Força vegades
m’he preguntat com devia pensar Agustí Bartra de jove, abans d’integrar-se al
món literari, quines devien ser les seves lectures, quins devien ser els seus
models i el seus objectius com a creador... L’afany de conèixer qui hi ha
darrere d’una obra t’atreu i desafia.
Anna Murià, en
la seva Crònica de la vida d’Agustí Bartra,[1] ens ofereix una imatge del poeta que no
deixa de ser externa tot i que de tant en tant algun fragment aprofundeix més
en la seva visió del món i de la literatura. A L’obra de Bartra,[2] l’escriptora ens apropa en profunditat
a la seva consciència creadora i fa la seva biografia intel·lectual amb la
intuïda tutoria del poeta, però tot i això, encara no n’hi hauria prou. Caldria
llegir amb intensitat la seva obra d’assaig i el seu monumental epistolari per
perfilar una imatge més nítida i per això més complexa i incompleta de la seva
inabastable personalitat literària.[3]
Però ens
serviria tot això per saber alguna cosa del Bartra jove, del Bartra anterior a
la guerra i l’exili? De no gaire?
Aspectes llibertaris en la formació de l’ètica i l’estètica bartrianes
Diu Anna
Murià, en un dels escassos paràgrafs dedicats a parlar dels inicis
intel·lectuals del poeta: «Als dotze o tretze anys ja llegia Tolstoi».[4] I una
mica més endavant afegeix: «A Sabadell hi havia una biblioteca de tres mils
volums, la del “Círcol” Republicà: es féu soci del “Círcol” i en llegí tots els
que l’interessaven».[5]
Dues dades aparentment insignificants, fàcils de negligir.
Si evitem
caure en la displicència d’una mirada barcelonina, podríem assabentar-nos que
el «Círcol» Republicà Federal de Sabadell no era una entitat qualsevol; era una
important entitat local —«la catedral republicana al Vallès», en deien— que va ser el feu dels republicans
federalistes seguidors de Pi i Margall, els quals, a l’època que Bartra residia
a Sabadell, van ser representats a les Corts espanyoles per Lluís Companys en
dues legislatures (1920 i 1923), en substitució de l’anterior diputat per la
zona, Francesc Layret —tot just assassinat per pistolers a sou de la patronal—,
tots dos advocats de la CNT ;
unes representacions gens estranyes ja que els republicans federals
sabadellencs gaudien d’una doble militància, pertanyien tant al Partit
Republicà Federal com a la Federació Obrera
D’altra banda,
tots sabem qui era Tolstoi, però ho sabem amb la percepció d’un home inquiet i
rebel de principis del segle xx? Tolstoi, llavors, no només era l’autor
de Guerra i pau i Anna Karenina, sinó també de Què es l’art? i un dels escriptors
predilectes en els ambients llibertaris, força present a les seves col·leccions
i a les seves publicacions periòdiques.[6]
Tolstoi, a Què és l’art?, defensava que la pràctica
artística veritable deriva d’una part fonamental de l’esperit humà i que té com
a funció transmetre des de l’àmbit de la raó al del sentiment certs conceptes
bàsics com la fraternitat, per tal de comunicar-los amb més intensitat al
proïsme, i que, en conseqüència, la funció de l’art ni es crear bellesa per a
les elits ni procurar entreteniment als desvagats.
Tot això ve a
tomb de la taula rodona del Segon Simposi Agustí Bartra, celebrat enguany
[2008] a Terrassa, quan Oriol Pi de Cabanyes va afirmar que de l’obra d’Agustí
Bartra emana un aroma a ateneu llibertari... Pot semblar una observació
estranya, perquè qui més qui menys sap que els fruits artístics i literaris
dels ateneistes van ser d’escassa qualitat, però va ser compartida a l’acte per
altres participants al debat perquè, sens dubte, tot i que de manera intuïtiva,
sembla evident l’existència d’una forta afinitat entre la idiosincràsia que
guiava els promotors d’aquelles entitats i l’esperit que regeix les creacions
bartrianes.
Certament, no
són insignificants els punts de contacte de part de l’obra del poeta —ja des
d’algunes de les manifestacions primerenques— amb les idees derivades d’una
estètica llibertària.[7]
Llibertària, no cal dir-ho, amb els límits amplis que atermenaven aquesta
paraula durant el pas de segle a segle... perquè si també evitem caure en la
displicència d’una mirada tòpica, potser recordarem que a Catalunya hi havia
altres anarquismes al marge de la rígida ortodòxia anarcosindicalista, uns
anarquismes individualistes d’arrels nietzscheanes, estoiques i cristianes.
El pensament
ètic i estètic que va menar els passos creatius de Bartra al llarg de tota la
seva trajectòria mostra coincidències fonamentals amb alguna de les
orientacions bàsiques de l’ètica i l’estètica llibertàries.
Si Proudhon i
Tolstoi creuen que l’art té una funció espiritual i que, lluny de ser un mitjà
de plaer i diversió, és una eina de realització vital, Bartra diu: «Crec que
tota gran poesia és sempre religiosa, és a dir, que es refereix al misteri de
la vida i de l’esperit, i que aporta una “solució” o, millor, una salvació».[8] I
encara: «La poesia és revolucionària, perquè enmig de la correntia devastadora
del temps oposa la seva consciència de l’eternitat, i perquè en èpoques
d’aclofament i d’automatisme social reivindica heroicament i crea la facultat
de transmetre noves i vives concepcions i, contra les ferotges idolatries, no
arriba mai tard a la cita de la llibertat».[9]
Si Proudhon
afirma la conveniència que en tota obra artística se sintetitzin renovació i
tradició, Bartra aplica aquest criteri a la seva obra[10] i, a
més, en els seus textos teòrics sovint es fa palès que, sent un poeta
d‘expressió moderna, rebutja per insatisfactòries les manifestacions de la
poesia moderna a causa de la seva manca d’humanisme: «La poesia moderna més que
grans creadors té grans ciselladors, però encara esperem el gran bàrbar refinat
que ha de donar el gran cant, l’indestructible missatge, l’evangeli solar del
futur».[11]
Si Bakunín i
Tolstoi caracteritzen l’activitat artística com a fruit d’una necessitat
irresistible i indestriable de la vida quotidiana, Bartra declara: «Ésser
posseït de les pròpies autenticitats i poder projectar-les líricament en
essència-existència és, des de fa anys, l’ambició lúcida i profunda de la meva
vida de poeta».[12]
I encara: «Si la poesia és també un treball —i cal que ho sigui—, hem de fer-ne
el centre de la nostra vida».[13]
Si Kropotkin,
Sorel, Tolstoi i Wagner coincideixen en la necessitat que l’obra dels creadors
tradueixi els sentiments de la seva comunitat, que el creador sigui la veu que
expressa no la seva experiència individual, sinó que recull i condensa aquelles
emocions comunes de tots el seus contemporanis, Bartra exposa: «La meva poesia
[...] no és una veu sola, sinó múltiple, perquè sent que ve de molts i vol tornar
cap als molts».[14]
I encara: «Una gran ànima individual sempre és col·lectiva».[15]
Si Tolstoi
insisteix en la superioritat de la funció comunicativa sobre la funció
expressiva, Bartra proclama: «Hi ha una cosa [...] de la qual fugiré sempre: la
renúncia deliberada a comunicar-me».[16] I
encara: «La meva poesia [...] és humanista en el sentit que cerca el diàleg, l’altre tu».[17]
Si Bakunín i
Kropotkin creuen en una funció de vidència o visionària del poeta que el fa
superior als tècnics psicològics i socials, Bartra subratlla: «El poeta
ultrapassa la comunicació ordinària dels sentiments i la tradició —el diàleg
primari— per tal de codificar els vents del seu temps entre la història
profunda i les dures fonts del futur. [...] i la seva relació amb un públic —o
un poble— és més qualitativa que quantitativa i sovint depèn, més que del seu
missatge concret, de la capacitat anticipadora del seu dir singular».[18]
He triat a l’atzar aquestes citacions de
Bartra per exemplificar les seves coincidències amb els grans pensadors de
l’anarquisme decimonònic, però en podia haver exposat desenes d’altres de
semblants.[19]
També podríem
considerar la presència en l’obra de Bartra de traces del pensament social,
avui negligit, de diversos autors individualistes, molt ben rebuts a l’època
als cercles llibertaris: John Ruskin, per la seva aspiració a convertir el
treball en una activitat plaent, reforçadora dels vincles socials i font de
realització personal; Henrick Ibsen, pel seu rebuig de les convencions socials
burgeses i pels seus personatges, vitals i defensors ferms de les seves
creences; i Gerhart Hauptmann, pels seus protagonistes corals. Sense
menysprear, per què no?, les possibles aportacions més humils de creadors
autòctons com Jaume Brossa, Felip Cortiella, Pompeu Gener, el jove Eduardo
Marquina i Albano Rosell.
Sabem que
durant tota la seva vida Bartra va ser un lector infatigable de llibres de
teoria literària, d’estètica, de filosofia, d’antropologia, per què ens hauria
de sobtar que conegués prou tots els
autors esmentats? Dit això, i precisament per això, accepto totes les reserves
sobre la meva proposta i sobre la possibilitat que altres referents aliens a
l’àmbit llibertari el poguessin influir en el mateix sentit. Autors ben propers
a Bartra han assenyalat altres opcions ben plausibles que no tenen per què ser
incompatibles.[20]
Però més enllà
de si va llegir textos teòrics de Tolstoi o no,[21] de si
va conèixer o no l’obra dels anarconietzscheans, o de si el seus pressupostos
ètics i estètics els va aprehendre perquè estaven en l’ambient, és evident que
hi ha una sintonia profunda amb una estètica llibertària que no podem ignorar
per amagada que quedés aquells primers anys sota la pàtina passatgera del
doctrinarisme soviètic que se li va adherir amb el tracte amb la gent de Mirador, Meridià i Amic.
Les obres de
Bartra són les creacions d’un rebel, d’un individualista antihedonista, que se
sent orgullós de la seva veu privilegiada i original, però alhora condensadora
d’allò que tem i desitja la seva comunitat. Són obres amb molts trets propis
d’un messianisme mil·lenarista.
+C.+40-1+n%C3%BAm.+33+(AMT+75754).jpg)
Les obres primerenques de Bartra vistes des d’una perspectiva
llibertària
Cant corporal (1938), és un recull de poemes força
heterogeni. La fama de ser un llibre d’inspiració whitmaniana és certa pel que
fa a alguns poemes, no gaires. La majoria d’aquests poemes són libidinals,
l’amor és clarament sexual, encara que no exempt de tendresa, però ens podríem
preguntar si en aquests mateixos poemes, a banda de l’empremta de Whitman, no
hi ha moltes traces d’una sensibilitat sensualista arribada bé per la via de
lectures de nietzscheans sui generis
com Joan Maragall,[22] bé pel
reflex local de les idees sexualistes subversives profusament divulgades des de
força mitjans de comunicació llibertaris; o, encara més, per la influència de
la poesia passional i mística del Pròxim
Orient.[23]
La poesia de
Bartra coincideix amb la de Whitman en el seu vitalisme, però l’obra del
nord-americà sovint és massa egocèntrica i excessivament descriptiva i
ditiràmbica; Bartra, en canvi, adopta un dialogisme distanciador, a més d’una
major profunditat de mirada. No cal remarcar, oi?, la filiació llibertària de
Whitman. Kropotkin el va destacar com un dels escriptors filoanarquistes més
prominents i Émile Armand, un dels grans defensors de l’anarquisme
individualista, el va assenyalar com un dels seus referents ideològics.
Deixant de
banda aquests poemes panvitalistes, a Cant
corporal són més abundants els poemes que mostren una inspiració en formes
populars; els que semblen adreçats a infants —o, si més no, inspirats
nostàlgicament en el món dels infants—; els que s’apropen al lirisme de la
poesia pura i anuncien precisament una tendència que Bartra recuperarà en
algunes de les seves darreres obres; els impressionistes, que es permeten en algun
cas aproximacions formals al creacionisme; i fins i tot algun poema espars que
mostra un costumisme irònic. Altres són, francament, d’un romanticisme
carrincló i tòpic, no gens interessant. Tanquen el llibre quatre poemes
motivats per les circumstàncies de la guerra, algun d’ells força distants de la
resta del llibre a causa del seu patetisme. Era, però, en conjunt, una poesia
diàfana, accessible, qualitat que va anar perdent en allunyar-se en aquest
sentit del model maragallià, cosa que desafortunadament va dificultar encara
més la seva recepció a l’interior de Catalunya un cop era a l’exili.
L’oasi perdut (1936) és un llibre que no s’adiu gaire a
la trajectòria literària posterior de Bartra i també es pot caracteritzar per
una heterogeneïtat poc harmoniosa. Els dos primers textos són contes —contes
literaris típics, amb la seva caracterització temporal típica i el seu final
brusc i sorprenent—, com escrits per entretenir l’oci d’algun senyor Esteve.
«L’oasi perdut» i «La formiga» ens poden deixar indiferents, però el domini de
la tècnica és innegable.
«Un dia de
primavera» tracta d’una manera bastant fútil d’una personalitat femenina
reprimida davant la sexualitat i la vida en general, «La mort de la mare» és el
relat autobiogràfic de la mort de la seva mare i «Ombra i llum» tracta de la crisi d’un fals artista
escriptor. Totes tres narracions contenen alguns conceptes que Bartra reiterarà
a la seva obra posterior: la mort com a forma de la vida, la saviesa espontània
dels infants i dels beneits, el sentiment de fraternitat fins i tot vers els
qui d’entrada ens poden semblar més aliens, la necessitat d’una activitat
artística que neixi de l’experiència vital i no de les idees tipificades...
algunes d’elles ja enumerades com a característiques d’una estètica
llibertària.
Durant aquests
anys, Bartra va publicar altres contes i narracions a les revistes Mirador, Meridià i Amic. Gairebé
cap d’ells no s’allunya de les caracteritzacions anteriors i els que ho fan no
mereixen cap atenció. La primera obra publicada per Bartra va ser la narració
«A la ciutat de les màquines [hi] havia un home...» editada dins el llibret
col·lectiu Quatre contes socials
(1934),[24] llibret
que de fet no conté estrictament contes. Els altres textos guanyadors del premi
són la bonica hagiografia «Lenin», d’Agustí Esclasans; les pàgines viscudes i
tedioses d’«El pacte de la fam», de Josep Comabella; i el pamfletari i
doctrinal «Batalla obrera» de Salvador Roca i Roca. No cal dir que, tot i la
seva immaduresa, la narració de Bartra destaca decididament sobre les altres.
«A la ciutat
de les màquines [hi] havia un home...» és més proper als conceptes essencials
bartrians que les dues obres publicades més tard. Anna Murià, a L’obra de Bartra, parla d’«un treball de
principiant, una narració una mica sentimental i melodramàtica, plena de
defectes però en la qual ja apunten idees bartrianes, que seran constants
sempre més, i concepcions que es desenrotllaran en la maduresa, com la de l’home-titella, la cançó salvadora,
l’alliberació en l’esperança, l’infant-home, la mort continuïtat…».[25]
Vegem-ho!
El conte ens
presenta una ciutat que sembla un sepulcre sinistre, habitada per homes tristos
i pàl·lids, esclaus de les màquines. En aquesta ciutat hi havia un home, un
home com els altres, que ja havia oblidat la seva infantesa. De jove havia
participat en lluites per aconseguir la revolució social, però els rebels
havien estat derrotats i ell també acaba oblidant la seva joventut i torna a la
fàbrica per convertir-se en un camàlic. Però un dia, quan es creia anul·lat del
tot, s’adona que rere el soroll de les màquines entona una cançó trista,
impulsat per una necessitat interior, i reneix en ell l’esperança.
Un altre dia,
caminant per la ciutat de les màquines, troba una dona i sent com dintre seu
les tenebres reculen i sense saber com es troben passejant pels camps i
s’uneixen. Aqueixa nit l’home somnia en una sala on hi ha una pintura que
representa un rostre ple d’abaltiment i que un infant pensarós li posa una flor
a la boca. Llavors el rostre del quadre es posa a cantar una cançó de joia i
mentrestant la sala s’omple d’infants. Quan cessa la cançó, els infants es
posen a cantar, però és la mateixa cançó trista que l’home entona davant la
màquina i el dolor torna al rostre de la pintura. Se sent un gran crit i la
flor cau a terra. Un infant li pregunta al rostre per què no torna a cantar,
però no pot tornar a cantar sense la flor a la boca, la flor que el noi, sense
adonar-se’n, està trepitjant.
Pocs mesos després
l’home té un fill i la seva vida recobra l’entusiasme i la seva cançó es
converteix en una afirmació d’alegria plena. Passen els anys i l’home es
resisteix a envellir, però un dia la cançó se li trenca de sobte i cau mort
davant de la màquina, que segueix funcionant fèrria. Té un somriure inefable
imprès al rostre i just en aquest moment un infant es posa a cantar per primera
vegada una cançó que ningú li ha ensenyat, que li surt de dins.
Realment la
tragèdia del protagonista no està en la condició humana, com postularia un
determinisme fatalista, sinó en les condicions socioeconòmiques i, per tant, no
hi ha una condemna tràgica i ineluctable, hi ha una llavor d’esperança de
redempció. Per a Bartra, aquesta llavor d’esperança, neix de l’amor, de la
comunicació amb l’altre, i de la veu, de la veu que sorgeix profunda de dins
l’ésser i que cal recobrar en la innocència original, la d’abans que les forces
de l’autoritarisme i l’opressió trenquessin l’harmonia natural d’una societat
regida per les lleis naturals de la solidaritat, la igualtat i la llibertat.
Qui conegui
mínimament l’obra de Bartra pot veure insinuats en aquest conte, encara que
apareguin expressats d’una manera rudimentària, trets del seu pensament
essencial. I alhora, qui conegui mínimament la ideologia llibertària del segle xix, també la hi veurà reflectida.
No hi ha missió més alta per a l’esperit
Hem volgut
inquirir alguna cosa sobre com podia pensar Agustí Bartra abans d’integrar-se
al món literari, quines podien ser les seves lectures, els seus models i el
seus objectius com a creador, i hem aventurat una hipòtesi fent una mirada
sobre les obres primerenques. Potser hauria valgut més haver fitat les obres de
maduresa i no aquelles maldestres que va repudiar, però les idees i els sentiments
sota les quals van ser concebudes són els mateixos, no les va repudiar, sinó
que les va anar desenvolupant i aprofundint.
Pensant-hi i
aprofundint-hi també nosaltres, podem entendre per què Agustí Bartra va ser i
és un poeta tan maltractat pels nostres intel·lectuals. Se li perdonaria la
complexitat, però de la seva obra es desprèn un aroma llunyà a ateneu
llibertari, una fe cega en el destí de l’home auroral, que per força havia i ha
de desplaure moderns i postmoderns.
«La poesia
[...] en alguns poetes [...], els més alts, és un intent de reconquesta total
de la innocència per l’amor.»[26]
Jordi F. Fernández Figueras
(Publicat
a Revista del Col·legi Oficial de
Doctors i Llicenciats en
Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, novembre de 2008)
[1] Anna MURIÀ. Crònica de la vida d’Agustí Bartra.
Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004, (edició definitiva).
[3] «Cuanto más densa, compleja y
profunda es la vida de un hombre, más agudamente sentimos la insuficiencia del
dato lineal y más necesaria se nos antoja la biografía espiritual.» (Agustí BARTRA. ¿Para qué sirve la poesía? Mèxic D. F.: Siglo XXI, 1999, p. 130).
[6] Sobre la influència general de Tolstoi en el
pensament llibertari peninsular vegeu Lyly LITVAK. Musa libertaria. Barcelona: Antoni Bosch Editor, 1981; i Xavier
DIEZ. El anarquismo individualista en
España (1923-1938). Barcelona: Virus Editorial, 2007. Sobre l’impacte
concret de Què és l’art?, vegeu
LITVAK. Ob. cit. pp. 285-286.
[7] Sobre l’estètica anarquista vegeu André RESZLER. La estética anarquista. Mèxic: Fondo de
Cultura Económica, 1974.
[8] Agustí BARTRA. «D’una carta a Joan Fuster: Mèxic D.
F., 16 de novembre de 1950». Dins Sobre
poesia. Barcelona: Laia, 1980, p. 31.
[9] Agustí BARTRA. «Resposta a un jove poeta. Una noia amb la veu
viva». Gaseta de Lletres, núm. 4
(maig 1956), pp. 1-2. Reproduït a BARTRA. Sobre
poesia. Ob. cit., p. 47.
[10] Sobre aquesta coincidència no hi ha cap referència
teòrica explícita del mateix Bartra, però tant Miquel Desclot («Les constants
en la poètica de Bartra segons apareixen a Sobre
poesia», dins «Actes del Simposi Bartra», Faig, Manresa, núm. 30, octubre 1988, pp.25-50) com D. Sam Abrams
(«Presentación» a BARTRA ¿Para qué sirve
la poesía? Ob. cit., pp. 9-13) en
perceben la presència implícita en els seus textos teòrics.
[11] BARTRA. «D’una carta a Antoni Ribera: Mèxic D. F.,
13 de març de 1947». Dins Sobre poesia.
Ob. cit., p. 25.
[12] BARTRA. «D’una carta a Pere Calders: Mèxic D. F.,
19 de març de 1965». Dins Sobre poesia.
Ob. cit., p. 92.
[13] BARTRA. «Carta a Miquel Desclot, Terrassa, 14 de
juny de 1971». Dins Sobre poesia. Ob. cit., p. 163.
[14] BARTRA. «D’una carta a Joan Fuster: Mèxic D. F., 17
de febrer de 1952». Dins Sobre poesia.
Ob. cit., pp. 36-37.
[15] Antoni RIBERA. «A Terrassa. Conversa amb Agustí
Bartra». Serra d‘Or, núm. 140 (maig
1971), pp. 15-17. Reproduït a BARTRA. Sobre
poesia. Ob. cit., p. 161.
[16] BARTRA. «D’una carta a Albert Manent: Bayville, 18
de maig de 1950». Dins Sobre poesia. Ob. cit., p. 28.
[17] BARTRA. «D’una carta a Joan Fuster: Mèxic, D. F.,
17 de febrer de 1952». Dins Sobre poesia.
Ob. cit., p. 36.
[18] RIBERA, «A Terrassa. Conversa amb Agustí Bartra». ob. cit. Reproduït a BARTRA. Sobre poesia. ob. cit., pp. 160-161.
[19] He
deixat de banda altres coincidències que no pertanyen estrictament a l‘àmbit dels
pressupostos estètics, sinó més aviat a les constants temàtiques; per exemple,
l’alta i idealitzada valoració de la vida rural, oposada a la vida en la ciutat
industrialitzada i deshumanitzada, que van proclamar Bakunín, Kropotkin, Morris
i Ruskin.
[20] Miquel Desclot coincideix amb Feliu Formosa a
destacar l’empremta del romàntics alemanys. Vegeu Miquel DESCLOT. «Pròleg:
només quatre mots», dins BARTRA. Sobre
poesia. Ob. cit., pp. 5-13.
[21] Compareu, però, les dues citacions següents: «La finalidad del arte en
nuestro tiempo consiste [...] en establecer [...el] amor, que todos
consideramos el objeto supremo de la vida humana.» (Lev N. TOLSTOI ¿Qué es el arte? Pamplona: Eunsa, 2007,
p. 206); «Potser l’únic deure de la
poesia consisteix a ensenyar que l’amor és la més alta forma del destí.»
(BARTRA. «Resposta a un jove
poeta...». Ob. cit. Reproduït a
BARTRA. Sobre poesia. Ob. cit., p. 50).
[22] L’empremta profunda de Joan Maragall és evident en
tota l’obra de Bartra. Vegeu BARTRA, «Joan Maragall», dins ¿Para qué sirve la poesía? Ob. cit., pp. 223-229. Ell mateix hi
reconeix aquest deute quan exposa de forma concisa, però rotunda, tot allò
essencial que creia que l’apropava i que l’allunyava del seu precursor, tot i
que autors com Miquel Desclot i Peter Cocozzella han minimitzat aquesta
divergència.
[23] La citació que encapçala el llibre és precisament
del místic sufí Djelal Eddin Rumi: «El potent braç de l’Amor esberla els
nostres cossos i per les esquerdes de la nostra carn surten raigs d’or».
[26] BARTRA. «Resposta
a un jove poeta...». Ob. cit.
Reproduït a BARTRA. Sobre poesia. Ob. cit., p. 48.
.jpg)
