L'ÚNIC QUE APLAUDIA (2015)

L'ÚNIC QUE APLAUDIA

Coneixeu la pel·lícula The Kid (1921), de Charles Chaplin? Jo de petit havia vist moltes pel·lícules protagonitzades per Charlot, però per algun motiu estrany aquesta no l'he visionat fins fa poc.

A The Kid, els personatges principals viuen immersos en la misèria i realitzen accions censurables a causa de la necessitat: assetjada per la marginació, Edna, la mare del vailet, l'abandona acabat de néixer a la porta d'una mansió senyorial, i Charlot, el vagabund que per atzar recull el vailet, fa petites trapelleries que els permeten menjar i tenir un sostre.

Chaplin clou la història amb un final feliç, però no per això és menys esfereïdora la denúncia d'una pobresa que ell mateix havia viscut en la seva persona, així com resulta innegable que la bona fortuna que, per casualitat, acompanya al final els protagonistes no pot fer oblidar el caràcter inhumà del sistema econòmic lliberal, que en nom de la llibertat d'una minoria condemna a la precarietat la majoria de la població.

Hi ha un cert paral·lelisme entre The Kid i el Lazarillo de Tormes. Els protagonistes són marginats que malviuen gràcies a petites murrieries. Per poder menjar, Charlot trenca els vidres de les cases dels obrers per reposar-los a continuació i Lazarillo roba part de la pitança i la beguda del cec avar i despietat que acompanya. No són ni ments criminals ni paràsits socials, sinó desesperats que lluiten per sobreviure.

Qui veu la pel·lícula no pot deixar de simpatitzar amb Charlot, acorralat per un sistema social deshumanitzat, tot i que les víctimes de les seves accions siguin gent de la seva mateixa condició, i ha d'alegrar-se dels fracassos del policia que el persegueix. De la mateixa manera, qui llegeix la narració no pot deixar d'alegrar-se de la petita venjança del noi maltractat, Lazarillo, sobre el cec, tot i que aquest no deixa de ser també víctima del mateix sistema.

A l'escola vaig llegir el Lazarillo i aquest va ser segurament un factor important perquè assolís una visió determinada del món. El text denuncia la misèria i la fam que pateix el poble pla, el fals concepte de l'honor i el menyspreu dels gentilhomes pel treball, la manca d'esperit cristià del clericat... i el final del seu protagonista, amb la seva integració ja envilit al ramat dels qui s'empassen l'opressió i la humiliació a canvi de petits privilegis, és un avís sobre quina mena de farsa ens envolta i què ens espera si no ens rebel·lem contra els poderosos.

Al Lazarillo no hi ha un final feliç a l'estil de la indústria del cinema dels EUA, hi ha una visió realista —i per tant pessimista— del destí dels humils en una societat dividida entre privilegiats i oprimits. Si resulta trist que Lazarillo li trenqui la closca al seu amo per maltractador, més trist és que, d'adult, Lázaro consenti portar banyes a canvi de l'estabilitat que li proporciona la protecció interessada d'un arxiprest lasciu.

Però, clar, no tothom ho ha de veure com jo. Tenim, per exemple, el punt de vista de Xavier Sala i Martín. La veritat és que no acostumo a escoltar-me'l mai —ja me'l conec prou— i quan me'l trobo fent zapping, mans perquè us desitjo!, canvio de canal ràpid, però un parell de vegades l'he sentit criticar que es faci llegir el Lazarillo als estudiants espanyols. Segons ell, per això els espanyols troben divertit robar i admiren als lladres. També ho ha expressat per escrit força vegades, amb una certa pertinàcia: «En España hay toda una literatura que la gente encuentra divertidísima, la picaresca, en la que los ladrones son los héroes. Le roban a un ciego y todos se lo pasan teta. “Mira, mira qué divertido, le roban a un ciego”».

Sóc una persona només amb una mica de cultura general, però sé de sobres que, amb alguna excepció, tota la literatura picaresca, especialment el Lazarillo, és una amarga reflexió sobre la descomposició dels valors col·lectius i la corrupció de totes les classes socials en el si de l'Estat Imperial, i, alhora, una crida a la necessitat de la regeneració social i una reivindicació de la dignitat humana.

Diria que Sala i Martín, carregat de prejudicis, ni ha entès el sentit profund del Lazarillo ni tampoc li ha passat mai pel cap que la interpretació d'una majoria dels lectors pugui ser diferent de la que té formada dins la seva ment, que, pel que sembla, va força mancada de generositat moral.

No dubto que amb aquesta visió del món tan simple i mesquina, Sala i Martín, quan era infant, devia ser l'únic que en un cinema aplaudia quan el policia enxampa al pobre Charlot.

Jordi F. Fernández Figueras

Publicat a Diari de Terrassa, 14 d'octubre de 2015,
i a Catalunya, desembre de 2015.