El capitalismo ha formulado su tipo ideal con la figura del hombre unidimensional. Conocemos su retrato: iletrado, inculto, codicioso, limitado, sometido a lo que manda la tribu, arrogante, seguro de sí mismo, dócil. Débil con los fuertes, fuerte con los débiles, simple, previsible, fanático de los deportes y los estadios, devoto del dinero y partidario de lo irracional, profeta especializado en banalidades, en ideas pequeñas, tonto, necio, narcisista, egocéntrico, gregario, consumista, consumidor de las mitologías del momento, amoral, sin memoria, racista, cínico, sexista, misógino, conservador, reaccionario, oportunista y con algunos rasgos de la manera de ser que define un fascismo ordinario. Constituye un socio ideal para cumplir su papel en el vasto teatro del mercado nacional, y luego mundial. Este es el sujeto cuyos méritos, valores y talento se alaban actualmente. (Michel Onfray)


miércoles, 31 de diciembre de 2014

ÀLEX SOLER: «NO HI HA MATEMÀTIQUES A LA MEVA CUINA, SIMPLEMENT EM DEIXO ANAR» (2014)


Àlex Soler a la cuina del Damunt un Cel de Fil - Foto: Jordi F.


ÀLEX SOLER: «NO HI HA MATEMÀTIQUES A LA MEVA CUINA, 
SIMPLEMENT EM DEIXO ANAR» 


Àlex Soler Casamada és el cuiner, cambrer i propietari del Damunt un Cel de Fil, un restaurant que s’ha convertit en un dels referents gastronòmics de Terrassa.


De la mateixa manera que en el poema de la Maria Mercè Marçal, en el restaurant vegetarià Damunt un Cel de Fil «hi regna l’amor». I és que l’amor que l’Àlex sent per la seva feina és, sens dubte, resultat de la filosofia de la vida que practica: «Cal viure el present. Si estàs ara i aquí, tota la resta ve sola: si estàs ara i aquí, estimes, reparteixes amor i en reps, i els dies flueixen perfectes».

L'Àlex comença a treballar de matinada. Quan arriba a l’imponent i elegant espai modernista on està ubicat el restaurant, un antic vapor tèxtil dissenyat per l’arquitecte Lluís Muncunill, té clar que «el primer és compartir un bon dia» amb els seus seguidors a les xarxes socials i crear un ambient adequat per començar a treballar. «És important la música per crear l’ambient que em ve de gust. Avui tenia clar que escoltaria Sigur Rós a l'arribar, em venia de gust un ambient tranquil i pacífic, que em relaxés i m’acompanyés al llarg del dia. Per cuinar s'ha d'estar molt concentrat. Cuinar no és una cosa matemàtica, s'han de considerar moltes circumstàncies que poden canviar segons el dia», ens comenta l'Àlex. A mig matí procura tenir els plats del dia cuinats i a punt per muntar i «d’aquesta manera, quan arriben els companys, podem tenir unes bones converses». I és que l'Àlex dóna molt valor a mantenir una relació molt humana amb el seu equip de treball.

Aviat el restaurant comptarà amb la presència d'un estudiant d’hostaleria en pràctiques. Tot i que l’Àlex té àmplia experiència en el món de la cuina, ha sigut sempre un autodidacta. «Jo tinc una forma de treballar molt meva perquè no he estudiat mai cuina, però aquesta experiència pot facilitar un intercanvi de coneixements. L’estudiant pot aprendre a deixar-se a anar a la cuina i jo puc aprendre d'ell noves tècniques», diu amb humilitat.

Als 18 anys va començar la seva aventura en el món de l’hostaleria al refugi del Parc Nacional d’Aigüestortes, on fregava plats i preparava les amanides, tot i que el seu interès per la cuina ja s'havia fet palès de ben petit: «Em passava hores a la cuina amb la mare, xerrant i aprenent», recorda. El moment clau va arribar quan, després de treballar a diferents restaurants de Terrassa i encontorns, va començar a compartir pis amb un amic a qui li agradava muntar sopars cada cap de setmana: «Aplegàvem amics punkies amb hippies, molt diferents, i tothom s'ho passava molt bé». Una tarda que qualifica de màgica, se’ls va acudir la idea d’obrir una espagueteria amb una gran varietat de plats d'espaguetis. Ens explica: «Quan era petit, li demanava a ma mare: "Què dibuixo?". I ella em deia: "Un plat d’espaguetis". I és que m'encantaven».

Van aprofitar l'èxit de l'espagueteria, la coneguda Companyia d'Espaguetis Rambla Oest (C.E.R.O.), per obrir el Pupil·les Gustatives, un bar musical on els clients podien allargar la nit mentre gaudien de postres exquisides o prenien una copa. Va convertir-se en un local de moda, tenia molt èxit, però «llavors va néixer la meva filla i no em convenia portar aquest ritme de vida, plegant a les 4 o les 5 de la matinada. De fet, estava fart d'aquella vida de disbauxa i desordre, i volia una activitat laboral clara, neta, enfocada cap a una vida més harmònica». Tot i que aquest canvi en el seu ritme de vida ja s'inicià una mica abans amb un viatge a peu i en solitari fins a Roma el qual va significar un moment clau a la seva vida: «Vaig guanyar confiança en mi mateix i sobre les meves possibilitats, i vaig reflexionar molt en silenci sobre cap on volia encaminar la meva existència», afirma l'Àlex amb rotunditat.

Cap al 2006, com que la seva companya tenia amb dues amigues un taller de confecció, Kosturitas, li va proposar obrir un nou local que fos un restaurant vegetarià i una botiga de roba alhora. La botiga va plegar fa un parell d'anys i ara tot és restaurant.

En obrir el nou local al públic, l'Àlex encara no feia de cuiner: «Volia controlar-ho tot: tractar amb els proveïdors, donar la cara amb els clients. No podia assumir la feina de cuiner. Una amiga m'havia dit que el seu company, l'Aldo, era un bon cuiner i el vaig contractar. La veritat és que vaig aprendre molt d'ell, no només de cuina, també certs valors i ideals espirituals», diu amb admiració.

Quan l'Aldo va marxar, l'Àlex va assumir el paper de cuiner i, a les seves mans, la cuina del Damunt un Cel de Fil va experimentar un cert canvi: «Sí, no em volia conformar a fer simplement plats vegetarians, volia oferir uns menús equilibrats i anar més enllà, cap a una cuina macrobiòtica, fins aconseguir que els ingredients no es contrarestessin entre sí».

La implicació de l'Àlex en el rol de cuiner va passar per un període de documentació intens, especialment interessat en els llibres de dietètica de George Ohsawa. Ens comenta que «els plats del menú no sempre són equilibrats del tot, però ho intento al màxim i, a més, actualment ja oferim un menú específicament macrobiòtic. El menjar macrobiòtic pot prevenir molts mals i malalties, i garantir-nos una bona qualitat de vida a la vellesa».

Li preguntem quines característiques ha de tenir un menú macrobiòtic i ens contesta: «Un 60% de cereal integral, un 20% de verdura de temporada —feta amb cocció curta a l'estiu i llarga a l'hivern— i l'altre 20% ha de contenir proteïna vegetal o llegum i, en menor mesura, amanida —especialment a l'hivern—, vegetals confitats i algues.  A més en el plat s'han de veure tots els colors dels paisatge de la temporada, s'han de menjar verdures estofades, però també cuinades al forn, s'han de trobar diferents textures i diferents gustos: amargant, dolç, salat, agre... Les verdures han de ser de proximitat i conreades sense química».

També ha comptat amb els vegans: «Sempre tinc pensada una combinació de plats que els convingui. S'han de considerar les seves necessitats, seria trist que un restaurant vegetarià no ho fes», opina l'Àlex.

Al local també s'hi realitzen altres activitats. Durant dos anys es van fer classes de ioga i també s'han fet concerts de manera esporàdica, però «ara sobretot faig tallers de cuina amb els quals dono a conèixer nous productes, dialogo sobre les condicions necessàries per assolir una vida saludable i ensenyo a cuinar. Però també aprenc dels alumnes, faig amistats i, sobretot, m'ho passo molt bé. M'agrada tenir relacions molt estretes amb la gent, encara que només vinguin un dia a la setmana, i obrir-nos els cors, ni que sigui una estoneta».


Eli RodGüell
Jordi F. Fernández Figueras

Publicada a Malarrassa, n. 0, novembre de 2014


FANTASMAS (2014)




Con el tiempo, los rostros de mis antiguos compañeros o de algunas muchachas encantadoras se han vuelto borrosos y sus nombres empiezan a desvanecerse en mi memoria.

De otras personas, de los que me fueron indiferentes, tan sólo permanecen, sin rasgos, sus siluetas petrificadas. Compañeros de viaje en las escuelas, en las calles, en los trenes, en los bares de antaño, sombras de un mundo que se disipa en mi mente.

Y, sin embargo, recuerdo muy bien el rostro de aquel viejo, su mirada airada, sus ademanes convulsivos.

Durante el trayecto de vuelta, después de las clases, conversábamos para matar el tiempo o dejábamos que nuestras miradas languidecieran —perdidas en un horizonte de campos desatendidos, sin labranza, o de casitas humildes, sumergidas en bosquecillos de pinos— hasta que la puerta del vagón se abría bruscamente y entraba él, la barba y los cabellos erizados, para sentarse entre nosotros con aire desafiante.

—¿Creéis que Dios ha muerto? ¿Acaso creéis que Dios ha muerto? —gritaba mientras levantaba sus manos crispadas ante nuestros rostros—. Permaneced fieles a Dios, como lo habían hecho hasta ahora vuestros padres y los padres de vuestros padres. Conservad la  fe, cumplid sus leyes y no creáis a quienes con el alma enferma os hablan de paraísos materiales, pues, si no le respetáis y obedecéis, agonizaréis eternamente en las tinieblas!

Y nosotros, habituados a sus imprecaciones, sonreíamos en silencio hasta que bajaba en una estación solitaria, en medio de la nada, y podíamos continuar absortos en la contemplación narcótica del paisaje o desgranar conversaciones banales.

Con el tiempo, los rostros de mis antiguos compañeros o de algunas muchachas encantadoras se han vuelto borrosos y sus nombres empiezan a desvanecerse en mi memoria, como se desvanecen experiencias, metas, empresas, gestos, anhelos, sueños, deseos, proyectos, previsiones, promesas, quimeras… Fantasmas. Nada más.

Pobre hombre, si supiera. No solo murió Dios, sino que también el hombre murió, hace tiempo. De mí, por aportar una prueba, para poner un ejemplo, solo queda un animal desarraigado, un animal que huye, que ha olvidado incluso que se resignó… que se conformó con el fracaso.


Quizá, si me detuviera, una conciencia humana emergería de las tinieblas…


lunes, 29 de diciembre de 2014

CAL ALLUNYAR-SE DEL NEOLIBERALISME (2014)



Tots estem al corrent que els dos darrers governants de Veneçuela, Chávez i Maduro, tot i haver estat escollits a les urnes, són titllats de dictadors, i que el seu país és presentat com un cau de corrupció i un infern de violència criminal. De fet, ser bolivarià és la desqualificació de moda que de mica en mica va substituint la de ser un radical.

Sort  que sovint la realitat s'entossudeixi a fer la guitza als mitjans que protagonitzen les campanyes de difamació al servei del neoliberalisme. Tant de bo, diríem, que Mèxic gaudís del vilipendiat moviment de regeneració bolivariana, després de conèixer la brutal agressió d'aquest setembre contra un grup d'estudiants de magisteri a Iguala (Guerrero, Mèxic) a mans de l'acció coordinada de policies i narcotraficants.

Van ser assassinades 6 persones, 27 van resultar ferides i 43 van desaparèixer després de ser obligades a pujar a vehicles policials. No cal explicar gaire més, els fets són prou coneguts; se sap fins i tot que un dels nois va ser vexat de manera aferrissada per la policia mentre agonitzava: «Le habían arrancado la piel de la cara y le habían vaciado las cuencas de los ojos. Parecía una calavera» (El Mundo, 07/ 10/14).

La notícia de l'agressió i la de les investigacions sobre el destí dels desapareguts han estat presents reiteradament als mitjans, però s'ha reflexionat prou sobre allò que hi ha per sobre d'un fet esgarrifós i tràgic, però anecdòtic?

En primer lloc, cal recordar que qui va ordenar l'extermini dels estudiants va ser l'alcalde de la població, membre de Nueva Izquierda, que és una de les dues principals tendències internes del Partido de la Revolución Democrática, adscrit a la Internacional Socialista.

Seria injust carregar contra un partit polític pel que ha fet un dels seus integrants, però és que l'alcalde ja havia estat acusat l'any 2013 de promoure la tortura i l'assassinat de dos membres d'una organització social i d'haver matat personalment el seu líder, sense que la justícia fes res en contra seva, gràcies al suport del govern i del congrés de l'estat de Guerrero.

A més, cal preguntar-se, com és possible que uns 100.000 mexicans (70.000 morts i 25.000 «desapareguts») fossin assassinats només entre 2006 i 2012? Com és possible un grau tan alt de corrupció i violència sense cap reacció eficaç per part del govern de la República? 

Potser és molt simple. A Mèxic, el narcotràfic és la principal font de divises (40 mil milions de dòlars), molt per sobre de l'exportació de petroli (25 mil milions de dòlars); per això, una guerra a mort contra el narcotràfic —en el context de l'actual sistema capitalista neoliberal— comportaria la ruïna absoluta de l'estat. Així que cal considerar que l'aliança entre la classe política i el crim organitzat és del tot inevitable a tots nivells. De les sospites de connivència amb els narcos, no se n'escapa ni l'actual cap de l'estat, Enrique Peña Nieto: alguns es pregunten d'on va treure el Partido Revolucionario Institucional els 333 milions d'euros que va costar la seva campanya electoral.


Només la despenalització del consum i la legalització controlada del comerç de drogues, conjuntament amb la imposició d'una economia distributiva que asseguri un repartiment equitatiu de la riquesa, poden garantir que els pobles llatinoamericans no es converteixin en narcoestats terroristes. I, evidentment, com més lluny del neoliberalisme se situï un govern —com passa amb els de Veneçuela, Bolívia, Equador, Uruguai...—, més a prop d'aquest objectiu es trobarà.

Publicat a Diari de Terrassa, 18 de desembre de 2015,
i a Catalunya, gener de 2015

viernes, 26 de diciembre de 2014

AZAR, PULSO, NATURALEZA (2014)


Maya Deren en un fotograma de la película 
Meshes of the Afternoon (Maya Deren, 1944)

A veces, se consigue eludir la tutela implacable del tiempo, mas no por mérito o voluntad propia, sino por azar, como regalo de la fortuna,

a veces, inmersos en una percepción pura e inefable despertamos al mundo de las puras formas sensibles:

con los tenues pasos de danza que dibuja en la penumbra el destello tembloroso que filtra una celosía,

con el perfume de una flor que nos transporta a un jardín olvidado de nuestra infancia,

con la blancura de la nieve densa y pausada que cubre los tejados en una ciudad dormida,

con el momento mágico en que el campo se inunda con una claridad súbita y silente,

con la brisa inesperada que acaricia las frondas de los árboles en un paraje agreste y desconocido,

con el viento cálido que mece los trigales maduros y los convierte en océanos de oleaje dorado,

con aquel instante eterno en que unidos en una felicidad salvaje nuestros cuerpos se confunden.



domingo, 21 de diciembre de 2014

TENDÈNCIES ESTÈTIQUES EN LA POESIA CATALANA ACTUAL (2013)



Quan es parla de corrents o generacions de la poesia de postguerra en català, tot resulta prou clar —o absurdament simplificat— fins a mitjan anys setanta, quan comença a afirmar-se l’absència de tendències. Tot i això, el terrassenc Grup de Literatura d’Amics de les Arts ha dedicat un cicle de cinc sessions a inquirir si realment el panorama és d’una diversitat absoluta o si existeixen alguns corrents encara que no se’ls pugui —o no se’ls vulgui— caracteritzar, al marge de la utilitat o inutilitat de la tasca de cartografiar-los o historiar-los.

Taula rodona amb Ester Andorrà, Francesc Garriga, Jordi Marrugat i Josep Pedrals, presentada i moderada per Jaume Aulet. 

Jaume Aulet, a la primera sessió, va fer una detallada presentació de les quatre persones que eren a la taula: l’assagista Jordi Marrugat, els poetes Francesc Garriga i Josep Pedrals, i l’editora Ester Andorrà, abans de cedir-los la paraula.

En primer lloc, Jordi Marrugat va assenyalar la dificultat de parlar de tendències actuals de la poesia catalana, tant per la manca de perspectiva històrica com per la complexitat d’un tema al qual considera que ha realitzat només una aproximació en estudiar-lo en el seu recent i voluminós Aspectes de la poesia catalana de la posmodernitat, tal com indica la primera paraula del títol.

Marrugat va afegir que hi ha una diversificació tan extraordinària —que prové de l’esperit de la generació del 70— que resulta impossible entreveure possibles tendències i va aportar testimonis crítics d’aquesta dispersió individualista que van des d’Enric Sullà (1974) a Marc Romera (2013). A aquesta infinitud de propostes correspon, a més, la construcció d’una tradició a la mida de cada poeta, amb una interpretació pròpia del passat. Va resumir indicant que hi ha un sistema poètic viu i adaptable —que es podria caracteritzar com a «líquid», sense cap connotació negativa—, malgrat un excés d’endogàmia que en dificulta la incidència social.

Garriga, al seu torn, va recordar que als poetes dels 60 els era permesa una veu pública que es negava a la resta de la societat catalana. Ara, en canvi, la poesia fa pensar o diverteix, però ja no és imprescindible. A continuació, va afirmar que a l’origen de la dispersió evident no hi ha una actitud positiva, sinó una crisi de voluntat, valors, referents i mestratges, i per això cadascú mira de sortir-se’n com i per on pot. Pel que fa a les tendències, va dir que són simplificacions sense sentit pròpies de professors.

Andorrà va negar implícitament cap criteri «tendenciós» en la tria dels autors de Labreu i va defensar una poesia que expressa el jo davant la que pretén representar una veu col·lectiva. Va afirmar que, tot i els tòpics i la mala actitud dels mitjans, ara mateix la recepció de la poesia és millor que fa trenta anys i va destacar també que no hi hagi sectarismes, sinó un sentiment de germanor entre poetes d’estètiques i generacions molt diferents al voltant d’una forma de fer que es va iniciar a l’Horiginal.

Pedrals va afirmar que parlaria de les tendències com a poeta, i mitjançant un discurs divertit, però un xic gasós —en què va barrejar etimologies i lleis newtonianes, entre d’altres ingredients—, va atribuir-les a l’oscil·lació entre l’apetència i la frustració de cada poeta en el seu desig de fruir de la paraula, durant la qual les seves trajectòries particulars poden coincidir de manera efímera amb les d’altres poetes.

Després d’aquest repertori de visions, la segona sessió va consistir en un taller en què es va analitzar i debatre durant més d’una hora El romanço de l’Anna Tirant, un llibre singular que conjumina un llenguatge virtuós, una retòrica innovadora i alhora tradicional, una exhibició impressionant de domini tècnic, un rerefons de referències que mostren l’ampli bagatge cultural de l’autor i una trama complexa i enginyosa, fins a conformar un exercici literari —a cavall de tres gèneres— que no pot deixar ningú indiferent. Colpidora i divertida —tot i constituir un repte per al lector—, la poètica de Pedrals havia sacsejat els participants, els quals coincidiren en la visió del llibre com un veritable retrat del poeta: polifacètic, ric i únic, amb algun discrepant que va manifestar la desafecció causada pel seu caràcter marcadament metaliterari.

La tercera sessió va ser de nou un taller de lectura, aquesta vegada centrat en Tornar és lluny. Els participants van coincidir en caracteritzar el llibre per la seva lucidesa, conteniment, musicalitat i poder de suggestió, però van divergir sobre la conveniència de conèixer o no la trajectòria vital de l’autor —marcada per tots els condicionants repressius de la postguerra— per aprofundir més en les seves imatges, sovint enigmàtiques. I amb la intenció de desxifrar-les es van contextualitzar i analitzar els símbols més característics d’aquest i altres llibres de Garriga: l’aigua fresca, la pluja mansa, la serp, l’ombra d’un arbre, la sang als llavis... i es van relacionar amb els seus temes habituals: la memòria, el desig, la mentida, la solitud, la por... per tal d'obtenir una visió global de l'entrellat del seu univers poètic.

Joan Todó, Anna Gual, Sònia Moll i David Caño

A la següent sessió, David Madueño va presentar quatre poetes joves que, segons el seu criteri, representen diferents vessants de la poesia més nova i va assenyalar que pertanyen a una generació que ha viscut el contacte immediat amb el lector a través de les noves tecnologies i el retorn de l’oralitat; la crisi del món editorial i la puixança de petites, noves i vigoroses editorials; i la descomposició de l’statu quo literari.

Abans de cedir-los el protagonisme per a què llegissin els seus poemes, s'expliquessin i dialoguessin entre ells i amb els assistents, Madueño, va afirmar que la poesia d’Anna Gual es caracteritza per fer referència metafòrica a les ferides de la seva trajectòria vital; la de David Caño, pel seu compromís en la denúncia d’una realitat social injusta; la de Sònia Moll, per centrar-se en el patiment, l’estranyament, la malaltia, i la fragilitat de la memòria; i la de Joan Todó, per parlar de la realitat personal universalitzada, sovint en el context de l’enfrontament entre el món rural i l’urbs, amb un llenguatge vital i tremendista.

Enllaçant amb la primera, l’última sessió del cicle va girar entorn de la concreció d’unes possibles tendències en la poesia catalana actual. Es va obrir, però, amb una valoració del cicle per part de participants i organitzadors, que van coincidir en el caràcter profitós de les trobades i l’enriquiment col·lectiu i personal que comporta el contrastament de punts de vista divergents respecte d’una obra poètica, amb referència, especialment, a les sessions dedicades a El romanço d’Anna Tirant i Tornar és lluny, que els van ajudar d’una manera remarcable a aprofundir en la comprensió d’ambdós textos.

 Lluís Calvo i Antoni Clapés

Les aportacions posteriors d’Antoni Clapés i Lluís Calvo van ser d’un gran interès. Clapés va posar de manifest que, tot i que ens falti perspectiva per fer una taxonomia, és ineludible l’existència de tendències poètiques, i va caracteritzar la nova generació per la seva densitat, la incorporació massiva de dones, la reivindicació de loralitat i la manca de paradigmes.

Lluís Calvo va parlar força d’Aspectes de la poesia catalana de la posmodernitatde Jordi Marrugat, i de la seva utilitat a l’hora d’il·lustrar les reflexions fetes durant el cicle, i va enriquir la trobada amb un recital per tal d’exemplificar algunes de les orientacions presents entre veus més joves del panorama poètic català actual, mitjançant un recull sintètic, però molt il·lustratiu (Mireia Calafell, Lucia Pietrelli, Silvie Rothkovic, Gabriel Ventura... ), amb el qual va culminar un cicle ple d’intercanvis d’experiències i reflexions al voltant de la nostra poesia més recent.

Jordi F. Fernández Figueras
Marta Pastor Borràs

Publicat a Poetari, n. 4, desembre de 2013

sábado, 6 de diciembre de 2014

LA JORNADA DEL MUERTO (2014)


Fotografia de Marta Escartín


Aunque nací para cosechar espigas de anhelos, transito por los laberintos de las jornadas pétreas. En el vientre de la bestia, bajo la luz de la luna negra, el sol es el recuerdo de un tiempo ya muerto.

He dejado de ser y, sin embargo, permanezco, tal vez desnaciente, ex hombre, no humano o bestia. En el vientre de la bestia, dentro de la placenta negra, el espejo del sueño es un denso lago de cieno.


Mi destino es solo fracaso, alfa y omega adverso, cercado por el horror de las muertes concéntricas. En el vientre de la bestia y en la soledad más negra, el presente es un eterno descenso a los infiernos.

jueves, 23 de octubre de 2014

RENACER (2014)



 Estàtua realitzada per Sue Hill i Pete Hill al Woodland Walk
i instal·lada a The Lost Gardens of Heligan, prop de Mevagissey, a Cornwall, Regne Unit


Sería preciso renacer,
rasgar las negras aguas amnióticas
y ser, sin presencia en el mundo,
lejos de la vorágine.

Sería preciso despojarme,
perder todo rasgo humano,
ser pura conciencia en blanco,
y solo ser,
sumergido en las soledades,
desnudo entre los árboles.

O inmerso en el silencio inescrutable,
en el silencio de las profundidades,
despertarme una mañana

reencarnado en semilla de flores salvajes.

viernes, 26 de septiembre de 2014

UN MALDITO CANALLA, ¿VERDAD? (2014)




El mundo está lleno de una chiquillería absolutamente molesta, y eso de que en catalán se llame canalla a los niños lo encuentro realmente acertado. Este verano he hecho un viaje en avión a EEUU y detrás de mí una niña no paraba de molestarme atizando patadas al respaldo de mi asiento, así que en venganza solté mis 110 kilos contra el respaldo con tal fuerza que retrocedió bruscamente, medio metro como mínimo. La madre de la niña comenzó a quejarse, pero yo no me corté en absoluto y la envié a cagar a ella y a su hija. Díos mío, ¡qué daño hizo Margaret Thatcher cuando abolió el castigo corporal en las escuelas británicas!

¿Qué? ¿Continúo? Supongo que a estas alturas os estaréis preguntándose cómo he podido escribir eso y cómo es posible que se me haya publicado. Seguro que pensáis que yo sí que soy una mala persona, un miserable, un maldito canalla, ¿verdad?

Tranquilos, eso no lo he escrito yo, se trata de una paráfrasis de parte del artículo «In memoriam Enriqueta Martí», de Quim Monzó, que publicó La Vanguardia en septiembre de 2013.

Y, mirad, deseoso de saber quién era la persona a la que Monzó le dedicaba esa desagradable columna —aunque sin mencionarla en absoluto en el texto—, busqué información y descubrí asombrado que se trata de una barcelonesa, famosa como secuestradora y proxeneta de niños y niñas, acusada de ser la asesina en serie que mató al menos a 12 chiquillos hasta que fue detenida en 1912.

Me pregunto qué habría dicho la opinión pública catalana si el autor de este panfleto contra la chiquillería hubiera sido alguien como, por ejemplo, Fernando Sánchez Dragó. Que yo sepa, contra Monzó, no rechistó nadie.

Algunas personas podrían argumentar que Monzó es un humorista y que lo he malinterpretado. Sí, lo parece, lo suyo podría ser humor negro costumbrista, pero en este caso creo que el texto carece sutilidad para ser considerado humorístico. Y una cosa es colar al lector, dentro de algún tópico más o menos rancio, una dosis de mala leche menos o más inteligente, y otra es tener mala sangre y exhibirla... como de hecho hace menudo.

Quim Monzó me parece el típico postmoderno carca, siempre tan escéptico y cínico con todo, excepto con el capitalismo en general y con ciertos poderes políticos y fácticos catalanes, claro, y posiblemente por eso un personaje tan querido por la Cataluña conservadora y conformista que, para no aburrirse y sentirse un poquito transgresora, debe leer muy a gusto los artículos de este «grand-père terrible», travieso, pero inocuo para sus intereses.

Que continúe, pues, su cruzada contra «la chusma» que tanto parece molestar a un excelso como él, respeto su libertad de expresión, pero echo de menos que alguien, con suficiente prestigio y formación intelectual, le recrimine de tanto en tanto la banalidad de sus anatemas y la chulería de sus maneras. O, mejor aún, que la voz de la sociedad civil le reclamara la adopción de una actitud responsable ante el contexto y los eventos sociales de nuestro tiempo —que ya son bastante convulsos—, y que ya que pretende ejercer una crítica de las costumbres, que se deje de procacidades y que procure acompañar sus juicios de propuestas basadas en valores constructivos... ¿Nos decidimos a hacerlo?



miércoles, 24 de septiembre de 2014

LAVINIA HERVÁS, UNA VIDA IMMERSA EN LES ARTS ESCÈNIQUES


Lavinia Hervás és una d’aquelles persones que formen part del teixit vertebrador de la ciutat, potser invisibles per a una mirada externa, però essencials perquè siguem de veritat una ciutat amb vida col·lectiva i no un simple aglomerat d’individus.

Lavinia va néixer fa una trentena d’anys al barcelonès barri del Guinardó, filla d’una parella amb no gaire recursos econòmics, però molt inquieta culturalment. Al vuits anys el seus pares es van separar i amb la nova parella de la seva mare la vivència de la militància política es va afegir a la vida familiar i, d’altra banda, van abandonar el barri i es va iniciar una vida una mica nòmada, d’aquí cap allà.

L’estabilitat l’ha trobada a Terrassa on fa uns quants anys que està instal·lada i on desenvolupa una important tasca al Centre d’Arts Escèniques, des del seu naixement l’any 2006. Ara mateix, per exemple, està participant molt activament en la preparació del Festival TNT, que comença el proper cap de setmana.

El Colectivo Diosloscría, Lavinia Hervás en primer terme.

Lavinia, tu ets nascuda a Barcelona, com vas arribar a Terrassa?

Visc a Terrassa en part per motius professionals i en part per motius personals. D'això fa ara vuit anys. El Pep Pla em va cridar perquè col·laborés amb ell com a assistent de direcció al CAET. Anava i venia per la feina, però vaig conèixer la meva parella actual, que és terrassenc, i llavors vaig decidir instal·lar-me definitivament aquí.

Tenies ja alguna experiència, doncs, fa vuit anys?

Sí, ja havia treballat amb el Pep Pla en algunes produccions.

I com vas començar al món del teatre?

De petita feia dansa, però al 14 anys ho vaig deixar de mica en mica perquè m’havia convertit en una esclava de la meva afició i, sense adonar-me’n, d’una manera espontània em vaig trobar fent teatre. Primer a l’escola, després a grups amateurs i finalment, després de passar pel Col·legi de Teatre de Barcelona, a grups professionals.

Quina ha estat la teva trajectòria?

He exercit d’assistent de direcció, regidora, sastressa... Amb directors com el Pep Pla o el Ricard Salvat, a diferents teatres i festivals: Sala Muntaner, Art en Brut (ja desaparegut), Espai Brossa, Teatre Lliure, Centre d’Arts Escèniques de Reus, Teatre Grec, Festival de Sitges... I ara, mentre estic treballant al Centre d’Arts Escèniques de Terrassa, també desenvolupo el meu projecte personal, el Colectivo Diosloscría, un grup de teatre de creació.

Quines persones formeu part d’aquest grup? Des de quan existeix? Quin tipus de teatre feu?

Som l’Olga Blanco i jo, i portem ja dos anys i mig treballant juntes. Vam estudiar totes dues al Col·legi de Teatre, però en diferents èpoques i no ens coneixíem gairebé, fins que un amic comú ens va posar en contacte. Tenim muntats dos espectacles: «Yo no soy esa» i «El año del León (o cómo convertirse en una bestia escénica)» que anem presentant aquí i allà, segons les oportunitats que van sortint. «El año del León...» el presentarem properament a Terrassa, el 18 d'octubre, a la Sala Maria Plans, i també a Madrid, a finals de novembre.

Les nostres propostes corresponen a allò que s’anomena teatre de creació contemporània: utilitzem el llenguatge físic, la manipulació d’objectes, enregistrament en vídeo i text; amb aquests elements reflexionem sobre tot allò que ens afecta a la nostra vida quotidiana, però no des d’un punt de vista biogràfic, sinó des d’un «nosaltres» genèric. Jo no sóc actriu, no interpreto ningú damunt d'un escenari. Em considero més aviat creadora.

I com veieu poder viure d'això?

Doncs clar que ens agradaria. És un projecte professional i de creació.

Com veus la situació del teatre a Terrassa i a Catalunya?

Es pateix molt la crisi de la reestructuració econòmica neoliberal, però també afecta molt com es distribueixen els ajuts de les administracions. Les subvencions haurien d’anar a adreçades a promoure tot allò que no és comercial, però en lloc d’ajudar les iniciatives innovadores, arriscades, dels projectes emergents —que són les que realment necessiten suport—, s’aposta pels grans muntatges comercials, primen els productes més accessibles al públic.

A Terrassa estem molt millor que a altres poblacions de característiques semblants a les nostres. Tenim teatre convencional, tant al Centre Cultural com al Teatre Principal, però el Festival TNT, que presenta exclusivament muntatges innovadors i de creació, és únic a Catalunya.

Què ofereix enguany el Festival TNT?

La inauguració serà sens dubte impactant, es porta James Thiérreé, un artista de gran rellevància internacional. També en destaco «La Máquina de la Soledad» de Microscopía & Oligor. De la resta d’actuacions, només puc dir que són estrenes absolutes de grups amb un prestigi considerable.

Un tema del que s’ha parlat força és el del Teatre Principal. Des d’un punt de vista estrictament teatral, calia aquesta infraestructura?

Tenim a Terrassa dos teatres importants, de 600 localitats, quan amb un potser n’hi hauria hagut prou. Posar al dia el teatre del Centre Cultural amb una bona inversió, hauria sortit molt més bé de preu que fer de nou el Teatre Principal, però també ens podem preguntar si hauria estat correcte millorar un espai que pertany a una entitat financera amb diners públics.

Per acabar, com veus el món cultural de Terrassa en general?

Hi ha moltes iniciatives i caldria donar-los suport. Es troba a faltar un major suport des de l’administració local. Però també és cert que a vegades quan es donen aquests ajuts, alguns col·lectius no sempre els valoren de manera adequada, i llavors es fan una mica enrere, o si no es posen molt exigents, per allò de l'intervencionisme de l’administració pública a l'art creatiu... Resulta paradoxal.


Entrevista realitzada per Miquel Gordillo 
i Jordi F. Fernández, el 20 de setembre de 2014, 
i publicada a malarrassa.cat 


viernes, 19 de septiembre de 2014

FLAMENCO EN TERRASSA (2008)


José Galán, cantaor conocido actualmente como José de los Camarones
y, hasta hace pocos años, como El Bizco de los Camarones,
acompañado por Bernardo Sandoval, el año 2011 en Tolouse.

Sé de buena tinta que hace más o menos dos semanas estuvo de visita en Terrassa un gran cantaor de origen jerezano que residió en nuestra ciudad hace unos años: José Galán El B¡zco de los Camarones. ¿Han oído ustedes hablar de él?

(¿Se ha preocupado alguien de historiar los esfuerzos de los aficionados locales al flamenco para poder disfrutar de esa música con dignidad?)

Me han dicho también que un grupo de privilegiados tuvo la suerte de escucharle cantar en un céntrico y selecto restaurante de nombre catalán que regentan dos de sus hijos y que entre los invitados entusiastas destacaba un conocido activista cultural egarense, fundador de entidades, presidente de otras, director de instituciones y receptor de la medalla de la ciudad. Dicen que este reconocido catalanista vibró con el arte de El Bizco de los Camarones como el que más, ¿podía ser de otra manera?

(¿Recuerda alguien todavía que en Amics de les Arts hubo hace ya bastantes años una gran afición al flamenco, que en la Terrassa «culta» hubo en otros tiempos una gran sensibilidad ante el flamenco?)

Y para que quienes lo ignoren todo sobre el arte de El Bizco, les transmitiré un comentario que me hizo Antonio Pérez Roldán: «La primera vez que lo vi actuar, creí que no iba a poder acabar de cantar, que se iba a desmoronar en el escenario, que se iba a desgarrar de un momento a otro, de arriba a abajo, de tan apasionado».


(¿Hay lugar para el flamenco en nuestro mundo cultural, en un mundo mundo tan amigo de la banalidad y el cinismo, y tan enemigo de la pasión y el desgarro?)

Texto publicado el 2008 en la web 

lunes, 8 de septiembre de 2014

DE VUELTA DESDE LOS CONFINES DE LA VIDA (2014)




Como perdido entre la vigilia y el sueño, caminaba bajo enjambres de sombra, como amnésico o surgido de la nada y sin pasado, pero guiado por una conducta imbuida, debía tomar un tren sin saber ni hacia dónde ni para qué.

Pero los trenes pasaban, raudos, sin detenerse, o llegaban gimientes, para desmoronarse en una vía muerta, o marchaban mientras yo permanecía aturdido como un sonámbulo sentado en el vestíbulo de la estación desierta.

Al tiempo, puse en duda la necesidad de la marcha y ensimismado recorrí las estancias vacías buscando en ellas alguna respuesta. Exploré luego los andenes desiertos, los yermos adyacentes, los cañizares cenagosos, las escombreras de la memoria y los senderos marchitos.

Huérfano, mendigo, derrotado, vacío… sin esperanza, me dejé arrastrar por una corriente inmóvil, pero vertiginosa. Desalentado, miré como se agrietaba la madera de las puertas y como se desmoronaban las paredes del vestíbulo. Indolente escuché como la carcoma y los relojes penetran hasta el corazón de la materia destruyéndola toda.

Subí entonces a lo alto de las colinas para encender hogueras de ensueños, pero su luz y su calor fueron efímeros. Me acurruqué sobre sus restos cuando se redujeron a cenizas y gocé del gusto morboso y amargo del fracaso. Hice añicos los cristales de las ventanas. Azoté los racimos de flores de la acacia. Removí el cieno del fondo de los charcos. Maldije la alegría de las pequeñas flores de los prados. Apedreé los frutos del manzano silvestre. Descendí a los pantanos del rencor. Me satisfice con lo repugnante y me refugié en la tiniebla. Blasfemé contra la naturaleza.

De repente desperté, había escuchado la llamada de la sangre y eché a correr a través del páramo, hacia el corazón obscuro del bosque lejano, hacia el viento que ruge con furia entre las ramas de los árboles más altos, hacia el remanso de agua límpida y plácida, hacia el fuego áureo que abrasa el alma helada, hacia la tierra que acoge con la sabia dulzura de una madre y la serena dureza de un padre poderoso.

Me encontré en el roble y el serbal, en el cardo y la violeta, en la brisa y en el torbellino, en el cielo transparente y en las nubes de tormenta, en la gota de rocío y en el remolino turbulento, en la cima y en lo hondo del barranco, en el sol fulgurante y en la luna llena…

De vuelta de los confines de la vida, he aprendido a amar las sombras pálidas, los claroscuros, los reflejos volátiles, los tenues destellos de luz, así como los senderos que no conducen a parte alguna sino a la efímera satisfacción de recorrerlos, he aprendido a escuchar en los silencios de la noche las voces lejanas de gentes que, estén o no estén, fueron y ya no son, y a discernir voces aún más antiguas, casi tan antiguas como la misma noche, que me hablan con palabras que desconozco y que, sin embargo, creo comprender.

martes, 2 de septiembre de 2014

UN MALEÏT CANALLA, OI? (2014)



El món està ple de canalla absolutament emprenyadora, i això que en català s’anomeni canalla els infants ho trobo realment ben encertat. Aquest estiu he fet un viatge en avió als EUA i rere meu una nena no parava de molestar-me clavant puntades de peu al respatller del meu seient, així que en venjança vaig deixar anar els meus 110 quilos contra el respatller amb tal força que va retrocedir bruscament, mig metre com a mínim. La mare de la nena va començar a exclamar-se, però jo no em vaig tallar gens i la vaig enviar a cagar a ella i a la seva filla.  Mare de Déu, quin mal va fer Margaret Thatcher quan va abolir el càstig corporal a les escoles britàniques!

Què? Segueixo? Suposo que a hores d’ara us esteu preguntant com he pogut escriure això i com es possible que se m’hagi publicat. Segur que penseu que jo sí que sóc una mala persona, un miserable, un maleït canalla, oi?

Tranquils, això no ho he escrit ben bé jo, es tracta d’una paràfrasi de part de l’article «In memoriam Enriqueta Martí», de Quim Monzó, que va publicar La Vanguardia el setembre de 2013.

I, mireu, desitjós de saber qui era la persona a la qual Monzó dedicava aquesta desagradable columna, però sense esmentar-la en absolut en el text, vaig cercar informació i vaig descobrir astorat que es tracta d’una barcelonina, famosa com a segrestadora i proxeneta de nens i nenes, acusada de ser l’assassina en sèrie que va matar com a mínim 12 infants fins que va ser detinguda el 1912.

Em pregunto què hauria dit l’opinió pública catalana si l’autor d’aquest pamflet contra la quitxalla hagués estat algú com, per exemple, Fernando Sánchez Dragó. Que jo sàpiga, contra Monzó, no va ni piular ningú.

Algunes persones potser em diran que Monzó és un humorista i que l’he malentès. Sí, ho sembla, això seu podria ser humor negre costumista, però crec que, per ser considerat humorístic, al text li manca subtilitat. I una cosa és colar al lector, embolicada algun tòpic més o menys tronat, una dosi de mala llet menys o més intel·ligent, i una altra és tenir mala sang i exhibir-la... com de fet fa sovint.



Quim Monzó em sembla el típic postmodern carca, sempre tan escèptic i cínic amb tot, excepte amb el capitalisme en general i amb certs poders polítics i fàctics catalans, clar, i possiblement per això un personatge tan estimat per la Catalunya conservadora i conformista que, per no avorrir-se i sentir-se una mica trapella, deu llegir molt de gust els articles d’aquest «grand-père terrible», entremaliat, però innocu per als seus interessos.


Que continuï, doncs, la seva croada contra «la xusma» que tant  sembla molestar un excels com ell, però trobo a faltar que algú, amb prou prestigi i formació intel·lectual, li recrimini de tant en tant la banalitat dels seus anatemes i la fatxenderia de les seves maneres. O, millor encara, que des de les organitzacions que vetllen pel respecte als drets humans i socials se li reclamés l’adopció d’una actitud responsable davant el context i els esdeveniments socials del nostre temps —que ja són prou convulsos—, i que, ja que pretén exercir una crítica dels costums, que es deixi de procacitats i que procuri acompanyar els seus judicis de propostes basades en valors constructius... Ens decidirem a fer-ho?