No coincideixo
políticament, ni de lluny, amb Pere Navarro, però si fa unes setmanes vaig
arribar a la conclusió que calia que dimitís, el meu punt de vista no es
fonamentava ni en el rebuig de la ideologia que representa ni en el de les
propostes polítiques concretes que defensa.
El motiu era que
s’havia convertit en un pallasso trist acostumat a rebre totes les bufetades
als sainets que es representen a l’escenari de la política catalana, i que, cada
vegada que n’hi clavaven una, hi havia espectadors que esclataven a riure i
oblidaven les malifetes dels pallassos murris.
¿A qui se li
acudia pensar en les garrotades, cops de puny i pilotades de goma dels mossos d’esquadra
que ferien, mataven i mutilaven ciutadans i ciutadanes —almenys durant el
període en què els va comandar Manel Prat—, si un es podia passar un mes sencer
rient amb la bufetada que li havia etzibat una senyora d’Ullastrell a Pere
Navarro?
¿Qui pensava en les
declaracions de l’examant de Jordi Pujol Ferrusola sobre presumptes viatges a
paradisos fiscals amb maletes carregades de bitllets, si un es podia petar de
riure amb la gracieta del pallasso sinistre de les jaquetes de coloraines quan
va insinuar que la senyora de la bufetada era l’examant de Pere Navarro?
¿A qui se li
acudia exclamar-se de la demolició programada de la sanitat pública a
Catalunya, executada pel govern d’Artur Mas, si un es podia indignar per la
poca-soltada de Pere Navarro de recordar-li a la senyora de la bufetada si
s’havia pres la pastilla pels nervis? O bé, ¿qui es recordava de queixar-se de
les retallades en sanitat, si allò
que li segrestava l’atenció quan navegava per internet o llegia diaris eren els
sarcasmes o les lamentacions hipòcrites sobre «la demolició interna d’un dels dos
grans partits que ha tingut Catalunya de la Transició ençà» duta a terme per
Pere Navarro?
¿Què hem de dir
de la minsa reacció pública davant la sentència sorprenent que va condemnar a dues
penes de sis mesos de presó per a cada un els senyors Millet i Montull, acusats
d'haver comès delictes d'apropiació indeguda, falsedat en document oficial,
prevaricació i tràfic d'influències en «el cas de l’hotel del Palau»? ¿Com
perdre el temps pensant en això, si un es podia quedar espaterrat perquè Pere Navarro
havia denunciat la senyora de la bufetada?
¿I qui es
preguntaria mai si «el cas Palau» —diferent del cas de l’hotel, encara que
relacionat—, no acabarà també amb una sentència ridícula i sorprenent —tot i
que de moment un jutge ha conclòs que, gràcies a Millet i Montull, CiU va rebre
5 milions d’euros en comissions il·legals de Ferrovial (empresa patrocinadora
de la Fundació Orfeó Català – Palau de la Música Catalana) a canvi
d’adjudicacions d’obra pública durant l'últim govern de Jordi Pujol—, si un podia
esbargir-se abduït per la important qüestió de per què Pere Navarro no havia
dimitit després de l’ensopegada de les eleccions europees?
Pere Navarro s’havia
convertit, doncs, per obra i gràcia de les seves propostes polítiques i dels
mitjans de comunicació controlats per CiU, en un magnífic element de distracció;
però no calia que dimitís per aquest motiu, no. Ara que ja ho ha fet, ja veureu
com de seguida es trobaran mil i una pantalles alternatives per desviar
l’atenció de la gent dels femers en què... presumptament... estan ficats alguns
destacats membres de CiU.
Terrassa, 11/06/14
Refusada la seva publicació a
Diari de Terrassa i Catalunya-Papers.
Refusada la seva publicació a
Diari de Terrassa i Catalunya-Papers.
No hay comentarios:
Publicar un comentario