Lavinia
Hervás és una d’aquelles persones que formen part del teixit vertebrador de la
ciutat, potser invisibles per a una mirada externa, però essencials perquè
siguem de veritat una ciutat amb vida col·lectiva i no un simple aglomerat
d’individus.
Lavinia
va néixer fa una trentena d’anys al barcelonès barri del Guinardó, filla d’una
parella amb no gaire recursos econòmics, però molt inquieta culturalment. Al
vuits anys el seus pares es van separar i amb la nova parella de la seva mare
la vivència de la militància política es va afegir a la vida familiar i, d’altra
banda, van abandonar el barri i es va iniciar una vida una mica nòmada, d’aquí
cap allà.
L’estabilitat
l’ha trobada a Terrassa on fa uns quants anys que està instal·lada i on
desenvolupa una important tasca al Centre d’Arts Escèniques, des del seu
naixement l’any 2006. Ara mateix, per exemple, està participant molt activament
en la preparació del Festival TNT, que comença el proper cap de setmana.
 |
| El Colectivo Diosloscría, Lavinia Hervás en primer terme. |
Lavinia, tu ets nascuda a Barcelona, com
vas arribar a Terrassa?
Visc a Terrassa en part per motius professionals i en
part per motius personals. D'això fa ara vuit anys. El Pep Pla em va cridar
perquè col·laborés amb ell com a assistent de direcció al CAET. Anava i venia
per la feina, però vaig conèixer la meva parella actual, que és terrassenc, i
llavors vaig decidir instal·lar-me definitivament aquí.
Tenies ja alguna experiència, doncs, fa
vuit anys?
Sí, ja havia treballat amb el Pep Pla en algunes
produccions.
I com vas començar al món del teatre?
De petita feia dansa, però al 14 anys ho vaig deixar
de mica en mica perquè m’havia convertit en una esclava de la meva afició i,
sense adonar-me’n, d’una manera espontània em vaig trobar fent teatre. Primer a
l’escola, després a grups amateurs i finalment, després de passar pel Col·legi
de Teatre de Barcelona, a grups professionals.
Quina ha estat la teva trajectòria?
He exercit d’assistent de direcció, regidora,
sastressa... Amb directors com el Pep Pla o el Ricard Salvat, a diferents
teatres i festivals: Sala Muntaner, Art en Brut (ja desaparegut), Espai Brossa,
Teatre Lliure, Centre d’Arts Escèniques de Reus, Teatre Grec, Festival de
Sitges... I ara, mentre estic treballant al Centre d’Arts Escèniques de
Terrassa, també desenvolupo el meu projecte personal, el Colectivo
Diosloscría, un grup de teatre de creació.
Quines persones formeu part d’aquest grup?
Des de quan existeix? Quin tipus de teatre feu?
Som l’Olga Blanco i jo, i portem ja dos anys i mig
treballant juntes. Vam estudiar totes dues al Col·legi de Teatre, però en
diferents èpoques i no ens coneixíem gairebé, fins que un amic comú ens va
posar en contacte. Tenim muntats dos espectacles: «Yo no soy esa» i «El año del
León (o cómo convertirse en una bestia escénica)» que anem presentant aquí i
allà, segons les oportunitats que van sortint. «El año del León...» el
presentarem properament a Terrassa, el 18 d'octubre, a la Sala Maria Plans, i
també a Madrid, a finals de novembre.
Les nostres propostes corresponen a allò que s’anomena
teatre de creació contemporània: utilitzem el llenguatge físic, la manipulació
d’objectes, enregistrament en vídeo i text; amb aquests elements reflexionem
sobre tot allò que ens afecta a la nostra vida quotidiana, però no des d’un
punt de vista biogràfic, sinó des d’un «nosaltres» genèric. Jo no sóc actriu,
no interpreto ningú damunt d'un escenari. Em considero més aviat creadora.
I com veieu poder viure d'això?
Doncs clar que ens agradaria. És un projecte
professional i de creació.
Com veus la situació del teatre a Terrassa
i a Catalunya?
Es pateix molt la crisi de la reestructuració econòmica
neoliberal, però també afecta molt com es distribueixen els ajuts de les
administracions. Les subvencions haurien d’anar a adreçades a promoure tot allò
que no és comercial, però en lloc d’ajudar les iniciatives innovadores,
arriscades, dels projectes emergents —que són les que realment necessiten
suport—, s’aposta pels grans muntatges comercials, primen els productes més
accessibles al públic.
A Terrassa estem molt millor que a altres poblacions
de característiques semblants a les nostres. Tenim teatre convencional, tant al
Centre Cultural com al Teatre Principal, però el Festival TNT, que presenta
exclusivament muntatges innovadors i de creació, és únic a Catalunya.
Què ofereix enguany el Festival TNT?
La inauguració serà sens dubte impactant, es porta James
Thiérreé, un artista de gran rellevància internacional. També en destaco «La
Máquina de la Soledad» de Microscopía & Oligor. De la resta d’actuacions,
només puc dir que són estrenes absolutes de grups amb un prestigi considerable.
Un tema del que s’ha parlat força és el
del Teatre Principal. Des d’un punt de vista estrictament teatral, calia
aquesta infraestructura?
Tenim a Terrassa dos teatres importants, de 600
localitats, quan amb un potser n’hi hauria hagut prou. Posar al dia el teatre
del Centre Cultural amb una bona inversió, hauria sortit molt més bé de preu
que fer de nou el Teatre Principal, però també ens podem preguntar si hauria
estat correcte millorar un espai que pertany a una entitat financera amb diners
públics.
Per acabar, com veus el món cultural de
Terrassa en general?
Hi ha moltes iniciatives i caldria donar-los suport.
Es troba a faltar un major suport des de l’administració local. Però també és
cert que a vegades quan es donen aquests ajuts, alguns col·lectius no sempre els
valoren de manera adequada, i llavors es fan una mica enrere, o si no es posen
molt exigents, per allò de l'intervencionisme de l’administració pública a
l'art creatiu... Resulta paradoxal.
Entrevista
realitzada per Miquel Gordillo
No hay comentarios:
Publicar un comentario