CONSUMISME I AUSTERITAT (2011)

Ja fa molts anys que l’època de Nadal ha deixat de ser simplement el temps de gaudir d’una festa popular o religiosa i de refermar els vincles familiars i socials per convertir-se en una època de consum exacerbat i compulsiu. Tots ho sabem i pensem que caldria evitar-ho, però sembla que arribades aquestes dates no podem refusar la participació en aquesta disbauxa. 

Passats els anys de misèria de la postguerra, el desenvolupament econòmic que va culminar als anys 70 va permetre que els ciutadans i les ciutadanes tinguéssim accés a béns i serveis que fins aleshores semblaven només a l’abast dels ciutadans i ciutadanes europeus i nord-americans. Llavors, per un efecte de pèndol i seduïts per la naixent publicitat televisiva, vam començar a viure aquest afany consumista forassenyat. Quan semblava que les coses tornaven a equilibrar-se i quan alguns ja advertien amb esperit crític que si bé tots hem de consumir per gaudir del benestar, ha de ser només allò que és necessari i raonable, els qui fomenten el consumisme van començar a atacar per un punt molt feble: els nostres infants i joves. Una persona madura, pot renunciar a les despeses capricioses, però... ¿resulta tan fàcil negar la satisfacció de les demandes d’un fill o d’una filla? 

Durant el Nadal els infants i els joves són sotmesos a un bombardeig publicitari ferotge que fa néixer en ells necessitats supèrflues que ens fan arribar plens d’il·lusió. Davant les seves sol·licituds consumistes ens sentim febles per por que no se sentin ferits en la seva autoestima. Pensem que potser seran menystinguts a les seves xarxes d’amistats o que no se sentiran prou estimats. Cal fer front a aquesta feblesa i fer-los comprendre que no seran feliços consumint més i més, que el desig de consumir ni té aturador ni té límits. Cal fer-los adonar que moltes de les coses que van demanar en anys anteriors, amb una il·lusió artificial induïda per una publicitat enganyosa, les van oblidar i desdenyar al cap de poc temps. Cal explicar-los que les persones adultes també ens trobem contínuament davant de desigs intensos que bé poden ser fruit d’un caprici passatger o bé ser inassequibles i que allò que demostra que una persona és madura és la capacitat de renúncia.

Potser no serà una feina fàcil ni agraïda, però com més triguin a dominar el seu afany consumista, més dur serà el cop davant la frustració que sentiran inevitablement el dia que s’enfrontin a la realitat econòmica de la nostra societat. Amb els temps difícils que vivim i els temps pitjors que s’apropen, de precarietat laboral i misèria salarial, aquesta tasca d’obrir-los els ulls davant la necessitat de rebutjar el consumisme per gaudir de la vida sembla urgent i ineludible.

I no ens oblidem encara d’una mena molt especial d’«infants»... de nosaltres mateixos quan, seduïts pels nous contes de fades del segle XXI, els de les noves tecnologies que «ho fan tot més fàcil» i que ens permeten «viure més intensament», també caiem en el parany de voler satisfer necessitats supèrflues i cares. Cal que tornem a valorar positivament la senzillesa i l’austeritat.

(Publicat a Diari de Terrassa, 13 de desembre de 2011.)