MIQUEL BADIA, UN HEROI NACIONAL? (2011)




«…no us penséssiu que aquest debut grotesc a l’Estadi faci menys temible el feix d’Estat Català i dels escamots. És un fet demostrat que la ridiculesa no ha servit mai de fre als avenços d’un feixisme, moviment que, per definició, s'obre pas entre persones poc sensibles al ridícul. Tots els grans líders feixistes han començat fent riure fins el dia que han fet plorar.», Mirador, núm. 248, 2 de novembre de 1933.



És costum, quan arriben aquestes dates, que el mitjans facin balanç de les notícies importants de l’any. Aquest ha estat un any en què, sense cap mena de dubte, han passat moltes coses molt importants, però entre totes només faré esment d’una que no ho sembla i que, a més, crec que deu haver passat força desapercebuda.

El passat mes d’abril es feia públic un manifest lloant el feixista Miquel Badia, tractant-lo d’heroi nacional i demanant que se li dediqués un carrer a Barcelona. Bé, de fet la gent és molt lliure de dir el que pensa, això no m’hauria de preocupar gaire si no fos perquè aquest manifest els signaven algunes persones que considerava i vull seguir considerant rigoroses i assenyades. No em preocupa que el signessin micos mediàtics com Miquel Calzada «Mikimoto» o destacats polítics de CiU, ERC i SI, com el terrassenc Josep Rull —un ja s’imagina quines servituds han de «patir» els polítics professionals—, allò que m’angoixa és l’adhesió d’intel·lectuals com Salvador Cardús, Hilari Raguer i Josep Maria Terricabras, així com que, a partir d’aquesta crida reivindicativa, un mitjà d’esquerres rupturista com «La Directa» acceptés publicar un article elogiós sobre aquest personatge.

El manifest, que va ser signat per vuitanta persones —entre les quals també es troba el terrassenc Joan Grimalt—, acaba dient que un país que no recorda la seva història acaba perdent la identitat. D’acord, però si ens posem a recordar la història, recordem-la tota i no només la part que ens agrada, no fos que allò que acabem perdent sigui la dignitat.

Miquel Badia, «Capità Collons» per al seus seguidors, va ser Cap Superior dels Serveis d’Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya durant alguns mesos de 1934, però es va fer famós per altres motius. Per exemple, per fets com convertir els Escamots en una organització semblant als «fasci di combatimento», trencar una vaga de transports utilitzant com esquirols els membres de les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català, manar que policies a les seves ordres detinguessin al Palau de Justícia de Barcelona durant un judici el fiscal que acusava un correligionari seu, fer destruir la impremta i els locals de la revista satírica «El Be Negre» a causa d’uns versets satírics o detenir arbitràriament anarcosindicalistes per apallissar-los, torturar-los i, molt sovint, sotmetre’ls a un simulacre d’execució extrajudicial.

Això sí, el 6 d’octubre de 1934 mentre homes com Jaume Compte, dirigent del Partit Català Proletari, morien defensant la República Catalana amb les armes a la mà, Badia fugia per les clavegueres des d’un túnel que feia mesos s’havia fet construir a la Conselleria de Governació. I diuen que anava habillat amb el seu flamant uniforme de «general» dels Escamots. Mereix un personatge així ser qualificat d’heroi nacional?

Davant les crítiques, alguns hagiògrafs al·leguen que Badia no era un feixista, que només compartia el mateix modus operandi. Quin consol, oi? No penseu que qui actua com un feixista i organitza els seus seguidors a l’estil dels feixistes, potser és que simplement és un feixista? En els moments convulsos que vivim fa patir que un grup de persones cultes pensi que un home així ha de ser un model per a la gent catalana.

(Publicat a Diari de Terrassa, 21 de desembre de 2011, i a Catalunya-Papers, gener de 2012.)