El dret a l'habitatge és un dret social
inclòs en nombrosos tractats internacionals i en les legislacions dels estats
europeus, però de fet aquestes eviten fer referències concretes a aquest
compromís adquirit i ni especifiquen si una persona pot invocar el seu dret a
un habitatge en cas de no poder obtenir-ne un amb els seus propis mitjans ni,
encara menys, expliquen com podrien fer-ho.
En el nostre rudimentari i minvant Estat del
Benestar, l’administració no ha considerat mai el dret a gaudir d’un habitatge
digne des del punt de vista dels drets socials, sinó que sempre ha considerat
més important el mercat immobiliari que la ciutadania.
Els darrers anys, el problema de l’accés a
l’habitatge va empitjorar a causa del protagonisme de la construcció en el
desenvolupament econòmic de l’Estat. La política d’habitatge es va basar en
bona part en la concessió d’ajuts a promotors i compradors, cosa molt
convenient per als promotors que van fer bons negocis a redós dels diners
públics, però que no va ajudar precisament els compradors. Una conseqüència n’és que es va afavorir amb
diners públics la construcció d’habitatges per a la venda en detriment de la
d’habitatges de lloguer. A més, l’any 1985 la dificultat d’assolir un habitatge
s’agreujava amb un decret promulgat pel ministre socialista Boyer que eliminava
la protecció als llogaters.
Vint anys després, el govern de Zapatero va
proclamar uns canvis que feien concebre esperances: la creació d’un Ministeri
de l’Habitatge i l’anunci de la voluntat de fomentar el lloguer. Aquests bons
desitjos no van acabar donant cap fruit apreciable i la crisi econòmica ha
obstaculitzat encara més que abans la possibilitat d’assolir un habitatge
digne.
Els problemes derivats d’una manca de
programació o d’una planificació erràtica en la tasca de fer efectiu el dret a
un habitatge digne tenen bona part de la població entre l’espasa i la paret.
Potser el tant per cent de persones sense sostre —que viuen al carrer— o sense
llar —que viuen en albergs— no és encara gaire significatiu, però cada vegada
n’hi ha més que pateixen inseguretat en el seu lloc d’allotjament —per
l’amenaça de desnonament, perquè viuen en habitatges saturats o sense
condicions d’habitabilitat— o que —entre la nostra joventut— no
poden independitzar-se per la conjunció de salaris miserables i preus de venda
o lloguer inassequibles.
¿Quines polítiques d’habitatge ens podrien
ajudar a sortir d’aquest cul-de-sac? Evidentment, un ventall ampli de mesures
que contemplés les necessitats dels diferents tipus d’afectats: creació de
pisos tutelats per a persones sense sostre i d’ajuts públics per a persones que
no puguin afrontar les despeses inicials d’un lloguer; intervenció de
l’administració pública per evitar els desnonaments mitjançant assessorament
jurídic i gestions de conciliació, i disposició d'habitatges públics per
cedir-los en casos d'emergència; proposició d’incentius als propietaris
d’habitatges buits per a què els lloguin i creació d’habitatges socials en
règim de cessió d'ús de l’administració pública als residents; i, per acabar,
aplicació estricta del reconeixement del dret a l’habitatge mitjançant la
creació d’estructures administratives amb competències específiques i protocols
àgils i concrets que permetin exigir la seva aplicació per via judicial.
(Publicat a Diari de Terrassa, 26 d'octubre de 2012. Versió reduïda del text «Habitatge: dret social o producte mercantil?»)
No hay comentarios:
Publicar un comentario