TENDÈNCIES ESTÈTIQUES EN LA POESIA CATALANA ACTUAL (2013)

Quan es parla de corrents o generacions de la poesia de postguerra en català, tot resulta prou clar —o absurdament simplificat— fins a mitjan anys setanta, quan comença a afirmar-se l’absència de tendències. Tot i això, el terrassenc Grup de Literatura d’Amics de les Arts ha dedicat un cicle de cinc sessions a inquirir si realment el panorama és d’una diversitat absoluta o si existeixen alguns corrents encara que no se’ls pugui —o no se’ls vulgui— caracteritzar, al marge de la utilitat o inutilitat de la tasca de cartografiar-los o historiar-los.

Taula rodona amb Ester Andorrà, Francesc Garriga, Jordi Marrugat i Josep Pedrals, presentada i moderada per Jaume Aulet. 

Jaume Aulet, a la primera sessió, va fer una detallada presentació de les quatre persones que eren a la taula: l’assagista Jordi Marrugat, els poetes Francesc Garriga i Josep Pedrals, i l’editora Ester Andorrà, abans de cedir-los la paraula.

En primer lloc, Jordi Marrugat va assenyalar la dificultat de parlar de tendències actuals de la poesia catalana, tant per la manca de perspectiva històrica com per la complexitat d’un tema al qual considera que ha realitzat només una aproximació en estudiar-lo en el seu recent i voluminós Aspectes de la poesia catalana de la posmodernitat, tal com indica la primera paraula del títol.

Marrugat va afegir que hi ha una diversificació tan extraordinària —que prové de l’esperit de la generació del 70— que resulta impossible entreveure possibles tendències i va aportar testimonis crítics d’aquesta dispersió individualista que van des d’Enric Sullà (1974) a Marc Romera (2013). A aquesta infinitud de propostes correspon, a més, la construcció d’una tradició a la mida de cada poeta, amb una interpretació pròpia del passat. Va resumir indicant que hi ha un sistema poètic viu i adaptable —que es podria caracteritzar com a «líquid», sense cap connotació negativa—, malgrat un excés d’endogàmia que en dificulta la incidència social.

Garriga, al seu torn, va recordar que als poetes dels 60 els era permesa una veu pública que es negava a la resta de la societat catalana. Ara, en canvi, la poesia fa pensar o diverteix, però ja no és imprescindible. A continuació, va afirmar que a l’origen de la dispersió evident no hi ha una actitud positiva, sinó una crisi de voluntat, valors, referents i mestratges, i per això cadascú mira de sortir-se’n com i per on pot. Pel que fa a les tendències, va dir que són simplificacions sense sentit pròpies de professors.

Andorrà va negar implícitament cap criteri «tendenciós» en la tria dels autors de Labreu i va defensar una poesia que expressa el jo davant la que pretén representar una veu col·lectiva. Va afirmar que, tot i els tòpics i la mala actitud dels mitjans, ara mateix la recepció de la poesia és millor que fa trenta anys i va destacar també que no hi hagi sectarismes, sinó un sentiment de germanor entre poetes d’estètiques i generacions molt diferents al voltant d’una forma de fer que es va iniciar a l’Horiginal.

Pedrals va afirmar que parlaria de les tendències com a poeta, i mitjançant un discurs divertit, però un xic gasós —en què va barrejar etimologies i lleis newtonianes, entre d’altres ingredients—, va atribuir-les a l’oscil·lació entre l’apetència i la frustració de cada poeta en el seu desig de fruir de la paraula, durant la qual les seves trajectòries particulars poden coincidir de manera efímera amb les d’altres poetes.

Després d’aquest repertori de visions, la segona sessió va consistir en un taller en què es va analitzar i debatre durant més d’una hora El romanço de l’Anna Tirant, un llibre singular que conjumina un llenguatge virtuós, una retòrica innovadora i alhora tradicional, una exhibició impressionant de domini tècnic, un rerefons de referències que mostren l’ampli bagatge cultural de l’autor i una trama complexa i enginyosa, fins a conformar un exercici literari —a cavall de tres gèneres— que no pot deixar ningú indiferent. Colpidora i divertida —tot i constituir un repte per al lector—, la poètica de Pedrals havia sacsejat els participants, els quals coincidiren en la visió del llibre com un veritable retrat del poeta: polifacètic, ric i únic, amb algun discrepant que va manifestar la desafecció causada pel seu caràcter marcadament metaliterari.

La tercera sessió va ser de nou un taller de lectura, aquesta vegada centrat en Tornar és lluny. Els participants van coincidir en caracteritzar el llibre per la seva lucidesa, conteniment, musicalitat i poder de suggestió, però van divergir sobre la conveniència de conèixer o no la trajectòria vital de l’autor —marcada per tots els condicionants repressius de la postguerra— per aprofundir més en les seves imatges, sovint enigmàtiques. I amb la intenció de desxifrar-les es van contextualitzar i analitzar els símbols més característics d’aquest i altres llibres de Garriga: l’aigua fresca, la pluja mansa, la serp, l’ombra d’un arbre, la sang als llavis... i es van relacionar amb els seus temes habituals: la memòria, el desig, la mentida, la solitud, la por... per tal d'obtenir una visió global de l'entrellat del seu univers poètic.

Joan Todó, Anna Gual, Sònia Moll i David Caño. 

A la següent sessió, David Madueño va presentar quatre poetes joves que, segons el seu criteri, representen diferents vessants de la poesia més nova i va assenyalar que pertanyen a una generació que ha viscut el contacte immediat amb el lector a través de les noves tecnologies i el retorn de l’oralitat; la crisi del món editorial i la puixança de petites, noves i vigoroses editorials; i la descomposició de l’statu quo literari.

Abans de cedir-los el protagonisme per a què llegissin els seus poemes, s'expliquessin i dialoguessin entre ells i amb els assistents, Madueño, va afirmar que la poesia d’Anna Gual es caracteritza per fer referència metafòrica a les ferides de la seva trajectòria vital; la de David Caño, pel seu compromís en la denúncia d’una realitat social injusta; la de Sònia Moll, per centrar-se en el patiment, l’estranyament, la malaltia, i la fragilitat de la memòria; i la de Joan Todó, per parlar de la realitat personal universalitzada, sovint en el context de l’enfrontament entre el món rural i l’urbs, amb un llenguatge vital i tremendista.

Enllaçant amb la primera, l’última sessió del cicle va girar entorn de la concreció d’unes possibles tendències en la poesia catalana actual. Es va obrir, però, amb una valoració del cicle per part de participants i organitzadors, que van coincidir en el caràcter profitós de les trobades i l’enriquiment col·lectiu i personal que comporta el contrastament de punts de vista divergents respecte d’una obra poètica, amb referència, especialment, a les sessions dedicades a El romanço d’Anna Tirant i Tornar és lluny, que els van ajudar d’una manera remarcable a aprofundir en la comprensió d’ambdós textos.

 Lluís Calvo i Antoni Clapés

Les aportacions posteriors d’Antoni Clapés i Lluís Calvo van ser d’un gran interès. Clapés va posar de manifest que, tot i que ens falti perspectiva per fer una taxonomia, és ineludible l’existència de tendències poètiques, i va caracteritzar la nova generació per la seva densitat, la incorporació massiva de dones, la reivindicació de l’oralitat i la manca de paradigmes.

Lluís Calvo va parlar força d’Aspectes de la poesia catalana de la posmodernitat, de Jordi Marrugat, i de la seva utilitat a l’hora d’il·lustrar les reflexions fetes durant el cicle, i va enriquir la trobada amb un recital per tal d’exemplificar algunes de les orientacions presents entre veus més joves del panorama poètic català actual, mitjançant un recull sintètic, però molt il·lustratiu (Mireia Calafell, Lucia Pietrelli, Silvie Rothkovic, Gabriel Ventura... ), amb el qual va culminar un cicle ple d’intercanvis d’experiències i reflexions al voltant de la nostra poesia més recent.

Jordi F. Fernández Figueras

Marta Pastor Borràs

Publicat a Poetari, n. 4, desembre de 2013

EN LA PLAYA (2014)

Mientras medito, unos niños corretean por la orilla y mi tedio se disipa al son de risas y gritos.

Grata tarde de domingo, de este plácido agosto, en que su ingenuo alboroto me sumerge en el ensueño y me guía hacia el sosiego de un momento luminoso.

EL SUEÑO (2013)

«El sueño del caballero» de Antonio de Pereda (1611-1678)

Tú ya lo sabes,

el sueño es

un paréntesis de luz

entre dos obscuridades.

ABANDONARME (2013)

Life in the woods n°7 - Jean-Michel Rolland

Vagar por senderos que se pierden en la noche, 

desnudo de máscaras, como un hombre salvaje.

      

Llegar inconsciente hasta las entrañas del bosque

y encarnarme en puro canto y danza entre los árboles.          

Volver al origen, sin identidad, sin nombre.

Haber olvidado que existo y así abandonarme.  

MI PADRE Y YO... (2013)

Después volar unos cuantos puentes de la carretera de Portbou para facilitar la retirada de las tropas repúblicanas, mi padre se encontró en una plaza de Cerbère, en medio de una absoluta confusión.

Explicaba que, en la obscuridad, envuelto de una masa de soldados aturdidos que se agitaba en todas direcciones, le pareció reconocer entre el griterío una voz enérgica de mando.

Incrédulo gritó: «¡Pedro Prado, comandante Pedro Prado! ¿Se encuentra aquí el comandante Pedro Prado?». Eso le ahorró ser confinado en un campo de concentración —como tantos y tantos compañeros—, aquella misma noche viajó acurrucado en un automóvil del cuerpo diplomático hasta París.

Le acogió en Melún, una familia de judios comunistas, buenos amigos de la secretaria del tío Pedro. Renunció a desplazarse hasta Rusia, lo sé con seguridad, se instaló allí, encontró trabajo y quizá albergó la idea de instalarse allí para siempre, pero después de unos pocos meses de relativa tranquilidad tuvo que emprender de nuevo la retirada a causa de la ocupación.

Lo que dejó tras de sí, lo que hizo fugitivo y errante por tierras francesas y lo que le sucedió después de volver a cruzar la frontera son historias, largas historias, que ahora no vienen al caso.

El hecho que a mí me afecta se inicia cuando un domingo de agosto a principios de los sesenta llamaron a la puerta de casa y al abrirla nos encontramos con una pareja francesa, acompañada por un niño algo menor que yo.

La sorpresa y alegría de mi padre se vio atenuada —tal como les manifestó con sus continuas disculpas— por la vergüenza de tener que recibirlos en una vivienda tan destartalada.

Sobre lo que hablaron aquella tarde sólo sé que mi padre me anunció sonriente que volverían al inicio del próximo verano y que me llevarían con ellos unas semanas a Francia.

No pude evitar cierta inquietud. ¿Estaría yo a la altura de las gentes de ese país rico, limpio y feliz que siempre evocaba mi padre? ¿No debería avergonzarse —como siempre— de mi conducta apocada, de una timidez enfermiza que me hacía parecer estúpido?

Pero... ¿Y la libertad? ¿Y la luz? ¿Y la felicidad? Sería, quizá, como volver otra vez a los días radiantes de mis primeros años en Mastia, lejos de la polvorienta Grisalla. Mi padre siempre hablaba con entusiasmo de sus años en Francia, incluso cuando… bien, dejémoslo, si inicio ese tema me extenderé explicando cosas que no guardan relación con mi experiencia.

En fin, pasaron los meses —siempre manteniendo aquella esperanza, soportando los días plomizos escolares de miradas acusadoras, de normas asfixiantes, de sentencias implacables, soportando el odio inexplicable de los adultos, tal vez la mezquina venganza de los vencidos— y al aproximarse de nuevo el verano, una tarde de sábado mientras estábamos de paseo, mis padres entraron en una juguetería. Me asombré, ¿sería posible un regalo con mis malas notas?, pero enseguida comprendí que el títere que acababan de comprar no era para mí.

El pirata de nariz ganchuda, pañuelo rojo en la cabeza y mano de garfio era sin duda un obsequio para aquel niño, un niño tan silencioso y prudente como yo mismo, cuyos padres habían prometido llevarme con ellos unas semanas a Francia.

Hace poco, casi cincuenta años después, revolviendo trastos viejos, me reencontré con ese testimonio de una derrota. Pobre fantoche: la goma reseca, la figura deforme, sin una pizca de esa gracia que a veces poseen los objetos viejos.

La pareja no volvió jamás. Mi padre guardó el títere, quizá con la esperanza de su regreso otro verano. Se lo pedí varias veces, me ilusionaba, pero cuando por fin me lo entregó yo ya era un adolescente. Lo guardé en un cajón, sin hacerle ningún caso, junto a otros despojos de una infancia entristecida.

Jamás jugué con él y jamás pasé un verano en Francia. Fueron cosas que acepté con resignación, sin especial amargura. ¿No era habitual que todas mis ilusiones se desvanecieran dejándome un regusto ceniciento en el ánimo?

Mi padre y yo… Al menos en aquella ocasión, no pudo atribuirme la culpa de su desasosiego.

No sé cuál de los dos sufrió entonces un mayor desengaño, quien jamás conoció la tierra prometida o quien rememoró el paraíso perdido para nada… pero esa es una cuestión que ahora mismo carece ya de toda importancia.

EL DOLOR (2013)

Fotografía realizada por Jean Guichard

Alégrate si los tiempos te son adversos,

que el dolor es fuente de conocimiento.

ÁRBOL, PIEDRA, ESTRELLA (2013)

Fotografia realizada por Michel Pilon

Ser como el árbol que hunde sus raíces en la obscuridad de piedra y extiende sus ramas en búsqueda de la luz vibrante de la estrella,

que no hubiera entre mente y cuerpo ninguna diacronía o quiebra.

CLARIDAD (2013)

Piet Mondrian

La bruma de mi entorno

quizá surja en mi mirada.

Recuerdo la luz serena

de los días de infancia.

BRUMA (2013)

Mathew Draper

Recuerdo la luz diáfana

de los días de infancia.

La bruma en mi entorno

quizá surja de mi mirada.

INDEPENDENTISMOS (2013)

No hace falta ser independentista para sentir cada vez con mayor premura un gran deseo de romper con España. Resultan insoportables tantas cosas: una familia real a la que sólo le ha faltado un retratista goyesco para emular a sus antepasados​​, el espectáculo del gobierno esperpéntico del PP, una verdadera parada de payasos siniestros; la escasa calidad democrática de un parlamento constituido por personas ajenas a la voluntad popular, obedientes a las consignas de sus jefes; una clase dirigente en la que cada vez impera más la mediocridad y la falta de criterio ideológico...

Pero hablemos de Cataluña, donde no parece que las cosas vayan mucho mejor, porque mientras toda la atención la acapara el enfrentamiento entre secesionistas y unionistas —con espectáculos muy entretenidos del tipo El bueno, el feo y el malo como el que protagonizan Mas, Junqueras y Duran Lleida, o culebrones como La Camarga—, sufrimos el expolio de los servicios públicos esenciales y un recorte general de derechos laborales y salarios y pensiones.

La verdad, no sé si CiU lo ha hecho todo muy bien y acabará saliéndose con la suya... o si se les ha escapado el asunto de las manos y no tienen ni idea de cómo acabará reventando. Y es que, por no saber, nadie sabe si CiU quiere realmente la independencia, quizá ni ellos mismos, porque lo único que tienen claro es su voluntad de aplicar la doctrina neoliberal a costa de destruir el bienestar social y la calidad de vida de las clases populares.

A todo esto... ¿algún día se alcanzará la  independencia? Que la calle esté llena de manifestaciones multitudinarias a favor, no tiene por qué garantizar nada. Todo este fervor puede desvanecerse al primer tropiezo. Soy de los que vivimos en 1977 la Barcelona del mitin de la CNT en Montjuïc, con 150.000 asistentes, y las Jornadas Libertarias Internacionales, con 600.000 participantes, y sé perfectamente qué quedaba de toda aquella efervescencia tan sólo dos años después. Los entusiasmos son volátiles y en el momento actual, caracterizado por el individualismo exacerbado, la falta de compromiso afectivo y la fragilidad de los vínculos humanos, esta volatilidad resulta aún más intensa.

Quizá por eso, a pesar de que el independentismo obedece a argumentos históricos y culturales, últimamente hay quien lo defiende partiendo de motivos de racionalidad económica. El bolsillo es de las pocas cosas que aún fideliza en esta época postmoderna... siempre que no haya otro que pague mejor, claro.

En fin, volviendo al inicio, creo que, de todos modos, el independentismo irá haciendo camino sin necesidad de grandes argumentos, la estulticia y la ineptitud de los políticos españoles lo garantiza.

Y mientras vamos avanzando —hacia quién sabe dónde—, habrá que tener no obstante los ojos bien abiertos. Cuidado con la posibilidad del nacimiento de tendencias políticas identitarias del tipo «izquierdistas en el trabajo y derechistas en los valores», como la que en Francia protagoniza el movimiento E&R (Égalité et Réconciliation), desarrollado bajo la influencia intelectual de Alain de Benoist. Unas declaraciones que muy educadamente rozan la xenofobia por parte de un antiguo miembro de la izquierda independentista, candidato a la alcaldía de Terrassa el año 2011, nos indican —por si lo habíamos olvidado— hacia donde pueden derivar algunos nacionalistas: «Sabemos a estas alturas que la inmigración está motivada mayoritariamente por ambiciones materiales de no estricta necesidad, podríamos decir, más que por ninguna otra cosa. Pueden ser y son más pobres, pero esto no es motivo para emigrar. Se puede ser pobre y vivir dignamente. Y quedarte en tu país... ». Recuerda mucho el inicio de un viejo, triste y conocido discurso, ¿verdad?

Para concluir, quiero rememorar una imagen que me impresionó, la del señor Enric Mata, antiguo presidente de Unnim —acusado de malversación de fondos públicos, estafa y comportamiento fraudulento, y beneficiario de una pensión de cuatro millones de euros—, participando en un ensayo de la Via Catalana cap a la Independència en Matadepera el pasado 11 de septiembre. Ya veía yo que no era mi vía, me alegro de haber estado con los que rodeaban La Caixa y tienen claro quién es el enemigo. Ya lo he dicho antes, será preciso tener los ojos bien abiertos.

INDEPENDENTISMES (2013)

No cal ser independentista per sentir cada vegada més un gran desig de trencar amb l’Estat Espanyol. Resulten insuportables tantes coses: una família reial a la qual només li ha faltat un retratista goyesc per emular els seus avantpassats; l’espectacle del govern esperpèntic del PP, una veritable parada de pallassos sinistres; l’escassa qualitat democràtica d’un parlament constituït per persones alienes a la voluntat popular, obedients a les consignes dels seus caps; una classe dirigent en què cada vegada impera més la mediocritat i la manca de criteri ideològic…

Però parlem de Catalunya, on no sembla que les coses vagin gaire millor, perquè mentre tota l’atenció l’acapara l’enfrontament entre secessionistes i unionistes —amb espectacles molt distrets tipus El bueno, el feo y el malo com el que protagonitzen Mas, Junqueras i Duran Lleida, o culebrots com La Camarga—, patim l’espoli dels serveis públics essencials i una retallada general de drets laborals i salaris i pensions.

La veritat, no sé si CiU ho ha fet tot molt bé i acabarà sortint-se amb la seva... o si tot se’ls ha escapat de les mans i no tenen ni idea de com acabarà petant. I és que, per no saber, ningú sap si CiU vol realment la independència, potser ni ells mateixos, perquè l’única cosa que tenen clara és la seva voluntat d’aplicar la doctrina neoliberal a costa de destruir el benestar social i la qualitat de vida de les classes populars.

A tot això... algun dia hi haurà independència? Que el carrer estigui ple de manifestacions multitudinàries a favor, no té per què garantir res. Tot aquest fervor pot esvair-se al primer entrebanc. Sóc dels que vam viure l’any 1977 la Barcelona del míting de la CNT a Montjuïc, amb 150.000 assistents, i les Jornades Llibertàries Internacionals, amb 600.000 participants, i sé perfectament què quedava de tota aquella efervescència tan sols dos anys després. Els entusiasmes són volàtils i en el moment actual, caracteritzat per l’individualisme exacerbat, la manca de compromís afectiu i la fragilitat dels vincles humans, aquesta volatilitat resulta encara més accentuada.

Potser per això, tot i que l’independentisme obeeix a arguments històrics i culturals, últimament hi ha qui el defensa partint de motius de racionalitat econòmica. La butxaca és de les poques coses que encara fidelitza en aquesta època postmoderna... sempre que no hi hagi un altre que pagui millor, clar.

En fi, tornant a l’inici, crec que, de tota manera, l’independentisme anirà fent camí sense necessitat de grans arguments, l’estultícia i la inèpcia dels polítics espanyols ho garanteix.

I mentre anem avançant —cap a vés a saber on—, caldrà tenir però els ulls ben oberts. Compte amb la possibilitat del naixement de tendències politiques identitàries del tipus «esquerrans al treball i dretans als valors», com la que a França protagonitza el moviment E&R (Égalité et Réconciliation), desenvolupat sota la influència intel·lectual d’Alain de Benoist. Unes declaracions que molt educadament freguen la xenofòbia per part d’un antic membre de l’esquerra independentista, candidat a l’alcaldia de Terrassa l’any 2011, ens indiquen —per si ho havíem oblidat— cap on poden derivar alguns nacionalistes: «Sabem a hores d’ara que la immigració és majoritàriament motivada per ambicions materials de no-estricta necessitat, podríem dir-ne, més que cap altra cosa. Poden ser i són més pobres, però això no és motiu per emigrar. Es pot ser pobre i viure dignament. I quedar-te al teu país...». Recorda molt l’inici d’un vell, trist i conegut discurs, oi?

Per concloure, vull rememorar una imatge que em va colpir, la del senyor Enric Mata, antic president d’Unnim —acusat de malversació de fons públics, estafa i comportament fraudulent, i beneficiari d’una pensió de quatre milions d’euros—, participant a un assaig de la Via Catalana cap a la Independència a Matadepera el passat 11 de setembre. Ja veia jo que no era la meva via, m’alegro d’haver estat amb els que encerclaven La Caixa i tenen clar qui és l’enemic. Ja ho he dit abans, cal tenir els ulls ben oberts.

Publicat a Catalunya-Papers,  novembre de 2013.
Refusada la publicació a Diari de Terrassa

EL BOSQUE (2013)

Fotografía realizada por Alex Robertson

A veces me despierto y el día es resplandeciente, y a mis pies, en el llano, un viento templado mece las mieses y las ondula como las aguas de un mar dorado y plácido.

En la lejanía se divisan casitas de piedra, engastadas sobre extensos prados. El humo gris de las chimeneas asciende alegre y flota sobre sus tejados hasta que una brisa repentina los difumina con placidez, sutilmente.

Esa misma brisa se entrelaza con todos los sonidos del valle y me los ofrece como un cántico de extraña armonía.

El día es resplandeciente, sí, y en el horizonte, el cielo es tan azul que comienza a purpurearse.

Y justo cuando empiezo a pensar: «Si bajo hasta ahí, tal vez encuentre la calma precisa para meditar sobre todo cuando me ha sucedido en el transcurso de mi vida, y perdonar a quienes me dañaron y olvidar las ofensas que sufrí en silencio, y perdonarme también por todo el daño causado. Si bajo hasta ahí, tal vez consiga iniciarme en el arte de bien morir…», justo entonces, me encuentro de nuevo caminando en sueños por el bosque.

El bosque silencioso. Árboles sin hojas, sin ramas, sin copas. Sus troncos vítreos ascienden hasta un cielo de acero, sin estrellas, petrificado.

Sombra, sin voz, camino. No puedo detenerme pese al cansancio.

El abismo. Lo intuyo. Y no podré evitarlo. 

FERVOR (2013)

Sartre, fotografiado por Antanas Sutkus

Fervor posee la bestia que avanza imperiosa y lúcida hacia un horizonte incierto, indiferente al abismo que en cualquier momento puede abrirse bajo sus pies, la bestia que se siente hermana tanto del árbol silencioso que late entre la obscuridad acuosa del subsuelo y la luz argentina de los vientos solares como de la roca que alberga los minerales puros que surgieron de la explosión matérica primordial.

Yo, la bestia, insignificante, pero irrepetible, única, avanzo por fervor, pese a la evidencia.

EL SILENCIO (2013)

...mecanismosagresionessonorassilbidosmensajesensordecedoresmotoresrumorespublicitariosvalvulasresiduosacusticosaltavocesruidosdisuasoriospalabreriasmusicadefondoestampidosvocesroboticasgriteríoschirridosestremecedoresestridenciasmusicasambientalestimbresmensajesintrusivosalarmassonidosestimulanteszumbidosmecanismosagresionessonorassilbidosmensajesensordecedoresmotoresrumorespublicitariosvalvulasresiduosacusticosaltavocesruidosdisuasoriospalabreriasmusicadefondoestampidosvocesroboticasgriteríoschirridosestremecedoresestridenciasmusicasambientalestimbresmensajesintrusivosalarmassonidosestimulanteszumbidosmecanismosagresionessonorassilbidosmensajesensordecedoresmotoresrumorespublicitariosvalvulasresiduosacusticosaltavocesruidosdisuasoriospalabreriasmusicadefondoestampidosvocesroboticasgriteríoschirridosestremecedoresestridenciasmusicasambientalestimbresmensajesintrusivosalarmassonidosestimulanteszumbidosmecanismosagresionessonorassilbidosmensajesensordecedoresmotoresrumorespublicitariosvalvulasresiduosacusticosaltavocesruidosdisuasoriospalabreriasmusicadefondoestampidosvocesroboticasgriteríoschirridosestremecedoresestridenciasmusicasambientalestimbresmensajesintrusivosalarmassonidosestimulanteszumbidosmecanismosagresionessonorassilbidosmensajesensordecedoresmotoresrumorespublicitariosvalvulasresiduosacusticosaltavocesruidosdisuasoriospalabreriasmusicadefondoestampidosvocesroboticasgriteríoschirridosestremecedoresestridenciasmusicasambientalestimbresmensajesintrusivosalarmassonidosestimulanteszumbidos…

El silencio es una gran rosa cúbica de pura piedra negra y mate.

GIBRALTAR, BÁRCENAS, MILLET... (2013)

Un treballador palestí a un control fronterer a Israel

Aquest estiu hem assistit a un espectacle mediàtic que tot i fer pudor de naftalina ha donat bons fruits a qui l’ha endegat. Es tracta —com tots us imagineu— del culebrot de Gibraltar. Si l’objectiu del PP era distreure’ns del cas Bárcenas, ho ha aconseguit.

El cas és que m’ha sorprès que tanta gent simpatitzi amb Gibraltar. Com si la colònia britànica fos una mena de Shangri-la, quan sembla que és el cau d’un bon grapat de contrabandistes, delinqüents financers i agressors mediambientals.

Sobta que fins i tot s’hagin tornat sensibles a això de les cues que pateixen els gibraltarenys algunes persones de les que titllen de «progres antiquats» els qui denuncien el mateix tracte als treballadors palestins quan creuen controls fronterers de l’Estat d’Israel.

També resulta xocant la credulitat de les persones que han rebut amb simpatia que el primer ministre de l’Estat Britànic (altrament conegut com Regne Unit...) hagi defensat el dret a l’autodeterminació del gibraltarenys. Caldria que recordessin els quatre-cents anys d’ocupació, colonització i finalment segregació dels sis comtats del nord d’Irlanda per part dels britànics. És fàcil ser generós quan es té tot ben collat.

Un dels solidaris amb Gibraltar ha estat Alfred Bosch, qui es va manifestar preocupat perquè els llanitos pateixin bullying —no deu conèixer la paraula assetjament?— per part de l’Estat Espanyol. La veritat és que no em va agradar la seva actitud, la celeritat amb què va manifestar la seva preocupació pels 30.000 gibraltarenys em sembla que no l’havia mostrat pels 50.000 nens malnodrits de Catalunya.

Però, en fi, no em feu gaire cas, deu ser que el seu posat histriònic em resulta desagradable, potser si les mateixes declaracions les hagués fet Joan Tardà, un paio que es veu tot sanot, no m’hauria irritat. La veritat és que li vaig agafar mania a Bosch quan va fer una mica d’espectacle amb unes manifestacions en anglès presumint que a Catalunya mai més no hi haurien curses de braus quan a la força havia de saber que a moltes contrades catalanes —del Montsià a l’Empordà, passant per la Garrotxa i el Bages— se celebren «festes» taurines on es maltracten braus per divertir nadius i forasters, amb el vist-i-plau legal o l’ull gros de la Generalitat.

Bé, perdoneu-me si sense adonar-me’n m’he allunyat molt del tema. Estava parlant de Gibraltar i volia remarcar que, tingui molta, poca o gens de raó el govern de l’Estat Espanyol, gairebé tothom considera que aquest conflicte ha servit de cortina de fum per desviar l’atenció de la greu corrupció de què «han gaudit» alts dirigents del PP i de passada per aixecar una onada de sentiment patrioter, que tants bons resultats electorals dóna sempre. Ja ho sabeu, oi?, és allò que va dir Samuel Johnson: «El patriotisme és l’últim recurs de la gentussa».

Per cert, si el PP ha utilitzat Gibraltar per distreure’ns del cas Bárcenas, què està utilitzant CiU per fer-nos negligir el cas Millet? I qui diu Millet, pot afegir Xavier Crespo, Josep Prat, Jordi Pujol (fill), Oriol Pujol... Perquè mig país no està en peu de guerra contra aquesta corrupció?

Tenir tots els grans mitjans de comunicació nacionals ben controlats ajuda, ja se sap: silentium media, silentium dei. I també hi fa molt saber infondre por, perquè fa por el risc de ser qualificat per l’altre mig país —si un mostra certa insistència a criticar CiU— d’enemic de Catalunya i inclòs als llistats ignominiosos dels perroflautes, desafectes i botiflers.

Publicat a Diari de Terrassa, 6 de setembre de 2013

Treballadors palestins esperant creuar un control fronterer a Israel

SIENDO DISTINTO PERMANEZCO (2013)

Fotografia realizada por Kathryn Jacobi

Acércate muy despacio al espejo.

Mírame bien, no olvides mi rostro.

Recuérdalo cuando haya muerto,

entonces ya no seré y serás otro.

Caminas a mi lado, te recuerdo:

éramos tan jóvenes y hermosos.

Permaneces, hoy eres este viejo

y mañana, como el río, seré otro.

Soy, y siendo distinto permanezco.

LA TINIEBLA DEL TIEMPO (2013)

Fotografía realizada por Tayfun Eker

Al alba inicié el ascenso. Fue hermoso el trayecto. Poco a poco la luz se hizo más y más intensa y comenzaron a oírse los cantos de los pájaros y la vegetación que me rodeaba se volvió brillante y diversa de colores, y la brisa esparció los aromas que exhalaban los árboles y la tierra mojada.

El sol de mediodía licuó la escarcha de las umbrías y secó mi ropa empapada de rocío.

Arriba, arriba, con el viento, había que subir hasta la cumbre, hasta alcanzar la altura en que la luz es más transparente y donde ojos alcanzan a vislumbrar el mar allí en la lejanía, más allá de montes, colinas, valles, llanos, ríos, pueblos, ciudades…

El viento como un surtidor ciclópeo y mágico me dio alas y al llegar al apogeo me elevé por los aires, sobre la cima, arriba, arriba, subiendo, flotando, remontando el vuelo, temblando de gozo, meciéndome en su seno, alucinado...

Al despertar, fue largo y monótono el regreso, y tantas veces me perdí o me detuve impotente en las encrucijadas o añoré la quimera. Sin embargo, al fin las experiencias me devolvieron a mi naturaleza y esta me condujo hacia la senda clara de la virtud: amor, reflexión, voluntad, mesura.

Ahora reposo junto al fuego del hogar, la estancia repleta ya de sombras temblorosas. Anochece. Mis ojos tienen la mirada perdida, pero en mi mente fluyen lentamente una tras otras las imágenes del viaje y los senderos que recorrí en otros tiempos.  Las recuerdo con ternura.

Ahora aún escucho crepitar las brasas mortecinas, pero dentro de poco serán cenizas tibias. Y cuando se apague la memoria, entonces… entonces mis ojos se cerraran y me dispondré a desvanecerme con placidez, disuelto en la tiniebla del tiempo.

EN ARMONÍA (2013)

Permanecer distantes y distintos,

pero con íntima simpatía.

Unidos por el sexo y en el sexo,

desnudos de palabras,

sólo tacto y mirada, en armonía.

No sufriríamos.

El amor no moriría.

UTOPÍA (2013)

M. C. Escher «Plas»

Hay un dédalo de sendas infinitas

al que no hallo ni centro ni salida:

exigencias fisiológicas acuciantes,

necesidades egocéntricas y afiliativas,

angustia heredada de mi padre,

sensaciones de culpa obsesivas,

idealismo aprehendido de mi madre,

pasos en la niebla y visiones nítidas,

normas, condicionantes culturales,

deseos y aspiraciones inducidas,

añoranza de oportunidades perdidas,

disposiciones afectivas inmutables,

añoranza de oportunidades perdidas,

encrucijadas, sendas a ninguna parte,

visiones y proyectos, ideología,

sobreinformaciones, banalidades,

instinto y razón, lógica y mística…

Sólo en el silencio podré reencontrarme, 

ya pura conciencia lúcida y penetrante.