Com que no som
vells ermitans que vivim aïllats en la solitud de la forest, sabem prou bé que
la democràcia ha mort. Fins no fa gaire, l’endemà de guanyar les eleccions, els
homes d’Estat europeus s’oblidaven de bona part de les promeses fetes als
electors i començaven a aplicar el seu programa ocult. Ara ni això, des de
l’endemà de guanyar les eleccions fins al dia que surten per la porta del
darrere de l’escenari de la farsa, els petits grans estadistes de paper actuen
sota les ordres dictatorials del poder suprem del Mercat que transmeten el
buròcrates del Fons Monetari Internacional, el Banc Central Europeu i la
Comissió Europea.
Pobres, ja no els
queda ni la llibertat de tenir algun gest de benvolença envers els seus ramats
per compensar-nos una mica per la manipulació a què ens han sotmès i el desdeny
amb què ens tracten, el govern de buròcrates que cap poble europeu ha escollit
en cap elecció, que no representa la voluntat de cap ciutadania, ara també els
té subjugats a ells sota el seu taló de ferro.
En aquest context,
què vol dir independència? Què vol dir tenir el dret a decidir? Ha de voler dir
gaudir d’un alliberament que vagi més enllà de segregar les institucions de
govern catalanes de les de l’Estat Espanyol, ha de voler dir rescatar la
democràcia, o sia, rescatar la segrestada sobirania del poble de les mans
caciquistes de la nostra classe política tradicional, encapçalada per les
dretes nacionalistes, i de les dels buròcrates del FMI, el BCE i la CE; ha de
voler dir independitzar-nos en política exterior de la dictadura dels Estats
Units i en política econòmica de la devastadora doctrina de la secta
neoliberal; ha de voler dir cercar alternatives a l’economia capitalista —al
caire del col·lapse, d’altra banda— explorant formes d’economia participativa,
planificada i controlada pels col·lectius de treballadors, els consumidors i
les petites i mitjanes comunitats administratives...
Així doncs, si el
govern d’Artur Mas convoca un referèndum sobre la independència de Catalunya
—espero que no s’atreveixin a proclamar l’Estat Català des del Parlament,
menystenint la voluntat directa de les ciutadanes i ciutadans—, hauríem
d’exigir que, en nom del respecte al dret a decidir, també se’ns consulti sobre
la nostra voluntat d’assolir un govern democràtic de veritat i de
desvincular-nos del neoliberalisme que està destruint els serveis públics
essencials, que no respecta el medi ambient, que ataca la cultura enriquidora
per afavorir l’enriquiment amb la cultura, que humilia els pobles, que els fa
enfrontar-se entre ells... Si es pot preguntar si Catalunya vol desvincular-se
d’Espanya, també es pot preguntar si Catalunya vol desvincular-se de totes les
institucions supraestatals opressores.
I no ens hauríem de
deixar enganyar pels que voldran ficar-nos la por al cos. Les dretes catalanes diran:
«Això és impossible, és una quimera, deixeu-vos d’ideologia...». No és el
mateix que diuen les dretes espanyoles en un altre context?
Si sou dels que
penseu que cal lluitar i patir si es vol vèncer, si sou dels que penseu que no
s’ha de tenir por a trencar amb el passat si es porta un món nou al cor, si
voleu independència, no us podeu conformar amb un succedani, s’ha d’anar per
totes, sense encongir-se.
S’ha de poder exercir
el dret a decidir si volem una democràcia veritable en la qual la sobirania
sigui popular, les persones siguin més respectades que el Mercat i la societat
tingui més poder que l’Estat. Segons el meu criteri, això és independentisme i qualsevol
altre «independentisme» serà simplement una manifestació de nacionalisme
trivial, unes vegades afable, altres arrogant, però sempre ineficaç.
(Publicat a Diari de Terrassa, 26 de setembre de 2012,
i a Catalunya-Papers, novembre de 2012.)
