 |
| Jack London |
Fama, fortuna,
infelicitat, alcohol i drogues
Aquell mateix any la seva dona va
decidir divorciar-se d’ell —després de donar-li dues filles— a causa de la seva
reiterada promiscuïtat. L’interès de Jack per les dones va ser força egoista i superficial.
En general, mai no va refrenar la satisfacció dels seus impulsos purament
fisiològics respecte de qualsevol dona que li passés pel davant i aquestes
ocasions, per obra i gràcia del seu atractiu, van ser sempre abundants.
Aquesta ruptura es va produir
quan Jack, cansat del caràcter pudorós de Bess, freqüentava especialment la
companyia de Charmian Kittredge, una dona madura, esportista, aventurera i
d’intens apetit sexual, tot i que també —i això era una cosa que el pragmatisme
de London no deixava de valorar— experta redactora i estenògrafa. Al cap de
pocs mesos, va contraure matrimoni amb Charmian i la seva unió va durar fins a
la seva mort, malgrat que ella no va poder donar-li la descendència masculina
que ell tant desitjava.
Pel que fa als seus contactes amb
les dones, no tots van ser interessats o lúbrics, no s’ha d’oblidar la seva
relació intel·lectual amb Anna Strunsky, una joveníssima jueva pròxima als
ambients anarquistes, una persona molt equilibrada tant emocionalment como
ideològica, un tracte que va suposar la redacció conjunta del llibre epistolar The Kempton-Wace Letters, editat el
1903, que és un intercanvi de reflexions sobre les diverses formes de relació
possibles entre els dos sexes per part de dos personatges ficticis. A les cartes
redactades per London, les de Kempton, un jove científic, aquest noi defensa
tant el matrimoni eugenèsic com la companyonia
sexual, mentre que en les cartes redactades por Strunsky, l’ancià poeta
Wace manifesta el seu convenciment de la importància dels sentiments i
afinitats per a la vida en parella.
Anna, com a bona amiga, va
advertir Jack sobre el seu potencial fracàs com a persona, com a revolucionari
i com a escriptor si s’entossudia en les seves postures materialistes i
biologistes, i a intentar enriquir-se compulsivament a través de la literatura.
El 1906 va redactar la novel·la The Iron Heel, publicada el febrer del
1908, en la qual prediu un futur apocalíptic, causat pel capitalisme portat
fins a les seves últimes i més ferotges conseqüències, un avançament d’allò que
George Orwell, lector atent de London, plasmaria genialment en 1984.
En aquesta novel·la —elogiada per
Troski, si no per la seva qualitat, sí per la seva capacitat premonitòria
respecte al feixisme–, critica per càndida la via parlamentària per a la
consecució del socialisme, precisament l’opció escollida en aquelles dates pel
Partit Socialista dels Estats Units. En la ficció, l’oligarquia capitalista
respecta aparentment la democràcia, mentre satisfà els seus interessos, és a dir,
mentre persegueix policialment les reivindicacions populars de justícia social;
però tan bon punt les forces esquerranes aconsegueixen arribar al parlament,
els poderosos imposen una sanguinària dictadura que aboca a la més absoluta
clandestinitat o al terrorisme suïcida els escassos socialistes supervivents.
A partir del seu major compromís públic
com a propagandista del socialisme revolucionari, London va ser víctima d’una
tremenda campanya d’assetjament en la qual van rivalitzar periodistes, jutges i
polítics. Cada acte de la seva vida privada va ser esbombat a la premsa i la
seva persona escarnida, els seus llibres van ser retirats de nombroses
biblioteques i llibreries, li van anul·lar nombroses conferències, moltes
organitzacions —incloses federacions esportives— el van condemnar públicament
com a corruptor de la joventut i fins i tot, quan a l’estat d’Illinois, on
s’havia celebrat la seva segona boda, es va aprovar en aquella època una llei
que restringia el dret a unes segones noces per als divorciats, la premsa de
Xicago va reflectir aquesta decisió amb titulars com aquest: «Anul·lat el nou
matrimoni de Jack London».
Potser per aquestes
circumstàncies, malgrat l’afany i la il·lusió invertits en la seva hisenda de
Glen Ellen, el 1907 va decidir emprendre amb Charmian una volta al món per mar
que es proposava fer durar set anys. Aquesta va ser possiblement l’experiència
més desafortunada de la seva vida, ja que el viatge, des del primer dia, es va
convertir en una acumulació increïble de desgràcies. El 1909 va haver de tornar
a la seva hisenda després de passar sis mesos en un hospital d’Austràlia
afectat de diverses malalties tropicals.
Dos mesos després de la seva
tornada es va publicar Martin Eden,
una novel·la de contingut altament autobiogràfic que va constituir un gran èxit
de vendes, tot i no acabar de satisfer els lectors —a causa del seu missatge
pessimista i d’un contingut massa ideològic— i ser un absolut desastre pel que
fa a la recepció crítica. Va ser un cop dur per a Jack, que la considerava ¾amb bastant bon
criteri¾ la seva millor novel·la. Segons London, el
protagonista podria ser ell mateix si no hagués renunciat al seu individualisme
extremat i al seu rebuig inicial de les idees socialistes.
També a partir d’aquell any, comença una etapa tant de dificultats
econòmiques, ja que sempre va gastar més del que ingressava i vivia envoltat
per una nombrosa parentela i un cercle d’amics bohemis que es mantenien en bona
part a costa seva —en tot moment va ser una persona de naturalesa molt
generosa—, com de decadència física. Ambdues adversitats no van parar
d’agreujar-se, especialment l’última, fins al moment mateix de la seva mort.
També va augmentar la seva angoixa, l’angoixa que rere la imatge d’un
home d’acció, sense complexos ni preocupacions, el rosegava i que havia
intentat apagar amb alcohol però sense èxit. Podia atribuir-se aquesta angoixa
a la manca d’afecte que li havia demostrat la seva mare durant la seva
infantesa? Derivava de l’estat d’insatisfacció permanent que li havia provocat
ella? El que és evident és que l’impulsava a buscar d’una manera malaltissa la
fama i la fortuna, i l’impulsava a lliurar-se en projectes megalomaniacs, a més
de despertar-li en els seus últims anys una gana voraç que no va beneficiar
gens la seva salut.
No tant per alliberar-se de
l’activitat literària —afirmava que s’hi dedicava exclusivament per
necessitat—, i allunyar-se de la lluita social, que tants disgustos deia que li
havia causat, sinó en cerca de l’equilibri que necessitava la seva ment, va
concentrar les seves il·lusions en l’hisenda de Glen Ellen.
L’esperança d’una vida rural redemptora es
manifesta fins i tot en la temàtica de moltes de les seves obres d’aquesta
etapa, com en les novel·les Burning Daylight (1910) i The Valley of
the Moon (1913), però la realitat es mostrava com una obstinada adversària:
invertia en la hisenda tots els seus guanys sense obtenir cap compensació a
canvi. La decepció va culminar simbòlicament amb la misteriosa destrucció la
nit del 22 d’agost del 1913 de Wolf House,
una mansió senyorial en la qual havia invertit una veritable fortuna, just el
mateix dia en què l’havien acabada. Mai no es va poder determinar qui o què va
provocar l’incendi intencionat que la va convertir en una ruïna.
John Barleycorn, editat aquell mateix any, compagina
episodis autobiogràfics amb reflexions i condemnes contra l’alcoholisme. Es
tracta d’una obra populista, de lectura fàcil, possiblement planejada per
recuperar el favor d’àmplies franges de lectors de classe mitjana, als quals
havien de satisfer les seves consignes sufragistes —inserides d’una manera que
semblen forçades— i prohibicionistes, tot oblidant els objectius més amplis i
profunds del socialisme.
El 1914, possiblement empès per
la necessitat econòmica, malgrat que fos l’escriptor més ben pagat de la seva
època, va tornar al periodisme per cobrir com a corresponsal els avatars de la
revolució mexicana. Va adoptar una postura indigna de qui es vantava de ser un
veritable socialista, els seus articles estan farcits de comentaris racistes i
adopten una defensa decidida dels interessos de les companyies petrolieres
nord-americanes i de l’oportunitat de la intervenció militar dels Estats Units.
Els seus articles van causar estupor, no tan sols als seus correligionaris, sinó
fins i tot entre els liberals progressistes. Feia tres anys, s’havia manifestat
incondicionalment a favor de la causa dels rebels i havia publicat un dels seus
relats més reeixits, «The Mexican» (1911), en el qual reiterava el seu suport
als insurgents; d’altra banda, encara no havien passat gaires mesos des de
l’aparició a la International Socialist Review d’un virulent pamflet
antimilitarista escrit per ell.
Seguint aquest canvi de rumb, dos
anys després es va donar de baixa del Partit Socialista a causa de la postura
no intervencionista de l’organitzacíó davant la Gran Guerra, que obeïa el
criteri de no prendre partit en lluites que són fruit del conflicte
d’interessos entre diferents faccions de les classes dominants, interessos
aliens als del proletariat internacional. Jack London, com no, va adoptar una
postura obertament favorable als interessos britànics per solidaritat racial.
Entre les obres editades en
aquest últim període de la seva vida destaca The Star Rover (1915). No
tan sols és el testimoni d’una renovació dels punts de vista amb què aborda el
seu tema predilecte del desig atàvic de llibertat i justícia social, en aquest
cas potser influït per la lectura de textos de Jung, sinó que a més el lector
hi torna a retrobar un London tan vibrant i vital com en els seus millors
moments i rebel encara, malgrat la seva recent actitud mercenària. No es tracta
exactament d’una novel·la, sinó d’una sèrie de contes protagonitzats pel mateix
personatge, o per les seves diverses reencarnacions, i amb una trama que es
repeteix en diferents moments històrics, a través dels segles.
En contrast, l’any següent publica The
Little Lady of the Big House, una novel·la indigna de la seva ploma, i
redacta apressadament dues novel·les, publicades pòstumament, amb gossos com a
protagonistes, Jerry of the Islands (1917) i Michael, Brother of
Jerry (1917), en les quals es
copiava a si mateix i buscava una altra vegada, tot adoptant ara la causa de la
defensa dels drets dels animals, la simpatia d’una franja de lectors més
interessats en reformes sectorials, humanitàries però innòcues, que en una
veritable renovació social.
Les circumstàncies de la seva
estranya mort, esdevinguda el 22 de novembre de 1916, als quaranta anys, a
causa d’una sobredosi de les diverses drogues amb què alleujava els seus mals
nombrosos, van suscitar una controvèrsia entre els que al·legaven un desgraciat
accident i els que entreveien la possibilitat d’un suïcidi, acció per la qual,
tant a les seves obres literàries com en la seva correspondència privada, havia
mostrat sempre una singular atracció.
No hay comentarios:
Publicar un comentario