Fa poc dies
vaig llegir a internet un article l’autor del qual, enmig d’una llarga i no
gaire ben redactada explicació sobre les raons del fracàs d’Espanya com a estat —i just després d’afirmar salvadorsostrejant que una de les seves grans
aportacions a la cultura universal és el robatori—, deixava anar que «España sigue siendo uno de los países más
vergonzosamente antisemitas del mundo, en dura pugna con Venezuela e Irán».
Sempre
que llegeixo afirmacions com aquesta em pregunto d’on deuen sortir les dades
que les sostenen i em contesto de seguida que segurament de la Jewish Agency for
Israel, de la Global Jewish Advocacy o d’alguna agència de desinformació o d’algun
grup de pressió semblants.
Realment costa de creure que Catalunya —encara inclosa dins Espanya, des d'un punt sw vista jurídic-institucional— ho
sigui, d’antisemita. Qualsevol observador atent es pot adonar que el sionisme gaudeix
de moltes simpaties entre la dreta catalanista, possiblement perquè Jordi Pujol
s’ha emmirallat sempre en aquesta ideologia nacionalista jueva, ja des dels
temps més remots del seu projecte messiànic personal, però també sens dubte
perquè el sionisme mou força calers i té molt poder polític.
A l’àmbit de la dreta catalanista hi ha destacats publicistes de la
causa sionista, alguns dotats d’una aura d’intel·lectualitat com Joan B. Culla,
i altres més aviat barroers com Pilar Rahola, però també hi ha força
simpatitzants a l’ombra com, per exemple, Alfons López Tena, que va
descobrir-nos fa pocs dies la seva simpatia per aquesta ideologia: «Jo sóc proisraelià i prosionista. Almenys la meitat
dels membres del meu partit són de l'Associació Catalana d'Amics d'Israel».
No tinc res a dir respecte les seves declaracions, cadascú
és lliure de sentir simpatia per un bàndol o per l’altre en aquest conflicte,
però no deixo de trobar sorprenent que qui creu que cal alliberar el poble
català de l’opressió destructora de l’Estat Espanyol senti tanta simpatia per
l’Estat d’Israel en la seva lluita per anorrear el poble palestí.
Deixant de banda, doncs, el cas particular de
Catalunya, contra l’afirmació que Espanya és un dels tres països més
antisemites del món, només em cal argumentar que no crec que un estat que
canvia les seves lleis per protegir criminals de guerra israelians pugui ser
titllat amb aquest qualificatiu tan lleig. Això és el que va succeir l’any
2009, quan el govern espanyol, amb el suport de PSOE, PP, CiU i PNV, va
reformar la Llei Orgànica del Poder Judicial per impedir que es tornessin a
repetir actuacions com la d’un membre de l’Audiència Nacional que pretenia
jutjar Ben-Eliezer, ministre de Defensa d’Israel, per una massacre de 2002 en
la qual van morir onze nens palestins.
Si com sembla les forces polítiques majoritàries espanyoles i catalanes coincideixen en la seva simpatia cap al sionisme i en la seva defensa de l’Estat d'Israel, cal pensar que els sospitosos d'antisemitisme devem ser, doncs, la gent del carrer amb un mínim sentiment humanitari als quals ens agradaria la fi d’un llarg conflicte en què consideren que tots dos bàndols exerceixen una violència que afecta víctimes innocents, però que alhora no podem deixar de denunciar que en aquest enfrontament l’Estat d'Israel utilitza míssils de la darrera tecnologia i bombes de dispersió de fòsfor blanc per donar suport a la seva política de neteja ètnica, mentre els palestins es limiten a defensar-se amb pedres i coets artesanals per no seguir sent anihilats de manera lenta, però inexorable.
(Publicat a Diari de Terrassa, 7 de desembre de 2012.)
No hay comentarios:
Publicar un comentario