 |
| Jack London |
Escriptor, periodista
i personatge popular
L’estiu de 1898 ja havia tornat a
Oakland on mentrestant John s’havia mort. La crisi econòmica remetia. El
president Theodore Roosevelt havia redescobert que el colonialisme i les
guerres contra els estat dèbils podien ser molt
beneficiosos per a l’economia capitalista.
Allà, mentre feia una infinitat
de petits treballs i preparava unes oposicions per a correus, Jack s’entossudia
a passar les nits escrivint relats amb la simple esperança de publicar-los en
alguna revista i guanyar així alguns dòlars amb què millorar l’economia
familiar. Potser per primera i última vegada a la seva vida, la seva mare,
Flora, el va influir positivament tot animant-lo a no desistir en la tenacitat
que el va dur a publicar una cinquantena de llibres entre novel·les,
reportatges, reculls de contes i assajos.
Després de moltes decepcions,
quan segons el seu propi testimoni la idea del suïcidi li ballava pel cap, el
1899, va rebre simultàniament una resposta positiva de dues conegudes revistes,
Overland Monthly, la en una altra època
famosa publicació en la qual havien iniciat les seves carreres literàries Bret
Harte i Mark Twain, i Black Cat Magazine,
una publicació per a joves. Durant aquell mateix any va vendre uns quants
contes, articles i poemes a diverses revistes i va començar a pensar seriosament
a buscar un editor per a un llibre de narracions i a dirigir-se a revistes de
difusió més gran. Va aconseguir tots dos objectius el 1900, quan un dels seus
relats sobre la vida al Klondike va aparèixer el número de gener d’Atlantic Monthly, la revista literària
nord-americana més prestigiosa d’aquell moment, i a l’abril una editorial de
Boston li va publicar el seu primer llibre, Son
of the Wolf, una recopilació de relats.
Només tenia vint-i-quatre anys i estava a un pas de convertir-se en el
més famós dels escriptors nord-americans del seu temps, i tot i així la riquesa
d’experiències de la seva vida havia estat tan gran i tan enorme la seva ànsia
desmesurada per adquirir notorietat que li semblava com si estigués aconseguint
el seu objectiu molt tard, després d’una vida sencera de lluita.
La seva vida a partir d’aquest
moment va anar perdent progressivament la pàtina aventurera que l’havia adornat
fins aleshores, si és que aquesta pàtina no va ser en part fruit de les
exageracions interessades de London mateix, però no va deixar de ser sempre una
mica més dramàtica i atzarosa que la de la majoria dels escriptors.
En l’aspecte sentimental, si és
que la seva relació amorosa amb les dones va merèixer aquest qualificatiu en
algun moment, cal destacar la ruptura el gener de 1900 amb el seu amor romàntic
durant força anys, Mabel Applegarth, una noia de bona família de liberals
progressistes, i la seva unió precipitada el 7 d’abril de 1900 amb Bess
Maddern, una professora que creia adequada per engendrar una nissaga que
s’havia d’iniciar amb «set robustos fills saxons i set filles formoses», però
també una útil correctora d’estil.
El 1901 es va desplaçar a
Anglaterra amb la intenció d’embarcar-se cap a Sud-àfrica, contractat per una
agència de premsa per cobrir com a periodista la guerra d’agressió britànica
contra els bòers. Possiblement el periodisme com a corresponsal de guerra no
l’interessava gaire, però va trobar que era un bon mitjà per popularitzar el
seu nom.
Durant el seu pas per Londres li
van rescindir el contracte i ja no es va embarcar, però va aprofitar
l’oportunitat per residir d’incògnit a l’East End londinenc. Aquesta estada va
ser una experiència estremidora, ja que al cor del Gran Imperi Britànic, en el
centre econòmic del món, va conèixer una misèria com no n’havia vist mai cap
així als ambients més pobres dels Estats Units. Les seves vivències van quedar
concretades en un llibre, The People of
the Abyss, redactat com un reportatge sociològic, en què va plasmar el seu
testimoni esglaiador sobre la misèria material i la degradació humana.
El 1903 va redactar i publicar The
Call of the Wild, una novel·la que és la seva obra més popular i l’única
elogiada unànimement, tant pel públic com per la crítica, de totes les que va
escriure. Més enllà de les emocionants peripècies del seu protagonista, un gos
salvatge anomenat Buck que ha arribat a convertir-se en el cap d’una bandada de
llops, allò que més va impressionar tots els seus lectors va ser el seu elogi
vibrant del desig atàvic de llibertat, de l’assumpció de la màxima llibertat
individual i, alhora, del sentiment de pertinença a una col·lectivitat. Al cap
d’uns quants anys es va editar l’antípoda d’aquesta història, White Fang (1906), una novel·la també
molt popular en què aquesta vegada un llop es converteix en animal domèstic i
rep els beneficis de la civilització.
Que el primer dia que va sortir a la venda
s’esgotés una primera edició de deu mil exemplars ens indica que era alguna
cosa més que un escriptor apreciat pels lectors, ja era un personatge públic.
La seva següent novel·la va
constituir un altre gran èxit comercial. The Sea Wolf, publicada el
1904, reflecteix molt bé l’ambigüitat de la seva ideologia i la confusió que
batega en el seu concepte del sentit de la vida. El protagonista viu un
naufragi i és enrolat per força en el vaixell de pesca que capitaneja Wolf
Larsen, un marí d’una brutalitat malaltissa, tot i que a la seva manera també és
un filòsof.
London va assegurar que en aquesta
obra intentava precisament fer una crítica de l’individualisme i una defensa
del suport mutu i de la solidaritat, però els lectors no van deixar de notar
una certa fascinació pel despietat antagonista subjacent al llarg del text.
 |
| Jack London i altres corresponsals de guerra |
També el 1904, reincideix en el
periodisme i es desplaça a Corea per seguir les incidències de la guerra
russo-japonesa. La seva rebel·lia obstinada el va dur a provocar un incident
que potser hauria pogut acabar tràgicament davant un escamot d’afusellament
nipó, però que va trobar un final feliç gràcies a una gestió personal del
president mateix dels Estats Units.
En tornar, expulsat per las
autoritats militars, es van accentuar les seves manifestacions racistes contra
els orientals en general i els japonesos en particular —un sentiment, d’altra
banda, compartit per la majoria dels seus compatriotes—, però també és veritat
que a partir d’aquesta data uns quants dels seus ajudants més pròxims van ser
d’aquesta ètnia. Com els passa a alguns racistes, aquest prejudici desapareixia
del genèric al particular, i així al llarg de la seva vida va tenir unes
relacions personals excel·lents amb jueus, italians, hispans i orientals. A
més, en força relats va denunciar la brutalitat colonialista d’Occident i es va
posar incondicionalment al costat dels pobles «primitius» oprimits, i en
d’altres va posar de manifest la seva admiració per les seves cultures i formes
de vida en oposició a la corrupció del món «civilitzat».
Després d’aquesta nova i
decebedora experiència com a corresponsal, va decidir establir-se com a
hisendat agrícola a la població de Glen Ellen, al nord de San Francisco, una
ocupació que amb el pas del temps es revelaria com la seva veritable, i alhora fracassada,
vocació.
També en aquesta època, va
radicalitzar-se la seva activitat com a propagandista del socialisme fins a un
tal grau d’exacerbació, que alguns publicistes van sospitar que es tractava en
realitat d’una maniobra propagandística per a la seva promoció literària.
Testimoni d’aquesta actitud compromesa és la publicació d’un volum d’assajos
lúcids, agrupats sota el títol genèric de The War of the Classes, a l’abril del 1905.
No hay comentarios:
Publicar un comentario