UNA CULTURA INFANTIL DE CARRER
«Por mi
parte, asistí a muchas horas de clase en mi tiempo. [...] aunque no me privaría
con gusto de tales migajas de ciencia, no las tengo en tanta estima como otros
retazos de conocimiento que adquirí en mis ratos de ocio en plena calle. No es
este el momento de extenderme en hablar de este poderoso lugar de educación —la
calle— que fue la escuela favorita de Dickens y Balzac y que hace cada año
muchos oscuros maestros de la vida».
Virginibus puerisque, Robert Louis
Stevenson (1881)
Arribat a
Terrassa tot just després de les riuades, vaig viure a la carretera de
Martorell, cantonada amb el carrer d’Arquímedes, a casa de la meva àvia. A la
vorera, llavors eren molt amples, jugàvem a saltar i parar i ens esbargíem amb altres
entreteniments similars fins que un dia van eixamplar la calçada per afavorir
el trànsit dels vehicles i les van deixar tal com són ara, tan esquifides que
ja ni els adults podien seure-hi en cadires els capvespres d’estiu per petar la
xerrada amb els veïns i transeünts.
Tot i això, els automòbils
encara no eren un problema. Al carrer de Watt, amb un amic, utilitzant la gran
paret de la part posterior del cinema Doré com a frontó, fèiem partides de saco
amb pilotes casolanes i no recordo haver hagut d’interrompre mai una partida
pel trànsit, ni tan sols que un cotxe aparcat ens destorbés. Per jugar no calia
gran cosa, una piloteta de goma de les que regalaven al comprar una sabates era
ideal, però també t’ho passaves pipa amb unes xapes d’ampolles de refresc, un
bassal al carrer i quatre pedres, uns botons d’abric, una goma elàstica, uns
avions fets amb paper, una caixa de formatgets, unes peces de xavalla, unes
llavors de bedoll… i una mica d’imaginació.
I Sant Joan? La
meravella de les fogueres —aquelles fogueres immenses— i la seva especial
lluminositat, reflectida a les cares del qui les envoltaven. I la il·lusió del
nanos que uns dies abans anàvem arreplegant trastos vells per cremar. Entre els
artefactes pirotècnics, jo sentia una especial predilecció per les pedres
fogueres i sobretot pels mistos garibaldi, que enceníem i deixàvem petar entre
les mans formant una mena de caçoleta.
Un altre amic vivia
al final del carrer de Volta, en una casa solitària, i just entre la seva casa i
la riera enclotada —ara l’Avinguda d'Àngel Sallent— hi havia un descampat de
terra argilosa ocupat per un gran bassal on jugàvem a veure qui feia rebotar més
vegades pedres planes sobre la superfície de l’aigua… però quan els seus pares no
estaven al cas les tiràvem cap els nanos que vivien a l’altre costat de la
riera —cap a un indret de cases disperses que llavors es deia el Barrio de las
Latas i que ara forma part de La Maurina—, però ho fèiem sense malvolença, com
qui diu, per esport.
Altres jocs
també els haurien desaprovat els nostres pares si haguessin sabut que els practicàvem.
Un, per exemple, era dibuixar amb un guix pispat a l’escola una diana a una
porta vella de fusta i fer punteria utilitzant els compassos. Aquest
entreteniment no agradava gens als propietaris de les portes, clar, com un dia ens
va fer saber entremig d’una allau de recriminacions una àvia enfurismada del
barri que ara anomenem del segle XX i que llavors o no tenia nom o l’amic que vivia
a l’última casa del carrer de Roger de Llúria ni el sabia.
Quan un parell anys
més tard vaig anar a viure al carrer de Joaquín de Paz, cada dia dels mesos de
bonança, a la sortida de l’escola, després de berenar i fins a l’hora de sopar,
una bona colla de nois celebràvem competicions d’atletisme de pa sucat amb oli o
jugàvem partits de futbol amb balons de marca
no t'hi fixis, i els dissabtes a la tarda anàvem sota el pont del Passeig per jugar amb pilotes de cuiro barrejats amb
gent d’altres barris.
La urbanització
de la ciutat en funció de la mobilitat dels automòbils i el triomf de la televisió
com a mitjà d'oci van acabar amb aquell nostre món de jocs al carrer. El 1969
vaig anar a viure al barri de Vallparadís i els vespres d’estiu, assegut a la
porta del meu bloc, sol, podia sentir el gran cor de les veus de totes les
televisions sortint a l'uníson de les finestres dels habitatges del barri.
Si el trànsit i
la televisió van fer molt per allunyar els infants i adolescents dels carrers,
una dècada després es va afegir la por dels adults a la heroïna, als heroïnòmans
i a la petita delinqüència juvenil; i una altra dècada després la irrupció i
generalització dels videojocs van acabar
de convertir els carrers en un simple espai de trànsit. En una vintena d'anys
es va dir adéu a aquella llibertat, ni que fos petita, al joc lliure i
espontani, a la socialització en contacte amb nois i noies de tota mena i
condició social... i es va donar la benvinguda als espais urbans infantils de
cartró pedra, a les activitats extraescolars, a la soledat...
I internet? Almenys
la televisió es veia en família i alguns programes eren objecte de conversa,
ara molts nois i noies s'enfronten a la pantalla en solitari. Els jocs al
carrer segurament tenien els seus perills —un perills diferents dels que corren
els infants d'ara amb els seus jocs virtuals—, però a més de fer-nos feliços, a
la majoria ens educaven socialment i emocionalment, ens ensenyaven a gestionar
i solucionar conflictes.
Enyoro aquella
ciutat feta a la mida de les persones, aquella cultura de carrer...
Jordi F. Fernández Figueras
Publicat a Diari de Terrassa, 29 de setembre de 2017
