El
dret a l'habitatge és un dret social àmpliament reconegut. Està inclòs en
tractats internacionals com ara la Declaració Universal dels Drets Humans, el
Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals i la Carta Social
Europea. També està reflectit a les legislacions dels països europeus, la
majoria dels quals inclou el dret a l'habitatge en les seves constitucions —a
l'article 47 de la Constitució espanyola, per exemple—, però la realitat és que
els diferents estats eviten fer referències concretes sobre aquest compromís
adquirit i ni especifiquen si una persona pot invocar el seu dret a un
habitatge en cas de no poder obtenir-ne un amb els seus propis mitjans ni,
encara menys, expliquen com podrien fer-ho.
En
el cas concret del rudimentari i minvant Estat del Benestar assolit a Espanya,
l’administració no ha considerat mai el dret a gaudir d’un habitatge digne des
del punt de vista dels drets socials, sinó des d’un punt de vista economicista
segons el qual pesava més el cantó de la balança corresponent al mercat
immobiliari que el cantó que corresponia a la ciutadania.
Durant
els darrers anys, aquest problema de l'accés a l'habitatge va empitjorar a
causa del protagonisme del sector de la construcció en el desenvolupament
econòmic a l’Estat. Possiblement per aquest motiu la política d’habitatge es va
basar en bona part en la concessió de crèdits i subvencions a promotors i
compradors, cosa molt convenient per als promotors que van fer uns bons negocis
a redós dels diners públics, però que no va ajudar precisament les persones amb
pocs recursos econòmics.
Una
conseqüència d’aquesta situació n'és que es va afavorir la
construcció d’habitatges per a la venda amb diners públics en detriment de la d’habitatges de
lloguer. A més, l’any 1985 la ciutadania va veure com la dificultat d’assolir
un habitatge s'agreujava encara
més a causa d'un decret promulgat pel ministre socialista Miguel Boyer que
eliminava la protecció als llogaters contemplada a la legislació franquista.
Vint
anys després, el govern de Rodríguez Zapatero va proclamar uns canvis que feien
concebre esperances en una nova d’orientació administrativa que afavorís una
política social d’habitatge: la creació d’un Ministeri de l’Habitatge,
segregant del Ministeri de Foment les funcions corresponents, i l’anunci de la
voluntat de tornar a fomentar el lloguer d’habitatge. Com ja sabem, tots
aquests bons desitjos no van acabar donant cap fruit apreciable i la crisi
econòmica ha obstaculitzat encara més que abans la possibilitat
d’assolir un habitatge digne.
En
aquest moment, els problemes derivats d’una manca de programació o d’una
planificació erràtica en la tasca de fer efectiu el dret a un habitatge digne
tenen col·locada bona part de la població entre l’espasa i la paret. Potser el
tant per cent de persones sense sostre —que viuen al carrer— o sense llar —que
viuen en albergs— no és encara gaire significatiu, però cada vegada n’hi ha més
que pateixen inseguretat en el seu lloc d’allotjament —per l’amenaça de
desnonament, per haver de viure de forma inadequada en habitatges saturats de
residents o sense condicions d’habitabilitat— o que —entre la nostra joventut— no poden independitzar-se per la
conjunció de salaris miserables i preus de venda o lloguer inassequibles.
¿Quines
polítiques d’habitatge ens podrien ajudar a sortir d’aquest cul-de-sac?
Evidentment, un ventall ampli de mesures que contemplés el context i les
necessitats dels diferents tipus de persones afectades: la creació de pisos
tutelats per a persones sense sostre i d’ajuts públics per a persones que
no puguin afrontar les despeses inicials d’un lloguer; la intervenció de
l’administració pública per evitar els desnonaments mitjançant l’assessorament
jurídic i les gestions de conciliació, així com la disposició d'habitatges de
propietat pública per cedir-los en casos d'emergència; la proposició
d’incentius als propietaris d’habitatges buits per a què els ofereixin en
lloguer i la creació d’habitatges socials en règim de cessió d'ús de l’administració
pública als residents; i, per acabar, l’aplicació estricta del reconeixement
del dret a l’habitatge mitjançant la creació d’estructures administratives amb
competències específiques i protocols àgils i concrets que permetin exigir la
seva aplicació per via judicial.
No hay comentarios:
Publicar un comentario