Manuel de Pedrolo explicava que, una vegada, uns testimonis de Jeovà li van respondre que ells no feien política quan els va preguntar per què l’intentaven de convertir a la seva fe en castellà i no pas en català. També, l’exabat de Montserrat, Cassià Just, va obtenir una resposta semblant no fa pas gaire temps, quan, en una visita al monestir de Samos, va proposar de fer una pregària en gallec. Sorprenentment, hi ha una mena de retòrica dels qui es dediquen a la defensa de les llengües minoritzades que fa que introdueixin el seu discurs amb una formula de captatio benevolentia que coincideix amb l’expressió dels exemples anteriors: nosaltres no fem política.
És una prevenció ben curiosa: ben segur que, tot i les intencions, en els casos anteriors no es feia cap altra cosa que política. De caire ben oposat, és cert, però política, indubtablement. El mateix concepte de llengua és polític perquè resulta indissociable d’un conjunt de valors i conceptes que basteixen la estructura organitzativa del món occidental: és un paràmetre que sovint resulta fonamental per a la construcció de la polis fins al punt que, de fet, les idees i teories que es tenen sobre les llengües són un reflex de concepcions socials i polítiques.
 |
Edició en llengua aragonesa de Le petit prince d’Antoine de Saint-Exupéry. |
La llista d’anècdotes que fan palesa la mistificació que han sofert termes com llengua i dialecte i la seva relació confusa amb conceptes com estat, nació, ètnia o cultura és massa extensa com per comentar-la aquí.
Tanmateix, cal dir que tot aquest embolic gira entorn a la identificació de llengua amb poder polític i poder cultural. Però no pas qualsevol poder polític i cultural: el poder polític que s’identifica amb l’estructura organitzativa d’un Estat occidental i les formes escrites pròpies del sistema cultural d’aquest món occidental. De tal manera que, una parla que no sigui el mitjà d’expressió d’una comunitat similar a les nostres i que no gaudeixi d’un sistema cultural com els nostres té totes les possibilitats de ser identificada nebulosament com a dialecte (com a exemple: què hi incloem dins del concepte dialectes africans?).
Pensem-ho a l’inrevés: una parla pròpia d’un estat amb les seves formes culturals estàndards no té gaire problemes per a ser individualitzada com a llengua diferent d’una altra forma veïna (exemple d’això podrien ser el cas d’algunes llengües escandinaves, força intel·ligibles entre la majoria d’elles però no ens hi referim normalment com a dialectes escandinaus). [1]
* * *
(Continua)
[1] No ens en podem estar d’explicar-vos una anècdota ben il·lustrativa: En la primera sessió d’uns cursos de llengua gallega a la Universitat Autònoma, el professor —i autor literari— feia una classificació de les llengües romàniques. Després de parlar-nos del gallec, català, italià, romanès, etc., una de les persones signants d’aquest text va preguntar-li per què no feia cap comentari sobre llengües tant interessants per molts motius com el friülès i el sard. La resposta va ser que no eren parles de prou entitat social ni literària com per a posar-les al mateix nivell de les descrites.
No hay comentarios:
Publicar un comentario