotisme neolliberal, tant amb la
creació de mà d’obra qualificada o especialitzada, d’homes unidimensionals, com
amb la difusió de formes de cultura de masses degradants i narcòtiques?
¿Podem parlar encara de cultura de masses quan la indústria del lleure ja no es
dedica ni tant sols a localitzar aquells creadors de cultura popular amb
qualitats rellevants per reproduir en sèrie les seves creacions, sinó que ara
es dedica a dissenyar fredament unes icones rere les quals ofereix un producte
de vida breu mancat en absolut de la vitalitat i/o de la bellesa que ens van
oferir les veritables grans obres de la cultura popular de masses? No, de fet
ja no es parla de cultura de masses, si no de cultura-basura.
És clar que, des de les files de la postmodernitat —una bona part de la qual
actua com a braç ideològic del neolliberalisme—, amb una coartada
antropològica, potser s’encarregaran de negar qualsevol valor als judicis de
valor qualitatius —excepte per burlar-se d’aquells qui encara es pregunten pel
sentit de la vida o que encara es fan preguntes sobre com assolir l’equilibri
entre les necessitats de l’individu i les de la societat— i a assegurar que tot
és cultura (per a ells, tot allò que no pertany a l’àmbit de la natura o de les
necessitats vitals i
és susceptible de convertir-se en mercaderia o es n’és generador d’aquesta, és
cultura).
Així, els projectes culturals que pretenen servir al desenvolupament de la
consciència de l’ésser humà —fins i tot els que responen a la caracterització
de la cultura popular— estan quedant arraconats, reduïts a objectes d’interès
per a determinades elits marginals.
A l’error dels il·lustrats benintencionats, al desequilibri en favor de la raó
i en contra de l’espontaneïtat, l’ha substituït un desequilibri provocat per
aquells qui malignament es diuen partidaris de la llibertat i que afirmen que
aquesta es troba en la llibertat de mercat, en el consum fora mida que és en
realitat una forma d’esclavitud.
I que no ens diguin això és inevitable en una democràcia cultural, perquè
aquesta no es pot trobar en la uniformitat de les produccions culturals i en la
imposició de determinats models i criteris, ni que siguin els majoritaris, sinó
en la igualtat d’oportunitats per assolir les produccions de la cultura —tant
les més elitistes, com les de masses i les de transició o hibrides, totes
necessàries— i en el respecte a la llibertat a dissentir de l’opinió o el gust
o els interessos majoritaris. Sense les imposicions interessades de les multinacionals de la indústria del
lleure, seria possible, sens dubte, aquesta democràcia cultural, però ara tenim
tota una cultura «per a les masses, però sense les masses» (excepte a l’hora de
pagar).
La cultura local en el context de l’ofensiva neolliberal
Passant de l’àmbit global al local, preguntem-nos: quin paper tenen les
institucions de l’administració en aquesta qüestió de la cultura?
A l’Estat Espanyol, la arribada de la democràcia formal va suposar que les
administracions públiques —adduint que durant el franquisme la cultura havia
estat un luxe a l’abast de molt pocs— endeguessin el desenvolupament dels
anomenats serveis culturals i una política de subvencions a les entitats
culturals de la societat civil.
Molt bé, ¿però no es va ignorar que en èpoques no gaire llunyanes determinades
entitats culturals havien desenvolupat aquest serveis —en la mesura de les
seves possibilitats— per posar-los pràcticament a l’abast de tothom? ¿S’havia
oblidat que determinades entitats, com l’Ateneu Enciclopèdic Popular a
Barcelona, la Institución Libre de Enseñanza a Madrid i moltes altres arreu, al
marge de les seves grans diferències, havien autogestionat serveis culturals
per a totes les classes socials?
No negarem que les administracions, especialment les locals que són les mes
properes a la ciutadania, han creat una densa xarxa de serveis, però ¿no han
tallat amb això les ales de les iniciatives de les entitats culturals que ara
depenen de les seves subvencions perquè hem arribat a un punt que els membres
de la societat civil poden dir-se: «ja no cal pertànyer o donar suport a cap
entitat cultural, l’administració s’encarrega de fer i promoure cultura amb el
meus impostos?». De tota manera, el suposar que de no haver assumit
l’administració aquesta funció la societat civil es responsabilitzaria de donar
suport a les iniciatives culturals pertany al terreny de les hipòtesis
dubtoses.
D’altra banda, la intervenció proteccionista no es el problema que més ens hagi
d’inquietar, sinó el que es deriva del fet que la ideologia neolliberal, que a
més d’antisocial és antihumanista, pugui estar penetrant tant profundament en
l’administració pública que aquesta acabi oblidant que ha d’estar està al
servei de la societat i es posi al servei de les empreses. Les conseqüències del neolliberalisme poden ser devastadores. Només cal llegir
certs manuals per a la formació de tècnics i gestors culturals per
esgarrifar-se. Tot i reconèixer l’existència de formes culturals artesanals i
d’activitats de promoció sociocultural gestionades per entitats (sens dubte
totes dues considerades com a rares espècies a extingir a curt termini), es
parteix de la base que actualment només existeix la cultura de masses, que ha
eradicat les altres, i que la cultura —fins i tot la de l’anomenat patrimoni
cultural— segueix processos idèntics al de qualsevol altre producte mercantil,
seguint les lleis del mercat, fet que tenen molta cura de remarcar que no
jutgen com a negatiu. En altres ocasions es considera la cultura com un simple
coadjuvant del desenvolupament d’una ciutat com a producte del sector del
lleure que es pot vendre en una mena de cosa que anomenen l’ecomercat.
Arribaran algun dia aquests pressupostos ideològics a la nostra ciutat
[Terrassa]? Pot succeir algun dia que el paper protector i de suport de
l’administració pública local cap als ciutadans i les entitats culturals
terrassenques quedi substituït per una actitud dissenyadora, pròpia de
tecnoburòcrates, que ignori les necessitats reals d’aquells, negligeixi les
aportacions voluntaristes d’aquestes en favor del desenvolupament de “grans
superfícies culturals” o de projectes absolutament mercenaris? Com poden, en la
mesura de les seves posibilitats, l’administració publica i les entitats, com
Amics de les Arts i Joventuts Musicals, contrarestar l’influx de la cultura
consumista, de la cultura colonitzadora i de la cultura basura? Estan Amics de
les Arts i Joventuts Musicals i les altres entitats culturals oferint allò que
realment necessiten els nostres conciutadans i conciutadades amb inquietuds
culturals?
Mal a la cultura o...
La cultura està malalta, podem fer alguna cosa per guarir-la? ¿Tal vegada és possible evolucionar cap a una altra cultura que sorgeixi de l’activitat conjunta d’individus i entitats civils, amb uns nous valors basats en l’intercanvi crític d’experiències, en la gestació col·lectiva de conceptes d’obres —al marge que les concreti posteriorment un individu o un grup, al marge que restin en la categoria artesanal o passin a convertir-se en productes industrials? ¿És possible una cultura que sense menysprear l’herència aprofitable del passat avanci sota l’empenta de la vitalitat desfermada; que permeti a cada individu absorbir coneixements exògens sense negligir la recerca d’aportacions pròpies? ¿És possible una cultura que sàpiga equilibrar les aportacions de la tècnica, de la raó, de la lògica i de les emocions? ¿És possible una cultura que per assolir-la sigui possible conjuminar treball i plaer; que ens permeti ser homes i dones de debò?
O potser ens està passant com a aquell sant vell que, ple de candidesa, va provocar l’astorament del Zaratustra nietzscheà? Potser algú diu de nosaltres: «Serà possible! Aquests pobres ignorants perduts en els seus somnis no s’han assabentat encara que la Cultura i l’Ésser Humà han mort!».
Arribats a aquest punt, ens adrecem a uns determinats terrassencs i
terrasenques —i ben cert que podien perfectament ser uns altres, gent anònima—
perquè es responguin algunes preguntes, amb l’esperança que les seves
respostes posin una mica de llum en aquesta nostra confusió.
1. Les tendències predominants a la cultura actual, ¿responen a les
necessitats de les persones en totes les seves dimensions intel·lectuals i
existencials i en tots els seus contextos ambientals?
2. En el context d’una societat que en el seu procés de disgregació realment
s’adreça cap a condició de massa d’individus, en la qual les realitzacions
culturals són essencialment productes d’un determinat sector de la indústria o
una branca específica del sector dels serveis, ¿tenen cap futur les entitats
ateneístiques com Amics de les Arts i Joventuts Musicals?
3. ¿La funció desitjable de la gestió cultural municipal és la de generar
beneficis, atreure el turisme, crear llocs de treball? ¿És acceptable que les
administracions públiques privilegiïn o ignorin determinades realitzacions
culturals en funció de la seva major o menor capacitat de generar una marca de
ciutat o d’impulsar grans canvis urbanístics?
4. Suposant que les funcions per a les quals van ser creades les entitats
gestores de la cultura municipal van ser posar a la disposició de la ciutadania
tots els serveis i les activitats culturals que qualsevol sector d’aquesta
pogués reclamar, eradicar l’elitisme cultural —sense caure en la
macdonalització de les activitats culturals— i reafirmar la identitat
col·lectiva mitjançant les celebracions populars i tradicionals realitzades en
un context festiu, ¿creus que l’Imcet les compleix adequadament?
5. Que li manca a una entitat com Amics de les Arts i Joventuts Musicals per
millorar la seva aportació al refermament del teixit social de la ciutat i al
conreu del desenvolupament individual?
.jpg)
%20(29.7%20x%2042%20cm).jpg)
