ALFONS FERRAN FREIXA: «SÓC INTUÏTIU, UN CUL INQUIET, I M’AGRADA EXPERIMENTAR» (2015)

Alfons Ferran Freixa al seu estudi, a Terrassa - Foto: Eli RodGüell

ALFONS FERRAN FREIXA: «SÓC INTUÏTIU, 

UN CUL INQUIET, I M’AGRADA EXPERIMENTAR»

És una de les joves figures artístiques més inquietes i polifacètiques de Terrassa, es va formar en direcció artística per l’ESCAC, però actualment és luthier d’instruments musicals de subsistència (Red Neck Luthier), és baixista del grup de rock Les Dents Afilades i promotor del festival Esmolat Rock.

—Com et definiries com a persona?

—Uf! És difícil —rumia—. M’esteu «apretant», eh! Potser sóc afable, inquiet… sempre buscant coses noves.

—I com a creatiu?

—Sóc intuïtiu, un cul inquiet, i m’agrada experimentar, faig coses amb una motivació incidental, a partir de tot allò que vaig trobant pel camí… Intento buscar conceptes més enllà del que ja hi ha,així com fer activitats habituals, però tot buscant referents diferents.

—El creador ha d’adoptar una postura d’humilitat o es pot permetre manifestar la seva vanitat?

—Tot i que depèn de la personalitat de cada un, és possible que totes dues actituds convisquin al mateix temps.

—Quins referents tens a la vida?

—Al marge del meu pare i la meva mare, totes aquelles persones en les que m’he fixat gràcies als valors que ells em van transmetre. En general, totes són persones lluitadores, honestes i positives. Si n’hagués de citar alguna, em fixaria amb Gandhi.

—I a l’àmbit creatiu a qui t’agradaria semblar-te?

—Em costa també dir noms perquè la curiositat ha fet que hagi tingut molts referents. Serien molts. A més a més, sóc molt eclèctic; no em tanco en estils o tendències. Es tractaria de trobar un equilibri entre ètica i estètica: m’agraden artistes que tenen una clara intenció purament estètica, però també aquells amb intencions morals.

L’Alfons va estudiar per a director artístic a l’ESCAC, però en el terreny de l’audiovisual de moment —segons ens diu— es limita a col·laborar en la realització d’anuncis, majoritàriament. La seva creativitat segueix altres camins… de moment.

—Què prefereixes, ara per ara, ser creador o anar investigant?

—Ara mateix, prefereixo anar descobrint i aprenent coses que per a mi són noves. De més jove, em sentia molt satisfet d’allò que feia, ara descobreixo que hi ha gent que ha fet lo mateix i abans i millor. Potser algun dia tindré una època més constructiva…

Però construir, lo que es diu construir, l’Alfons construeix. I tant! Un dia es va trobar fent amb uns trossos de fusta vells uns «trastos» semblants a allò que feien els miners antics als EUA i que hom anomena instruments musicals de subsistència, instruments fets amb llaunes, pals d’escombra, cubells de rentar la roba. «Llavors vaig conèixer el Maiol Xercavins, un luthier de Rubí, i poc després el Martí Romero Torrelles, de Sabadell, un mestre de luthiers, i em vaig atrevir a començar a construir instruments acústics més elaborats», diu amb evident satisfacció. Avui en dia està indexat a luthiers.cat, l’Associació de Luthiers, Fabricants i Constructors Artesanals d’Instruments Musicals de l’àmbit Català.

—Quin és el teu projecte personal lligat a Terrassa? —li preguntem, passant de lo personal a lo col·lectiu.

—Vaig tenir, juntament a un parell d’amics, la idea d’organitzar uns concerts universitaris a través de l’associació Egarenca de Tralla, fundada per aquesta iniciativa. La idea inicial era posar en contacte grups de músics que siguin alumnes de les nostres escoles universitàries amb bandes pròpies de Terrassa per poder oferir concerts conjuntament. L’objectiu és crear un vincle entre els universitaris, que són gent culturalment molt activa, i la ciutat. A mesura que avança el projecte, l’objectiu s’amplia a tots els àmbits tals com la fotografia, la projecció de curtmetratges i documentals, recitals de poesia… tot creant sinèrgies entre artistes terrassencs i estudiants universitaris.

—L’artista ha ser de un actor social?

—No necessàriament. Cada un ha de seguir el seu camí. Fer un art crític ha de ser una opció personal.

—Què trobes a faltar a l’àmbit cultural de Terrassa?
—Considero que a Terrassa no hi falten activitats, lo que caldria es que es creessin més sinèrgies entre entitats i associacions culturals. Hi ha moltes associacions que totes van pel seu compte, molt actives, però tenen el seu reducte de feligresos que no coneixen ni es mesclen amb els de les altres associacions.

—Terrassa, la cultura més propera o… el món?

—Recordo una frase que deia un col·lega: «Ultralocalisme o mort». Crec que cal implicar-se en la cultura local i potenciar el que s’està fent aquí i que té molta qualitat. Hem de ser profetes a la nostra terra. Però sense perdre de vista el món, tot lo que esta passant a mil i un llocs.

—Hi ha una cultura terrassenca característica?

—No crec que hi hagi una cultura endèmica terrassenca. Terrassa està atomitzada i això implica diferents cultures a la ciutat. Com a tot arreu conviuen diferents cultures i diferents generacions culturals. I totes elles en transformació permanent.

—Què penses de la política cultural de l’Ajuntament? És encertada?

—Quan menys dirigeixin i quan més deixin fer, millor. I crec que no és bo que les indústries culturals funcionin amb ajuts que provenen dels impostos. Com a indústries culturals haurien de funcionar soles i amb el que la mateixa indústria genera. En tot cas, els ajuntaments haurien de procurar tenir unes bones infraestructures a disposició de la ciutadania.

Jordi F. Fernández Figueras

Eli RodGüell

Publicada a Malarrassa, n. 4, abril de 2015