ENS FA MAL A LA CULTURA! (2007)

Aquest text havia de ser el capítol final del tercer volum de Per amor a l'art, 75 anys d'història cultural a Terrassa, llibre que no va arribar a publicar-se en el seu moment. Us l'ofereixo ara per si us pot servir d'alguna cosa.

(Vaig recuperar-lo d'un antic disquette, però una vintena de notes o referències bibliogràfiques a peu de pàgina havien desaparegut. Crec recordar que era una ampliació d'un text força anterior, possiblement redactat a finals del segle XX i que havia imprès en paper. Potser, si algun dia retrobo la impressió, retrobaré aquestes notes.)

Ens fa mal a la cultura

Ens fa mal a la cultura, alguna cosa hi ha que no rutlla des de fa força temps, què ens està passant?

Entre molts d’altres testimonis, Ernst H. Gombrich, en el seu llibre A la recerca de la història de la cultura, exposava la seva apreciació de com, cap al 1969, a terres anglosaxones, la paraula cultura ja feia temps que aixecava reaccions de menyspreu i rebuig per part de persones amb una possessió evident d’un grau alt de coneixements culturals. Podríem pensar que aquesta actitud podia estar motivada perquè la cultura ja no satisfeia gens la necessitat de les persones de cercar nous camins o de rebel·lar-se contra el sistema a causa del fet que, professionalitzada, s’havia integrat en ell a cop de talonari o potser per l’actitud ostentosa d’aquells que utilitzaven els seus coneixements culturals com a marca fetitxista de superioritat i de domini.

Tal vegada podríem pensar que estava fonamentada en el descobriment de la funció de la cultura com a eina de manipulació al servei dels qui volem controlar la societat o de la revelació de la seva naturalesa d’activitat alienadora i obnubiladora que manifesta un allunyament de la nostra autenticitat d’éssers humans.

I estaríem pensat en passat perquè sembla com si a aquell rebuig dolgut l’ha succeït una actitud d’indiferència força generalitzada. ¿Per què aquesta indiferència cap a la cultura, com a factor que ens permet enlairar-nos humanament, si fa cent anys i escaig una bona part del proletariat i de la burgesia s’esforçava en assolir-la, com si el futur dels seus anhels socials, morals i espirituals depengués del màxim coneixement i domini possibles de les seves expressions? Tan gran va ser el desengany de l’optimisme racionalista que s’ha desembocat en aquesta mena de nihilisme passiu? O hi ha hagut altres factors coadyuvants en aquest procés?

(Però si són comprensibles aquell dolgut desengany o aquest distanciament escèptic, ¿què pensar del conformisme d’aquells publicistes intel·lectualitzats que es feliciten de la manca de sentit d’algunes de les coses que actualment s’anomenen cultura, que menyspreen la creença en el poder de la voluntat de l’ésser humà per superar-se gràcies al coneixement o que beneeixen l’assimilació de la cultura popular amb el gaudi efímer d’alguna mercaderia supèrflua? Perquè la celebració joiosa de la decadència i de la degradació? L’altra cara de la crisi d’aquella cultura —diguem-ho ja!— és la omnipresència arrogant en els nostres dies d’una altra mena de cultura que dubtosament podem creure que ens ajudi a superar-nos.)

Què entenem per cultura?

Voldríem reflexionar sobre aquesta sensació de crisi, però... sense saber quina cosa és la cultura i quina es la seva funció difícilment podrem parlar de la seva salut.

Què entenem per cultura? Les respostes possibles són moltes, però podem destacar dues concepcions: una de restringida (concebuda en el segle XVIII, simultània a la difusió generalitzada de la paraula cultura i potser a la mateixa concreció moderna del concepte) que la considera com el conjunt de tècniques i coneixements referents a la literatura, l’art, el pensament i la ciència assolits per un individu, fins a una més ampla, la de l’antropòleg Edward Burnett Tylor (formulada durant segle XIX), que considera que cada cultura és el conjunt de coneixements, creences, creacions artístiques, pressupòsits morals, drets legislats, costums i qualsevol altre tipus d’hàbits i capacitats assolides per una col·lectivitat.

De tota manera, en general, quan es parla de cultura és molt possible que l’emissor i el receptor no parlin de la mateixa cosa. I, a més, el concepte de civilització s’entrecreua per complicar més la situació.

Per a alguns el concepte ampli de cultura és sinònim del concepte de civilització. Altres parteixen de la idea que el contingut del concepte de civilització correspon al sentit restringit del de cultura. Encara hi ha l’opció dels que quan parlen de cultura la consideren reduïda a l’àmbit d’allò que estudien les ciències socials i les humanitats, corresponent a la civilització allò que estudien les ciències naturals i les disciplines materialistes.

A la primera concepció se l’ha titllat d’elitista i d’etnocentrista, i s’ha considerat que aquells que l’impulsaven, tot i partir d’un pressupòsit humanista, s’adreçaven cap a un racionalisme excessiu, deshumanitzador. També se l’ha acusat de jutjar les manifestacions culturals segons una escala de valors imposada per les classes dominants, mentre que de la segona s’ha valorat de manera positiva precisament perquè prescindeix d’aquests prejudicis, tot i que alguns l’han titllada de justificadora i fomentadora del totalitarisme.

En qualsevol cas, per desenvolupar la nostra inquisició partirem del primer concepte, el restringit, que podem anomenar humanista, perquè correspon al sentit col·loquial de la paraula, i amb això ja estem mostrant les nostres cartes, no som científics de la cultura ornats d’objectivitat, sinó simples persones que ens sentim angoixades, mancades de felicitat, a causa de la crisi de la cultura. Som persones que creiem en la bondat relativa de la seva funció, que pensem que el seu elitisme freqüent és fruit d’una política cultural i educacional desencertades de manera inveterada i, que sabem que en el segle xx van quedar força desautoritzats els prejudicis contra la industralització de la cultura i la cultura de masses moderna en sí mateixa i que van arrelar formes de cultura híbrides que poden ser molt útils; i que si ens centrem en la cultura occidental, és perquè hi estem immersos. I que, potser, també pensem que partint de l’altre concepte, el de la cultura civilitzadora, hi hauria més coses a criticar (pressupòsits morals, drets legislats, costums, hàbits, creences...) que a defensar (coneixements intel·lectuals, creacions artístiques...).

I quina funció hauria de tenir la cultura humanista? El conjunt de coneixements que hem esmentat subministren a la consciència d’un individu unes dades determinades que li permeten la progressió del seu desenvolupament intel·lectual, espiritual i estètic i, mitjançant aquest desenvolupament, abastar allò que al segle XVIII s’anomenava la virtut, o sia, el domini d’un mateix (traïció a la nostra naturalesa autèntica o, pel contrari, manifestació necessària de la nostra condició humana?).

Però l’adquisició del coneixement d’un mateix i de l’ésser humà i del coneixement del mon físic i social que ens envolta no és un procés individual, és un com procés d’osmosi mitjançant el qual aquests coneixements són rebuts per cada individu des del context cultural i mediàtic al qual pertany i cada un d’aquests els retorna al mateix context en compartir-los amb altres individus, incidint també en l’enriquiment del teixit social. Per això també hi havia qui creia que la funció de la cultura és, més aviat, que la societat s’emmiralli i pugui tenir una visió crítica de sí mateixa.

La crisi de la concepció optimista de la cultura

Millorar l’home i millorar la societat. Aquest era, sens dubte, l’objectiu —humanista, racionalista, materialista i absolutament pragmàtic— que pretenien assolir els il·lustrats del segle XVIII, aconseguir mitjançant la democratització de l’accés a la cultura humanista la felicitat individual i que aquesta, generalitzada, revertís en l’aparició de la felicitat social.

Una felicitat social a assolir en un marc cultural (normatiu) més ampli, amb una caracterització que en l’aspecte econòmic es podria qualificar com de precursora de l’economia del benestar i que en l’aspecte polític correspondria al de l’Estat social de dret tal com va ser concebut per la burgesia i portat a la pràctica a l’Alemanya de finals del segle XIX; és a dir, en una reforma del capitalisme o, almenys, en una atenuació de les seves conseqüències.

Però el plantejament dels il·lustrats es basava en un greu desequilibri i, ja al mateix segle XVIII, el seu posicionament benintencionat i optimista va ser posat en qüestió amb escepticisme per Jean-Jacques Rousseau, qui, encertadament, va veure com la cultura en mans dels il·lustrats no era una eina per al progrés, sinó un element atuïdor que uniformitza les consciències i amaga rere la seva aparença progressista la causa de la desnaturalització de l’ésser humà que és allò que l’allunya de la felicitat primigènia: la pèrdua de la llibertat i la pèrdua de l’espontaneïtat, ambdues pèrdues basades remotament en les desigualtats econòmiques.

El moviment romàntic, al segle XIX, davant d’una primera de crisi moderna de la cultura, es va encarregar de compensar, en una oscil·lació pendular, la manca d’atenció a l’instint, a les emocions, a les parts no racionals de la consciència, mostrada per la cultura il·lustrada. I a posar en dubte, amb tota la raó, la positivitat intrínseca del progrés tal com l’entenien els il·lustrats!

Entre d’altres aspectes, el romanticisme també va impulsar una consciència de les particularitats culturals nacionals —fins a un grau gairebé fonamentalista— enfront de l’homogeneïtat de la cultura universalista dels il·lustrats i va prestar atenció a les manifestacions de la cultura popular.

¿Però, tot i que durant el segle XIX s’expandeix una primera cultura de masses, no és també en el context ampli del romanticisme on sorgeix la idea maligna que, per naturalesa, la massa (un terme pejoratiu ⁽⁸⁾, a diferencia del terme poble) no pot assolir la comprensió de determinades produccions culturals, tan sols a l’abast d’individus escollits i excepcionals?

Dues visions de la crisi de la cultura

Amb Friedrich Nietzsche culmina una tendència present al romanticisme, aquella que lluita contra un instint degeneratiu de cultura que combat la vida. Per a Nietzsche cal viure plenament, sense renúncies, sense reserves, amb valentia, acceptant tot el conflicte i el dolor de l’existència. De la lectura de Schopenhauer va derivar la seva confiança en l’art com a mitjà per a transformar la cultura i la societat i assolir individualment aquella plenitud vital assenyalada com a objectiu.

Nietzsche, amb el seu estil tan peculiar, va observar que el poble comprèn poc la grandesa, però que aprecia molt als grans homes, als comediants que aparenten posseir-la.

La cultura creativa, bella i vital, és la que es forja amb lentitud, tenacitat i un gran esforç, en la soledat de la consciència, amb una vivència pròpia, i dóna com a fruit la democràcia en la pluralitat. I no pot ser cultura creativa aquella que s’assoleix “amb una formació accelerada, per a guanyar diners amb rapidesa i, encara més, amb una formació solida que permeti guanyar moltíssims diners”.

Ben començat ja el segle xx, Oswald Spengler, qui va gaudir d’una fama impactant però efímera amb el seu llibre La decadència d’Occident, diu que allò que nosaltres hem quedat en designar com a cultura floreix quan una civilització entra en decadència ineluctable, que l’augment del nivell cultural va doncs acompanyat d’una crisi que implica una manca de confiança en la seva societat i en els seus objectius i valors; la proliferació de l’escepticisme, la confusió relativista i el pensament feble.

Podem rebutjar amb benvolença la seva pretensió de predir el futur dels pobles mitjançant un mètode científic, però no podem deixar d’observar amb inquietud com certs símptomes que la seva capacitat d’observador va saber captar han caracteritzat en bona part la evolució de la civilització occidental fins al nostres dies.

L’expansió de la cultura de masses

L’arribada del segle xx va portar un altre fenomen que va augmentar la sensació de crisi: l’expansió desorbitada de la cultura de masses, entenent que aquest concepte de massa no equival al de classe obrera i que aquesta cultura de masses no es el conjunt de les diferents cultures populars i tradicionals.

Una cultura atractiva i realment l’abast de tothom, però també una cultura uniforme, o falsament diversa, i que ens pren el protagonisme de la recerca o de la creació a gairebé tots, coses aquestes que no succeïen a la cultura popular tradicional. Una cultura que es produïda, cada vegada més, amb una finalitat purament lúdica per tècnics empresarials que no són estrictament els creadors i a les quals la seva potencial funció formativa o deformativa els hi resulta indiferent sempre que obtinguin un lucre (amb l’inevitable tendència a elidir tot aquells factors que exigeixin un mínim esforç o un compromís amb la realitat). Tot i això, també és una mena de cultura que, si s’escau, és susceptible de ser utilitzada directament per a la manipulació partidista de les idees i de les conductes i així ha estat emprada amb èxit en moltes ocasions.

José Ortega i Gasset, partint d’una posició derivada de la il·lustrada i parlant des d’un perspectiva civilitzadora, va donar el primer crit d’alarma davant aquesta pèrdua de la funció normativa de la cultura, però ho va fer, com és sabut, des d’una actitud aristocràtica, autoritària i plena de menyspreu cap a la gent vulgar, i des del convenciment erroni que eren les masses directament les qui imposaven el seu criteri i no les oligarquies capitalistes o les jerarquies estatistes. No obstant, també va alertar, encertadament, contra una cultura exclusivament tècnica, d’especialistes, d’idiots savants.

(De fet, es com si a Ortega, i molts altres pensadors que no cal ni esmentar, ja els hi estava bé que hi hagués una cultura popular de masses —no tothom pot arribar a enlairar-se, ni ens convé, pensaven— sempre i quan aquesta no anés guanyant terreny a la cultura humanista i es quedés reduïda a l’àmbit de la xusma.)

No gaire després, Walter Benjamin manifestava que els mitjans tècnics que permetien la nova cultura de masses al facilitar l’accés a les grans obres culturals les privaven del seu valor d’objectes de culte al destruir la seva aura. Les grans obres s’haurien d’aprehendre des de la solitud, el recolliment, des de la profunditat de la consciència... Assolir el seu missatge hauria de ser el final d’un procés de voluntat que superés totes les dificultats (d’accessibilitat, de desplaçament, d’origen social, d’estudis...), si se’ns ofereixen en safata per deixar relliscar una mirada distreta sobre elles tindran el mateix valor que qualsevol dels milers de productes banals que produeixen simultàniament aquests mateixos mitjans tècnics.

O dit des d’un altre punt de vista, el desenvolupament tecnològic pot ser un instrument de control i de desactivació individual i social, ja que, a causa seva, es possible substituir la presa de consciència basada en la pròpia experiència per veritats induïdes per la ideologia de les classes dominants i la col·lectivització d’aquelles experiències es veu desplaçada per una recepció en solitari i en sentit únic d’aquestes veritats alienes.

Sigmund Freud, partint també d’una visió àmplia de la cultura, però sense la desagradable actitud aristocràtica d’Ortega, va assenyalar —amb un to pessimista, perquè no concebia una civilització que no fos repressora— que la crisi es devia a que, realment, determinades manifestacions necessàries de la cultura civilitzadora no són gens afavoridores de la llibertat i que, per tant, és impensable que tots els individus acceptin per igual renunciar a la seva llibertat individual a causa de les exigències d’aquesta, de manera que el conflicte era inherent a la condició humana.

En aquest moment, especialment a l’obra de Freud, es fa evident l’aparició d’una nova crisi de la cultura. Tornem amb ella, en un nou context, a la denúncia de Rousseau. El desig de llibertat de l’ésser humà pot exigir lluitar contra una determinada cultura si aquesta es percebuda com un jou que no pretén millorar-lo, sinó domenyar-lo.

La nova cultura popular de masses també pot formar part d’aquesta cultura domenyadora, tot i que pot ser presentada fàcilment pels seus promotors, conscients o companys de viatge, com una cultura democràtica, perquè és la que la gent demana, com ho demostra que sigui consumida massivament.

Llavors, en nom d’una democràcia falsa i al servei d’una civilització deshumanitzadora, les manifestacions culturals que no se sotmeten a les exigències de la indústria del lleure i que volen aprofundir en el coneixement crític de l’ésser humà i del món físic i social —i s’oposen als dictats del Mercat— poden ser titllades d’avorrides, cansades, antiquades i estranyes pels mercenaris a sou del Sistema; i els refractaris a aquesta cultura degradant poden ser titllats fàcilment d’aristocràtics, reaccionaris i caducs, pitjor encara, d’enemics del poble.

Cultura i cultures

Però no ens avancem i tornem a mitjan segle XX. Durant el seu segon terç, diversos pensadors, especialment des dels Estats Units, van reflexionar críticament sobre certs productes de la cultura de masses promoguts per les indústries modernes, i no ho van fer des d’uns pressupostos societaris, no aristocràtics. Coincidint, alhora, en rebutjar el monopoli de la alta cultura per part d’unes elits i en desitjar que la possibilitat d’accedir a aquesta fos garantit per a tothom.

Teodor Adorno i Max Horkheimer, per exemple, van assenyalar com una característica comuna als productes de la cultura de masses, el que, sota la seva aparença dinàmica i transgresora, trobem en realitat una gran tendència a l’immovilisme i a l’escalfabraguetisme .

Un altre, Dwight MacDonald, va negar absolutament el caràcter cultural dels productes de la cultura de masses, tot i que admet la possibilitat que certs autors i certes obres valuoses presentin simultàniament trets de l’alta cultura i de la cultura de masses. Per a ell, aquesta darrera no pretén ni tan sols divertir, això exigiria pensar, simplement serveix per distreure’s. Després de reconèixer que l’alta cultura és majoritàriament mediocre, afirma que tot i així la millor de les obres de la cultura de masses és pitjor que la més mediocre de les de l’alta cultura.

Recordava també l’existència d’una cultura popular, sorgida del poble per a satisfer les seves pròpies necessitats, del qual la cultura de masses mai podrà ser continuadora sinó substitutiva, ja que aquesta darrera sorgeix imposada des de dalt per empresaris assessorats per tècnics en la manipulació dels reflexos condicionats animals.

En aquest sentit, va indicar que, si bé es pot dir que el productors de la indústria cultural no observen als integrants de la massa popular amb la condescendència paternalista o proselitista de certa part dels aristòcrates de la cultura amb majúscula que creuen que cal orientar-los perquè surtin de mediocritat o de la barroeria cultural i desenvolupin les seves capacitats potencials, en canvi ells si que ho fan des del més absolut menyspreu tractant-los implícitament de ramat amorf i des del més absolut convenciment que no cal orientar-los cap a formes més elevades de coneixement perquè els manca la capacitat per assolir-les, coincidint absolutament amb el punt de vista d’aquella altra fracció dels aristòcrates de la cultura que menyspreen el poble pla.

Una altra aportació interessant d’aquest pensador és la denúncia contra un nou estrat de cultura —intermedi entre el highcult i el masscult— que ell va descriure i va anomenar midcult, una cultura aparentment “enlairadora”, a la page i en un nivell suposadament a l’abast de gairebé tothom, però en realitat un producte banal per a la gent pretensiosa . No nega que gràcies a la midcult l’alta cultura cada vegada sigui més consumida, pero tampoc oblida la passivitat del consumidor...

Per MacDonald, l’origen del problema és el desig de tot sistema més o menys totalitari de desintegrar tota mena de comunitat (família, església, sindicat, associació, nació...) per reduir la societat a una massa d’individus atomitzats incapaç d’enfrontar-se amb ell. En conseqüència la solució seria la desaparició de la societat capitalista, liberal o estatista; de tota manera, deixava ben clar que a les anomenades democràcies l’individu té l’oportunitat de rebutjar la cultura de masses i seguir el seu propi camí, mentre que al règims totalitaris aquesta es imposada fèrriament sense opció a la dissidència.

Marshall MacLuhan, en canvi, va reivindicar la barreja de les formes de la masscult i la midcult amb les noves tecnologies com a una nova forma divertida d’accedir a l’aprenentatge i anunciava l’arribada alliberadora de l’aldea global, tot i que no gaires anys després la cruesa de la realitat li va fer moderar el seu optimisme respecte als mitjans de comunicació de masses i la societat global.

Herbert Read, des d’una postura que podríem anomenat primitivista, considerava l’art com una manifestació inherent a la naturalesa de l’ésser humà i no es va cansar de reiterar que allò que anomenen manifestacions culturals no són sinó les formes corrompudes d’aquelles activitats de d’origen biològic que mai haurien d’haver-se desmembrat de la vida quotidiana dels individus i les col·lectivitats a causa d’haver-les convertit el capitalisme en mercaderies. Segons ell, doncs, calia retornar a un estat en el qual no existís una separació artificial entre la vida i l’art, però, com fer-ho?, si els poetes, els artistes, les persones recerquen els secrets de la naturalesa material i espiritual, a hores d’ara, són uns competidors molestos per als polítics, un entrebanc perillós per als mercaders i una mena de consciència enfadosa per al poble pla. No parla de cultura de masses, però si de certes activitats espectaculars amb les quals aquest poble pla defuig continuadament de la realitat

Herbert Marcuse va recuperar la idea de què la racionalitat ha de tenir com a objectiu la consecució de la felicitat social i individual i no ser un instrument al servei del totalitarisme mercantilista, i va denunciar que una de les conseqüència de l’embrutiment de les persones en una societat industrial avançada és la seva recerca d’un lleure que l’embrutint-li encara més li permeti certa sensació alleujadora d’alliberament i el seu rebuig d’una cultura reflexiva i crítica que el faci enfrontar-se amb la realitat. La seva alternativa passava per fer convergir la raó amb l’art i el treball amb el joc, cap al triomf de la cultura i la derrota de la civilització repressora, cap a la plenitud i la unitat de la vida de les persones.

Marcuse, d’altra banda, creia que la cultura de masses devalua irremeiablement tots aquells elements de la cultura “enlairadora” que pugui incorporar, però això no importa gaire al Sistema, perquè per a aquest la cultura no tan sols ha esdevingut innecessària, sinó perillosa.

Una mica després, els situacionistes (amb Guy Debord al capdavant) van reivindicar que la desintegració i agonia de la cultura humanista burguesa convertida en una cultura onanista només per a cultes havia arribat a la seva fi, la mort de l’art, i que la tendència a seguir pels artistes i pensadors honestos no era treballar en l’espectacle de la fi d’un mon, sinó en la fi del mon de l’espectacle. D’altra banda, deien que el capitalisme avançat ja no es conformava amb explotar els treballadors durant el seu horari laboral, sinó que, mitjançant la cultura del lleure i a través del mitjans de comunicació de masses, també els explotava tota la resta del seu temps convertint-los en uns consumidors passius i compulsius.

La seva proposta era la d’abandonar les especialitzacions condemnades i encetar la recerca d‘una cultura anònima, efímera, funcional, ni especialitzada ni professionalitzada, que produís una transformació en les persones i no un cúmul de coses inútils. I precisaven que havia de ser una cultura industrial, no artesanal, que havia de ser una cultura a la qual la vida quotidiana resultés afectada qualitativament pel progrés tècnic i els medis tècnics reconvertits permanentment per una vida quotidiana no subdesenvolupada.

Daniel Bell va representar, tot i ser nascut a Polònia, el punt de vista de l’american way of life. Mentre en un dels seus treballs més coneguts repassava diverses posicions contràries a la cultura de masses, va deixar anar que els responsables nord-americans d’aquestes crítiques —gent com MacDonald, a qui titlla de bolxevic— eren esquerranosos frustrats per l’aparició de l’estat del benestar i el fracàs del socialisme sovietic.

Per a Bell la cultura de masses neix al segle XX i als Estats Units quan aquests es decideixen a assumir el lideratge moral del món gràcies a certes característiques socials exclusives de la seva idiosincràsia nacional (riquesa generalitzada, absència de conflictes socials, democràcia veritable...) que no es donen en lloc més.

La veritable democràcia implica no discriminar la massa basant-se en judicis de valor i qui li posa en safata un argument rotund contra el pensament europeu fill de la Il·lustració —que, segons ell, ha intentat impedir l’accés de la massa a la societat— és precisament Ortega amb el seu inoportú elitisme.

La nova cultura, segons constatava Bell, ja no es basava en l’intent d’assolir el progrés i la perfecció humanes mitjançant l’estudi i la pràctica de les arts i el pensament, sinó en la definició d’un estil de vida, estil que estaven dictant sobre tot la televisió i les revistes femenines i de decoració. La nova cultura, la cultura popular de masses, era tota ella midcult i per tant allò que denotava estar en l’estil correcte era estar al corrent de les tendències in i, a la inversa, les tendències que quedaven out denotaven la pertinença a la part més aturada de la massa .

El seu criteri per mesurar el progrés cultural consistia en les estadístiques que indicaven l’augment quantitatiu del consum de productes culturals i de les hores de contemplació de la televisió.

Per cert, la seva única menció a una cultura popular anterior a l’anomenada de masses es una cita referida a l’àmbit anglosaxó que la caracteritza com a reduïda a les baralles d’animals i les execucions públiques, amb la qual cosa demostra la seva absoluta identificació entre cultura popular i espectacle. De fet no entenia gens que la crítica cultural alemanya es mostrés sorpresa per la recepció, per part del públic burgès, de certes obres teatrals com a espectacles de distracció, quan estaven posant en qüestió tots els seus valors.

En canvi, en mig d’aquestes opinions i punts de vista, deia clarament algunes veritats innegables com que, tot i que sigui cosa de minories, mai a la història s’havia pogut gaudir tant de bones produccions culturals com a mitjan segle XX, que aquestes ofereixen múltiples possibilitats en estrats diversos i que l’excel·lència, mediocritat o execrabilitat d’una creació no guarda cap relació amb la seva possible classificació com a highcult, midcult o masscult.

I, com un veritable profeta, va advertir de l’influx de la tirania de l’audiència sobre la qualitat dels programes televisius i va recordar que l’administració podia i devia imposar el seu criteri sobre el temps dedicat a la publicitat i el temps dedicat a programes de servei públic.

Gairebé simultàniament, l’any 1965, Umberto Eco, després d’una estudiada ambigüitat disfressada de objectivitat, va admetre que la cultura de masses produïda en una societat de mercat és en la seva major part negativa per a la societat i les persones i va reconèixer que només subvertint políticament el sistema econòmic es podria trobar una solució real al problema (tot i que, de seguida, es va oblidar d’aquesta conclusió seva).

Eco, però, encara devia coincidir en alguns pressupostos amb l’aristocràtic Ortega —tot i blasmar-lo implícitament— perquè arriba a afirmar que la indústria que produeix la cultura de masses correspon a una època en la qual la vida social està controlada (voldria dir condicionada?) per les classes subalternes; i, per descomptat, la idea d’una cultura popular desvinculada de la cultura de masses no li volta pel cap en cap moment, com li passava a Bell.

Tornem, però, a la seva postura davant el problema de la cultura de masses. Encertadament afirma que la cultura “enlairadora” no ha desplaçada ni substituïda per la “vulgar” cultura de masses, que ambdues poden ser complementàries, i que el problema no és l’existència en si mateixa d’aquesta, sinó el concepte que es tingui de com ha de ser i de quina ha de ser la seva funció.

Com que Eco es devia moure en una bombolla acadèmica, proposa quatre línies d’investigació i anàlisi sobre la cultura de masses que, desenvolupades fins i tot en l’àmbit universitari, puguin subministrar als “homes de cultura” elements per actuar com a operadors dins l’esfera de la cultura de masses perquè aquesta sigui vehicle de veritables valors culturals. Però sembla que ni les propostes de treball d’Eco han reeixit, ni els homes de cultura han pogut o volgut actuar com calia, ni la novíssima cultura de masses és vehicle de veritables valors culturals. A hores d’ara, ¿potser no està la Universitat al servei del Mercat, no s’han venut la dignitat els “homes de cultura” mediàtics als mercaderots, no és la cultura de masses una simple mercaderia? 

(Acabem aquí aquesta passejada per diverses opinions sobre la crisi de la cultura al món occidental, podria prolongar-se innecessàriament i aniríem repetint quatres actituds que, amb variants es poden resumir així: 

1/ La dels que condemnen l’expansió de la cultura de masses, des d’una postura immobilista [Adorno, Horkeimer, MacDonald...]. 

2/ La dels que rebutjen tant la cultura de masses con la cultura “culta” fosilitzada i voldrien el retorn a una cultura de la vida quotidiana [Read, Marcuse, Debord...] 

3/ La dels que, més o menys, ja els està bé com van les coses [Bell, MacLuhan...]. 

4/ La dels que busquen una adequació de la cultura de masses [ Eco...].)

La «cultura» promoguda per la indústria del lleure

Hem vist com Eco tenia una certa confiança que la cultura de masses es pogués redreçar majoritàriament cap a una direcció positiva, que la universitat desenvolupés unes investigacions que afavorissin el debat i que els “homes de cultura” tinguessin alguna cosa a dir sobre el tema i algun auditori a qui adreçar-se.

Però, quaranta anys després, podem pensar que la realitat cultural que ens envolta s’encarrega prou bé tot sola en mostrar-nos com el seu optimisme i la seva bonhomia anaven errades.

¿La universitat, les escoles, els mitjans de comunicació, els creadors, les empreses culturals... estan al servei del despotisme neolliberal, tant amb la creació de mà d’obra qualificada o especialitzada, d’homes unidimensionals, com amb la difusió de formes de cultura de masses degradants i narcòtiques?

¿Podem parlar encara de cultura de masses quan la indústria del lleure ja no es dedica ni tant sols a localitzar aquells creadors de cultura popular amb qualitats rellevants per reproduir en sèrie les seves creacions, sinó que ara es dedica a dissenyar fredament unes icones rere les quals ofereix un producte de vida breu mancat en absolut de la vitalitat i/o de la bellesa que ens van oferir les veritables grans obres de la cultura popular de masses? No, de fet ja no es parla de cultura de masses, si no de cultura-basura.

És clar que, des de les files de la postmodernitat —una bona part de la qual actua com a braç ideològic del neolliberalisme—, amb una coartada antropològica, potser s’encarregaran de negar qualsevol valor als judicis de valor qualitatius —excepte per burlar-se d’aquells qui encara es pregunten pel sentit de la vida o que encara es fan preguntes sobre com assolir l’equilibri entre les necessitats de l’individu i les de la societat— i a assegurar que tot és cultura (per a ells, tot allò que no pertany a l’àmbit de la natura o de les necessitats vitals i és susceptible de convertir-se en mercaderia o es n’és generador d’aquesta, és cultura).

Així, els projectes culturals que pretenen servir al desenvolupament de la consciència de l’ésser humà —fins i tot els que responen a la caracterització de la cultura popular— estan quedant arraconats, reduïts a objectes d’interès per a determinades elits marginals.

A l’error dels il·lustrats benintencionats, al desequilibri en favor de la raó i en contra de l’espontaneïtat, l’ha substituït un desequilibri provocat per aquells qui malignament es diuen partidaris de la llibertat i que afirmen que aquesta es troba en la llibertat de mercat, en el consum fora mida que és en realitat una forma d’esclavitud.

I que no ens diguin això és inevitable en una democràcia cultural, perquè aquesta no es pot trobar en la uniformitat de les produccions culturals i en la imposició de determinats models i criteris, ni que siguin els majoritaris, sinó en la igualtat d’oportunitats per assolir les produccions de la cultura —tant les més elitistes, com les de masses i les de transició o hibrides, totes necessàries— i en el respecte a la llibertat a dissentir de l’opinió o el gust o els interessos majoritaris. Sense les imposicions interessades de les multinacionals de la indústria del lleure, seria possible, sens dubte, aquesta democràcia cultural, però ara tenim tota una cultura «per a les masses, però sense les masses» (excepte a l’hora de pagar).

La cultura local en el context de l’ofensiva neolliberal

Passant de l’àmbit global al local, preguntem-nos: quin paper tenen les institucions de l’administració en aquesta qüestió de la cultura?

A l’Estat Espanyol, la arribada de la democràcia formal va suposar que les administracions públiques —adduint que durant el franquisme la cultura havia estat un luxe a l’abast de molt pocs— endeguessin el desenvolupament dels anomenats serveis culturals i una política de subvencions a les entitats culturals de la societat civil.

Molt bé, ¿però no es va ignorar que en èpoques no gaire llunyanes determinades entitats culturals havien desenvolupat aquest serveis —en la mesura de les seves possibilitats— per posar-los pràcticament a l’abast de tothom? ¿S’havia oblidat que determinades entitats, com l’Ateneu Enciclopèdic Popular a Barcelona, la Institución Libre de Enseñanza a Madrid i moltes altres arreu, al marge de les seves grans diferències, havien autogestionat serveis culturals per a totes les classes socials?

No negarem que les administracions, especialment les locals que són les mes properes a la ciutadania, han creat una densa xarxa de serveis, però ¿no han tallat amb això les ales de les iniciatives de les entitats culturals que ara depenen de les seves subvencions perquè hem arribat a un punt que els membres de la societat civil poden dir-se: «ja no cal pertànyer o donar suport a cap entitat cultural, l’administració s’encarrega de fer i promoure cultura amb el meus impostos?». De tota manera, el suposar que de no haver assumit l’administració aquesta funció la societat civil es responsabilitzaria de donar suport a les iniciatives culturals pertany al terreny de les hipòtesis dubtoses.

D’altra banda, la intervenció proteccionista no es el problema que més ens hagi d’inquietar, sinó el que es deriva del fet que la ideologia neolliberal, que a més d’antisocial és antihumanista, pugui estar penetrant tant profundament en l’administració pública que aquesta acabi oblidant que ha d’estar està al servei de la societat i es posi al servei de les empreses. Les conseqüències del neolliberalisme poden ser devastadores. Només cal llegir certs manuals per a la formació de tècnics i gestors culturals per esgarrifar-se. Tot i reconèixer l’existència de formes culturals artesanals i d’activitats de promoció sociocultural gestionades per entitats (sens dubte totes dues considerades com a rares espècies a extingir a curt termini), es parteix de la base que actualment només existeix la cultura de masses, que ha eradicat les altres, i que la cultura —fins i tot la de l’anomenat patrimoni cultural— segueix processos idèntics al de qualsevol altre producte mercantil, seguint les lleis del mercat, fet que tenen molta cura de remarcar que no jutgen com a negatiu. En altres ocasions es considera la cultura com un simple coadjuvant del desenvolupament d’una ciutat com a producte del sector del lleure que es pot vendre en una mena de cosa que anomenen l’ecomercat.

Arribaran algun dia aquests pressupostos ideològics a la nostra ciutat [Terrassa]? Pot succeir algun dia que el paper protector i de suport de l’administració pública local cap als ciutadans i les entitats culturals terrassenques quedi substituït per una actitud dissenyadora, pròpia de tecnoburòcrates, que ignori les necessitats reals d’aquells, negligeixi les aportacions voluntaristes d’aquestes en favor del desenvolupament de “grans superfícies culturals” o de projectes absolutament mercenaris? Com poden, en la mesura de les seves posibilitats, l’administració publica i les entitats, com Amics de les Arts i Joventuts Musicals, contrarestar l’influx de la cultura consumista, de la cultura colonitzadora i de la cultura basura? Estan Amics de les Arts i Joventuts Musicals i les altres entitats culturals oferint allò que realment necessiten els nostres conciutadans i conciutadades amb inquietuds culturals?

Mal a la cultura o...

La cultura està malalta, podem fer alguna cosa per guarir-la? ¿Tal vegada és possible evolucionar cap a una altra cultura que sorgeixi de l’activitat conjunta d’individus i entitats civils, amb uns nous valors basats en l’intercanvi crític d’experiències, en la gestació col·lectiva de conceptes d’obres —al marge que les concreti posteriorment un individu o un grup, al marge que restin en la categoria artesanal o passin a convertir-se en productes industrials? ¿És possible una cultura que sense menysprear l’herència aprofitable del passat avanci sota l’empenta de la vitalitat desfermada; que permeti a cada individu absorbir coneixements exògens sense negligir la recerca d’aportacions pròpies? ¿És possible una cultura que sàpiga equilibrar les aportacions de la tècnica, de la raó, de la lògica i de les emocions? ¿És possible una cultura que per assolir-la sigui possible conjuminar treball i plaer; que ens permeti ser homes i dones de debò? 

O potser ens està passant com a aquell sant vell que, ple de candidesa, va provocar l’astorament del Zaratustra nietzscheà? Potser algú diu de nosaltres: «Serà possible! Aquests pobres ignorants perduts en els seus somnis no s’han assabentat encara que la Cultura i l’Ésser Humà han mort!».

 

Preguntes que podem mirar de respondre'ns

Arribats a aquest punt, ens adrecem a uns determinats terrassencs i terrasenques —i ben cert que podien perfectament ser uns altres, gent anònima— perquè es responguin algunes preguntes, amb l’esperança que les seves respostes posin una mica de llum en aquesta nostra confusió.

1. Les tendències predominants a la cultura actual, ¿responen a les necessitats de les persones en totes les seves dimensions intel·lectuals i existencials i en tots els seus contextos ambientals?

2. En el context d’una societat que en el seu procés de disgregació realment s’adreça cap a condició de massa d’individus, en la qual les realitzacions culturals són essencialment productes d’un determinat sector de la indústria o una branca específica del sector dels serveis, ¿tenen cap futur les entitats ateneístiques com Amics de les Arts i Joventuts Musicals?

3. ¿La funció desitjable de la gestió cultural municipal és la de generar beneficis, atreure el turisme, crear llocs de treball? ¿És acceptable que les administracions públiques privilegiïn o ignorin determinades realitzacions culturals en funció de la seva major o menor capacitat de generar una marca de ciutat o d’impulsar grans canvis urbanístics?

4. Suposant que les funcions per a les quals van ser creades les entitats gestores de la cultura municipal van ser posar a la disposició de la ciutadania tots els serveis i les activitats culturals que qualsevol sector d’aquesta pogués reclamar, eradicar l’elitisme cultural —sense caure en la macdonalització de les activitats culturals— i reafirmar la identitat col·lectiva mitjançant les celebracions populars i tradicionals realitzades en un context festiu, ¿creus que l’Imcet les compleix adequadament?

5. Que li manca a una entitat com Amics de les Arts i Joventuts Musicals per millorar la seva aportació al refermament del teixit social de la ciutat i al conreu del desenvolupament individual?