TENDÈNCIES ESTÈTIQUES EN LA POESIA CATALANA ACTUAL (2013)

Quan es parla de corrents o generacions de la poesia de postguerra en català, tot resulta prou clar —o absurdament simplificat— fins a mitjan anys setanta, quan comença a afirmar-se l’absència de tendències. Tot i això, el terrassenc Grup de Literatura d’Amics de les Arts ha dedicat un cicle de cinc sessions a inquirir si realment el panorama és d’una diversitat absoluta o si existeixen alguns corrents encara que no se’ls pugui —o no se’ls vulgui— caracteritzar, al marge de la utilitat o inutilitat de la tasca de cartografiar-los o historiar-los.

Taula rodona amb Ester Andorrà, Francesc Garriga, Jordi Marrugat i Josep Pedrals, presentada i moderada per Jaume Aulet. 

Jaume Aulet, a la primera sessió, va fer una detallada presentació de les quatre persones que eren a la taula: l’assagista Jordi Marrugat, els poetes Francesc Garriga i Josep Pedrals, i l’editora Ester Andorrà, abans de cedir-los la paraula.

En primer lloc, Jordi Marrugat va assenyalar la dificultat de parlar de tendències actuals de la poesia catalana, tant per la manca de perspectiva històrica com per la complexitat d’un tema al qual considera que ha realitzat només una aproximació en estudiar-lo en el seu recent i voluminós Aspectes de la poesia catalana de la posmodernitat, tal com indica la primera paraula del títol.

Marrugat va afegir que hi ha una diversificació tan extraordinària —que prové de l’esperit de la generació del 70— que resulta impossible entreveure possibles tendències i va aportar testimonis crítics d’aquesta dispersió individualista que van des d’Enric Sullà (1974) a Marc Romera (2013). A aquesta infinitud de propostes correspon, a més, la construcció d’una tradició a la mida de cada poeta, amb una interpretació pròpia del passat. Va resumir indicant que hi ha un sistema poètic viu i adaptable —que es podria caracteritzar com a «líquid», sense cap connotació negativa—, malgrat un excés d’endogàmia que en dificulta la incidència social.

Garriga, al seu torn, va recordar que als poetes dels 60 els era permesa una veu pública que es negava a la resta de la societat catalana. Ara, en canvi, la poesia fa pensar o diverteix, però ja no és imprescindible. A continuació, va afirmar que a l’origen de la dispersió evident no hi ha una actitud positiva, sinó una crisi de voluntat, valors, referents i mestratges, i per això cadascú mira de sortir-se’n com i per on pot. Pel que fa a les tendències, va dir que són simplificacions sense sentit pròpies de professors.

Andorrà va negar implícitament cap criteri «tendenciós» en la tria dels autors de Labreu i va defensar una poesia que expressa el jo davant la que pretén representar una veu col·lectiva. Va afirmar que, tot i els tòpics i la mala actitud dels mitjans, ara mateix la recepció de la poesia és millor que fa trenta anys i va destacar també que no hi hagi sectarismes, sinó un sentiment de germanor entre poetes d’estètiques i generacions molt diferents al voltant d’una forma de fer que es va iniciar a l’Horiginal.

Pedrals va afirmar que parlaria de les tendències com a poeta, i mitjançant un discurs divertit, però un xic gasós —en què va barrejar etimologies i lleis newtonianes, entre d’altres ingredients—, va atribuir-les a l’oscil·lació entre l’apetència i la frustració de cada poeta en el seu desig de fruir de la paraula, durant la qual les seves trajectòries particulars poden coincidir de manera efímera amb les d’altres poetes.

Després d’aquest repertori de visions, la segona sessió va consistir en un taller en què es va analitzar i debatre durant més d’una hora El romanço de l’Anna Tirant, un llibre singular que conjumina un llenguatge virtuós, una retòrica innovadora i alhora tradicional, una exhibició impressionant de domini tècnic, un rerefons de referències que mostren l’ampli bagatge cultural de l’autor i una trama complexa i enginyosa, fins a conformar un exercici literari —a cavall de tres gèneres— que no pot deixar ningú indiferent. Colpidora i divertida —tot i constituir un repte per al lector—, la poètica de Pedrals havia sacsejat els participants, els quals coincidiren en la visió del llibre com un veritable retrat del poeta: polifacètic, ric i únic, amb algun discrepant que va manifestar la desafecció causada pel seu caràcter marcadament metaliterari.

La tercera sessió va ser de nou un taller de lectura, aquesta vegada centrat en Tornar és lluny. Els participants van coincidir en caracteritzar el llibre per la seva lucidesa, conteniment, musicalitat i poder de suggestió, però van divergir sobre la conveniència de conèixer o no la trajectòria vital de l’autor —marcada per tots els condicionants repressius de la postguerra— per aprofundir més en les seves imatges, sovint enigmàtiques. I amb la intenció de desxifrar-les es van contextualitzar i analitzar els símbols més característics d’aquest i altres llibres de Garriga: l’aigua fresca, la pluja mansa, la serp, l’ombra d’un arbre, la sang als llavis... i es van relacionar amb els seus temes habituals: la memòria, el desig, la mentida, la solitud, la por... per tal d'obtenir una visió global de l'entrellat del seu univers poètic.

Joan Todó, Anna Gual, Sònia Moll i David Caño. 

A la següent sessió, David Madueño va presentar quatre poetes joves que, segons el seu criteri, representen diferents vessants de la poesia més nova i va assenyalar que pertanyen a una generació que ha viscut el contacte immediat amb el lector a través de les noves tecnologies i el retorn de l’oralitat; la crisi del món editorial i la puixança de petites, noves i vigoroses editorials; i la descomposició de l’statu quo literari.

Abans de cedir-los el protagonisme per a què llegissin els seus poemes, s'expliquessin i dialoguessin entre ells i amb els assistents, Madueño, va afirmar que la poesia d’Anna Gual es caracteritza per fer referència metafòrica a les ferides de la seva trajectòria vital; la de David Caño, pel seu compromís en la denúncia d’una realitat social injusta; la de Sònia Moll, per centrar-se en el patiment, l’estranyament, la malaltia, i la fragilitat de la memòria; i la de Joan Todó, per parlar de la realitat personal universalitzada, sovint en el context de l’enfrontament entre el món rural i l’urbs, amb un llenguatge vital i tremendista.

Enllaçant amb la primera, l’última sessió del cicle va girar entorn de la concreció d’unes possibles tendències en la poesia catalana actual. Es va obrir, però, amb una valoració del cicle per part de participants i organitzadors, que van coincidir en el caràcter profitós de les trobades i l’enriquiment col·lectiu i personal que comporta el contrastament de punts de vista divergents respecte d’una obra poètica, amb referència, especialment, a les sessions dedicades a El romanço d’Anna Tirant i Tornar és lluny, que els van ajudar d’una manera remarcable a aprofundir en la comprensió d’ambdós textos.

 Lluís Calvo i Antoni Clapés

Les aportacions posteriors d’Antoni Clapés i Lluís Calvo van ser d’un gran interès. Clapés va posar de manifest que, tot i que ens falti perspectiva per fer una taxonomia, és ineludible l’existència de tendències poètiques, i va caracteritzar la nova generació per la seva densitat, la incorporació massiva de dones, la reivindicació de l’oralitat i la manca de paradigmes.

Lluís Calvo va parlar força d’Aspectes de la poesia catalana de la posmodernitat, de Jordi Marrugat, i de la seva utilitat a l’hora d’il·lustrar les reflexions fetes durant el cicle, i va enriquir la trobada amb un recital per tal d’exemplificar algunes de les orientacions presents entre veus més joves del panorama poètic català actual, mitjançant un recull sintètic, però molt il·lustratiu (Mireia Calafell, Lucia Pietrelli, Silvie Rothkovic, Gabriel Ventura... ), amb el qual va culminar un cicle ple d’intercanvis d’experiències i reflexions al voltant de la nostra poesia més recent.

Jordi F. Fernández Figueras

Marta Pastor Borràs

Publicat a Poetari, n. 4, desembre de 2013