MISCEL·LÀNIA DE TEMES BARTRIANS – II (1988)

(Anna Murià i Agustí Bartra a Terrassa, l'any 1973)

Esperança

A la introducció a l'antologia El vent llaura la mar, Llorenç Soldevila explica:

«Esperança, paraula clau en el pensament bartrià. Esperança que a voltes parteix de l'enyor d'un amic estimat. Pere Vives i Clavé, mort a causa d'una injecció de benzina a les venes en el camp d'extermini de Mauthausen (“Futur!”). Esperança, des de l'exili, en el retorn a la pàtria. Esperança prenyada de certesa que el seu missatge, les seves paraules restaran, després de la desaparició física. Esperança, llum, en els quatre haikús, simbolitzada per la campana, el colibrí, la vela i l'alosa. Prop de la mort, a “L'àngel de la llum” condensà magníficament tot el que havia escrit sobre l'esperança. S'adreça a l'àngel perquè el deixi dempeus damunt la terra viva, per tal de poder sentir la “titànica forca” de la naturalesa, i veure el gest protector de la deessa adormida. L'àngel fa un senyal d'esperança: el cercle de l'etern retorn».

Exili

Durant els anys de l'estada a Mèxic, l'acollida que reben allí les seves creacions és positiva en conjunt. Li publiquen totes les obres, amb més o menys facilitat, i a la premsa hi surten ressenyes i comentaris de les versions al castellà. Jaume Vallès i Cecília Gironella van dedicar-hi els estudis titulats Suite Poètica i El ojo de Polifemo, publicats el 1946 i el 1957 respectivament. Tradueix gairebé totes les obres, com ja he dit abans, i les edita amb èxit. Màrsies i Adila, en concret, va ser traduïda, a més, al francès, l'anglès i el portuguès. En síntesi, m'atreviria a dir que, per moltes circumstàncies, Bartra va despertar un major interès com a escriptor Í intel·lectual estranger entre els natius que com a escriptor de la mateixa llengua entre els residents catalans. Els mexicans no han oblidat allò que el nostre autor els va aportar; contribució que és continuada actualment per la dels seus fills Roger i Eli, sobretot el primer, que s'ha convertit en un dels seus intel·lectuals de més gran projecció.

En aquest mateix període d'exili, uns trenta anys, la recepció de la seva obra a Catalunya és mínima. Fenomen lògic, durant els primers anys de la postguerra, per les dificultats de relació entre l'exili i l'interior; però atribuïble més tard a l'hostilitat per motius extraliteraris d'alguns dels elements més influents en la tasca de reconstrucció de la cultura catalana. Així, algú ha suggerit que l'atenció deferent que li va dispensar la revista clandestina Antologia va ser potser l'origen del rebuig dels responsables d'Ariel, també clandestina però de més prestigi i difusió.

També caldria considerar la possibilitat que l'enfrontament per motius personals i criteris lingüístics entre els membres del consell de redacció de la revista de l'exili Pont Blau —la qual Bartra va acabar abandonant— potser va provocar actituds adverses per part dels qui, a Catalunya, mantenien posicions estètiques i ideològiques afins a les de la facció contrària.

Una excepció important en aquest panorama hostil és la publicació del llibre antològic Poemes (Barcelona, 1954); edició promoguda i prologada per Antoni Ribera, principal impulsor de la revista Antologia que ja he esmentat.

L'acceptació i difusió de l'obra van anar millorant els anys immediatament anteriors al seu retorn, alhora que la situació política es moderava i els qui havien controlat fins llavors l'ambient literari català perdien l'hegemonia. De tota manera, les generacions noves que s'integren a la lluita per la recuperació plena de la cultura de Catalunya tampoc no se sentiren atretes per la seva figura. A mitjans dels anys seixanta, el front orientador de la literatura catalana s'havia desplaçat cap al grup que, especialment des de Serra d'Or, defensa l'estètica del realisme històric. Per a ells Bartra és un autor amb valors innegables, però mal aplicats. Des del seu punt de vista, el to messiànic i mosaic que comença a predominar a la seva obra la descobreix de funció, perquè està del tot desconnectada de la realitat social del país i de les seves necessitats reals.

Gèneres

Si tingués algun sentit parlar d'una cosa tan imprecisa i variable com és el concepte de gènere, en referir-nos a l'obra de Bartra diríem que va fer ús dels tres gèneres clàssics: lírica, èpica i dramàtica. Però allò que importa és que tota la seva obra constitueix una unitat total i absoluta. Novel·les, versos, teatre, assajos, epistolari... beuen de la poesia.

Tornant als gèneres tradicionals, cal destacar la seva tendència a practicar l'hibridisme bo i seguint la influència del romanticisme. Així, a Odisseu els fa coexistir tots tres en un mateix llibre, però allí on arriba més lluny és amb la Rapsòdia d'Ahab, en aconseguir una fusió total sense que el text perdi la seva aparença de gran homogeneïtat.

Llenguatge

Bartra va ser sempre un defensor estricte del català unificat davant dels partidaris de l'ús de les formes dialectals a la literatura. En una carta adreçada a Joan Fuster, el 21 de juny de 1953, diu:

«Tota literatura, quan creix cap a la grandesa, instintivament cerca una forma unitària superior de llenguatge, i ha de lluitar contra el dialecte (el poble és creador, però també destructor), contra allò que podríem dir-ne la balcanització de la llengua».

Precisament en aquella època Bartra estava enfrontat —juntament amb Pere Calders— als altres membres del consell de redacció de la revista Pont Blau, entre altres coses perquè en llur recerca de la unitat política dels pobles de parla catalana havien apostat per la dispersió idiomàtica.

En una altra carta a Joan Fuster, aquesta vegada del 3 d'agost del mateix any, matisava:

«La gent de la meva generació sentim la llengua com la funció creadora d'una força cultural vivent, i hem estat sempre completament convençuts, no d'escriure en una “modalitat del barceloní acadèmic”, com dius tu, sinó en un idioma nacional integrat pels cabals de les diferents regions lingüístiques del català».

I més endavant:

«La nostra llengua viu encara dintre un període plàstic que li permet de seguir enriquint-se i madurar gloriosament, i és per això que assimila amb facilitat les aportacions de les diverses zones lingüístiques».