GEORGE ORWELL I LA LITERATURA COMPROMESA - III (1984)

Animal Farm fou inicialment un pas més en la seva momentània decadència com a escriptor professional. En plena guerra mundial i, per tant, en ple període d'amistat forçada entre aliats i bolxevics, resultava gairebé impossible que una editorial consentís a publicar una faula esopiana sobre el procés de degradació de la revolució a Rússia, sobre el trànsit de la dictadura del proletariat a la dictadura sobre el proletariat.

Finalment, el mateix editor que li havia publicat Homage to Catalonia s’arriscà a fer-ho, quan ja Orwell, desesperat, es disposava a autofinançar-se una senzilla edició. I així estava la situació, més malament que bé, quan, en iniciar-se la «guerra freda» el 1946, s'edita als EUA i en aquell sol any es venen més de mig milió d'exemplars. D'aquesta manera, sense transició, emergeix de l'obscuritat i es converteix en un autor de moda.

L'argument és molt simple. Els ani­mals d'una granja expulsen l'humà que els explota, tot intentant fer realitat el somni utòpic de l'«animalisme». Però la majoria dels porcs, dirigits pel seu capitost, Napoleó —mitjançant una creixent manipulació de les idees, coacció vers els discrepants, persecució dels dissidents i la explotació de manera exhaustiva del treball de la resta d'animals—, aconsegueixen crear un sistema dictatorial que els permet —ara que ja són en els nous amos— equiparar-se amb els grangers veïns, adquirint tots els vicis dels humans. El paral·lelisme entre els diversos fets i personatges de la ficció amb altres d’històrics resulta transparent.

Coincidint amb la impressió d'Animal Farm el juliol de 1945, comença la redacció de Nineteen Eighty-Four. Es tracta d'una narració de «política ficció»[1] d'un pessimisme aclaparador. El prota­gonista, Winston, pretén oferir una mínima resistència al seu antagonista, un estat tecno-burocràtic, omnipresent, omnipotent i implacable enemic de tota individualitat, que acabarà esclafantant-lo.

Si Homage to Catalonia és el testimoni de l’intent d’assolir un determinat objectiu amb la utilització de mitjans contradictoris i Animal Farm és el reflex del resultat de la pràctica reiterada d'aquest error —la conversió dels mitjans en objectiu—, Nineteen Eighty-Four és una profecia escruixidora sobre les conseqüències últimes d'aquest comportament. Si a la primera es mostra el fet concret de la manipulació de l'opinió a través del falsejament de la informació i a la segona se simbolitza la manipulació del pensament a través de la ideologia, a Nineteen Eighty-Four assistim a l'anul·lació de la consciencia individual a través del total falsejament de la informació i de la història, de la implantació d'una policia del pensament, de la creació d'una ideologia de naturalesa ambigua i d'un llenguatge restringit i «funcional» que possibilita la reducció del marge de formació del pensament. I això és així perquè des del primer moment els creadors d'aquest sistema han estat conscients que el seu veritable ob­jectiu es la satisfacció del desig de Poder.

Un exemplar de la primera edició de Nineteen Eighty-Four.

En aquesta novel·la, l'acció se situa a «Oceania», una superpotència constituïda essencialment pels EUA i l'ex-imperi britànic, els bressols de la democràcia moderna. Es fàcil deduir que davant la utilització propagandística que fa Occident d'Animal Farm, a Orwell li calia remarcar que el perill totalitari no es troba tan sols en els «altres», sinó que resideix també entre «nosaltres». Les tres superpotències que protagonitzen la història a Nineteen Eighty-Four són idèntiques, les seves característiques essencials, els seus sistemes socioeconòmics[2] són idèntics i les seves ideologies, que es proclamen diferents, son idèntiques també a causa de la seva condició de significants buits de significat o, més ben dit, plens sempre del significat més avinent per a justificar a cada instant la conducta dels que les sustenten.

Un compromís veritablement revolucionari

Nineteen Eighty-Four il·lustra molt bé el concepte de compromís aplicable a l'obra d'Orwell. Compromís, no en el sentit de servitud als interessos d'un grup ni en el de dependència de les necessitats d'una ideologia, doctrina o ideal, sinó en el de f¡delitat a una exigència senzilla d'objectivitat que ens retorna l’ànsia de coneixement perduda en els miratges intel·lectuals i en els recintes gregals, on l'ésser humà tendeix a refugiar-se per comoditat disposat a convèncer-se que en ells trobarà la veritat, el monopoli de la raó o la solució als mals que afligeixen a la humanitat. Compromís —encara que soni a despropòsit— de fidelitat a l'instint de supervivència de l’espècie i al desig de llibertat individual, davant les pressions alienants i suïcidàries del mitjà social ¡rracionalitzat que ens envolta.

En aquesta intenció d'objectivitat i veracitat, que va potenciar al màxim la seva reacció davant «el gran engany» —manllevo l'expressió a l'historiador Burnett Bolloten—[3] i la generalització d’estructures jeràrquiques i burocràtiques al servei de la compulsió totalitària, tant en els règims stalinistes com en els aparentment democràtics, radica l' interès especial de les seves critiques que, independentment del seu major o menor grau d’encert, assenyalaven despietadament i amb claredat els aspectes negatius dels seus enjudiciats. Aquesta mateixa qualitat explica també la imatge confusa del seu pensament que, lluny de ser malejat per una voluntat de conferir-li una aparença global uniforme i convincent, se'ns presenta nu i sense concessions.

Si donem per vàlid l'aforisme que afirma que «la veritat és sempre revolucionària», s’haurà de considerar que George Orwell, si bé no revolucionà l'escriptura, va ser un dels pocs escriptors contemporanis veritablement revolucionaris. [4]

(Publicat a Al Vent, 67, Terrassa, 1984)

---

[1] La proximitat de la data en què se situa aquesta ficció està provocant comentaris molt diferents, des dels que afirmen que encara som lluny d'aquest futur als qui creuen que ja vivim en ell. Sustenta aquesta darrera opinió, per exemple, el psicobióleg David Goodman qui ha demostrat que ja s'han convertit en realitat cent de les cent trenta-vuit «prediccions» contingudes en el llibre («Countdown to 1984: Big Brother May be Right in Schedule», 1978).

[2] Un sistema socioeconòmic que Orwell denomina «col·lectivisme oligàrquic» i que coincideix amb el que trobem definit a l’obra dels sociòlegs moderns sota una gran varietat de noms: col·lectivisme burocràtic, nou estat industrial, capitalisme burocràtic, tecnocràcia... o,  simplement, burocràcia.

[3] Burnett Bolloten, El gran engaño, Barcelona, 1975.

[4] A més d’afegir unes notes noves amb les traduccions dels títols al castellà i català amb què han estat publicades les seves obres, he recuperat algunes paraules que de ben segur em vaig menjar al mecanoscrit original i algunes línies que sens dubte es van perdre en el procés de picatge a l’empresa responsable de la fotocomposició —sens dubte, a causa de la seva foscor pretensiosa—, també he realitzat força esmenes ortogràfiques i lèxiques sobre el text original. En canvi, he respectat la redacció poc ordenada del text i l’estructura sovint caòtica de les oracions per estimació a la persona que jo era llavors.

GEORGE ORWELL I LA LITERATURA COMPROMESA - II (1984)

1937: Un any crucial

Quan Orwell inicia la redacció de The Road of Wigan Pier, es dóna la circumstància que a l'obra realitzada fins aquell moment, tot i que en són protagonistes les classes baixes de la societat, no hi havia cap testimoni del seu component majoritari, el proletariat. En aquest sentit radica la importància d'aquesta obra dins el conjunt, així com la de l'observació que la genera, en el context de la seva experiència vital. Completa la seva panoràmica de la massa dels «oblidats de la fortuna» i l¡ fa descobrir una classe so­cial prou nombrosa i potencialment poderosa per iniciar el que la sola voluntat de l’escriptor no podria mai: la subversió de l'ordre establert, la llarga marxa cap a una societat ideal. En aquest estat d'idees precís, l'impacte de la revolució social espanyola ve a caure en terreny adobat.[1] El 1937 serà un any clau a la seva vida; els fets observats deixaran una marca indeleble en tota la seva activitat posterior, encara que no en el sentit que tòpicament es podria suposar.

En el període que va del 1938 al 1950, l'any de la seva mort prematura, tan sols escriuria quatre obres més de creació literària. Tres d'elles —Homage to Catalonia, Animal Farm i Nineteen Eighty-Four—,[2] malgrat ser fruit de diferents gè­neres i malgrat la diferència temàtica superficial, formen una veritable trilogia, ja que posseeixen en la seva estructura profun­da una unitat de sentit, una visió lúcida dels perills reals i potencials de la social-burocràcia. Coming Up For Air[3] és el títol de la quarta, redactada l'any 1938 durant una estada al Marroc per motius de salut.[4] El protagonista d'aquesta història és altra vegada un representant de la petita burgesia anglesa ofegat per una crisi d'identitat. En el context del seu relat nostàlgic s'insereixen força reflexions sobre la deshumanització del treball, la degradació del camp i les ciutats, la crisi de la família tradicional, la guerra, etc. Es nota fàcilment la preponderància de l'element «pacifista»[5] dintre del missatge global del text.

La seva postura personal respecte al pacifisme oscil·la forca, i sovint, entre un rebuig radical i una certa acceptació, segons el punt de vista de l'internacionalisme proletari. No ha de sorprendre'ns aquesta vacil·lació, no es tracta d'un fet aïllat. Característic d'aquesta segona etapa de la seva vida va ser que a la seva ment, al costat de visions lucidíssimes, regnés una certa confusió d'idees[6] —evidenciada per les freqüents contradiccions, rectificacions i paradoxes— que no implica, però, una crisi o canvi d'orientació de pressupostos i objectius, sinó que posa de manifest la condició cada vegada mes complexa i deteriorada de la nostra realitat social contemporània i l'existència d'un difícil procés dialèctic de recerca de plantejaments tàctics davant aquesta realitat.

Llegint el seu epistolari, les ressenyes i els assaigs relacionats amb la guerra ci­vil, es pot comprovar que aquesta confusió —com en aquesta lucidesa— no és aliena a la seva «experiència espanyola».[7]

La trilogia de la por

Homage to Catalonia, pel seu caràcter quasi periodístic, no té un argument orgànic i s'estructura en una successió d'imatges testimonials en les quals s'entremesclen referències emo­cionals i reflexions critiques. S'inicien amb la seva arribada a Barcelona el desembre de 1936 —on regna una atmosfera revolucionaria seductora— i, després de la descripció de la tediosa estada al front d'Aragó, conclou amb la marxa enmig en les turbulentes setmanes que succeeixen als fets de maig, un cop constatada la total desaparició de l'entusiasme revolucionari. Una marxa que va tenir molt de fugida, ja que, per circumstàncies alienes a la seva voluntat, havia tingut la «desgràcia» d'allistar-se a les milícies del POUM en lloc de fer-ho a les Brigades Internacionals.[8]

Un grup de milicians del POUM al pati d'armes la caserna Lenin a Barcelona,
el 15 de febrer de 1937. Al fons, sobresortint entre els companys,
pot veure's George Orwell. Fotografia feta per Agustí Centelles.

Les declaracions de simpatia envers anarquistes i marxistes independents, la seva denúncia de les maniobres dels stalinistes i de la «guerra civil» dins el bàndol republicà, no van agradar als intel·lectuals «compromesos» anglesos i van tancar-li les portes del seu editor habitual. A la seva mort, dotze anys més tard, encara no s’havia exhaurit la primera edició —de 1.500 exemplars— malgrat el renom adquirit per Orwell a partir de 1946.

---

[1] «He vist coses meravelloses i ara crec finalment en el socialisme, cosa que no succeïa abans» («Carta a Cyríl Connolly», 08/06/37).

[2] Traduïdes com Homenaje a Cataluña: un testimonio sobre la revolución española  i Homenatge a Catalunya: un testimoni sobre la revolució espanyola; Rebelión en la granja, La granja de los animales, Rebelión en Torre Animal, Rebel·lió a la granja, Granja animal, La rebel·lió dels animals i La revolta dels animals; i 1984, Mil novecientos ochenta y cuatro i Mil nou-cents vuitanta-quatre.

[3] Traduïda com Subir a por aire.

[4] La seva salut, sempre precària, havia empitjorat amb la duresa de la vida a les trinxeres i la ferida rebuda.

[5] Per adreçar-se a la mentalitat de l'home del carrer, no fa ús d'arguments ideològics, sinó de sentit comú, desmitificant la visió romàntica de la guerra que s’acostumava a inculcar en aquells que no la coneixen i que la protagonitzaven més directament. En realitat, la seva oposició a la guerra que s'apropava era deguda al seu previsible caràcter interimperialista. Sovint, no veia gaire dissemblança entre els feixismes i la democràcia —«...el feixisme i la “democràcia” burgesa són dues mitges taronges» («Frenant damunt la mulladissa a Espanya», 1937)—, i per aquest motiu, havent perdut l’esperança que el socialisme revolucionari adquirís prou forca com alternativa, no trobava el sentit d'escollir entre un bàndol o l'altre. Amb el pas del temps canviaria la seva postura envers el sistema democràtic liberal. Així, parlant de les salvaguardes factibles contra un futur totalitari diu: «L'altra es que [...] la tradició liberal pugui mantenir-se viva» («Mirant endarrere cap la guerra civil espanyola», 1942).

[6] Per exemple: trenca rotundament amb e! moviment anarquista anglosaxó, qualificant els seus membres com a «objectivament favorables al feixisme», a causa del seu pacifisme i, tanmateix, manté fins a la f¡ dels seus dies una relació intensa i amistosa amb les seves figures mes destacades;  o be, emprèn un duríssim atac contra Ghandi i les seves idees («Reflexions sobre Ghandi», 1949) que conclou amb el reconeixement que Ghandi és l'únic líder polític de talla pel que pot sentir simpatia.

[7] Homage to Catalonia és el text mes indicat per conèixer les seves vivències i opinions, però per entendre les conseqüències d'aquesta experiència en el desenvolupament del seu pensament, em sembla tant o més necessària la lectura global d'altres textos menys elaborats sobre la guerra civil (Mi guerra civil española, Barcelona, 1978).

[8] Abans de sortir d'Anglaterra, algú li va dir que no podria traspassar la frontera sense portar una recomanació procedent d'una organització d'esquerres. Va aconseguir-la del Partit Laborista Independent (ILP), la línia del qual era propera a la del POUM; per aquest motiu, en arribar no va poder enrolar se a les Brigades Internacionals com ho hauria fet en el cas de portar-la del Partit Comu­nista (CPB).

GEORGE ORWELL I LA LITERATURA COMPROMESA - I (1984)

Transcorria l'any 1936 quan l'editor Victor Gollanz —no molt convençut, per cert— encarregava al jove Orwell la redacció d'una narració sobre les condicions de vida dels miners de Lancashire i Yorkshire. Malgrat que des de la primera de les seves obres ja mostrés una motivació i una orientació socialistes,[1] es pot afirmar que aquella experiència —fruit de la qual va ser la seva cinquena obra, The Road of Wigan Pier—[2] resultà decisiva per a la maduració de les seves idees sobre la societat de classes i la funció de l'escriptor en ella. El text es desenvolupa en dues seccions. La primera és dedicada a les seves observacions directes sobre la vida dels obrers en qüestió; la segona, a unes reflexions comparatives entre diferents tipus de lluita social, fonamentades en fets concrets observats durant les seves èpoques de policia co­lonial, subproletari i vagabund, en les quals entremescla les seves pròpies idees sobre el camí a seguir per assolir la implantació del socialisme.

La seva aventura literària s'havia iniciat el 1933 amb la publicació d'una narració autobiogràfica, Down and Out in Paris and London,[3] basada en vivències dels seus anys de desclassament i en la qual, lluny de representar-se com un típic protagonista, apareix com un espectador objectiu sense que per això perdi vitalitat el text, que és molt brillant —valgui la paradoxa— quan descriu els aspectes mes sòrdids de la vida quotidiana dels marginals i marginats.

Orwell, el veritable nom del qual era Eric Arthur Blair, havia nascut en una família modesta. Al seu pare, que era funcionari de l'administració civil de l’Índia, li costà un gran esforç aconseguir l’assistència del seu fill a la prestigiosa public school d'Eton, a la Gran Bretanya. Tanmateix, el nostre protagonista no va assolir precisament els brillants resultats esperats. Aquest fracàs relatiu li impedeix l'obtenció d'una beca per cursar estudis a Oxford o Cambridge —tal era el desig patern—, i per això optà per enrolar-se a la policia colonial, essent destinat a Birmània. El 1934 refermarà la seva carrera d'escriptor amb la publicació de la novel·la Burmese Days,[4] inspirada en aquest període de la seva vida. En ella, analitza sociològicament, exemplificant-les, les interrelacions entre colonitzadors i colonitzats, sobre el fons de la descomposició de l'Imperi Britànic.

Sentint més simpatia pels nadius que pels seus compatriotes, va resistir durant cinc anys la vida militar, fins que, cap al final de l'any 1927, als vint-i-quatre d'edat i a causa d'unes molèsties respiratòries, aconsegueix una llicència llarga que li permet el retorn a Londres, on finalment presenta la seva renúncia. Arriben llavors els durs anys de recerca. Sense ofici i sense feina, concep la idea de convertir-se en escriptor. Per aquest motiu, viatja a París —en aquell moment, capital artística del món occidental— on, lluny de triomfar, sofreix un enfonsament social que no va concloure fins dos anys més tard quan, de retorn a Anglaterra —i després de residir en hospicis i presons—, aconsegueix els seus primers èxits relatius com a periodista i, posteriorment, com a literat.

A Clergyman's Daughter i Keep the Aspidistra Flying,[5] publicades el 1935 i el 1936 respectivament, donen testimoni de la seva progressiva professionalització com a escriptor. A la pri­mera d'ambdues, centrada en una crisi d'identitat potenciada per la religió i la família com a institucions socials, es descriu l'ambient de les classes mitjanes sota l'influx del victorianisme, encara que també s'ofereixin noticies detallades de la vida de la gent més miserable. En­tre el 1930 i el 1935, Orwell es va veure obligat a practicar de manera successiva i simultània diferents oficis, entre els quals els de mestre i de dependent de llibreria sembla que van haver d’afectar-li més intensament. Els protagonistes d'aquestes dues novel·les exerceixen respectivament aquestes activitats en algun període de les seves vides imaginàries. Les pagines dedicades dins A Clergyman's Daughter al món de cert tipus d'escoles són encara, malauradament, un testimoni d'intens verisme.

Keep the Aspidistra Flying pot considerar-se la millor —potser hauria de dir la més «literària»— de les seves obres d’aquesta etapa. Com totes les altres d'aquesta primera època, conté elements autobiogràfics evidents. El protagonista, dibuixat en aquesta ocasió amb més profunditat que els d'obres anteriors, és un jove poeta que es debat en la lluita entre la fidelitat a un compromís de «puresa» i les demandes de la «necessitat». Gordon Comstock —que així s'anomena el personatge— renuncia a «un bon lloc de treball» per romandre en un «estat de puresa» que li permeti satisfer adequadament la seva «vocació» literària, però aviat descobrirà que la pobresa no és mai bona companya i, després de viure miserablement durant alguns anys, acabarà caient en una espècie d’anèmia vital de què el rescatarà —més que l'amor— la paternitat; trobarà a les petites compensacions de la vida familiar un nou sentit per a la seva vida i es reincorporarà al sistema social que, tot i això, segueix detestant. En aquest fi­nal sembla presentir-se una mena d'instint biològic de supervivència, instint que hauria estat present al llarg de tota l'obra en la forma simbòlica de l'aspidistra.[6]

A la conclusió d'aquesta novel·la no es fàcil per al lector decantar-se per si hi predomina tan sols la rendició o per si és ressenyable també una revelació. Per a Orwell, la rebel·lia individual contra un sistema social es resol amb el suïcidi, físic o intel·lectual, o amb el reconeixement de la derrota i el retorn en aquell sistema en què no s’acaba d’encaixar, si bé es té consciència de la impossibilitat de romandre al marge. No hi ha solució individual al problema social, vet aquí, implícitament, la revelació.

---

[1] Cal entendre en aquest cas la paraula socialista en el seu sentit genèric primigeni.

[2] Traduïda a casa nostra com El camino de Wigan Pier.

[3] Traduïda com Sin blanca en París y Londres i  Sense ni cinc a París i Londres.

[4] Traduïda com La marca, Los días de Birmania i Dies a Birmània.

[5] Traduïdes com La hija del reverendo i La filla del clergue, i ¡Venciste, Rosemary! i Que no muera la aspidistra.

[6] L'aspidistra es la planta típica dels habitatges pobres londinencs, una planta senzilla i dura que sobreviu sense atencions i gairebé sense llum ni aigua.