JACK LONDON, CREADOR DE MITES I ESCRIPTOR DE LLEGENDA - II (2011)



Alguns del més ferotges «capitans d ’indústria» dels Estats Units



Genètica o ambient?

Amb uns progenitors així es podria elucubrar sobre la procedència hereditària d’alguns dels trets fonamentals del temperament de Jack London, si consideréssim que el factor genètic té un pes determinant en la formació d’una personalitat. Va heretar la seva facúndia de William? Van ser la insatisfacció permanent i l’habilitat per arruïnar-se un llegat de Flora? Sens dubte London mateix avalaria la validesa d’aquesta opció, però… val la pena aprofundir en aquesta mena d’inquisicions? Sembla molt més clara la influència tant de l’ambient familiar com, sobretot, la de la societat en què es va haver de forjar el seu caràcter.

Al segle XVIII, els futurs Estats Units s’havien convertit en la terra promesa de milers d’emigrants europeus que hi buscaven la llibertat i la igualtat que l’Europa hereva de l’absolutisme i del feudalisme els negava. Uns van arribar atrets per la gran facilitat amb què podien convertir-se en grangers gràcies a l’accés lliure a la possessió de terres fèrtils, d’altres s’incorporaven a una classe obrera artesana que es forjava en un context caracteritzat per uns salaris alts, un tracte familiar per part dels patrons i l’absència de conflictes socials. Si existia cap tipus de conflicte era el que unia  totes les classes socials contra els suposats abusos de l’Imperi Britànic. I la revolució liberal que va conduir a la independència va millorar encara més les condicions dels treballadors.

Tot i així, al llarg del segle XIX la societat nord-americana va anar fugint d’aquesta situació bonancenca i a les acaballes del segle, sobretot des de la fi de la Guerra Civil, vivia plenament una transició turbulenta cap al capitalisme salvatge que l’allunyava d’aquelles expectatives esperançadores.

En el moment de la seva independència al 1776, als Estats Units s’havien perfilat dues visions polítiques antagòniques personificables en Alexander Hamilton (1757–1804) i Thomas Jefferson (1743–1826), dos dels Pares Fundadors que van signar la Declaració d’Independència.

El primer, ministre d’Hisenda al govern de George Washington, no creia en la possibilitat d’un govern democràtic real; des del seu punt de vista, el poder l’havia d’exercir una elit constituïda pels grans propietaris i els banquers, ja que, si el poble arribés a accedir al poder, amenaçaria la llibertat ¾entesa exclusivament como a llibertat d’empresa¾ i imposaria la distribució igualitària de la propietat tot oposant-se així a la desigualtat natural entre els éssers humans, una desigualtat que de manera natural gaudia de la benedicció de Déu.

John Jay, un altre dels Pares Fundadors i primer president del Tribunal Suprem, va sintetitzar molt bé aquesta postura: «Els que són amos del país, també l’han de governar».

El segon, tercer president dels Estats Units, un ric hisendat de Virgínia de formació il·lustrada i principal redactor de la Declaració d’Independència, creia també que el govern l’havia d’exercir una elit, però que devia estar constituïda per les persones més virtuoses i intel·ligents que, al marge de les seves riqueses o dels seus orígens socials, serien escollides pel poble; a més, per a  ell, la desigualtat d’aptituds naturals no implicava la desigualtat política i legal, i l’objectiu final de la política era assegurar l’exercici de la llibertat individual i el gaudi de la felicitat pública a tots els ciutadans i evitar la divisió de la nació en classes socials distants i enfrontades.

En els anys de joventut de London, les dues opcions polítiques partidistes majoritàries, malgrat les seves diferències, coincidien més o menys dissimuladament i amb més o menys intensitat  en l’alineament amb l’opció plutocràtica defensada per Hamilton enfront de l’opció favorable a la democràcia participativa propugnada per Jefferson.

Tant la il·lusió arcàdica d’una societat rural de petits propietaris autosuficients, com la de la utopia d’una societat urbana amable composta per una classe mitjana generalitzada, imaginades per Jefferson, desapareixien davant l’empenta dels anomenats «capitans d’indústria», que imposaven, gràcies al seu poder sobre el govern, amb la complicitat de polítics venals, el seu model social que comportava l’aparició de grans masses d’obrers ofegats pels salaris baixos, les jornades llargues i les condicions de treball deshumanitzadores.




El treball infantil es va generalitzar pel fet que els infants cobraven salaris

molt més baixos que els adults, tot i que la seva productivitat era comparable.



L’obrer nord-americà de ple dret podia ser acomiadat en qualsevol moment i per qualsevol motiu, sense rebre cap mena de compensació, i sobre ell planava l’ombra de la competència de la mà d’obra procedent de la immigració irlandesa i del nord i centre d’Europa, a la qual ara s’havia d’afegir la gran massa de negres alliberats després de la Guerra de Secessió, que es veien abocats a reconvertir-se d’esclaus camperols en obrers esclavitzats.

Els partits i les organitzacions veritablement populars fracassaven sistemàticament davant el poder enorme dels defensors dels interessos de la plutocràcia. Els sindicats, tot i que formalment eren legals, havien de suportar l’assetjament incansable de la policia, els detectius privats, els sicaris dels patrons, l’exèrcit, els jutges i els polítics; mentre que, d’altra banda, també havien de lluitar contra factors com la fragmentació, el corporativisme, la xenofòbia i la segregació que els infectaven, unes tendències que moltes vegades eren promogudes per alguns dels seus mateixos líders.

En aquest context social, com ja hem dit, els cartells i els consorcis que dominaven amplis i diversos sectors industrials s’havien constituït en el veritable poder, sempre a l’ombra, arrecerats rere una democràcia parlamentària representada per un Congrés al qual Mark Twain havia definit com l’organització criminal més gran dels Estats Units.

London era conscient, a partir de les seves pròpies experiències i observacions, que a la nació que havia estat la gran esperança per als demòcrates de tot el món, ja no hi quedava lloc ni per a la igualtat ni per a la llibertat veritables, ni per al dret d’insurrecció dels pobles sotmesos a poders tirànics, tal com s’havia defensat en la seva Declaració d’Independència.