MISCEL·LÀNIA DE TEMES BARTRIANS – I (1988)

 



(Anna Murià a Venècia, l'any 1962)

Anna

Anna Murià, companya del poeta. Autora dels llibres Crònica de la vida d'Agustí Bartra i L'obra de Bartra. La lectura del capítol 30 de la primera d'aquestes obres, titulat «La meva història», pot fer-nos comprendre la magnitud de la dedicació al poeta i a la seva obra. Una dona excepcional.

Va néixer a Barcelona l'any 1904. Va ser membre del Comitè Central d'Estat Català i militant del Grup Sindical d'Escriptors Catalans, adherit a la CNT. Com a periodista, va col·laborar a les revistes La dona catalana i Companya i als diaris La Nau, La Rambla i Diari de Catalunya, del qual va ser la directora durant els darrers mesos de la guerra.

Al camp de la narrativa és autora dels llibres Joana Mas (Barcelona, 1933), La peixera (Barcelona, 1938), Via de l'Est (Mèxic, 1946), El meravellós viatge de Nico Huehuetl a través de Mèxic (Barcelona, 1974), El país de les fonts (Barcelona, 1978), El llibre d'Eli (Barcelona, 1982), Res no és veritat, Alícia (Barcelona, 1984) i Aquest serà el principi (Barcelona, 1986).

Aquest és un dels darrers poemes que el poeta li dedicà:

SI NO ET TINC...

Si no et tinc a tu estic sol

de solitud mutilada.

Silenci vestit de dol

de l'hora més atziaga, sense rialla ni vol:

ves comptant els ulls de l'alba

i els ocells de cada estol.

Si no et tinc a tu estic sol

i amb la veu encavorcada.

Si no et tinc a tu estic sol

talment espantall de marge.

Ja no em puc vestir de sol

ni portar la capa d'aire,

em moc com el lent cargol

que duu a coll-i-bé sa casa.

Si no et tinc a tu estic sol

i amb la veu enquimerada.

Si no et tinc a tu estic sol

com penell de gran alçada.

Tu que puges, senderol

de fatiga perfumada;

tu que baixes, rierol

d'escumosa cavalcada,

digueu amb mi: si estic sol

tinc la veu desesperada.

Si no et tinc a tu estic sol

com l'Estrella de la Tarda.

Sona còsmic flabiol

que em despulles de basarda

en dia de cel revolt

puja als meus ulls didals d'aigua.

Si no et tinc a tu estic sol

i amb la veu crucificada.

Clínica del Remei, Terrassa, 5-V-1982

Caràcter

Diu Pere Calders al número divuit de la revista Faig:

«En Bartra era una de les persones més sinceres que he conegut, i cal dir que, a la meva edat, n'he conegudes moltes. Deia sempre el que pensava, a tot risc, sense mesurar les conseqüències o, d'una manera més exacta, procurant ésser conseqüent amb la seva consciència. La qual cosa vol dir, fatalment, que es va crear enemics o, pel cap baix, molts adversaris. Com a contrapartida, es va guanyar molts amics fidels que el compreníem i l'estimàvem tal com era, pel do d'una amis­tat que ens oferia grans compensacions».

Catalunya

D'una entrevista amb Vicenç Víllatoro:

«Certament, jo sempre he escrit en català. I això era dur, sobretot a l'exili. Però Catalunya no em deu res. Al contrari, jo dec a Catalunya la possibilitat d'haver-me pogut lliurar. I reclamo el meu dret a lliurar-me, a servir el meu país a través de la meva paraula».

Crítica

La presència física del poeta a Catalunya, a partir de 1970, normalitza la relació amb el seu públic lector natural, pel que fa a les possibilitats de publicació, difusió i popularització, dins, és clar, dels límits reduïts de popularització possibles per a la poesia. Però aquesta normalització no es produirà d'igual ma­nera en tots els àmbits. Així, l'atenció que li paren els crítics i els historiadors continua sent escassa. I en el cas específic de la poesia, privada del suport d'una gran massa potencial de lectors i de l'interès lucratiu de les editorials, el reconeixement col·lectiu de la vàlua d'un autor dependrà gairebé exclusivament dels qui controlen els mitjans de comunicació i la docència. És trist el fet que probablement algunes d'aquestes actituds adverses es poden atribuir a un cert conformisme pel que fa a rebuigs i omissions anteriors, que ja semblarien haver adquirit la categoria de tradicions inamovibles. En altres ca­sos —els de qui evidentment no mereixen el nom no de crítics ni d'historiadors—, els motius podrien ser la mandra, la ignorància, la incapacitat i el mercenarisme.

Dificultat

Un dels tòpics més arrelats entre els que circumden l'obra de Bartra és el de la seva lectura difícil; però, sovint, en el to de la seva expressió sembla que hi inclogui una invitació al desinterès i una justificació per al menyspreu.

És innegable que algunes creacions seves no són d'accés fàcil, però no sembla lògic qualificar el conjunt per una qualitat que només afecta part dels seus elements.

Plantegem la qüestió des d'un altre punt de vista: ¿S'atrevirien, els qui han fet possible aquest tòpic o els qui el fomenten, a reconèixer en públic la seva incapacitat per llegir un o altre autor estranger, o a dubtar de la seva vàlua per raó d'aquesta incapacitat?

Per al lector avesat a una lectura que no és d'evasió, l'obra de Bartra no li exigirà més voluntat que la que sol emprar en algunes de les seves altres lectures.