La creació artística i cultural s’ha mogut sempre, com un funàmbul, sobre una corda tensa entre el poder i la societat. L’artista ha estat un bufó i un criat, però també un déu i un heroi; ha materialitzat l’imaginari col·lectiu, però els millors creadors han estat aquells que han ajudat a construir-lo, aquells que amb el seu compromís ètic —i fins i tot en contra del poder que els finançava— han imaginat un món millor per marcar-nos el camí per arribar-hi i aquells que ens han fet preguntes punyents per no deixar-nos caure en la complaença. Alliberat de la arbitrarietat del mecenes per l’anonimat del mercat, el creador esdevé ara víctima de la trivialitat exigida pel marketing —i del silenci que els poders econòmic i polític intenten imposar a qui se’ls oposa. Per això és més important que mai que l’art i la cultura —instruments privilegiats per “destapar” les fal·làcies i contradiccions de la nostra societat, per revelar els plecs més amagats de la naturalesa humana— renovin el seu diàleg amb la realitat i es reclamin transmissors de valors com el respecte i el compromís social.
La llibertat creadora, sens dubte inqüestionable, no pot ser una excusa per a què el sector cultural defugi els grans temes de debat del nostre temps, de la mateixa manera que l’exercici de la política cultural no pot esdevenir la simple administració d’un compte de resultats, on en el deure s’hi consignen els impostos d’uns ciutadans i ciutadanes reduïts a mers consumidors d’oferta lúdica i en l’haver els vots que els polítics aconsegueixen cada quatre anys. Polítics i creadors han de tenir clara quina és l’agenda cultural d’ara mateix i que, al contrari del que alguns semblen pretendre, no és un simple catàleg de gèneres artístics —òpera, cinema, teatre, jazz...—, complementat amb una mica de folklorisme, per enriquir l’oferta turística de les nostres ciutats.
Si la política cultural té una missió, aquesta no pot ser altra que la d’armar la societat perquè tingui capacitat de resposta davant de la realitat, i això exigeix que la gestió de la cultura estigui en mans de la ciutadania, que no es pot veure mai reduïda al simple paper de públic, en una democràcia d’espectadors. Si la cultura té avui una missió, aquesta és ajudar les persones, cada persona, a construir una nova mirada —una mirada crítica— per connectar amb la realitat i transformar-la.
Si les entitats de la societat civil i l’administració pública no són capaces d’aconseguir, cadascuna des de l’espai que li és propi, sensibilitzar i mobilitzar la societat i fer-la participar en la creació i el debat cultural, més enllà del consum passiu d’una oferta de caràcter lúdic, unes i altres hauran fracassat estrepitosament. Si la cultura queda presonera en un ghetto d’excel·lència i snobisme autoreferencial, o si seguim buscant models en un passat caduc o en el miratge de països idealitzats, correm el risc de perdre el tren del present i potser, fins i tot, el tren del futur.
L’agenda cultural és sempre una agenda política, perquè quan el sector cultural gira l’esquena al que està passant a fora —al carrer de les nostres societats opulentes, però també en les seves clavegueres de marginació, o més enllà dels països del club dels rics— queda presoner en mans del poder, convertit en bufó a la cort del rei Diners, o en mera peça decorativa, en una antigalla per ensenyar a les visites i poca cosa més —com els passa a molts dels nostres museus. Per això, a més de crear espais per la cultura —que segueix sent el programa cultural de molts partits, sobre el paper i a la realitat—, espais que després cal rendibilitzar, cosa que sovint s’acaba fent en termes d’audiència i cedint el protagonisme al mercat, cal que se’ns proposi un programa de cultura basat en l’impuls a la creació i en la reflexió al voltant dels grans temes del present.
(Segueix)
No hay comentarios:
Publicar un comentario