PEP PLA, DIRECTOR DEL CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES DE TERRASSA (2015)

Pep Pla, davant el Teatre Principal (Foto: Eli RodGüell)

PEP PLA, DIRECTOR DEL CENTRE D'ARTS

ESCÈNIQUES DE TERRASSA

L’actor terrassenc Pep Pla compagina l’art teatral tant als escenaris com dirigint el Centre d’Arts Escèniques de Terrassa (CAET) des d’on impulsa el Festival Terrassa Noves Tendències (TNT) que enguany ja arriba a la seva dotzena edició. Amb un afany incansable per apropar el teatre a totes les persones, treballa de manera discreta, però efectiva des de Terrassa.

—Com et vas introduir al món del teatre? Hi havia cap antecedent a la teva família?

—No hi havia cap antecedent, però sí que m'agradava recitar poemes i fer imitacions de personatges famosos als dinars familiars. Un dia, quan tenia 14 o 15 anys, en un moment en què no sabia ben bé què fer a la vida, vaig passar pel carrer de Sant Pau i vaig veure un rètol que deia Institut del Teatre. «Hòstia, això es pot estudiar? És fantàstic!», vaig pensar. Als meus pares, que tenien uns telers, els vaig dir que no volia continuar el negoci familiar, que volia fer teatre. En aquell moment devia semblar una autèntica bogeria. Encara no entenc com m'ho van permetre! —diu somrient—. Suposo que no van tenir més remei.

Vaig fer els dos primers cursos de la carrera a Terrassa, i com que, tot i dir-se Institut del Teatre, els estudis no estaven homologats encara, em vaig tornar a matricular començant de zero a Barcelona, però a partir de primer ja em guanyava la vida actuant i a segon, el 1985, em va cridar el Flotats per fer el Cyrano de Bergerac i vaig entrar al món professional per la porta gran.

—Ets conegut com a actor per un públic ampli gràcies a la teva presència en sèries televisives (Poble Nou, Ventdelplà, Temps de silenci...), però com a director has anat desenvolupant una trajectòria gens conformista... Què és allò que més t'interessa comunicar o generar?

—La possibilitat de canviar el món, de canviar-me a mi mateix —afirma amb rotunditat—. Per a mi el teatre és una eina per transformar l'ésser humà, per millorar-lo o, almenys, per intentar-ho. Amb aquesta inquietud, m'he mogut contínuament, així que no només he fet d'actor, sinó que molt d'hora vaig començar a dirigir. El 2002, per exemple, vaig gestionar i programar l'Artenbrut, una sala alternativa a Barcelona, malauradament desapareguda. La meva idea era oferir propostes realment alternatives, que no es poguessin veure en altres llocs. Trobo molt bé que hi hagi coses de pur entreteniment, perquè hi han de ser, però també hi ha d'haver coses que ens remoguin. Arran d'aquella experiència —continua—, l'Ajuntament de Terrassa em va proposar portar el Centre d'Arts Escèniques de Terrassa... El primer director va ser l'Oriol Broggi, que va estar treballant durant un any i escaig abans d'obrir portes el juliol de 2005, però al desembre va decidir plegar i llavors vaig entrar jo.

—Pots definir quins són els objectius del CAET, i explicar-nos en què es diferencia del Centre Dramàtic del Vallès, l'entitat predecessora, que va desaparèixer el 2004?

—El Centre Dramàtic del Vallès, tot i tenir aquest nom, era una entitat privada. Quan la Catalina Mieres, consellera de cultura del govern Maragall, va decidir copiar el model francès de descentralització de la creació escènica, va posar com a condició indispensable que a Terrassa el centre fos públic. Una mica paradoxal —afirma—. El projecte era instal·lar les noves seus a Reus, Girona i Terrassa. Però, per què a Terrassa si és tan propera a Barcelona? La Generalitat va apostar per la ciutat perquè existia el CDV, que conferia a la ciutat una gran vitalitat i un esperit innovador en l'àmbit teatral. Aquest precedent ha comportat, en el moment de la crisi, l'haver agafat nosaltres l'especialització en noves tendències per a públics inquiets. Creacions multidisciplinàries amb música, vídeo, noves tecnologies, etc. Sempre he pensat que s'ha de passar d'etiquetes, que cadascú utilitzi allò que vulgui per expressar-se. Els temes potser sempre són els mateixos (la mort, l'amor, la injustícia social, la identitat), però canvien les formes d'expressió i comunicació, i els joves creadors sempre intenten trobar maneres que connectin molt més amb públics joves... o inquiets. No crec que sigui encertat dir que tot això sigui només per a joves —matisa—,  perquè a mi també m'agrada.

—Com a director del CAET ets l'encarregat de la programació tant del TNT, com del Teatre Alegria i del Teatre Principal. De quins criteris parteixes per fer aquestes altres programacions?

—Abans d'inaugurar el Teatre Principal, ja programàvem al Centre Cultural els grans èxits de crítica i públic, per a tots els públics. Al Teatre Principal seguim amb el mateix criteri i oferint un ventall eclèctic de gèneres, però hi ha espectacles amb una sensibilitat diferent que necessiten un marc diferent: a l'Alegria i a la Sala Maria Plans de l'Institut del Teatre presentem coses més minoritàries.

—L'any 2011, quan es va reinaugurar el Principal com a teatre, algunes persones deien que tenia els dies comptats a causa d'unes despeses insostenibles... Tenia cap fonament aquesta predicció tan fatalista?

—Això sempre es diu quan comença alguna cosa. A l'inaugurar-se el Teatre Principal, ens vam estalviar la despesa del lloguer de l'anterior local del CAET i, a més, vam fer un pla energètic que ens va permetre baixar les despeses a una quarta part. També passa que la ciutat se l'ha fet seu. La segona obra que vam presentar va ser una de Peter Hanke, que vaig dirigir jo, on l'acció era situada en una plaça pública i comptava amb la participació d'unes 300 persones de la ciutat, pertanyents a diversos àmbits. Per exemple, del Centre Excursionista en venien un quants amb motxilla i passaven per l'escenari. Tothom que volia va poder participar…

—Creus que el TNT ha arribat al seu sostre o hi ha algun projecte de futur immediat que pugui fer-lo esclatar?

—He somiat que el TNT era una altra cosa molt més bèstia —diu amb els ulls il·luminats. Ens agradaria molt no tant sols ser aquest aparador on s'estrena i es coprodueixen molts espectacles de la resta de Catalunya, sinó ser aparador del que es fa a la resta de l'estat i del món, i no limitar-nos a un o dos espectacles de fora. Que tingués una durada de dues setmanes, en lloc d'una, i sense marxar de Terrassa, que s'obrís als barris.

—Creus que es pot arribar a aconseguir?

—Fins ara hem tingut un Ajuntament amb un color diferent del de la Generalitat i això ha comportat certes dificultats, però el TNT és l'únic festival que ofereix exclusivament espectacles alternatius, amb una forta presència d'eines visuals. I estic convençut que aquest és el futur.

—Què li manca o li sobra a l'ambient cultural de Terrassa? Quin seria el teu programa si fóssis regidor de cultura de l'ajuntament?

—No m'ho havia plantejat mai. Estic aquí, que prou feina tinc... no sé... m'agradaria que fóssim molt nostres, però molt oberts de cara al món. I si la Terrassa del futur volem que sigui una societat integrada és necessari que es facin moltes activitats culturals tant al centre com a qualsevol barri. Sense perdre la nostra identitat, però pensant que hi ha la gent que ve d'altres cultures i que no podem ignorar-les.

Eli RodGüell

Jordi F. Fernández

Publicat a Malarrassa, n. 7, juliol de 2015

SERÉ (2015)

Fotografía realizada por Oleg Breslavtsev

SERÉ

            

Libre al fin de temores y quimeras,

desnudo, ausente, sin sentidos,  

             pura existencia.

Desde este lado de la muerte                          

             intuyo el retorno                              

                    al centro mismo de la materia.

Existiré entonces solo como turbio espectro

que se desvanece en vuestros recuerdos...

Seré:             fuego y agua, aire y piedra.

MARINETTA: «A MI EM MOLA MOLT LA VIDA!» (2015)

Foto: Jordi F.

MARINETTA: «A MI EM MOLA MOLT LA VIDA!»

Marina Arjona, més coneguda com Marinetta, és un esperit creatiu terrassenc que s'ha manifestat en diverses disciplines artístiques. Fa vint anys va començar a ser molt coneguda en els ambients juvenils de Terrassa, com a membre i motot d'Helly, un grup de música pop que va arribar a ser el n. 1 de la llista d'èxits de maquetes del programa Disco Grande de Radio 3...

Com et vas sentir l'any 1995 quan amb vint-i-dos anys el vostre grup  es projectava des d'aquesta Terrassa, una ciutat mitjana, cap a tot l'àmbit de l'Estat? Quins records guardes d'aquella època?

No estava preparada ni per actuar en directe ni per sentir-me centre de les mirades, em vaig capficar per la imatge que transmetia i això em va accentuar alguns complexes dels que no era conscient... Però la meva trajectòria creativa no va començar amb la música, va començar a les arts plàstiques i el teatre. En acabar el COU, m'hauria agradat matricular-me a la Facultat de Belles Arts, però la meva família era humil i no em podia pagar els estudis, així que vaig anar a l’Escola d’Art a Terrassa, però només un curs, igualment era massa car per a les nostres possibilitats. Vaig decidir deixar els estudis i independitzar-me, un company que va veure els meus quadres em va animar a estampar samarretes amb els meus dissenys i en vaig vendre força.

Marina, com va ser la teva infantesa? Quins records guardes de la vida familiar, de l'escola, del teu barri?

La meva mare ens havia de mantenir a quatre germans —els meus pares es van separar quan jo tenia 11 anys—, feia dos torns a la fàbrica, va treballar moltíssim i anava molt estressada. No acaba d'entendre la meva vocació artística, la meva passió per la música, no entenia que jo anés el cabell taronja i sabates de plataforma.

Vivíem a Pere Parres, quan sortia de l’escola em passava el dia voltant amb la bici pels carrers, els hort i el torrent, conversant amb mi mateixa. Treia molt bones notes, però era rebel amb els professors, això em va comportar alguns problemes.

—Vas implicar-te en activitats polítiques?

—Vaig estar tres anys a Joves amb Iniciativa i després en vaig integrar al moviment okupa. Ara el meu activisme és bastant més discret, però el continuo exercint. Dono suport a diverses plataformes reivindicatives i en el meu dia a dia sóc conseqüent amb allò que crec.

—Cap al 2007 vas filmar un curtmetratge, Black Box. Creus que la seva concepció i realització de va significar un punt d'inflexió la teva vida? No tan sols en l'aspecte artístic, sinó global, com la fi d'una etapa i un pas cap a la maduresa. Ho veus així?

—Estava fixa feia 7 anys en una empresa, però vaig prendre de la decisió de deixar la feina per satisfer necessitats que duia a dins. Tenia un amic que ja era gran i anava a la universitat. Emmirallant-me en el seu cas, vaig entendre que encara estava a temps de fer moltes coses: vaig muntar el meu projecte musical en solitari, vaig desenvolupar diversos projectes de diferents disciplines, em vaig preparar la selectivitat i la vaig aprovar, i vaig fer aquest curtmetratge tot parlant del meu passat.

—De què va, ens pots explicar el seu missatge?

—Al final del curtmetratge canto una cançó que condensa el missatge, més enllà dels aspectes anecdòtics. Quan una brutícia cau dins una ostra, acaba convertint-se en una perla. A Black Box vaig convertir en elements d'una obra artística coses que m'avergonyien i que d'una altra manera no hagués ensenyat fàcilment. Va esdevenir un punt d'inflexió perquè vaig deixar de donar-me importància, vaig deixar de representar un personatge i ara fer les coses per amor i sense esperar cap resposta a canvi. Abans amb l'art no feia un servei, sinó que inflava el meu ego, em destacava en certs ambients culturals. Ara em sento realitzada de veritat perquè estic treballant en projectes visuals que concreten les idees d'altra gent, que tenen una funció pràctica... Aquesta sensació d'estar ajudant a la gent a volar és molt gratificant.

—T'has expressat en  diverses disciplines: música, teatre, pintura, fotografia, videoart, cinema, art conceptual, disseny... En quina consideres que has assolit amb més encert els objectius que t'havies proposat? 

—Jo estic molt contenta amb alguns dels projectes en que he participat,  des dels grups de música als de teatre. El teatre l'he fet com qui baixa a l'esbarjo amb els amics, no sóc bona actriu, però m'agrada l'ambient que es crea en els assajos... Tot el procés de creació que hi ha darrere d'una obra de teatre és molt guapo. En relació al tema de la música, tot el que és composició i cantar m'encanta i aprofito totes les ocasions que tinc per col·laborar amb altres músics. Pel que fa a l'audiovisual, sempre he tingut moltes idees, però sempre m'ha faltat temps, diners i gent que vulgués col·laborar seriosament. A la universitat vaig realitzar un documental sobre el cementiri d'animals que hi ha a Torrelles de Llobregat, un projecte que feia molts anys quetenia al calaix. Per cert, vaig treure una matrícula.

—Fa poc t'has graduat en Comunicació Audiovisual a la UPF amb un expedient acadèmic més que excel·lent. T'ha costat pagar-te aquest estudis  i haver compaginar-los amb el treball? 

—Vaig poder pagar-me'ls gràcies a les beques i als amics que em van prestar calers, però el primer any me'ls va pagar l'empresa on treballava. Hi vaig anar amb moltes ganes, el primer dia que vaig trepitjar la universitat em vaig emocionar, però van ser quatre anys molt durs perquè havia de fer pràctiques no remunerades i moltíssimes més coses alhora que treballava. El tercer any em van operar d'un tumor de mama, el tercer càncer en vint anys, es van morir la meva àvia i el meu pare, vaig patir una ruptura sentimental, vaig quedar-me a l'atur i tot i això vaig acabar la carrera. Va ser dur, però tenia la brúixola molt ben posada i molt enfocada al que volia, pensava que era la última oportunitat d'aconseguir-ho, un «ara o mai». Però d'oportunitats hi ha sempre, ara estic a punt d'entrar al Conservatori per fer els estudis de música que no vaig fer de petita.

—Professionalment has aconseguit viure d'allò que t'agrada fer. Què són Lovemos Creative i Smilindieye?

—Després de quedar-me a l'atur mentre estudiava, vaig decidir treballar per a mi mateixa. Amb Smilindieye, he retornat a estampar samarretes, però estic molt més focalitzada amb Lovemos Creative, un estudi de disseny creatiu que dona serveis audiovisuals a preus petits a petites empreses i comerços.

—Si no haguéssis passat per tres càncers, creus que, encara que sembli una paradoxa, hauries arribat a fer tot el que has fet i fas ara?

—A qualsevol que passi per un càncer, el cos i la ment se li disparen amb l'afany de lluitar i sobreviure . Hi ha gent que es pensa que no té força i descobreix tota la porta a sobre. La gent diu que he estat molt valenta i lluitadora... sí, però perquè no em quedava més remei. És que a mí em mola molt la vida!

Eli RodGüell

Jordi F. Fernández Figueras

Publicat a Malarrassa, n. 6, juny de 2015