El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


martes, 24 de julio de 2012

DRETS I LLIBERTATS, BENESTAR I DIGNITAT (2012)


Kenn Brown & Chris Wren



No cal saber gaire d’economia per comprendre que, en el context de la crisi, apujar els impostos i retallar les despeses públiques a l’Estat Espanyol només serveix per agreujar la situació, ja que es reduiran el consum i l'activitat econòmica, i no cal ser gaire llest per adonar-se que totes les mesures que s’estan prenent no serveixen per a res de bo, ans el contrari, ens estan enviant de cap a la ruïna. Només cal veure com a cada nova apujada d’impostos o a cada nova retallada augmenta un endeutament que ens tindrà esclavitzats per sempre i només per pagar els interessos. Aquests dies, per si quedava algun dubte, un prestigiós mitjà de comunicació barceloní afirmava: «Segons totes les previsions, la recessió s’allargarà i el pitjor encara ha d’arribar, per això la gran incògnita és saber si hi ha alternativa política a l’abisme».


En aquesta situació, tenim clares dues coses. En primer lloc, que l’actual endeutament del sud d’Europa, significa l’empobriment de les seves classes populars i l’enriquiment dels bancs i els fons d’inversió, és a dir, d’inversors de les classes privilegiades d’arreu, per un temps il·limitat. En segon lloc, que altres països, per exemple, Argentina i Equador, també havien viscut aquesta situació d’endeutament perpetu —sota governs que havien permès que el deute privat es convertís en deute públic—, fins que la seva ciutadania va donar suport a opcions polítiques que no van permetre que les classes populars paguessin el deute que havien contret les oligarquies. O sia, que potser caldria plantejar-se si no seria millor tenir un govern que es negués a pagar; amb el futur tan negre que tenim, potser podem permetre’ns córrer el risc.


I encara una altra cosa tenim ben clara. El sistema capitalista a la llarga només pot portar al desastre. ¿Pot haver-hi algú que, vist tot el que estem visquent, cregui de veritat que el capitalisme permet la democràcia, la felicitat pública o la bona salut de la societat?  ¿Algú pot creure que el planeta pot seguir suportant la contaminació i el canvi climàtic? ¿Algú pensa que els països subdesenvolupats volen seguir pagant la factura del nostre benestar? Potser amb uns governants menys ineptes i corruptes les coses es podrien redreçar una mica, però... ¿la lògica irracional del capitalisme no ens tornaria a portar tard o d’hora a un context similar a l’actual? I si ens pregunten els partidaris de la doctrina capitalista quina alternativa tenim, podríem parlar del control social i democràtic de les finances i les grans empreses, però més aviat som nosaltres qui els podríem preguntar per què el paradís que prometien s’ha convertit en un infern!


Cal que tothom comprengui que, per començar, cal frenar els atacs contra els drets socials i les llibertats democràtiques que estan perpetrant alguns governs a fi d’atemorir i sotmetre les classes populars, és a dir, a nosaltres, la gran majoria de la societat. Però... com fer-ho? Quan Franklin D. Roosevelt —un president dels EUA coaccionat pels poderosos que el titllaven de traïdor a la seva classe— rebia la visita d’algun grup sindical o social, després d’escoltar les seves reivindicacions, els deia: «Si voleu aquests canvis, sortiu al carrer i obligueu-me a fer-los». Sortim, doncs, al carrer totes les vegades que calgui, no tota la nostra activitat política s’ha d’acabar amb el vot, la mobilització popular pot ser de moment una bona eina per defensar els drets socials i les llibertats democràtiques en perill.


Jordi F. Fernández Figueras
Pep Valenzuela Pérez

(Publicat a Diari de Terrassa, 27 de juliol de 2012)

No hay comentarios:

Publicar un comentario