UN MALEÏT CANALLA, OI? (2014)

El món està ple de canalla absolutament emprenyadora, i això que en català s’anomeni canalla els infants ho trobo realment ben encertat. Aquest estiu he fet un viatge en avió als EUA i rere meu una nena no parava de molestar-me clavant puntades de peu al respatller del meu seient, així que en venjança vaig deixar anar els meus 110 quilos contra el respatller amb tal força que va retrocedir bruscament, mig metre com a mínim. La mare de la nena va començar a exclamar-se, però jo no em vaig tallar gens i la vaig enviar a cagar a ella i a la seva filla.  Mare de Déu, quin mal va fer Margaret Thatcher quan va abolir el càstig corporal a les escoles britàniques!

Què? Segueixo? Suposo que a hores d’ara us esteu preguntant com he pogut escriure això i com es possible que se m’hagi publicat. Segur que penseu que jo sí que sóc una mala persona, un miserable, un maleït canalla, oi?

Tranquils, això no ho he escrit ben bé jo, es tracta d’una paràfrasi de part de l’article «In memoriam Enriqueta Martí», de Quim Monzó, que va publicar La Vanguardia el setembre de 2013.

I, mireu, desitjós de saber qui era la persona a la qual Monzó dedicava aquesta desagradable columna, però sense esmentar-la en absolut en el text, vaig cercar informació i vaig descobrir astorat que es tracta d’una barcelonina, famosa com a segrestadora i proxeneta de nens i nenes, acusada de ser l’assassina en sèrie que va matar com a mínim 12 infants fins que va ser detinguda el 1912.

Em pregunto què hauria dit l’opinió pública catalana si l’autor d’aquest pamflet contra la quitxalla hagués estat algú com, per exemple, Fernando Sánchez Dragó. Que jo sàpiga, contra Monzó, no va ni piular ningú.

Algunes persones potser em diran que Monzó és un humorista i que l’he malentès. Sí, ho sembla, això seu podria ser humor negre costumista, però crec que, per ser considerat humorístic, al text li manca subtilitat. I una cosa és colar al lector, embolicada algun tòpic més o menys tronat, una dosi de mala llet menys o més intel·ligent, i una altra és tenir mala sang i exhibir-la... com de fet fa sovint.

Quim Monzó em sembla el típic postmodern carca, sempre tan escèptic i cínic amb tot, excepte amb el capitalisme en general i amb certs poders polítics i fàctics catalans, clar, i possiblement per això un personatge tan estimat per la Catalunya conservadora i conformista que, per no avorrir-se i sentir-se una mica trapella, deu llegir molt de gust els articles d’aquest «grand-père terrible», entremaliat, però innocu per als seus interessos.

Que continuï, doncs, la seva croada contra «la xusma» que tant  sembla molestar un excels com ell, però trobo a faltar que algú, amb prou prestigi i formació intel·lectual, li recrimini de tant en tant la banalitat dels seus anatemes i la fatxenderia de les seves maneres. O, millor encara, que des de les organitzacions que vetllen pel respecte als drets humans i socials se li reclamés l’adopció d’una actitud responsable davant el context i els esdeveniments socials del nostre temps —que ja són prou convulsos—, i que, ja que pretén exercir una crítica dels costums, que es deixi de procacitats i que procuri acompanyar els seus judicis de propostes basades en valors constructius... Ens decidirem a fer-ho?