El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


miércoles, 4 de septiembre de 2013

GIBRALTAR, BÁRCENAS, MILLET... (2013)

Un treballador palestí a un control fronterer a Israel

Aquest estiu hem assistit a un espectacle mediàtic que tot i fer pudor de naftalina ha donat bons fruits a qui l’ha endegat. Es tracta —com tots us imagineu— del culebrot de Gibraltar. Si l’objectiu del PP era distreure’ns del cas Bárcenas, ho ha aconseguit.

El cas és que m’ha sorprès que tanta gent simpatitzi amb Gibraltar. Com si la colònia britànica fos una mena de Shangri-la, quan sembla que és el cau d’un bon grapat de contrabandistes, delinqüents financers i agressors mediambientals.

Sobta que fins i tot s’hagin tornat sensibles a això de les cues que pateixen els gibraltarenys algunes persones de les que titllen de «progres antiquats» els qui denuncien el mateix tracte als treballadors palestins quan creuen controls fronterers de l’Estat d’Israel.

També resulta xocant la credulitat de les persones que han rebut amb simpatia que el primer ministre de l’Estat Britànic (altrament conegut com Regne Unit...) hagi defensat el dret a l’autodeterminació del gibraltarenys. Caldria que recordessin els quatre-cents anys d’ocupació, colonització i finalment segregació dels sis comtats del nord d’Irlanda per part dels britànics. És fàcil ser generós quan es té tot ben collat.

Un dels solidaris amb Gibraltar ha estat Alfred Bosch, qui es va manifestar preocupat perquè els llanitos pateixin bullying —no deu conèixer la paraula assetjament?— per part de l’Estat Espanyol. La veritat és que no em va agradar la seva actitud, la celeritat amb què va manifestar la seva preocupació pels 30.000 gibraltarenys em sembla que no l’havia mostrat pels 50.000 nens malnodrits de Catalunya.

Però, en fi, no em feu gaire cas, deu ser que el seu posat histriònic em resulta desagradable, potser si les mateixes declaracions les hagués fet Joan Tardà, un paio que es veu tot sanot, no m’hauria irritat. La veritat és que li vaig agafar mania a Bosch quan va fer una mica d’espectacle amb unes manifestacions en anglès presumint que a Catalunya mai més no hi haurien curses de braus quan a la força havia de saber que a moltes contrades catalanes —del Montsià a l’Empordà, passant per la Garrotxa i el Bages— se celebren «festes» taurines on es maltracten braus per divertir nadius i forasters, amb el vist-i-plau legal o l’ull gros de la Generalitat.

Bé, perdoneu-me si sense adonar-me’n m’he allunyat molt del tema. Estava parlant de Gibraltar i volia remarcar que, tingui molta, poca o gens de raó el govern de l’Estat Espanyol, gairebé tothom considera que aquest conflicte ha servit de cortina de fum per desviar l’atenció de la greu corrupció de què «han gaudit» alts dirigents del PP i de passada per aixecar una onada de sentiment patrioter, que tants bons resultats electorals dóna sempre. Ja ho sabeu, oi?, és allò que va dir Samuel Johnson: «El patriotisme és l’últim recurs de la gentussa».

Per cert, si el PP ha utilitzat Gibraltar per distreure’ns del cas Bárcenas, què està utilitzant CiU per fer-nos negligir el cas Millet? I qui diu Millet, pot afegir Xavier Crespo, Josep Prat, Jordi Pujol (fill), Oriol Pujol... Perquè mig país no està en peu de guerra contra aquesta corrupció?


Tenir tots els grans mitjans de comunicació nacionals ben controlats ajuda, ja se sap: silentium media, silentium dei. I també hi fa molt saber infondre por, perquè fa por el risc de ser qualificat per l’altre mig país —si un mostra certa insistència a criticar CiU— d’enemic de Catalunya i inclòs als llistats ignominiosos dels perroflautes, desafectes i botiflers.

Publicat a Diari de Terrassa, 6 de setembre de 2013

Treballadors palestins esperant creuar un control fronterer a Israel


No hay comentarios:

Publicar un comentario