El debat social que s’ha generat a causa del creixent descontent de la ciutadania amb les formes i pràctiques polítiques del món actual ha arribat també a l’àmbit cultural. El fenomen de la globalització econòmica —que permet a uns pocs multiplicar els seus beneficis en mercats d’escala planetària, mentre un nombre creixent de persones i comunitats, arreu del món, veuen augmentar la seva vulnerabilitat i perden progressivament tota possibilitat de control sobre les decisions que poden devastar la seva vida— ha generat un moviment de contestació també global. Un moviment que, des de la diversitat de les seves propostes, clama que un altre món és possible, i reclama, sobretot, noves formes de participació social en totes les decisions que afecten les nostres vides.
Un grup de socis d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals, constituïts en un grup d’opinió dins l’entitat, creiem que aquest debat ens interpel·la i ens ha de fer preguntar-nos si la cultura està avui a l’alçada dels reptes que planteja aquest nou debat social, tant en el marc estricte de la creació com en el de la política.
La cultura també s’ha vist afectada pel procés hegemònic i homogeneïtzador de la globalització, de la mà sobretot de les grans indústries culturals —cinematogràfica, musical i editorial—, que distribueixen els seus productes arreu del món amb el suport d’un sistema mediàtic que —vinculat sovint econòmicament a les indústries que promou— fa temps que va perdre la seva actitud crítica i ha esdevingut un element més de les estratègies de marketing. Alhora, la lògica del mercat i la tirania de l’audiència s’han infiltrat en tots els processos d’intermediació cultural, des dels que practica l’administració pública —molt més interessada en organitzar espectacles per a un públic passiu i acrític que en donar suport al pensament i a la creació— fins als que s’executen des de la iniciativa privada, però també en moltes entitats culturals —paralitzades entre la manca de recursos i la necessitat de justificar amb xifres les exigències de la lògica dels que atorguen les migrades subvencions.
Els patrons culturals d’aquesta indústria global de la cultura són els d’un mercat que fabrica la música llatina a Miami i l’imaginari col·lectiu a les sales de guionatge políticament correcte de Hollywood. En diem global, però es tracta d’una concreció molt determinada de la cultura occidental, que barreja l’exhibició descarnada de la violència —de vegades disfressada de denúncia— amb uns models socials puritans i conservadors. L’aposta per la diversitat, de la que alguns presumeixen, es queda en mer decorat exòtic; el modista i el cuiner esdevenen icones culturals al costat de l’escriptor, el músic o l’arquitecte; i el súmmum de la rellevància cultural és vendre milions de discs, milions d’exemplars d’un llibre, triomfar en la gala planetària de MTV o, és clar, rebre un Oscar. Però, ¿què passa amb les iniciatives d’interès cultural real que no són beneïdes per l’audiència, perquè són difícils, perquè agredeixen el cofoïsme de la nostra societat o, simplement, perquè demanen un esforç i un ritme que no s’adiu amb aquesta mena de caducitat a curt termini que marca el mercat? I... ¿quina és la mesura de qualitat que pot contrapesar aquesta mena de tirania de l’audiència?
(Segueix)
No hay comentarios:
Publicar un comentario