UNA CULTURA INFANTIL PERDUDA (2017)

UNA CULTURA INFANTIL DE CARRER

«Por mi parte, asistí a muchas horas de clase en mi tiempo. [...] aunque no me privaría con gusto de tales migajas de ciencia, no las tengo en tanta estima como otros retazos de conocimiento que adquirí en mis ratos de ocio en plena calle. No es este el momento de extenderme en hablar de este poderoso lugar de educación —la calle— que fue la escuela favorita de Dickens y Balzac y que hace cada año muchos oscuros maestros de la vida».

Virginibus puerisque, Robert Louis Stevenson (1881)

Arribat a Terrassa tot just després de les riuades, vaig viure a la carretera de Martorell, cantonada amb el carrer d’Arquímedes, a casa de la meva àvia. A la vorera, llavors eren molt amples, jugàvem a saltar i parar i ens esbargíem amb altres entreteniments similars fins que un dia van eixamplar la calçada per afavorir el trànsit dels vehicles i les van deixar tal com són ara, tan esquifides que ja ni els adults podien seure-hi en cadires els capvespres d’estiu per petar la xerrada amb els veïns i transeünts.

Tot i això, els automòbils encara no eren un problema. Al carrer de Watt, amb un amic, utilitzant la gran paret de la part posterior del cinema Doré com a frontó, fèiem partides de saco amb pilotes casolanes i no recordo haver hagut d’interrompre mai una partida pel trànsit, ni tan sols que un cotxe aparcat ens destorbés. Per jugar no calia gran cosa, una piloteta de goma de les que regalaven al comprar una sabates era ideal, però també t’ho passaves pipa amb unes xapes d’ampolles de refresc, un bassal al carrer i quatre pedres, uns botons d’abric, una goma elàstica, uns avions fets amb paper, una caixa de formatgets, unes peces de xavalla, unes llavors de bedoll… i una mica d’imaginació.

I Sant Joan? La meravella de les fogueres —aquelles fogueres immenses— i la seva especial lluminositat, reflectida a les cares del qui les envoltaven. I la il·lusió del nanos que uns dies abans anàvem arreplegant trastos vells per cremar. Entre els artefactes pirotècnics, jo sentia una especial predilecció per les pedres fogueres i sobretot pels mistos garibaldi, que enceníem i deixàvem petar entre les mans formant una mena de caçoleta. 

Un altre amic vivia al final del carrer de Volta, en una casa solitària, i just entre la seva casa i la riera enclotada —ara l’Avinguda d'Àngel Sallent— hi havia un descampat de terra argilosa ocupat per un gran bassal on jugàvem a veure qui feia rebotar més vegades pedres planes sobre la superfície de l’aigua… però quan els seus pares no estaven al cas les tiràvem cap els nanos que vivien a l’altre costat de la riera —cap a un indret de cases disperses que llavors es deia el Barrio de las Latas i que ara forma part de La Maurina—, però ho fèiem sense malvolença, com qui diu, per esport.

Altres jocs també els haurien desaprovat els nostres pares si haguessin sabut que els practicàvem. Un, per exemple, era dibuixar amb un guix pispat a l’escola una diana a una porta vella de fusta i fer punteria utilitzant els compassos. Aquest entreteniment no agradava gens als propietaris de les portes, clar, com un dia ens va fer saber entremig d’una allau de recriminacions una àvia enfurismada del barri que ara anomenem del segle XX i que llavors o no tenia nom o l’amic que vivia a l’última casa del carrer de Roger de Llúria ni el sabia.

Quan un parell anys més tard vaig anar a viure al carrer de Joaquín de Paz, cada dia dels mesos de bonança, a la sortida de l’escola, després de berenar i fins a l’hora de sopar, una bona colla de nois celebràvem competicions d’atletisme de pa sucat amb oli o jugàvem partits de futbol amb balons  de marca no t'hi fixis, i els dissabtes a la tarda anàvem sota el pont del Passeig  per jugar amb pilotes de cuiro barrejats amb gent d’altres barris.

La urbanització de la ciutat en funció de la mobilitat dels automòbils i el triomf de la televisió com a mitjà d'oci van acabar amb aquell nostre món de jocs al carrer. El 1969 vaig anar a viure al barri de Vallparadís i els vespres d’estiu, assegut a la porta del meu bloc, sol, podia sentir el gran cor de les veus de totes les televisions sortint a l'uníson de les finestres dels habitatges del barri.

Si el trànsit i la televisió van fer molt per allunyar els infants i adolescents dels carrers, una dècada després es va afegir la por dels adults a la heroïna, als heroïnòmans i a la petita delinqüència juvenil; i una altra dècada després la irrupció i generalització dels videojocs  van acabar de convertir els carrers en un simple espai de trànsit. En una vintena d'anys es va dir adéu a aquella llibertat, ni que fos petita, al joc lliure i espontani, a la socialització en contacte amb nois i noies de tota mena i condició social... i es va donar la benvinguda als espais urbans infantils de cartró pedra, a les activitats extraescolars, a la soledat...

I internet? Almenys la televisió es veia en família i alguns programes eren objecte de conversa, ara molts nois i noies s'enfronten a la pantalla en solitari. Els jocs al carrer segurament tenien els seus perills —un perills diferents dels que corren els infants d'ara amb els seus jocs virtuals—, però a més de fer-nos feliços, a la majoria ens educaven socialment i emocionalment, ens ensenyaven a gestionar i solucionar conflictes.

Enyoro aquella ciutat feta a la mida de les persones, aquella cultura de carrer...

Jordi F. Fernández Figueras

Publicat a Diari de Terrassa, 29 de setembre de 2017

AQUELLS JOCS ALS CARRERS DE LA CIUTAT (2017)

AQUELLS  JOCS ALS CARRERS DE LA CIUTAT

«En un tiempo, nos sentimos seguros entre las casas, en la ciudad, con el vecindario. Este era el sitio donde buscábamos a los compañeros, donde los encontrábamos para jugar juntos. Allí estaba nuestro sitio, el sitio donde nos escondíamos, donde organizábamos la pandilla, donde jugábamos a mamás, donde escondíamos el tesoro... Eran los lugares donde se construían juguetes según las modalidades y habilidades robadas a los adultos, aprovechando siempre los recursos que ofrecía el medio. Aquel era nuestro mundo».

La ciudad de los niños, Francesco Tonucci (1996)

Abans de 1962, quan jo era un infant i vivia a Cartagena, als cinc o sis anys sortia de l’escola i com gairebé tots els meus companys anava tot sol cap a casa. Llavors pocs pares o mares anaven a buscar-nos, no hi havia gairebé trànsit de cotxes i no creien que estiguéssim en perill de ser víctimes de cap violència ni de patir cap trauma… sempre que no ens endinséssim al malfamat barri del Molinete.

Els nens jugàvem a les places i als carrers: a curses de xapes d'ampolles de refresc empeses per terra amb els dits, a xiva amb bales de pedra, a la baldufa i a jocs de tocar i parar. També era típic jugar a batalles de cavalls i cavallers en parelles:  un nano dret feia de cavall i l'altre, a collibè, feia de genet;  o a curses de carretons: un era el carretó i feia servir les mans en lloc d'una roda per desplaçar-se i el company  feia de conductor i li aixecava les cames agafades pels turmells fins a l'altura de la seva cintura com si fossin els mànecs.

Les noies feien figures amb les mans i un cordill lligat pels dos caps amb un nus, saltaven a corda al ritme de cançons tradicionals o jugaven a la xarranca arrossegant una pedra amunt i avall mentre saltaven a peu coix sobre unes caselles dibuixades amb guix a terra.

Els adults organitzaven altres jocs, al pati d'un habitatge o al d'una escola:  el joc de les cadires, a trencar l'olla, a futbol per parelles lligades per una cama ... però no penso detallar-los, ja que la meva intenció és rememorar alguns dels jocs que practicàvem els infants sense cap mediació: ni agrupacions escoltes ni esplais ni centres parroquials... Em sembla clar que no és pas el mateix el joc autònom que el joc dirigit. El lleure al carrer potser comportava alguns riscos, però crec que potenciava amb més efectivitat l'esperit de superació, la disciplina cooperativa, el coneixement de l'entorn, la recerca instrumental,  l'enginy...

Hi havia altres entreteniments desaprovats pels adults, per exemple: picar al picaporta d’una casa de pisos perquè algun propietari fes anar el porter automàtic de l’època, un llarg cordill que aixecava el pestell. Aquesta entremaliadura es podia prolongar amb dues variants: empentar un nano més petit dins el portal i tancar la porta perquè es quedés mig a les fosques o invitar un xaval poc murri a trucar quan tu ja ho havies fet cinc i deu minuts abans i el veí tenia ja preparada una galleda d’aigua bruta per escarmentar els gamberrets.

Alguns nanos entraven als grans portals foscos amb un cucurutxo de paper d'estrassa i el feien enlairar encenent uns mistos —mai vaig esbrinar com ho aconseguien— fins que es cremava i es desfeia en cendres i brases. Sovint havien de sortir per cames perseguits per les porteres o algun veïns.

I era habitual jugar a les tabes —una taba és una mena de dau fet amb un os de xai—, però com que era un joc d’atzar —s'hi apostaven cromos— al pati de l’escola religiosa on jo anava estava prohibit, així que hi jugàvem d’amagat als lavabos, fet que afegia a l'al·licient dels capricis de la fortuna el de la perillositat… si un bocamoll avisava algun professor que fos aficionat a repartir llenya. Al carrer, però, ningú deia res si et veien.

En fi, a tot això, em preguntareu: «Com podíeu jugar a tantes coses al carrer? No us molestaven els cotxes?». Cotxes? Clar que no ens molestaven, n'hi havien tan pocs. De fet ni els recordo... En canvi sí que recordo alguns carros per al transport de mercaderies tibats per uns cavalls perxerons, d'una mida enorme, que, de debò, em feien una mica de respecte.

Els carrers i les places de les nostres ciutats encara eren veritables espais públics, de trobada, de convivència, de joc... Encara no  s'havien urbanitzat en funció del trànsit i l'aparcament d'automòbils, ni les avingudes eren circuits de curses ni els carrers estaven atapeïts de caravanes de vehicles sorollosos, pestilents i contaminants.

Potser serà impossible recuperar un món com aquell, però al menys es podria intentar reduir el trànsit als nostres carrers —que ens els retornessin a les persones, que tornessin a ser útils per a la convivència— i gaudir d'una ciutat més humana, més ciutat, amb menys contaminació, menys accidents i més silenci.

Una de les mesures concretes  per assolir-ho a Terrassa seria ampliar la flota d'autobusos urbans —i que fossin de qualitat i ecològics, per descomptat—, augmentar el nombre de  línies, la freqüència de pas i, perquè no?, oferir el servei gratuït. Cal potenciar el transport públic, si la ciutat vol sobreviure al trànsit!

Jordi F. Fernández Figueras

Publicat a Diari de Terrassa, 27 de setembre de 2017