Maria Ribera Salvador (Terrassa, 1984) va cursar estudis de ballet clàssic durant tretze anys fins a assolir el 2001 una titulació homologada per la Royal Academy of London i posteriorment es va llicenciar en Psicologia a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Des del 2003 ha treballat tutoritzant grups d'infants, joves i adults en l'àmbit del llenguatge corporal i la dansa.
El 2012 va obrir a Manresa la sala d'assaig i formació laGare, un espai on artistes professionals i amateurs de totes les disciplines poden mostrar els seus treballs.
Per parlar de la seva vida, de la seva tasca professional com a terapeuta i de les seves creacions com a artista, quedem un matí als jardins de la casa Alegre de Sagrera, i allà anem desgranant les nostres preguntes amb un fons de campanades, refilets d'ocells i crits de nens d'una escola propera.
MARIA RIBERA, REFLEXIONS ENTORN
DEL COS
—Maria,
per a qui no et conegui, com et descriuries?
—Sóc
una persona a qui li interessen les persones i les relacions que es teixeixen
entre elles i allò que s'aporten mútuament, així com el que em poden fer
descobrir de mi mateixa i el que jo puc fer-los descobrir d'elles mateixes.
Així doncs, em descriuria com una persona a qui li interessa allò que ens
transforma.
—Ballarina,
psicòloga, artista plàstica, terapeuta, artista escènica, performer... ara
també promotora cultural. Quin objectiu comú cerques desenvolupant totes
aquestes pràctiques?
—Quan
vas desplegant sense prejudicis la teva energia no estàs pensant en com et
poden etiquetar, ni en si ets exactament això o allò. Simplement sents que vols
dur a terme una experiència de recerca sobre alguna cosa.
M'agrada
explorar àmbits diversos, tot i que no sigui una experta en tots els que
investigo. M’agrada, és evident, fer hibridacions entre disciplines, moure’m en
espais fronterers i, a vegades, ambigus. Això em permet, més que seguir el camí
d'unes respostes, fer-me encara més preguntes. Posar nom a les coses que un fa
és un exercici que sempre m’ha costat. Com anomenar-te quan pràctiques la
mescla de diverses disciplines?
—Explica'ns
en què consisteixen les teves darreres iniciatives. Què són laGare i
CorpoProjectes?
—CorpoProjectes
és una plataforma que conté propostes multidisciplinàries centrades en el
llenguatge corporal com a vehicle d'expressió i comunicació; que té una clara
intenció de difondre, compartir, repensar i concretar fórmules de creació
diverses; i que ofereix un espai per a l'assoliment de la consciència corporal
a través d'una pedagogia respectuosa amb les persones. I és una iniciativa que,
alhora, he impulsat per desenvolupar-me laboralment.
LaGare
és una sala d'assaig que acull part de Corpoprojectes, on s’hi fan alguns
tallers i on tinc el meu espai d’assaig personal. L'anomeno laGare (l'estació,
en francès) perquè és un espai de trànsit on diverses persones podem
intercanviar, compartir i regenerar la nostra creativitat, un espai on
s'estimula la nostra fal·lera per explorar nous i vells camins. LaGare en Acció
és una experiència que prové d'una estada meva a Berlín on vaig veure que hi ha
espais que permeten que la gent mostri les seves creacions, sobretot músics.
Vaig pensar que m'agradaria que això passés al lloc on jo visc, i que passés
amb regularitat. Ho defineixo com un espai de mostra de creacions artístiques
multidisciplinàries per compartir exercicis creatius i generar així un medi de
cultiu d'inspiracions col·lectives.
Vaig
començar a fer-ho entre amics i al cap d'uns mesos es va anar obrint i
animant-se molt. Ha estat una experiència molt positiva, he après molt i em
plantejo fer un altre cicle el 2017. Potser la dificultat més gran ha estat
trobar gent que s'avingui a mostrar el seu treball. Algunes persones m'han dit:
«Si és que jo no sóc un artista». I jo els he respost: «Realment cal que et
consideris artista per mostrar una obra que sents com a valuosa?».
—Has
estudiat psicologia i dansa, quina relació penses que es pot establir entre les
dues disciplines? Com pot ajudar la dansa, l'expressió corporal, a aconseguir
l'autonomia personal i l'equilibri emocional?
Tenim
un problema de concepte i és que, tot i que no ho vulguem, encara estem sota
l'influx d'una concepció cartesiana que creu en un dualisme cos-ànima. Per
sort, cada vegada hi ha més conceptes (in-corporat, embodiment...) que ens
acosten a una idea del cos més completa.
Tot
pensament és cos, alhora que el cos és pensament. Körper, Leib i Körperschaft
són tres paraules alemanyes que em van inspirar molt, totes tres signifiquen
cos, però cadascuna fa referència a un cos diferent. Körper designa el cos
utilitari, l'anomenat «cos màquina». Leib fa referència al cos vivencial, el
que és fruït de les experiències que vivim, aquell que ens fa ser qui som i no
una altra persona. Körperschaft és refereix al cos sociocultural, el que
reflecteix el paradigma que ens imposa la cultura preponderant a la societat de
la nostra època a través dels mitjans de comunicació, és un cos que ens estandarditza
i anorrea els altres cossos, més personals.
Si
parteixes d’aquesta idea d’embodiment, el moviment, les postures, la manera
d’ocupar l’espai, ens parlen analògicament i simbòlicament de les tensions,
emocions, relacions i històries que ha viscut una persona. La dansa, que és la
disciplina per excel·lència del moviment del cos, l’ús de l’espai i el temps,
és un recurs magnífic. En el passat arcaic de la humanitat el paper de la dansa
també s’acostava a aquesta idea de transformar coses a partir d’ella.
Un
punt de vista que també m’ha servit molt és entendre el cos com una democràcia.
Tenim el cos massa jerarquitzat. D'entrada, el cap hauria de deixar de manar.
El primer pas és voler l'horitzontalitat, la democràcia en el cos. Vaig quedar
fascinada quan, en la meva recerca, vaig advertir que fins que no hi ha un
abandonament del paper rector del cap, no es posa realment al nostre servei. El
cap inhibeix, controla i dificulta l'escolta del propi cos, la propiocepció,
que és l'escolta de les teves pròpies percepcions corporals. Cal reclamar el
valor de la intel·ligència cinètica, sobretot a les escoles, perquè hi ha
infants que poden incrementar la seva capacitat d'aprendre si tenen més
llibertat de moviment.
L'expressió
corporal afavoreix la plenitud de la psique. A través del moviment, de la
dansa, podem connectar amb els sentiments i les emocions que circulen en
nosaltres i vivenciar-los. Allò que anomenem la ment tindria aquí la funció
d'observadora reflexiva, la funció d’associar, de planificar i ordenar tota
l’experiència que s’esdevé en forma de sensacions, emocions i sentiments.
Aquesta és la primera estació del viatge, però el viatge continua camí de la
descoberta.
—Què
té a veure tot això que expliques amb el mètode de la Dansa Moviment Teràpia?
La
Dansa Moviment Teràpia és això que explicava ara, un procés psicoterapèutic que
promou la integració física, emocional, cognitiva i social de les persones
mitjançant la dansa, el moviment i el treball amb el cos. És un art i una
ciència, amb els seus mètodes i la seva història. Com a tècnica, reconeix el
potencial terapèutic del procés creatiu de la dansa i la improvisació, i no com
a representació escènica, sinó com a expressió simbòlica del món personal.
—I
què és el cos comunicatiu de què a vegades es parla quan algú es refereix a
teràpies a través del moviment?
—És
el nostre cos. El cos és comunicatiu per naturalesa, però ens manca
espontaneïtat a l'hora de comunicar-nos a través seu. Les cuirasses que ens
imposem en el curs de la vida i el pes immens del cos sociocultural no ens ho
posen fàcil. Ara bé, haig de dir que és una experiència molt forta treure's de
sobre aquest sobrepès: aleshores l’aventura de viure agafa un prisma molt més
ampli i profund.
—Per
cert, vas néixer a Terrassa, però la teva família, d'on és? I com és que ara
vius i treballes a Manresa? Vas haver de marxar de Terrassa per poder
desenvolupar les teves potencialitats?
—Vinc
d'una família de Terrassa de tota la vida. Sóc fruit d'una Terrassa industrial
on els fills dels empresaris es casaven amb els fills dels obrers, una ciutat
on la gent nascuda aquí formava una nova família amb gent vinguda de Sant Feliu
de Codines, Calaf, Aragó, Almeria o Sabadell, com és el cas de la meva. Però
els meus pares van prendre la decisió d'anar a viure al camp quan jo tenia un
any i es van aïllar en una casa al mig del bosc, als afores de Mura. Recordo
que als quatre anys li vaig dir a la meva mare que volia fer ballet i així va
començar tot. Als divuit anys vaig tornar sola a Terrassa. La veritat és que
sempre m'havia sentit molt terrassenca.
A
Manresa hi he anat a parar d'una manera atzarosa, vaig decidir anar-me'n en un
moment molt crític en què la meva situació laboral i la relació de parella van
entrar en crisi. Vaig fer el canvi i no me'n penedeixo. A Manresa he pogut
créixer molt com a persona.
Terrassa
té molt potencial creatiu, en moltes disciplines. Crec que passaran cada vegada
més coses. Potser seria qüestió de donar més suport a les propostes que surten
i a les que ja existeixen de fa molt de temps perquè puguin créixer i
estendre’s horitzontalment.
Eli
RodGüell
Jordi
F. Fernández
Entrevista publicada a
Malarrassa, n. 14, març de 2016
