LES COL·LECTIVITZACIONS I LA SOCIALITZACIÓ D’EMPRESES: GUERRA I REVOLUCIÓ 1936-1939 – III (1986)

Redistribuir els beneficis

—A quin error fa referència?

—El 14 d'octubre del 1936 es va formar el consell municipal amb els sectors polítics i sindicals de la ciutat. S'hi va concentrar tot el que feia referència a les activitats generals de la ciutat, amb la indústria i l'economia. Era una concepció que ens semblava força una comuna llibertària. La CNT controlava nou conselleries i dirigia la d'economia. Però incomprensiblement, i aquest és l'error, el 9 de juliol del 1937 la CNT va deixar la conselleria d'Economia que va ser ocupada per l'UGT fins el maig del 1938. La conselleria d'Economia controlada per l'UGT va esdevenir una fabulosa empresa atenta en primer lloc a obtenir beneficis lucratius de les matèries que rebia destinades a la producció de guerra. Aquestes matèries, cedides pel govern a preus determinats, o adquirides per la conselleria per inicia­tiva pròpia, transformades per la indústria en mantes per al front i els hospitals, i també en altres teixits imprescindibles per a les necessitats bàsiques de la reraguarda, van ser facturades a preus que deixaven un marge exagerat de beneficis que la conselleria d'Economia va retenir, bo i oblidant que en tot cas aquests beneficis pertanyien a la indústria, a les col·lectivitats, i no a ella. Va haver-hi balanços saldats amb milions de pessetes de superàvit, mentre que certes empreses van veure's obligades a recórrer a l'ajut, d'altra banda molt interessat, de la Generalitat de Catalunya. Aquest ajut implicava, quan el concedien, la presència d'un interventor a l'empresa, i pràcticament s'acabava la col·lectivitat. La CNT va haver de transigir-hi fins que van canviar les coses, al maig del 1938.

—Que passa, doncs, amb les col·lectivitats a partir del maig de 1938?

—La inestabilitat constant del panorama polític provoca la reducció dels poders econòmics que la revolució va posar sota la supervisió del Consell Municipal. La conselleria d'Economia de Terrassa va ser establerta per decret de la Generalitat de Catalunya del 10 de maig de 1938, com a delegació seva. Va nomenar un president de l'UGT i un vicepresident de la CNT. Aquest últim tenia al seu càrrec tot allò que concernia la fabricació per la indústria de guerra en relació directa amb les col·lectivitats.

Per a la nova etapa, la CNT va acordar:

1. Amb els beneficis que va establir amb el seu darrer balanç la conselleria d'Economia, ajudarà immediatament les empreses col·lectivitzades amb dificultats financeres, bo i donant-los els mitjans per al seu desenvolupament futur. D'ara endavant, cap altra empresa col·lectivitzada haurà de recórrer a la Generalitat de Catalunya.
2. Ja que el cabal d'aigües de què disposa Terrassa és insuficient per al proveïment normal de la població i les necessitats bàsiques de la indústria, en especial quant als aprestos i els tints, del benefici assenyalat en la conselleria d'Economia es lliurarà al Consell Municipal un milió de pessetes —quantitat molt important aleshores— perquè es pugui dur a terme el pla de captació d'aigües dissenyat ja abans del 19 de juliol de 1936.
3. A partir d'aquest moment la conselleria d'Economia no retindrà cap benefici. Els excedents de capital al tancament dels exercicis administratius al seu càrrec s'empraran en benefici de les col·lectivitats i en obres urbanes d'utilitat.

Per la socialització

Aquest pla es va dur a terme en una bona part. El municipi va disposar del seu milió de pessetes. Quanta la indústria, es van engegar algunes col·lectivitats petites que estaven aturades, abandonades per l'anterior conselleria d'Economia perquè les seves màquines no rendien la producció d'altres de més modernes. Per a nosaltres això no comptava. Allò que sí comptava era que tot treballador tingués, almenys en allò que ens incumbia, els seus mitjans de vida, obligat a conservar els mals estris que li havien tocat el 19 de juliol. La socialització —pensàvem— suprimirà aquests caos de desigualtat injusta. La fesomia de l'activitat industrial va canviar en poques setmanes.

D'esquerra a dreta: Federico Marín, Pedro Costa, Minerva Sábat, 
Francisco  Sábat i Maria Sábat (Montpellier, 1946)

Tanmateix, no va anar tot corn una seda. El subministrament de fluid elèctric era molt deficient i se'n podia fer ús molt poques hores al dia. Per aprofitar el poc elèctric que arribava, es treballava a hores inversemblants durant la nit i els set dies de la setmana. I tot allò amb una alimentació insuficient en quantitat i qualitat, però, malgrat tot, les col·lectivitats rutllaven. La tragèdia de debò estava en els fronts de guerra. No obstant això, encara es bregava per la socialització. Totes les empreses col·lectivitzades amb majoria de la CNT en els seus consells estaven per la socialització d'acord amb el pla establert per l'Organització, entre elles les dues més importants de Terrassa. Aquest corrent es va confirmar en una assemblea general de consells d'empresa celebrada a mitjans setembre de 1938 al Teatre del Poble (abans Teatre Principal). Es va continuar treballant en aquest sentit, però dissortadament el pla de socialització no es va poder aplicar. Les hordes feixistes van entrar a Terrassa el 26 de gener del 1939.

(Entrevista publicada a la revista Al Vent, n. 90, Terrassa, 1986. He realitzat algunes esmenes de redacció que no alteren la informació essencial.)

LES COL·LECTIVITZACIONS I LA SOCIALITZACIÓ D’EMPRESES: GUERRA I REVOLUCIÓ 1936-1939 – II (1986)

Buscar primeres matèries

—Crec que vostè, com a membre del Comitè Industrial de la Conselleria d'Economia Municipal, va fer una gestió important buscant primeres matèries per a les col·lectivitzacions. Ho podria explicar?

—El Consell Municipal s'atribuïa funcions que no tenia abans de la revolució. La seva gestió va ampliar-se a totes les activitats de la ciutat, entre elles les d'indústria i economia, amb una secció que es deia Conselleria d'Indústria. La CNT hi havia posat un company al capdavant. D'altra banda, a causa de la sindicació forçosa decretada per a tothom, ja fos a la CNT o a la UGT, es van haver de formar Comitès d'Enllaç. Seguint aquestes directrius, el Comitè també havia d'integrar les dues sindicals; es va fer així, i va rebre el nom de Comitè d'Indústria que es va integrar a la Conselleria d'Economia instal·lada en el local que havia estat l'Institut Industrial, l'antiga seu de la patronal.

Tot funcionant ja el Comitè d'Indústria, es va acordar considerar que el més important era conèixer immediatament les existències de llanes d'origen, llanes assortides, llanes regenerades, cotó, seda i fibres artificials útils per a la fabricació tèxtil, a més d'altres matèries complementàries com ara olis, soses, colorants, etc. En aquest sentit, es va enviar una circular a totes les empreses, advertint alhora que les existències de matèries per a la fabricació s'havien d'emprar prioritàriament per a les necessitats del front de guerra i els hospitals de sang. Com a complement de la circular, es van fer visites a les empreses que es considerava que estaven en possessió de quantitats importants de matèries primeres. El treball d'estadística es va fer amb normalitat i se'n van obtenir bons resultats. Però no tot es va reduir a saber les existències emmagatzemades o en via de manufacturació en mans de la indústria. Calia saber en quina situació estaven els proveïdors susceptibles de proporcionar-nos de manera regular les matèries primeres que permetessin la continuïtat del bon funcionament de les indústries com fins aleshores. Si més no, el millor subministrament possible en les circumstàncies que la guerra podia imposar. El problema va deixar de ser d'ordre local i s'hi van afegir factors desconeguts molt importants per a la seva solució. No en llanes regenerades, ja que s'estava gairebé segur que Catalunya mateixa en podia proveir les necessitats. Aquí tot estava organitzat i els proveïdors es mante­nien ferms, la incògnita eren les llanes d'origen. Per tal d'esbrinar a què calia atendre's, la Conselleria d'Economia va decidir que es fes un viatge als llocs de producció llanera on es proveïen els antics patrons.

Els grans ramats llaners, particularment els magnífics merins, eren a Extremadura i a les comarques del Baix Aragó. S'hi va anar amb la intenció de veure com havien quedat a causa de la guerra aquestes fonts de proveïment de la indústria fabril i tèxtil. Si la primera matèria no faltava, podrien treballar totes les altres indústries de la ciutat, ja que n'eren tributàries. Si en l'aspecte general aquest viatge interessava la Conselleria d'Economia, en l'ordre particular interessava també les dues gran empreses col·lectivitzades d'acondicionament i filatura d'estam i llana cardada. Els seus antics patrons havien comprat poc abans que esclatés el moviment quantitats importants de llana, i fins i tot l'havien pagada.

Vam demanar la col·laboració d'aquestes dues empreses i ens va ser immediatament concedida. Vam comunicar el nostre pla a la Comissió d'Estadística i Orientacions Econòmiques de la CNT, la qual hi va estar totalment d'acord i va donar el seu vist-i-plau. Vam fer el viatge sis persones: un membre del Consell d'Empresa i un tècnic per cada una de les dues empreses, i dos membres del Comitè d'Indústria adjunt a la conselleria d'Economia; un d'aquest darrers va ser el responsable del grup. Pels informes a l'abast, se sabia que gran part de la zona llanera del Baix Aragó era a les mans de la «Columna de Hierro», que operava en aquell front. A València ens vam entrevistar amb el cap d'aquesta columna, el qual, si bé va reconèixer que tenia certa quantitat de llana pagada abans del 19 de juliol, va dir que no la lliuraria si no era a canvi d'articles elaborats imprescindibles per a la columna. Nosaltres, tot comprenent la situació que justificava la mesura d'incautació de la llana, no vam insistir a recuperar-la. Vam acceptar un compromís verbal per a un possible intercanvi, refiant-nos que ambdues parts compliríem allò que havíem pactat.

Cap a Extremadura

—Vam prosseguir el viatge cap a Extremadura amb rumb a la comarca llanera que inclou els pobles de Don Benito i Villanueva de la Serena. El front de guerra era molt a prop i els feixistes controlaven d'altres comarques de producció llanera. No vam trobar companys amb els quals poguéssim entrevistar-nos. No sabíem si havíem de parlar amb els ramaders o amb els seus successors, en el cas que els ramaders haguessin desaparegut. Les nostres gestions van ser relativament laborioses, però no vam trobar dificultats grans que ens portessin al fracàs. Ben al contrari, vam recuperar una quantitat molt important de quintars de llana, i davant nostre mateix se'n va organitzar una primera expedició amb vagons de tren. Calia apressar-se a treure la llana d'allí, per evitar que caigués en poder de l'enemic.

Ens va fer l'efecte que érem enmig de gent addicta. Vam negociar altres adquisicions per al futur i vam acordar alguns intercanvis. Al cap de tres dies ja ho havíem acabat tot. Vam veure la possibilitat que aquesta part d'Extremadura continués sent la productora important de llanes que sempre havia estat, de la qual cosa es beneficiarien la indústria fabril i tèxtil de Terrassa i les indústries auxiliars per a la seva expansió econòmica. Així, si el feixisme no ocupava aquestes regions, podríem proveir les nostres col·lectivitats. Ens van informar que uns quants ramats ja havien estat traslladats a d'altres pastures més allunyades del front.

Vam començar la tornada a Terrassa i ens vam endinsar una mica a Andalusia fins a la població de Lopera (Jaén), productora d'oli d'oliva. Portàvem l'encàrrec de la Conselleria de Proveïments (sota la titularitat de la CNT) què s'enviés a la nostra ciutat una quantitat important d'hectolitres d'aquest producte, havent-se establert el contacte ja abans. Vam aprofitar-ho per gestionar l'adquisició d'olis amb un alt grau d'acidesa, els quals, si bé són impropis per al consum domèstic, poden servir, però, per al tractament de llanes en procés de fabricació. Vam establir un acord preliminar. Un cop a Terrassa, vam donar compte dels resultats de la missióque ens havia estat assignada, i van ser considerats satisfactoris.

Administració autònoma

—En general, quines deficiències o dificultats van tenir les col·lectivitats?

—La indústria fabril i tèxtil que es va col·lectivitzar en tornar a la feina a principis de l'agost de 1936 estava formada per empreses que van mantenir-se autònomes, i cadascuna va conservar la unitat pròpia establerta per la raó social de l'antic règim patronal. De fet, es pot dir que només havia canviat la direcció de les empreses. Abans se'n feien càrrec i decidien els patrons, ara era el Consell d'Empresa amb el suport dels treballadors. Però en matèria de normativa interna d'administració, cada empresa decidia ella mateixa. Si bé cal admetre que, en general, l'administració de les col·lectivitats va ser bona, també és veritat que es basava en una mena de concepte de territoris tancats segons el qual cadascuna es desentenia de totes les altres.

I per aquesta visió curta, amb la qual se circumscrivia la conquesta social de la revolució al radi reduït de la seva pròpia entitat productiva, existien en la mateixa branca col·lectivitats riques i col·lectivitats pobres. L'herència que cadascuna d'elles va rebre de l'antic règim patronal va ser allò que les va classificar en diferents categories. Va ser la dualitat sindical —amb el seva divergència de concepcions socials— el que va provocar aquesta situació? És possible que sí. I el decret sobre les col·lectivitats de la Generalitat de Catalunya no va arreglar res. Només va legalitzar les col·lectivitats tal com eren aleshores i, evidentment, les va embolicar en les malles de la llei.

Aquesta situació no podia satisfer els militants de la CNT, els quals consideraven les col·lectivitats com el primer pas cap a una veritable socialització que portaria la igualtat econòmica per a tots.

Les reunions de militants i les assemblees generals del Sindicat de la Indústria Fabril i Tèxtil i de la Federació Local de Sindicats d'Indústria es van celebrar a gran escala, i aquests fets van contribuir a aplanar molts inconvenients i a perfeccionar, a mesura que es treballava, el funcionament de les col·lectivitats. Però cal consi­derar el fet que no estàvem sols. La UGT, que era un simple embrió en esclatar el moviment, s'havia engrandit bastant en decidir-se la sindicació forçosa, tothom que a la ciutat era «conservador» es va afiliar a aquesta central.

Mentre els sindicats de la UGT de Terrassa van estar sota la direcció d'elements del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), l'entesa amb la CNT va aconseguir-se amb una facilitat relativa, tot i que no sempre hi havia harmonia. Però en vigílies dels fets del maig del 1937, el Partit Socialista Unificat de Catalunya, que acabava de néixer i els dirigents del qual eren majoritàriament antics trentistes, va copar els càrrecs de la UGT i va convertir les relacions amb la CNT en quelcom molt més difícil que no ho havia estat fins llavors. Això no va impedir que la CNT proposés a la UGT un pla de socialització per a tota la indústria fabril i tèxtil de Terrassa.

El pla de socialització va ser redactat per dos companys que formàvem part de la Comissió d'Estadística i Orientacions Econòmiques. Es va presentar a l'organització confederal, es va discutir en diverses sessions, i va ser aprovat després d'introduir-hi algunes petites modificacions. La UGT va donar llargues a la qüestió i no es va pronunciar ni amb l'acceptació ni amb el rebuig. Es van limitar a dir que l'estaven estudiant i que encara no podien decidir-se. Els vam suggerir que ens presentessin alguna proposta segons la seva visió i que ho discutiríem. Però res de res, van passar els mesos i la situació de diverses col·lectivitats va esdevenir molt greu. És evident que la UGT seguia les consignes del PSUC, enemic de qualsevol socialització i que, si hagués pogut, fins i tot hauria dissolt les col·lectivitats. Aquí la CNT va pagar un error del qual era responsable.

LES COL·LECTIVITZACIONS I LA SOCIALITZACIÓ D’EMPRESES: GUERRA I REVOLUCIÓ 1936-1939 - I (1986)

Quan parlem amb la nostra gent gran dels anys de la guerra, de vegades, massa sovint, la conversa se centra en les imatges difuses del lloc comú, o en les restringides de la mera experiència personal i, així mateix, deformades per la llunyania en el temps o per un punt de vista que en els seus orígens fou concebut sota la perspectiva sempre deformadora d’una mirada infantil.

Lluny d’aquests dos casos, intentarem aprofundir una mica en el tema de les col·lectivitzacions amb Frederic Marín, militant cenetista nascut a Enguera (València) l’any 1902 i establert a Terrassa el 1915.

En abandonar la nostra ciutat, a l'octubre de 1938, per incorporar-se a la 119a Brigada Mixta de la 26a Divisió, Frederic Marín havia pertangut successivament a la Comissió d'Estadística i Orientacions Econòmiques de la Federació Local de la CNT (1936); al Consistori Municipal (1937), com a regidor de transports, obres públiques i administració local; i a la Conselleria d'Economia de Terrassa (1938), creada per decret per la Generalitat. Ningú més adient, doncs, per parlar-nos amb coneixement de causa de les col·lectivitzacions terrassenques.

Guerra i revolució

—Quina actitud van adoptar a Terrassa els militants cenetistes els dies posteriors al 19 de juliol? Com es van afrontar la guerra i la revolució?

—Acabada la vaga general revolucionària, que es va iniciar el 19 de juliol de 1936, els primers dies d'agost de 1936 la calma renaixia a la ciutat, com a qualsevol altre lloc on s'hagués vençut el feixisme. Centenars de milicians havien marxat cap a l'Aragó, entre ells un nombre considerable de militants de la CNT.

Els militants del moviment llibertari que ens vam quedar no érem els més ben preparats —tampoc no érem els menys preparats— per endegar les conquestes socials que la revolució ens va posar a l'abast tot seguint els preceptes que nodreixen el comunisme llibertari.

Durant els dies escolats des del 19 de juliol, les nostres organitzacions havien multiplicat les reunions de militants i les assembles públiques de tota la població, que van tenir lloc en locals espaiosos prèviament confiscats i en el camp d'esports, amb capacitat per a milers de persones. Les orientacions transmeses apuntaven a la incautació per part dels obrers de fàbriques i tallers, així com de tots els béns de producció i els capitals propis dels centres de treball on eren el 19 de juliol. En aquesta primera època de transformació social, les col·lectivitats d'una mateixa branca —per l'herència organitzativa industrial de l'antic sistema capitalista— eren excessivament disperses per a la nova situació. Iniciat el camí de l'economia amb una orientació comunista llibertària, ens havíem d'adaptar a mètodes més adients fins a arribar a la veritable socialització que comporta. Aquest fou el nostre objectiu i allò a què ens van dedicar.

Per començar la nostra acció, la Federació Local de Sindicats d'Indústria de la CNT, en reunió general, va nomenar una Comissió d’Estadística i Orientacions Econòmiques. Fou quelcom semblant al «Consejo de Estadística y Producción» que proposava el dictamen sobre el Concepto Confederal del Comunismo Libertario aprovat pel Congrés de Saragossa. Vam formar aquesta comissió tres companys.

—A més de formar part d'aquesta comissió, va pertànyer a alguna col·lectivitat?

—Sí, a la de la fàbrica Barata Hermanos, on ja treballava abans de la revolució. Vaig ser al Consell d'Empresa. Però hi vaig estar poc temps, la vaig abandonar precisament en ser designat per la F. L. de la CNT per integrar-me a la Comissió d'Estadística i Orientacions Econòmiques.

La Comissió d’Estadística i Orientacions Econòmiques

—Quina funció feia aquesta comissió i quin grau d'influència tenia sobre les col·lectivitzacions?

—Sota la supervisió d'un company tècnic industrial, elaborava plans de fabricació que, un cop aprovats per les assemblees de treballadors, eren posats en pràctica pels Consells d'Empresa; però l'autonomia de les col·lectivitats era absoluta, les assembles decidien l'orientació de la gestió general, bo i acceptant o rebutjant plans o iniciatives que, per altra part, podien provenir d'un obrer qualsevol.

—Hi havia un horari fix a les empreses col·lectivitzades?

—Quaranta hores a la setmana, per bé que de vegades es treballaven més hores, de nit o els diumenges, segons les circumstàncies.

—Com funcionava la qüestió dels salaris? Es van congelar? Es va pagar algun cop en espècie?

—Va mantenir-se com abans de la revolució la diferència de paga segons la categoria laboral, però el salari va augmentar per a tots. Es pagava amb moneda, gairebé mai no es va fer amb productes procedents d'intercanvis.

—Què va passar amb la seguretat social? Es van crear organismes de socors?

—No, no es va crear cap organisme nou, però els serveis hospitalaris de la ciutat eren bons, en termes generals. Sí que es va fer un gran esforç per lluitar contra els accidents de treball, amb uns resultats molt positius. En cas de malaltia, es pagava íntegrament el salari. L'avortament era legal si era sol·licitat per causes purament de salut.

—En algunes fàbriques hi va haver Comitès de Control; què eren i en què es diferenciaven dels Consells d'Empresa?

—A les empreses on els patrons es van quedar després del 19 de juliol de 1936 (molt poques) —en aquelles on els patrons no van ser acusats d’intel·ligència amb el feixisme— s'hi van instituir els Consells de Control si la empresa donava feina a menys de 100 obrers. El seu funcionament no era, en essència, diferent de l'existent a l'antic règim patronal. El patró continuava essent l'amo en l'administració i la direcció de l'empresa, però la fórmula nova introduïa la facultat per part del Comitè de Control de fiscalitzar les diferents operacions decidides per a la bona marxa de l'empresa i d’oposar-se a allò que considerés anormal, perjudicial o no convenient. Els casos de conflictes entre el patró i el Comitè de Control, segons la seva índole, eren resolts pel Comitè d'Enllaç CNT-UGT o per la Conselleria d'Economia. El proveïment de primeres matèries, com a ajuda sol·licitada, es concedia com si es tractés de col·lectivitats.

MISCEL·LÀNIA DE TEMES BARTRIANS – III (1988)

(Agustí Bartra al Santuari de Montgrony, l'any 1980)

Mites

L'experiència de la guerra civil va revelar a Bartra quina era la seva missió futura: esdevenir el portantveu de l'esperança. Aquesta missió la duu a terme especialment en el nucli fonamental de la seva obra, els anomenats mites, quan escriu sota l'influx doble del coneixement racional de la condició tràgica de l'home i el desig de creure en la seva capacitat de superació i en la seva possible redempció.

Per a Bartra, la funció actual de la poesia ha de ser catàrtica. La poesia seria la via que ens permet alliberar-nos col·lectivament de l'angoixa, com ho havia estat a les seves primeres manifestacions.

A la seva conferència «Poesia i mite», tot citant Mallarmé, comenta:

«El cantor o poeta per excel·lència fóra, doncs, Orfeu, el nom del qual venia de la paraula fenícia composta de aur (llum) i rofae (curació, guariment). Orfeu era, palesament, aquell que curava per la llum».

Aquesta catarsi o curació es produirà quan el poeta aconsegueixi delimitar la realitat a la nostra consciència mitjançant la cristal·lització de les seves percepcions i emocions de grans imatges simbòliques, en metàfores totals: els mites.

Màrsies i Adila, Odisseu, Quetzalcòatl, Rapsòdia de Garí, Rapsòdia d'Arnau, Rapsòdia d'Ahab, L'home auroral i El gos geomètric són les obres que, estrictament, podem considerar com a contenidores dels mites bartrians.

Nom

Agustí Bartra Lleonart.

Josep M. Albaigés, al seu Diccionari de noms de persona, diu que Agustí és un nom d'origen llatí, derivat d'Augustus, que vol dir «consagrat pels àugurs».

Bartra —segons Francesc de B. Moll, al seu llibre Els llinatges catalans— és una varietat de barta, mot gascó que significa «bosquet intrincat, romagueral». El seu origen seria, doncs, pre-romà.

Lleonart és una varietat de Lleonard. Consultant Francesc de B. Moll veurem que és un derivat de Leonardua, nom de radical llatí i sufix germànic. Josep M. Albaigés amplia la informació precisant que prové de la deformació del llatí Leo, o sigui «lleó», amb el final nòrdic hard, «fort». Afegeix, a més, un altre possible origen totalment germànic, Leun-hard, que significa «poble fort».

Personalitat

Va trobar imatges i recursos als futuristes russos i als poetes francòfons antillans, als romàntics i expressionistes alemanys, a les epopeies contemporànies d'Occident, al superrealisme i a la lírica dels pobles primitius, a les epopeies mexicanes i mesopotàmiques, a la lírica japonesa, a la tradició cultural catalana...

Va ser capaç d'assimilar una quantitat enorme d'influències, adquirides mitjançant l'estudi exhaustiu de la literatura universal, i en afegir-les a la seva veu personalíssima, va aconseguir que el conjunt fos un tot homogeni.

Poètica

Agustí Bartra, l'any 1980, a «Poesia i mite», un dels seus escassos textos teòrics, va dir:

«No sabem què és la poesia, bé que ningú no ignora que és, que existeix...».

Tot i això, al mateix assaig diu:

«La poesia és una naixença que mai no s'atura, que no aprendrà a morir, perquè poden morir les paraules —i moren—, però no la veu que es vol fer eternitat amb el destí de l'home sobre la terra...».

I una mica més endavant cita una carta que havia escrit l'any anterior a Miquel Desclot:

«La veu és l'emoció articulada que expressa fragmentàriament allò que la terra oculta i, ensems, vol, que sigui desentranyat d'ella...».

Al llibre Sobre poesia (Barcelona, 1980) podrem trobar altres aproximacions als àmbits liminars del misteri.

Progenitors

El pare de Bartra, Joan, era el fill gran d'una família acomodada d'origen camperol que residia a Sant Andreu de Palomar. El seu matrimoni amb Elionor, la mare del futur poeta i vídua amb dos fills, li va fer perdre la condició d'hereu.

Anna Murià, a la seva Crònica de la vida d'Agustí Bartra, diu que la infantesa de Bartra va ser feliç i relaciona aquest fet amb el caràcter del pare, un somniador ple de bondat. Dedica unes quantes pàgines a descriure'l amb passió i cita amb llarguesa alguna de les seves cartes.

Al mateix llibre, diu de la mare:

«Era una dona que havia sofert molt; és tot el que sabem del seu passat, del qual mai no parlava, a part que fou òrfena des de petita, que nasqué a Terrassa, que es casà molt jove [...], matrimoni probablement poc feliç que la deixa vídua aviat amb dos fills [...], i el record d'un part terriblement dolorós i complicat, amb l'infant mort a dins. De la seva família s'ignora tot, no en digué mai res als fills, els quals quedaren astorats quan, a la mort de la mare [...] es presentà una desconeguda dient que era la germana de la morta, la contemplà amb fixesa uns moments, sortí, i mai més no se n'ha sabut res».

Temps

La vida de Bartra es podria dividir en tres grans períodes: els anys d'infantesa, joventut i formació (1908-1940), els temps de l'exili americà (1940-1970) i el retorn (1970-1982).

També es podria dividir en dos períodes amb una frontera, la del 26 d'octubre de 1939. Abans i després d'unir-se amb Anna.

(Publicat a Al Vent, 97, Terrassa, 1988)

MISCEL·LÀNIA DE TEMES BARTRIANS – II (1988)

(Anna Murià i Agustí Bartra a Terrassa, l'any 1973)

Esperança

A la introducció a l'antologia El vent llaura la mar, Llorenç Soldevila explica:

«Esperança, paraula clau en el pensament bartrià. Esperança que a voltes parteix de l'enyor d'un amic estimat. Pere Vives i Clavé, mort a causa d'una injecció de benzina a les venes en el camp d'extermini de Mauthausen (“Futur!”). Esperança, des de l'exili, en el retorn a la pàtria. Esperança prenyada de certesa que el seu missatge, les seves paraules restaran, després de la desaparició física. Esperança, llum, en els quatre haikús, simbolitzada per la campana, el colibrí, la vela i l'alosa. Prop de la mort, a “L'àngel de la llum” condensà magníficament tot el que havia escrit sobre l'esperança. S'adreça a l'àngel perquè el deixi dempeus damunt la terra viva, per tal de poder sentir la “titànica forca” de la naturalesa, i veure el gest protector de la deessa adormida. L'àngel fa un senyal d'esperança: el cercle de l'etern retorn».

Exili

Durant els anys de l'estada a Mèxic, l'acollida que reben allí les seves creacions és positiva en conjunt. Li publiquen totes les obres, amb més o menys facilitat, i a la premsa hi surten ressenyes i comentaris de les versions al castellà. Jaume Vallès i Cecília Gironella van dedicar-hi els estudis titulats Suite Poètica i El ojo de Polifemo, publicats el 1946 i el 1957 respectivament. Tradueix gairebé totes les obres, com ja he dit abans, i les edita amb èxit. Màrsies i Adila, en concret, va ser traduïda, a més, al francès, l'anglès i el portuguès. En síntesi, m'atreviria a dir que, per moltes circumstàncies, Bartra va despertar un major interès com a escriptor Í intel·lectual estranger entre els natius que com a escriptor de la mateixa llengua entre els residents catalans. Els mexicans no han oblidat allò que el nostre autor els va aportar; contribució que és continuada actualment per la dels seus fills Roger i Eli, sobretot el primer, que s'ha convertit en un dels seus intel·lectuals de més gran projecció.

En aquest mateix període d'exili, uns trenta anys, la recepció de la seva obra a Catalunya és mínima. Fenomen lògic, durant els primers anys de la postguerra, per les dificultats de relació entre l'exili i l'interior; però atribuïble més tard a l'hostilitat per motius extraliteraris d'alguns dels elements més influents en la tasca de reconstrucció de la cultura catalana. Així, algú ha suggerit que l'atenció deferent que li va dispensar la revista clandestina Antologia va ser potser l'origen del rebuig dels responsables d'Ariel, també clandestina però de més prestigi i difusió.

També caldria considerar la possibilitat que l'enfrontament per motius personals i criteris lingüístics entre els membres del consell de redacció de la revista de l'exili Pont Blau —la qual Bartra va acabar abandonant— potser va provocar actituds adverses per part dels qui, a Catalunya, mantenien posicions estètiques i ideològiques afins a les de la facció contrària.

Una excepció important en aquest panorama hostil és la publicació del llibre antològic Poemes (Barcelona, 1954); edició promoguda i prologada per Antoni Ribera, principal impulsor de la revista Antologia que ja he esmentat.

L'acceptació i difusió de l'obra van anar millorant els anys immediatament anteriors al seu retorn, alhora que la situació política es moderava i els qui havien controlat fins llavors l'ambient literari català perdien l'hegemonia. De tota manera, les generacions noves que s'integren a la lluita per la recuperació plena de la cultura de Catalunya tampoc no se sentiren atretes per la seva figura. A mitjans dels anys seixanta, el front orientador de la literatura catalana s'havia desplaçat cap al grup que, especialment des de Serra d'Or, defensa l'estètica del realisme històric. Per a ells Bartra és un autor amb valors innegables, però mal aplicats. Des del seu punt de vista, el to messiànic i mosaic que comença a predominar a la seva obra la descobreix de funció, perquè està del tot desconnectada de la realitat social del país i de les seves necessitats reals.

Gèneres

Si tingués algun sentit parlar d'una cosa tan imprecisa i variable com és el concepte de gènere, en referir-nos a l'obra de Bartra diríem que va fer ús dels tres gèneres clàssics: lírica, èpica i dramàtica. Però allò que importa és que tota la seva obra constitueix una unitat total i absoluta. Novel·les, versos, teatre, assajos, epistolari... beuen de la poesia.

Tornant als gèneres tradicionals, cal destacar la seva tendència a practicar l'hibridisme bo i seguint la influència del romanticisme. Així, a Odisseu els fa coexistir tots tres en un mateix llibre, però allí on arriba més lluny és amb la Rapsòdia d'Ahab, en aconseguir una fusió total sense que el text perdi la seva aparença de gran homogeneïtat.

Llenguatge

Bartra va ser sempre un defensor estricte del català unificat davant dels partidaris de l'ús de les formes dialectals a la literatura. En una carta adreçada a Joan Fuster, el 21 de juny de 1953, diu:

«Tota literatura, quan creix cap a la grandesa, instintivament cerca una forma unitària superior de llenguatge, i ha de lluitar contra el dialecte (el poble és creador, però també destructor), contra allò que podríem dir-ne la balcanització de la llengua».

Precisament en aquella època Bartra estava enfrontat —juntament amb Pere Calders— als altres membres del consell de redacció de la revista Pont Blau, entre altres coses perquè en llur recerca de la unitat política dels pobles de parla catalana havien apostat per la dispersió idiomàtica.

En una altra carta a Joan Fuster, aquesta vegada del 3 d'agost del mateix any, matisava:

«La gent de la meva generació sentim la llengua com la funció creadora d'una força cultural vivent, i hem estat sempre completament convençuts, no d'escriure en una “modalitat del barceloní acadèmic”, com dius tu, sinó en un idioma nacional integrat pels cabals de les diferents regions lingüístiques del català».

I més endavant:

«La nostra llengua viu encara dintre un període plàstic que li permet de seguir enriquint-se i madurar gloriosament, i és per això que assimila amb facilitat les aportacions de les diverses zones lingüístiques».