GOVERNATS PER SAPASTRES I PILLARDS (2012)

Fa unes setmanes el ciutadà Jordi Pujol va fer unes declaracions al Diari de Terrassa. Una de les coses que va dir —en relació amb l’adhesió d’Espanya a la unió monetària de la Unió Europea l’any 1992— és aquesta: «Los alemanes ya me lo advirtieron. Nos da miedo una cosa, me dijo Theo Waigel, que era ministro de Hacienda alemán, ustedes no son serios. Y tenía razón».

I quanta raó té també Jordi Pujol quan diu que tenien raó. Prou bé que ho sap ell que a Espanya no som seriosos, de primera mà ho sap, al menys pel que fa a Catalunya.

¿A quin país seriós una persona a la qual s’acusa de falsejar el balanç d’un banc, d’assignar grans sobresous als consellers del banc quan es tenen grans pèrdues, de realitzar inversions irregulars i de ser responsable d’«una gestión imprudente e incluso desastrosa» —en paraules de l’Audiència de Barcelona—, de repartir beneficis suposats entre els accionistes quan en realitat es pateix un gran dèficit... en lloc dimitir dels seus càrrecs polítics i posar-se a disposició de la justícia, s’amaga rere la bandera nacional i es presenta amb èxit com a víctima d’una conspiració?

¿A quin país seriós és possible que els mitjans de comunicació diguin que no es vol pagar el peatge a les autopistes catalanes perquè els diners aniran a Madrid, quan saben prou bé que la majoria de les autopistes de pagament catalanes van ser promogudes pel govern de Jordi Pujol i que el seus beneficis van a parar a la caixa d’Abertis, una empresa propietat de La Caixa, que té com a president a un home molt, però que molt proper al rovell de l’ou convergent?

¿A quin país seriós un partit que s’omple la boca de sobiranisme i independentisme permet que el seu màxim dirigent, quan arriba al govern, nomeni consellera de Justícia una persona que va comparar les consultes populars sobre la independència de Catalunya amb els homenatges a terroristes bascos?

¿A quin país seriós la televisió controlada per un partit que ha eliminat els impostos de successions i patrimonis a les rendes més elevades, mentre tanca o deteriora hospitals i escoles públiques, té el cinisme d’organitzar una marató contra la pobresa?

¿A quin país seriós es descobreix que la vicepresidenta del govern ha mentit sobre el seu nivell acadèmic —deia que era llicenciada i en realitat no havia acabat la carrera— i no dimiteix immediatament ni és destituïda?

¿A quin país seriós un govern que constantment ens recorda que «Madrid ens roba» 20.000 milions d’euros, tolera i encobreix que el frau fiscal dels empresaris evasors fiscals catalans és de 16.000 milions?

¿I què dir del cas Millet-Palau de la Música? ¿És propi d’un país seriós que un partit sigui acusat de finançar-se gràcies a una trama corrupta i que al fundador d’aquest partit només se li acudeixi dir en un mitjà de comunicació, en to amenaçant, que val més oblidar-se del tema perquè si es remou «tots farem una mica de ferum»?

Té molta raó el ciutadà Pujol, no vivim en un país seriós, més aviat sembla que vivim en un país governat per sapastres i pillards amb la complicitat d’un poble que, en bona part, calla i ho permet!

(Publicat a Catalunya-Papers, juliol de 2012.)