INTERROGACIONES (2006)

(Exposat a Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa

l'any 2006, a la col·lectiva de poesia visual «BRF» que presentava

obres de Jordi Badiella, Manel Rebollo i Jordi F. Fernández.)

EL LLEGAT (2006)

(Exposat a Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa

l'any 2006, a la col·lectiva de poesia visual «BRF» que presentava

obres de Jordi Badiella, Manel Rebollo i Jordi F. Fernández.)

LLENGÜES IGNORADES - 3 (2006)

Perquè, conseqüentment, si establim que en l’àrea A es parla la modalitat lingüística, fins ara no reconeguda, B, sorgiran un seguit de preguntes que, per respondre-les, implicaran un posicionament polític, o, si més no, social que potser farà capgirar un xic aquest ordre raonable al qual ens hem referit. En aquella àrea es parlen dues modalitats lingüístiques? Quins són els seus límits respectius? Quin és el nou estatus de la parla B? Fins on hem d’arribar amb aquesta parla, és a dir, puc jo com a parlant d’aquesta modalitat relacionar-me amb els veïns o amb l’administració? Per què sí —o bé— per què no? Puc demanar que se m’alfabetitzi en la meva pròpia parla?  Ha de prevaler una llengua sobre l’altre? Ha de prevaler la llengua que fins ara havia estat l’única tinguda en consideració? Han de conviure ambdues en una igualtat desitjable però tal vegada impossible? Ha de prevaler la nova modalitat? Etcètera.

Però, la veritat, tot s’ha de dir, davant l’espectacle freqüent de lluites aferrissades motivades per interessos partidistes o per vanitat personal, aliens del tot a criteris lingüístics i socials —que emmalalteixen l’àmbit ja afeblit dels parlants d’una llengua i que fan que l’ús d’aquesta s’enquisti en el si de nuclis cada vegada més petits que s’escindeixen gairebé fins a la desaparició— hem de reconèixer que també les actituds paranoides d’uns frenen la seva expansió tant o més que l’actitud mandrosa, poruga o conservadora dels altres. L’ús i la normativització d’una llengua han de ser assumides i protagonitzades pel poble que l’ha heretada, si es converteix en un fetitxe per a elitistes sectaris ja la poden donar per morta i enterrada.

* * *

Com es pot veure, començar l’estudi d’una modalitat lingüística que fins al moment present ha estat menystinguda o ignorada, suposa obrir una mica la caixa dels trons, sigui quin sigui el camí que emprenguem en acabat. És bo reconèixer-ho: és clar que fem política —en major o menor mesura— quan treballem per la llengua d’una comunitat. Qui diu que quan treballa per la seva llengua no fa política, el que vol dir és que ja no ho percep així. Ja no ho percep així perquè, de política, ja se’n va fer. I amb els resultats que tots desitjaríem per a cada un dels nostres casos particulars: aconseguir que una determinada opció sigui sentida com a natural, com una realitat tant òbvia que no calgui ni plantejar-se-la.

Edició en llengua extremenya de Le petit prince

d’Antoine de Saint-Exupéry.

Nosaltres —els signants— també hem volgut fer política, afirmació que no implica que pertanyem a cap agrupació política partidista, que treballem pels seus interessos o que treballem per fer-la accedir a cap poder o per exercir-lo.

No pretenem fer política utilitzant una llengua com a bandera d’interessos aliens als pobles i a les persones, ans el contrari: fem política en el sentit que treballem, en la mesura de les nostres i capacitat, a favor de determinat desenvolupament social i cultural de diferents comunitats que ens són properes per raons geogràfiques i històriques, o personals.

Lluís Felip i Aced

Jordi F. Fernández Figueras

(Pròleg al llibre Llengües ignorades, Emboscall, Vic, 2006,

edició a cura de Jordi F. Fernández i Gorka Redondo.)

LLENGÜES IGNORADES - 1 (2006)

Manuel de Pedrolo explicava que, una vegada, uns testimonis de Jeovà li van respondre que ells no feien política quan els va preguntar per què l’intentaven de convertir a la seva fe en castellà i no pas en català. També, l’exabat de Montserrat, Cassià Just, va obtenir una resposta semblant no fa pas gaire temps, quan, en una visita al monestir de Samos, va proposar de fer una pregària en gallec. Sorprenentment, hi ha una mena de retòrica dels qui es dediquen a la defensa de les llengües minoritzades que fa que introdueixin el seu discurs amb una formula de captatio benevolentia que coincideix amb l’expressió dels exemples anteriors: nosaltres no fem política.

És una prevenció ben curiosa: ben segur que, tot i les intencions, en els casos anteriors no es feia cap altra cosa que política. De caire ben oposat, és cert, però política, indubtablement. El mateix concepte de llengua és polític perquè resulta indissociable d’un conjunt de valors i conceptes que basteixen la estructura organitzativa del món occidental: és un paràmetre que sovint resulta fonamental per a la construcció de la polis fins al punt que, de fet, les idees i teories que es tenen sobre les llengües són un reflex de concepcions socials i polítiques.

Edició en llengua aragonesa de Le petit prince

d’Antoine de Saint-Exupéry.

La llista d’anècdotes que fan palesa la mistificació que han sofert termes com llengua i dialecte i la seva relació confusa amb conceptes com estat, nació, ètnia o cultura és massa extensa com per comentar-la aquí.

Tanmateix, cal dir que tot aquest embolic gira entorn a la identificació de llengua amb poder polític i poder cultural. Però no pas qualsevol poder polític i cultural: el poder polític que s’identifica amb l’estructura organitzativa d’un Estat occidental i les formes escrites pròpies del sistema cultural d’aquest món occidental. De tal manera que, una parla que no sigui el mitjà d’expressió d’una comunitat similar a les nostres i que no gaudeixi d’un sistema cultural com els nostres té totes les possibilitats de ser identificada nebulosament com a dialecte (com a exemple: què hi incloem dins del concepte  dialectes africans?).

Pensem-ho a l’inrevés: una parla pròpia d’un estat amb les seves formes culturals estàndards no té gaire problemes per a ser individualitzada com a llengua  diferent d’una altra forma veïna (exemple d’això podrien ser el cas d’algunes llengües escandinaves, força intel·ligibles entre la majoria d’elles però no ens hi referim normalment com a dialectes escandinaus). [1]

* * *

(Continua)

---

[1] No ens en podem estar d’explicar-vos una anècdota ben il·lustrativa: En la primera sessió d’uns cursos de llengua gallega a la Universitat Autònoma, el professor —i autor literari— feia una classificació de les llengües romàniques. Després de parlar-nos del gallec, català, italià, romanès, etc., una de les persones signants d’aquest text va preguntar-li per què no feia cap comentari sobre llengües tant interessants per molts motius com el friülès i el sard. La resposta va ser que no eren parles de prou entitat social ni literària com per a posar-les al mateix nivell de les descrites. 

VIDA I TEMPS A CIUTAT (2006)

Vida i temps a ciutat
 

La ciutat creix, envoltada d'espais erms,

d’horts fets de vidre esmicolat i ferralla.

Els edificis s’enlairen vers el cel,

però es tanquen a la llum;

enfonsen els fonaments sota terra,

però no encalcen l’aigua fosca.

¿Qui gosaria dir sense recança

que aquest carreró polsós

va ser un dia clariana lluminosa?

Allà on creues el pas de vianants,

a corre-cuita, amb inquietud

i soroll de frenades seques,

assegut al marge del camí

i envoltat de flors de neu,

hauries vist al capvespre

daurar els cims dels turons,

entre el silenci i la calma.

¿Qui gosaria dir sense recança

que aquesta plaça seca i nua

va ser un dia bosc frondós?

Per això, rebutjo el dia

i m'endinso per a sempre

en l’absència i el somni.

Ombra sóc i cerco refugi en la nit.

SOTA ELS ESTELS (2006)

 

M'endinso en el silenci i l’absència.

Ombra, cerco refugi en la nit.



Jordi F. Fernández (2006)

CONTRA NATURA (2006)

Diu el profeta:

—Odio l’art del gran mag, perquè ens incita a les danses etèries, o bé ens recorda com es clapoteja al llot de les regions abissals, i sóc amic de les ballades alegres d’aquells que trepitgen ferms el terra.

I jo penso:  «El meu instint m’enduu cap al mag, però la meva raó està amb el profeta. Com es possible que l’instint m’allunyi de la vida i la raó m’apropi a ella?».

Sóc humà, excessivament humà: la meva natura, contra natura. Sens dubte.

RETRAT D'UN DESCONEGUT (1988)

(Exposat a Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa

l'any 2006, a la col·lectiva de poesia visual «BRF» que presentava

obres de Jordi Badiella, Manel Rebollo i Jordi F. Fernández.)

TRAZA TU HUELLA (2006)

(Exposat a Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa

l'any 2006, a la col·lectiva de poesia visual «BRF» que presentava

obres de Jordi Badiella, Manel Rebollo i Jordi F. Fernández)

SÓLO LO POÉTICO (2006)

(Exposat a Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa

l'any 2006, a la col·lectiva de poesia visual «BRF» que presentava

obres de Jordi Badiella, Manel Rebollo i Jordi F. Fernández) 

RECORDATORI DE CESC ALDEA (2006)

Cesc Aldea, 1977 (Fotografia de Miquel Mundet)

Una nit de principi de l’estiu de 1975, en sortir del bar dels Amics de les Arts i Joventuts Musicals, em vaig trobar el meu amic Jordi Sebas dalt d’una mobilette i donant voltes com un boig per la placeta de Saragossa. De paquet duia un noi gairebé desconegut per a mi, de cabells llargs, ros terrós, que xisclava com un comanxe de pel·lícula.

Aquesta imatge poc habitual és el meu segon record de Cesc Aldea, i dic poc habitual perquè era una de les persones més contingudes i reservades que he conegut.

Però el motiu de la gresca mereixia aquesta celebració: Cesc havia rebut aquell dia l’aprovació per fer estudis universitaris i s’acomiadava així del llarg túnel obscur dels anys del batxillerat patits en alguna de les tètriques escoles de la ciutat de Terrassa.

El meu primer record sobre la seva persona és el d’un noi de constitució robusta, amb pinta d’holandès o belga, tímid i poc loquaç, encara mig adolescent, que uns pocs dies abans s’havia presentat una nit a la casa que jo tenia llogada aleshores al carrer de la Torre, acompanyant algun dels meus amics més joves. Aquesta casa era un punt de reunió de gent com Jordi García Vilanova, Pepus Serrat i d’altres que la freqüentaven totes les matinades per escoltar música, parlar de llibres o menjar i beure una mica.

Aquesta vegada el va dur algú perquè la que poc després esdevindria la meva companya, Tona Comas, li expliqués algun tema complicat de la gramàtica anglesa. Va preguntar, va escoltar, va tornar a preguntar i va marxar per continuar amb els seus afers. Sens dubte, si no hagués estat per aquella conducta boja seva posterior, per a mi hauria estat tan sols una de les tantes persones que van passar per allí, i potser no li hauria prestat més atenció.

A partir d’aquella segona nit, ens vam tractar amb una certa freqüència, ens vam avenir gairebé de seguida: darrere la seva reserva hi havia una persona molt simpàtica i de tracte molt agradable. A més, coincidíem en els nostres interessos literaris, intercanviàvem llibres, compartíem la nostra simpatia pel moviment llibertari, ens explicàvem els nostres projectes i ens confessàvem les nostres pors...

Tenia un somriure ample i net i, tot i així, al seu temperament hi havia un punt profund de tristesa que de tant en tant sorgia inexplicable, aparentment immotivat. De vegades, els seus amics ens preguntàvem amoïnats quins pensaments estranys li devien passar pel cap. Per això ens va inquietar que en una ocasió desaparegués dos o tres dies sense que ningú sabés on era.

Tothom em preguntava a mi les raons d’aquesta actitud i el lloc on s’amagava. Fins i tot la seva família creia que jo ho sabia tot i que l’encobria. Quan vaig insistir a saber què li passava i on havia anat, em va dir: «No us amoïneu, no em passa res. Me’n vaig anar a Barcelona, em vaig comprar una ampolla de vodka i me la vaig beure a l’habitació d’un hotel, mentre pensava en les meves coses, fins que em vaig adormir». Em va estranyar perquè era una persona a qui mai no havia vist tastar begudes alcohòliques. Al cap dels anys vaig deduir que potser que la qui compartia amb ell el llit d’una habitació no era precisament una ampolla. Però, aleshores... per què tant misteri?

El 1980, vam emprendre tots dos l’aventura de formar juntament amb altres amics «una cosa» que vam anomenar un grup literari i publicar uns quaderns amb creació i divulgació literària els quals vam denominar Mirall de Glaç.

Al cap de poc temps, Cesc va haver de marxar de Terrassa per fer el servei militar. En tornar semblava desorientat, desplaçat després d’aquells mesos escolats: com ens va passar a la majoria de gent en acabar el servei, li costava connectar amb un ambient que s’havia transformat mentre ell es trobava en aquella mena de bombolla que era la vida del recluta de lleva. Semblava desinteressat de les activitats del nostre grup.

L’any 1982, abans de marxar de vacances d’estiu, el vaig veure breument per última vegada. Era a casa seva escoltant L’holandès errant, de Wagner. Em va dir que quan tornéssim havíem de parlar, que tenia idees i projectes nous per dur a terme entre tots dos.

La meva companya i jo ens en vam anar als Pirineus, en una casa solitària i sense telèfon, i ens hi vam quedar tot el mes d’agost, incomunicats. De nou a Terrassa, tan bon punt vaig arribar, vaig anar a la botiga del meu carrer a comprar alguna cosa i el botiguer, amb la cara amoïnada, de seguida que en va veure em va dir: «T’han estat buscant, un amic molt amic teu s’ha mort aquest estiu».

Cesc Aldea havia mort el 2 d’agost, als vint-i-cinc anys, durant un naufragi provocat per una terrible tempesta, a Ponta de Sagres, a les costes de Portugal, i s’havia trigat força dies a trobar el seu cos, i ja feia força dies que l’havien enterrat a Terrassa.

Vaig estar unes quantes setmanes aixafat i perplex, em negava a creure que allò fos veritat, vaig arribar a imaginar que és tractava d'una desaparició premeditada, que havia decidit acomplir un afany que una vegada m’havia comunicat: «De vegades penso a marxar a un indret on ningú no em conegui, a un país estrany, i començar-hi una nova vida. I que, mai més, ningú d’aquí no sabés res de mi».

Potser en aquella època havia escrit aquest poema:

Perdre’ns en tants mars d’amor,

Aquests amors dels ulls.

Perdre’ns per sempre, forat negre

Enllà, on el fictici és altra realitat.

Amarar-nos en aigües calmes i termals

on les platges no són per ésser furtius recers,

sinó per ajaçar-nos en un amor captiu.

Han passat vint-i-cinc anys, els nostres amics i companys han envellit, jo he envellit. Recordo els meus somnis de joventut i em sento fracassat, miro cap al futur i el veig sense gaire il·lusió. Tan sols ell resta immutable, encara jove a la meva memòria i, en ella, encara és aquell amic que tenia idees i projectes nous per dur a terme entre tots dos.

(Publicat a Ciutat, Terrassa, primavera de 2007)