No esteu experimentant aquests últims temps una
sensació similar a la que heu sentit quan un remolí d’aigua se us ha endut un
objecte valuós pel forat d'un desguàs?
Si un alguna cosa important marxa pel forat d'un
desguàs, sabem que desapareix per sempre més de la nostra vida i ens sentim
dolguts i impotents. Així, sobtadament, en un instant, també han desaparegut de
les nostres vides molts serveis, drets i avenços socials que crèiem que es
mantindrien sempre: la garantia d'un ensenyament de qualitat per a tots,
l'assossec de tenir assegurats un serveis sanitaris eficaços, el gaudi d'unes
condicions laborals dignes, la tranquil·litat de saber que tindrem una pensió
suficient per a la vellesa, l'equilibri que comporta fruir d'un nivell salarial
que ens permeti viure sense angoixes, la seguretat que el futur del nostres
fills i néts seria millor que el nostre.
A sobre, hi ha hagut polítics i titelles mediàtics que
amb un to paternalista que put a naftalina ens han acusat a la gent del carrer
de ser els culpables de tot aquest desgavell perquè, segons ells, hem viscut
per sobre de les nostres possibilitats, i ens han advertit que cal que acceptem
els sacrificis amb resignació.
Fins i tot, un d’aquests tertulians mediàtics va
arribar a dir amb una inflexió recriminatòria que a Espanya la gent anava massa
al metge i que per això vivíem més anys que altres llocs d'Europa. Caram, quin
descobriment! Sí, ens agrada viure i gaudir de bona salut, potser això és l’«estirar
més el braç que la màniga» que ens han recriminat. Es veu que alguns
d’aquests poca-soltes mediàtics no tenen res intel·ligent a dir, així com la
majoria dels polítics professionals no mostren cap iniciativa davant la pèrdua
de sobirania dels estats i la destrucció del benestar de les classes populars.
L’«austeritat» que ens imposa el Mercat, amb la
submissió còmplice o impotent dels governs —i que ens està fent perdre tots
aquests serveis, drets i avenços socials—, se suposa que hauria de solucionar
la crisi econòmica, però molta gent creu que no fa res més que agreujar-la. Hi
ha qui pensa que l’objectiu real d’aquesta crida a l’austeritat és justificar
unes retallades destinades a recaptar els bilions d’euros necessaris per
«rescatar» la Banca i, de passada, per afavorir la privatització de tota mena
de serveis socials.
Aquest deu ser l’objectiu dels tecnòcrates que
maneguen la situació, però... no heu pensat alguna vegada que aquesta gent
realment viu al dia, sense programa ni projecte, i que al final se’ls acabarà
escapant l’assumpte de les mans i s’ensorrarà tot? Qui pot saber exactament com
acabarà tot això?
I qui sap si no seria millor que acabés petant d’una
vegada aquest sistema de democràcia extorsionada i capitalisme financer? Però
si s’ensorrés de manera brusca, no acabaríem patint un sistema capitalista
salvatge i totalitari a la xinesa? Quina alternativa tenim? No ho sé... El que
sí que tinc clar és que no podem resignar-nos i que cal organitzar-se i seguir
cercant formes de resistència intel·ligents... encara que sigui passet a
passet.
(Publicat a Diari de Terrassa,
19 de maig de 2012,
i a Catalunya-Papers, juny
de 2012.)
No hay comentarios:
Publicar un comentario