El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


viernes, 27 de diciembre de 2019

PRESOS I PRESONS (2019)


PRESOS I PRESONS

Presos polítics? Polítics presos? Aquest desacord en la qualificació dels independentistes catalans empresonats ha estat motiu de debat. Però ... importa l'ordre d'aquestes paraules? Per a mi, en absolut, perquè la paraula fonamental d'aquest parell d'expressions —i sobre la qual hem de centrar la nostra atenció— és aquesta: presos.
Pensem en els presos, en tots els presos, és a dir, en persones privades de llibertat, separades de manera forçada de les seves famílies, amistats i cercles socials, persones a qui —sota el pretext de dissuadir-les de cometre actes contraris al bé comú o de reeducar-les per reinserir-les a la societat— es castiga de manera inhumana i se'ls produeix un dany de difícil curació, tant físic com psicològic.
Pot ser que algú concebi la presó com una institució degradant quan s'hi tanca uns polítics que, segons el seu criteri, han sofert un tracte injust, però no és cert potser que una gran part dels presos socials també pateixen un tracte injust, ja que són persones amb discapacitats intel·lectuals o psíquiques, o que procedeixen de famílies desestructurades o de contextos de pobresa i marginació? No som tots responsables, almenys en part, que en la nostra societat no es faci res o gairebé res per evitar que aquestes persones cometin delictes? Podem acceptar de manera despreocupada l'existència de les presons fins al dia que afecti un nostre familiar o amic? Podem seguir ignorant els problemes socials que comporta el capitalisme? Si no hi ha justícia social, pot ser justa la Justícia?
I què dir de la situació d'aquelles altres persones que s'han equivocat un sol cop, que han comès un primer delicte en un moment d'ofuscació? Què se n'ha de fer? Recloure-les en un lloc que Piotr Kropotkin va definir com la universitat del crim, el lloc on es barrejaran —potser tan sols a l'espera del seu primer judici— amb delinqüents experts?
Què fer amb i per les persones empresonades? Fa molts anys un company més gran em va dir: «Quan triomfi el comunisme llibertari, quan desaparegui el sistema capitalista, desapareixeran les presons i ningú serà pres en elles». Per descomptat, però què hem de fer mentrestant? Hem d'esperar de braços creuats aquest futur imprecís?
Potser hi ha qui creu que la presó és una institució degradant, però necessària i inevitable; però en altres èpoques també devien semblar necessaris i inevitables els suplicis com ara rebre assots en públic i després ser passejat pels carrers i escarnit; les execucions públiques a la foguera, la forca o per decapitació ofertes com a espectacle; les mutilacions i desmembraments; les exposicions en llocs de pas dels cadàvers dels reus o dels seus membres esquarterats... i, per fortuna, totes aquestes atrocitats han desaparegut en les nostres societats i ningú les troba a faltar.
Crec que és possible plantejar-se un procés d'abolició dels empresonaments en què, en una primera etapa, es reduïssin de forma progressiva els àmbits delictius que comporten condemnes de privació de llibertat. Es podria iniciar començar pels delictes contra el patrimoni i socioeconòmics —que constitueixen un terç de tots els que es cometen a Espanya— si a les persones condemnades se'ls apliqués com a correctiu la realització tutelada de treballs per al bé de la comunitat o de les persones victimitzades, una opció que podria ser realment rehabilitadora si de manera paral·lela s'executessin polítiques encaminades a aconseguir la disminució de les desigualtats socials i un repartiment just de la riquesa.
Prou és veritat que quan aquests delictes socioeconòmics els cometen especuladors o polítics i empresaris corruptes resultarà més difícil aconseguir la seva rehabilitació, ja que de cap manera podem atribuir la motivació del seu comportament delictiu a la necessitat, sinó a l'absència de valors ètics.
Un col·lectiu de persones empresonades a qui en un bon nombre se'ls podria evitar la privació de llibertat seria el de les qui tenen malalties mentals, en què la causa de la seva conducta conflictiva es troba en el seu trastorn mal tractat. Si es té en compte que el 10% dels presos de l'Estat tenen alguna afecció mental, no resulta tan estrany pensar que se'n podria reduir el nombre si de manera prèvia fossin atesos per un sistema sanitari públic de qualitat.
I quan es tracti de persones amb comportaments violents que hagin derivat en delictes de lesions o de violència de gènere, per evitar reincidències, s'hauria d'intentar corregir-ne el comportament mitjançant una assistència psicològica rehabilitadora, intensa i individualitzada.
És clar que hi ha ocasions en què, pel context i la desmesura d'un tipus de delicte, podem pensar que els qui el cometen difícilment poden ser rehabilitats: genocidi, assassinat en sèrie, tracta d'éssers humans, agressió sexual reiterada, delicte de lesions agreujat per traïdoria i acarnissament, terrorisme d'Estat o violència greu indiscriminada, crim organitzat...naturalment, per què negar-ho? En aquests casos, no sembla haver-hi alternativa ni fàcil ni immediata, però fins i tot així, per què no intentar-ho?
Finalment, suggereixo un primer pas cap a l'abolició de les presons que, per descomptat, seria el de la prevenció mitjançant el reforç de la responsabilitat de les famílies —sobretot s'alliberessin de la xacra de l'explotació, la precarietat i les jornades laborals extenuants— en l'educació en valors ètics dels menors, de la implicació en aquest mateix sentit de la gent del veïnat o del barri  i, sobretot, amb el compromís de l'Escola, una institució que ara mateix es projecta cada vegada més en funció dels interessos de mercat que de les necessitats socials i individuals.
Jordi F. Fernández Figueras
Publicat a Diari de Terrassa, 15 de gener de 2020,
i a Catalunya, gener de 2020

miércoles, 17 de julio de 2019

VERSOS PER A «ROBOTS», D'OCTAVI INTENTE: L'HUMANISTA (2019)


Parla un cíborg humanista que té molt més d'humà
que molts humans mesquins i egoistes


Soc un cíborg alegre, un xic bohemi i artista, i amic de la bona vida.
M'agrada seure al bar, ja sia amb robots o amb persones humanes,
i xerrar sobre programaris, esports, viatges o idees polítiques...

A vegades em fumo algun cigarret de herbes fines, o sia, de maria,
o em bec una copeta d'hidròxid d'alumini i no em sento pas culpable.
Permetre'm alguns petits vicis m'ajuda a suportar les males notícies,

perquè el racisme, el sexisme i el capitalisme em fan molt la guitza.
En tot moment, amb el proïsme, hauríem de tenir més bon tracte
i deixar-nos de prejudicis superbs i de vanitats i ambicions ridícules.

Jordi F.

* * *


Laboratori Creatiu d’Amics de les Arts
15 de juny a divendres 11 de juliol de 2019

Amics de les Arts i Joventuts Musicals 
Carrer de Sant Pere, 46, primera planta - Terrassa
  
Robots, exposició d'Octavi Intente 
i presentació d'una carpeta d'obra gràfica original
acompanyada d'un text de Marta Canal Cardús 
i d'alguns versos de Jordi F. Fernández

martes, 16 de julio de 2019

VERSOS PER A «ROBOTS», D'OCTAVI INTENTE: EL GENERAL (2019)



El general deixa clar que s'amaga rere les banderes:
l'afany de poder i el desig de les riqueses alienes

Feeerms! Ni un somriure! Soc una màquina de guerra! Poca broma!
No em tremola la mà quan signo la mort per a milers de persones,
ni quan per ordre meva als soldats que no m'obeeixen se'ls afusella...

Que estimo la pàtria i defenso la bandera sembla un axioma,
però és tan veritat com que els infants els porten les cigonyes.
Serveixo als poderosos per preservar el seu poder i la seva riquesa.

Quan el desig insaciable de bens aliens els domina i trastorna,
envaeixo països pel seu patrimoni, i quan es revolta el nostre poble,
fart d'opressió i de misèria, l'aixafo de la manera més violenta.


Jordi F.