De la mateixa manera que es pot considerar positiu que en el context de la crisi econòmica ens veiem obligats a tornar a una vida personal austera i a allunyar-nos d’un consumisme decebedor, mai hem de considerar positiva la renúncia a la societat del benestar que prediquen, els uns mig amagats rere l’excusa de la seva impossibilitat i mig avergonyits per la seva demagògia, i els altres amb tota la poca vergonya dels que defensen, des dels pressupòsits ideològics de la versió insolidària de l’anomenat darwinisme social, una visió de la societat en la qual els poderosos tenen tots els drets que els proporciona la seva posició privilegiada davant de la posició precària del més o menys desfavorits, als quals se’ls considera culpables del seu estat.
No podem acceptar que s’ataqui la societat del benestar amb excuses com aquella que diu que durant anys hem estirat més el braç que la màniga i que ara toca estrènyer-se el cinturó, que ara toca austeritat. Potser a Espanya mai s’ha gaudit plenament de benestar social ja que, entre els membres de l’Europa dels Quinze, és un dels estats que destinava menys despesa per a protecció social. ¿De quina mena de societat del benestar gaudíem per a què s’hagi arribat a la situació actual de 9 milions de pobres i 5 milions d’aturats?
Estem patint la destrucció de la nostra migrada societat del benestar —per exemple, amb les retallades del govern català en les despeses públiques destinades a garantir uns bons serveis sanitaris i educatius—, quan encara és factible, i resulta imprescindible perquè és precisament ara, quan més patim la crisi, que els recursos adreçats a satisfer les necessitats socials haurien d’augmentar.
Què fer? Hi ha qui creu que els governs europeus haurien de començar combatint les agressions del criminals econòmics organitzats, responsables en bona part de la crisi, amb mesures dràstiques i contundents. Hi ha qui creu que es podria continuar, per exemple, amb l’establiment per part del govern espanyol de polítiques fiscals, semblants a les d’altres estats de l’Europa dels Quinze, que acabessin amb els privilegis de què gaudeixen les societats d’inversió de capital variable, que perseguissin el frau i l’economia submergida, i que garantissin que tothom contribuís al sosteniment de les despeses públiques realment segons la seva capacitat econòmica. Mesures d’aquesta mena afavoririen la justícia social que a tots ens interessa... Bé, no a tots, potser alguns privilegiats prefereixen la injustícia, oi?
No se m’ocorre una manera millor d’acabar que citar un fragment de l’article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans: «Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri la seva salut, el seu benestar i els de la seva família, especialment quant a alimentació, vestit, habitatge, atenció mèdica i els necessaris serveis socials; tota persona té dret a la seguretat en cas de desocupació, malaltia, invalidesa, viduïtat, vellesa o en d'altres casos de pèrdua dels mitjans de subsistència a causa de circumstàncies alienes de la seva voluntat». L’actual política econòmica dels governs europeu, espanyol i català no garanteix, ni de lluny, que tots els ciutadans i ciutadanes tinguem aquest dret assegurat.
(Publicat a Diari de Terrassa, 3 de gener de 2012)
No hay comentarios:
Publicar un comentario