El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


viernes, 30 de marzo de 2012

UNA OPORTUNITAT PER CONÈIXER MAX AUB (2005)


Max Aub



Max Aub, nascut a París el 1903, d'origen alemany, però valencià i espanyol per voluntat pròpia (va arribar amb la seva família a València l’any 1914), va desenvolupar amb una gran força la seva trajectòria literària, en especial a partir de l'exili, quan anteriorment no semblava que hagués de ser res més que una figura secundaria dins el context de la seva generació.
El fet que Max Aub hagi estat, segons la crítica, un dels escriptors més interessants i originals de la post­guerra, no implica que aquest reconeixement hagi arribat a fer que la seva obra i les seves propostes estètiques i ideològiques siguin realment, conegudes tot i la bona voluntat mostrada per una munió d'articulistes i professors universitaris amb motiu del seu recent centenari, i es que l'exili no tan sols va allunyar a l'espai sinó que va crear una gravíssima fractura comunicativa entre uns i altres. Molt encertadament, ja va dir Manuel Aznar, un dels màxims impulsors del reconeixement acadèmic de l'obra literària dels exiliats, que «su vida como escritor no fue precisamente un camino de rosas sino más bien el calvario de una frustración o la historia de un fracaso: el fracaso de un escritor sin lectores, de un dramaturgo que no conoció el aire y la luz de los estrenos teatrales».
L'obra de Max Aub és molt exten­sa i es va comentar a conèixer des de la publicació, el 1925, del seu primer llibre de poesia, en una primera etapa marcada per les influencies d'un modernisme tardà d'arrels barroques i un avantguardisme esteticista, però, com ja he dit, es la seva segona etapa (dominada per un realisme crític, però guarnida gairebé sempre amb el seu barroquisme i, a vegades, pels jocs conceptuals construïts al voltant de personalitats apòcrifes) la que li ha conferit un lloc de primera línia ais manuals d’historiografia literària.
Com a prosista va escriure una desena d'obres novel·les i reculls de contes que han estat caracteritzades per alguns crítics com uns nous «episodios nacionales», especialment el cicle aplegat sota el títol genèric d’El laberinto mágico. En elles, amb objectivitat i subtilesa, va reconstruir la historia i l'ambient social dels anys de la Guerra Civil espanyola i de la II República a través dels avatars d'uns personatges complexos, però versemblants; a través de fets històrics, però també d'arguments fills d'una gran capacitat d'inventiva; i tot això mitjançant formes i tècniques narratives gens decimonòniques, ben pròpies del segle XX.
La seva faceta com a dramaturg es encara menys coneguda, i es que en. la trentena i escaig d'obres de teatre de la seva autoria el seu compromís polític i social va ser encara més rotund. Clarament explícits o ficcionalitzats, aquests són alguns deis seus temes: la dictadura primoriverista, els viaranys difícils de Manuel Azaña, la Guerra Civil i la revolució popular, el retorn a casa deis presos del franquisme, l'Europa del nazisme, la guerra freda, la mort del Che Guevara, la guerra del Vietnam... i cal no oblidar que va ser el guionista de la pel·lícula L'espoir d'André Malraux també coneguda com a Sierra de Teruel i el coguionista de Los olvidados de Luis Buñuel.
Com a poeta, no tan sols va ser un autor interessant, sinó que també va ser un crític i estudiós dotat de criteris que es va avançar a la seva època. Dins de l'àmbit creatiu es molt coneguda la seva sorprenent Antología traducida (1963), però la seva obra més íntima es sens dubte Diario de Djelfa (1944), un escruixidor testimoni del seu pas pels camps de concentració i les presons franceses i argelines.
Com a assagista literari, es autor de Discurso de la novela española contemporánea (1945) i La poesía española contemporánea (1954).
Entre les moltes iniciatives destinades a retre-li homenatge, l'any 2002, un any abans de celebrar-se el seu centenari, el cineasta barceloní Llorenç Soler va estrenar la cinta titulada Max Aub que, a mig camí entre el documental i la dramatització, ofereix la possibilitat d'apropar-se d'una manera concisa, pero completa, a la seva personalitat i a les seves creacions. Una cinta que aquest dijous podrà contemplar-se a la nostra ciutat, als Amics de les Arts.
En aquests moments que tant es parla a Terrassa i a tot l'Estat— de recuperar la nostra memòria històrica, no estaria gens malament que també s'aprofités la possibilitat de conèixer o recordar aquesta figura senyera de les lletres hispàniques, la d'un home que en els seus millors anys va practicar «una literatura que implicaría una defensa militante de la memoria histórica contra el olvido».

(Publicat a Diari de Terrassa, 9 de febrer de 2005.)

No hay comentarios:

Publicar un comentario